Pensament i acció
Ací i enllà: arbres que fan país
01-11-2008
Autor
Carme Miquel
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Som a la Mediterrània i la brisa d’aquest mar envaeix planes i valls costaneres. Diríem que també arriba a les oliveres del Baix Maestrat i per això l’oli que fan és saborós. Oliveres centenàries hi acompanyen les més joves. Però de futur incert les antigues, víctimes de l’espoli, algunes han acabat presidint illetes redones de carretera.
Cap a l’interior, els arbres conreats deixen pas als boscos naturals i al poble de Fredes, en la Tinença de Benifassà, una simfonia de verdors ens porta a la fageda més meridional d’Europa. A prop podrem descobrir la presència d’algun gal·ler, única espècie de roure autòcton valencià que, tanmateix, serà ben present a la Serra d’en Galceran, entre les comarques de l’Alcalaten i la Plana Alta. Però on trobarem el monument viu més impresionant, la carrasca de Culla, és a la comarca de l’Alt Maestrat. Immensa, grandiosa, testimoni centenari de vides i de morts, és l’exemplar més gran que hi ha a la península Ibèrica
Més a prop de València, a la serra Calderona, una surera petita ens mostra allò que el bosc fou i ja no és. A prop, a la serra d’Espadà, les sureres són més visibles.
A la franja costanera, però, i també més endins, senyoreja el verd taronger. Al més d’abril, la floreta ompli l’aire de sentors dolces i el País Valencià esdevé un país perfumat. Després vindrà el fruit: la desitjada taronja, el tresor preat que durant anys va fer ploure diners. Tan cobdiciat que terres de secà van ser convertides en tarongerars i terres de tot tipus van ser “enriquides” amb excés d’adobs i “netejades” amb excés d’herbicides i ... I les aigües que circulen pel subsol han esdevingut contaminades.
Hi ha, d’altra banda, les lleis del mercat, lleis d’oferta i demanda que abans adoraven les taronges valencianes i ara ja no. I ja no plouen diners dels tarongerars.
Vigilant els horts de tarongers, solitari, algun lledoner de copa ampla aixopluga un món d’ocellets. Les branques els hi acullen, com en altres temps hi acollien les Verges, les “Marededéus trobades” que, legendàries, han aparegut en diferents indrets valencians, sobre lledoners mègics
Algun lledoner hi ha també en carrers de ciutat. Però a les ciutats, ara que fa molta calor, hom troba a faltar túnels verds, arbres que poguen abraçar-se d’una part a l’altra de les voreres per aturar-hi els raigs del sol.
Si els arbres de carrer de ciutat són maltractats amb freqüència, els dels jardins històrics són arbres mimats. A València és un goig el Jardí Botànic, que té més de dos-cents anys i és ben estimat. Sota l’eslogan “Salvem el Botànic, recuperem ciutat”, un bon grapat de valencians i valencianes han estat defensant-lo durant onze anys. Perquè no volien que el jardí fóra agredit per la construcció de tres altes torres que hi havia projectades, que l’haurien deteriorat tot tapant-li el sol, l’haurien amagat a la vista de la gent i haurien fet malbé la fesomia del barri on es troba.
Accions ciutadanes, sempre necessaries! Com quan durant els anys setanta hom projectava una autovia que ocuparia el llit del riu Turia, buit d’aigua al seu pas per València, i l’acció ciutadana, sota l’eslogan “El riu és nostre i el volem verd”, el va convertir en jardí urbà. O com quan durant la mateixa època, hom reclamà “El Saler per al poble”. Perquè El Saler, és un bosc costaner, feble pinar mediterrani que sobreviu protegit per una petita cadena dunar que hom volia fer desapareixer per alçar-hi urbanitzacions. El llit del riu i el Saler es van salvar.
No salven tot allò que voldrien, els grups ciutadans actuals de defensa del territori. Ací i enllà, els darrers anys, han sorgit grups “Salvem”, que s’han oposat a la urbanització salvatge que agredeix de manera greu les terres valencianes. Però la política perversa de convertir qualsevol propietari en petit o gran especulador, ha deteriorat moltes consciències. I a la gent dels “Salvem”, de vegades se’ls hi han oposat els propis germans, àvids de diner fàcils.
Tanmateix, continuen sentint-se veus “salvadores”. A la comarca de l’Alcoià, al carrascar de la Font Roja, en la serra Aitana -on també hi ha un teix de 500 anys- volen fer un hotel gran i també hi ha veus que hi diuen no.
I és que cal protegir bé aquest territori mediterrani nostre, que és acaronador i dolç. Dolç com les cireres de La Vall de Laguard i les de la Vall d’Alcalà i les de la Vall de Gallinera. Boletes roges que acompanyen el grisenc de les oliveres i que a la primavera, durant la florida, esguiten amb colors rosats aquestes tres valls interiors de la Marina Alta. I hi ha més colors suaus i més sensacions dolces en tot el camí de la muntanya a la mar. Com la sentor melosa que desprenen les flors d’ametller -que fan la florida a l’hivern-, o la dolçor aspra de les garrofes si les xucles. O la de les figueres, tan intensa.
També hi ha rajola en el paisatge. I la forània gespa que envolta l’aigua de les piscines. Més quant més ens aproximem a la costa. Tanmateix, prop de la mar, camí de Dénia, voltat d’urbanitzacions, algú ha construït un sostenible jardí mediterrani. I sobre cinquanta mil m2 de secà, ha retornat a la natura valenciana centenars d’espècies autòctones. Hi ha hagut que mimar la terra. I la terra ha respost omplint l’espai de biodiversitat. A més d’herbes, mates i arbusts, exemplars d’arbres mediterranis de vint-i tres espècies diferents, poblen aquest jardí anomenat de l’Albarda. És tracta d’un jardí privat, que forma part de Fundem, una fundació menuda que amb pocs socis encara, ha començat a adquirir territori per poder-lo preservar.
Ningú no va preservar el bosquet que poblava l’espai on ara s’assenta el parc d’oci “Terra Mítica”, a la Marina Baixa. Fins a tres incendis va sofrir uns anys abans de ser-n’hi projectat oficialment. Així és que aquell parc, alçat sobre terres cremades ara conté arbres forasters esquifits, tot i que, tal vegada, encara hi resta alguna planta supervivent de l’antic bosc, com és el cas del margalló.
El margalló és l’unica espècie de palmera valenciana autòctona. Petiteta però forta, que planta cara als incendis i no es deixa cremar. Les altres espècies de palmeres, són esbeltes. Forànies d’origen, s’han integrat bé en aquesta terra, per això les trobem arreu, potser solitàries o formant un bosc, com el d’El Palmeral d’Elx, -declarat “Patrimoni de la humanitat”- que conté milers de palmeres dibuixant arcs verds sota el cel blau.
Són els nostres paradisos valencians, alguns en perill d’extinció. Són els nostres arbres, ací i enllà. Arbres que fan país.
Carme Miquel és mestra i escriptora
Tags:
Comparteix
