Pensament i acció
A l'ombra del poder: reines i princeses a l'època medieval entre Hongria i Catalunya
01-08-2009
Autor
Tündi Mikes
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Ampliar...El poder polític a les èpoques mitjana i moderna és principalment exercit per homes; les dones difícilment el podem aconseguir. Emperò algunes d'elles, abadesses, reines i princeses, membres de llinatges aristocràtics, exerceixen aquestes prerrogatives que els atorga el lloc ocupat en la seva família o nissaga.
Tant el poder exercit per les reines com els mecanismes a través dels quals elles desenvolupen el seu rol en la configuració del poder reial canvien al llarg dels segles –i també al llarg de quilòmetres. Des d’aquests punts de vista les reines representen circumstàncies especials i contribucions particulars a la política dels seus respectius països. La presentació d’alguns models de reginalitat (1), a través del paper polític de les reines que, com a resultat de diverses estratègies matrimonials, han esdevingut objecte de les relacions i sobretot d’ estratègies matrimonials entre dinasties llunyanes d’Europa, és l’objectiu tant de l’exposició (2) com del nostre article.
Amb un poder virtual en tant que sobiranes o membres de les cases més importants dels diferents regnes europeus, però dones en un món aclaparadorament masculí, representaven un repte paradoxal que requeria justificació. La conciliació era difícil entre necessitats polítiques de les monarquies i les pràctiques socials anteriorment establertes pel que feia als matrimonis reials i nobiliaris. Finalment, el dilema es resol a través de decisions del papat: la reforma gregoriana del segle XI i les decisions del IV concili del Laterà d’Innocenci III, als inicis del segle XIII, augmentaven els graus de parentiu prohibits (3), obligant les dinasties europees a cercar parella per als prínceps cada vegada en terres més llunyanes. El rol polític exercit per la reina es desenvolupa i evoluciona en les èpoques successives, sempre en relació amb la política de l’Església i la seva influència en les estratègies matrimonials de les cases reials. Així, la política matrimonial dels comtes catalans també es modifica al llarg dels segles. Del matrimoni entre consanguinis dels dos comtes pirinencs del segle X es passa a les aliances d’equilibri polític entre els estats veïns. Al segle XI és la Mediterrània; més tard, l’Occitània, que representarà l’objectiu de la política matrimonial de la monarquia catalana. Reunint terres entorn de Barcelona crearan Catalunya i després la reuniran amb Aragó mitjançant les esposalles i el posterior matrimoni de Peronella, filla del rei d’Aragó, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. L’objectiu de la política matrimonial dels comtes de Barcelona de finals del segle XIII és aconseguir un matrimoni conqueridor, la distinció i el prestigi que podia significar un matrimoni amb dinasties cristianes de llunyans països europeus (4).
En tot moment, les relacions dinàstiques havien determinat igualment de manera significativa la política exterior dels Árpád, la dinastia dels reis hongaresos. Entre els objectius d’aquests matrimonis establerts sempre hi figuraven aspectes diversos, com ara l’ascensió del casal, l’esperança d’un dot o una herència i la incorporació de parents de prestigi i de poder a la xarxa d’influències de la dinastia. Per aquesta raó és interessant de constatar l’origen de les reines dels primers segles de monarquia hongaresa perquè ens orientarà sobre la seva tendència política. Tots els reis d’Hongria, entre els segles X i XV s’han casat amb princeses estrangeres, buscant l’establiment d’unes relacions exteriors de gran interès, moltes vegades a causa també del gran abisme entre el patrimoni i prestigi del rei i dels potentats del reialme (5).
En aquestes circumstàncies l’educació i la preparació de les princeses medievals esdevé de suma importància –gairebé totes es casaran lluny de casa seva i hauran de respondre a exigències i dificultats d’un regne fins llavors desconegut per a elles. Sança de Castella, mare de Constança i de Pere I –àvia de Jaume I– segueix exemples anteriors en la fundació del monestir de Santa Maria de Sixena (Aragó) que serà residència i escola de moltes infantes i filles de nobles del regne. Li serviran de model el de l’abadia benedictina de Fontevrault que vers mitjan segle XII i en dècades posteriors va rebre el suport d’Elionor d’Aquitània, i el cistercenc Santa Maria la Real de Las Huelgas (Castella) fundat per Elionor de Castella. Un paral·lelisme clar amb els monestirs espanyols podrien ser l’abadia hongaresa de la vall de Veszprém –i naturalment el monestir de l’illa Margarida de Budapest, construïda per acollir Margarida, neboda de Violant d’Hongria i de santa Isabel d’Hongria, canonitzada més tard.
Constança d’Aragó serà la primera i única princesa catalanoaragonesa que es casarà tant lluny i és la primera de les princeses bescanviades entre els dos regnes allunyats: en 1196 es casa amb el rei d’Hongria. Va anar a Hongria amb un seguici i un bagatge cultural exquisits, emperò no podia vèncer les contrarietats del moment i del seu país d’arribada. Sí que ho va poder fer en el seu segon matrimoni: l’any 1210 es casa amb Frederic II de Sicília, el futur emperador, i així esdevindrà l’única emperadriu d’origen català. Una generació més tard és una princesa hongaresa, Violant d’Hongria, qui esdevé muller de Jaume I el Conqueridor i reina de la Corona d’Aragó. Ella, a més de seguicis, aporta a Catalunya el prestigi internacional de l’estirp sagrada dels Árpád (6), que servirà com a legitimació del poder i de la reputació de la dinastia catalanoaragonesa perdudes. Potser és una de les reines catalanes medievals que reprodueix amb més força les prerrogatives emblemàtiques del seu paper: ha tingut una descendència nombrosa i transmet un ideal nou de santedat, que pren per model la seva germana, santa Isabel d’Hongria, i que llega a les generacions del seus fills i dels seus néts (7).
Un segle més tard, l’expansió territorial de la Corona d’Aragó fa necessari que diferents membres de la família reial catalana participin en el govern dels diversos espais conquerits. El paper de reina-lloctinent és cada vegada més important en la monarquia catalanoaragonesa i esdevindrà característic a partir de finals del segle XIV. Maria de Luna, Violant de Bar o bé la reina Maria són exemples ben coneguts d’aquest càrrec. La creació del Regne de Nàpols com a territori català allunyat de les terres originàries de la dinastia significava un repte important i requeria estratègies polítiques i matrimonials per tal d’enfortir la seva posició en el joc de forces de la Itàlia renaixentista, tant en el cas d’Alfons el Magnànim com en el dels seus descendents. Es va crear tota una xarxa de relacions dinàstiques en la qual les princeses casadores tenien una primordial importància. La seva exquisida educació va servir de moneda de canvi en la legitimació i cerca del poder polític a través de matrimonis amb d’altres regnes i estats italians. Beatriu de Nàpols, una de les nétes d’Alfons casada en 1476 amb el rei renaixentista d’Hongria, Maties Corví, prové d’aquest ambient humanístic napolità i arribarà a una cort hongaresa on la glòria del príncep era una de les finalitats polítiques essencials. Tota la vida cultural de Buda es subordinava a l’ambiciós programa d’una propaganda política on l’art i el mecenatge s’havia elevat a política d’Estat i en la qual la bella i culta Beatriu, gràcies en gran mesura a la seva educació, figura com a protagonista fins i tot després de la mort del seu marit (8).
Passades algunes dècades es realitzà un nou enllaç entre les dues monarquies. Maria d’Habsburg (9), néta de Ferran el Catòlic, seguint l’estratègia matrimonial de la casa austríaca, serà donada en matrimoni a Lluís II, últim rei de l’Hongria independent dels poders otomans i austríacs, i n’esdevindrà la última reina. Després de morir el seu marit en batalla, ella escollirà la via de la viduïtat. Sent germana de Carles V i de Ferran d’Habsburg, en renunciar a casar-se de nou, esdevindrà reina-regent dels Països Baixos, demostrant una gran eficiència en la política i en la guerra. Educada amb els seus germans a la cort de Margarida d’Àustria, va ser més conciliadora que els seus germans davant els nous corrents de pensament europeu i va demostrar una capacitat de governar comparable a d’altres grans reines de la història moderna europea.
EXPOSICIÓ
"PRINCESES DE TERRES LLUNYANES. CATALUNYA I HONGRIA A L'EDAT MITJANA"
Organtizen: Museu d'Història de Catalunya i Museu Nacional d'Hongria.
Lloc: Museu d'Història de Catalunya. Pl. Pau Vila, 3. Barcelona. // Museu Nacional d'Hongria. Budapest.
Dates: Barcelona: del 7 de maig al 2 d'agost de 2009. Budapest: del 4 de setembre al 29 de novembre de 2009.
Horari: Barcelona. De dimarts a dissabte de 10 a19 h; dimecres de 10 a 20 h; diumenges festius de 10 a 14.30 h; dilluns no festius, tancat.
Nits de princeses: divendres a partir del 22 de maig, visites nocturnes i activitats culturals a partir de les 20 h.
NOTES
1. Cf. Núria SILLERAS FERNÁNDEZ: “Queenship en la Corona de Aragón en la Baja Edad Media: estudio y propuesta terminológica”, dins: La corónica: A Journal of Medieval Hispanic Languages, Literatures & Cultures, vol. 32, núm. 1, (2003) , p. 119-133.
2. Exposició “Princeses de terres llunyanes. Entre Catalunya i Hongria a l’edat mitjana Barcelona”. Museu d’Història de Catalunya, 2009.
3. Cf. Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa, Barcelona: Herder, 1986.
4. Martí AURELL. Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya, Barcelona: Omega, 1998.
5. János BAK. “Roles and Functions of Queens in Árpádian and Angevin Hungary (1000-1386)”, dins PARSONS, John (ed): Medieval Queenship. Nova York, 1998.
6. Cf: Gábor KLANICZAY. Holy rulers and blessed princesses: Dynastic cults in medieval central Europe, Cambridge: Cambridge University Press 2002.
7. Nikolas JASPERT: “Els descendents piadosos d’una princesa hongaresa. Heretgia i santedat al casal de Barcelona durant els segles XIII i XIV”; 8 Princeses de terres llunyanes. Entre Catalunya i Hongria a l’edat mitjana Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2009, p. 291-305.
8. Cf: Alberto DE BERZEVICZY: Beatriz de Aragón, reina de Hungría ; Madrid, 1912 (La España moderna)
9. Orsolya RÉTHELYI – Beatrix BASICS (eds.): Mary of Hungary, the Queen and her court;1521-1531. Budapest: Budapest History Museum. 2005.
Tünde Mikes és doctora en Filosofia i Lletres, professora d’Història del Dret de la UdG i comissària de l’exposició ‘Princeses de terres llunyanes’.
Tags:
princeses, època medieval, Hongria, dona
Comparteix
