Pensament i acció
Al vent de la Nova Cançó
01-09-2009
Autor
Xevi Planas (fotografies de Colita)
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2009 - Número 12. Número 12
Ampliar...Raimon va compondre “Al vent” l’octubre del 1959, ara fa cinquanta anys. Aquesta seva primera cançó trencava completament amb la música carrinclona que se sentia en aquell moment a la ràdio. L’impressionant debut de Raimon en públic, el 13 de desembre de 1962 a Barcelona, en una festa literària organitzada per Òmnium Cultural, va ser el primer senyal de la força extraordinària que tenia la Nova Cançó en la lluita antifranquista. Manuel Vázquez Montalbán, autor del primer llibre sobre aquest moviment artístic, va definir la Nova Cançó com l’esdeveniment cultural i polític més important de l’Estat espanyol des del Concili de Toledo.
Al començament dels anys seixanta, es van impulsar algunes de les iniciatives més importants de la cultura catalana sota el franquisme. El juliol del 1961 es va fundar Òmnium Cultural. El desembre del 1961 va néixer Cavall Fort. L’abril del 1962 va sortir el primer llibre d’Edicions 62. En aquest context, el Centro de Influencia Católica Femenina (CICF) de Barcelona va programar per al 19 de desembre de 1961 la sessió “La poesia de la Nova Cançó”. Hi van cantar Miquel Porter, crític de cinema i professor universitari, i Josep Maria Espinàs, escriptor que pocs dies abans havia guanyat el Premi Sant Jordi. El primer cop que es va utilitzar el terme Nova Cançó va ser en la convocatòria d’aquest acte, considerat com la presentació pública d’Els Setze Jutges. Aquest col•lectiu de cantautors no va adoptar, però, el nom d’Els Setze Jutges fins uns mesos després, a partir d’una actuació a Premià de Mar el 29 d’abril de 1962. Espinàs va batejar-lo amb el nom d’Els Setze Jutges apel•lant a un tret de genuïnitat lingüística, un objectiu d’anàlisi crítica de la societat del seu temps i una voluntat d’acció col•lectiva.
Dos textos ajuden a entendre l’esperit que animava el grup. D’una banda, l’article “Ens calen cançons d’ara” que Lluís Serrahima, induït per Josep Benet, va publicar el gener del 1959 a Germinabit, butlletí intern de la Unió Escolania de Montserrat que l’octubre d’aquell mateix any es va reconvertir en la revista Serra d’Or. De l’altra, la lletra de la cançó “A la vora de la nit”, en què Espinàs evoca amb una intenció renovadora “A la vora de la mar”, una de les peces més conegudes del cançoner popular català: “Oblidem velles cançons / que encomanen la tristesa. / Encetem la nova veu / i alegrem l’antiga terra”.
Abans del naixement d’Els Setze Jutges, Espinàs havia pronunciat conferències sobre Georges Brassens, cantautor que havia descobert el 1954 en un recital a Biarritz i que veia com un referent a seguir per a la creació d’un model de cançó en català d’un notable valor poètic. El primer disc de la Nova Cançó va ser justament Espinàs canta Brassens. El va publicar pocs dies abans de la Diada de Sant Jordi del 1962 la discogràfica Editora General, SA (Edigsa), l’editora més important de produccions de cantants catalans fins que va tancar el 1983.
Els primers membres d’Els Setze Jutges van coincidir el 21 d’octubre de 1962 al III Aplec de la Joventut del País Valencià, a Castelló, amb un jove de Xàtiva que també escrivia cançons. Era Raimon. Impressionats per la seva capacitat de comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El 13 de desembre de 1962, a l’Hotel Colón, Raimon va cantar per primera vegada en públic davant una audiència no formada exclusivament per amics. Va ser a la festa de la Nit Literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Amb una rapidesa insòlita, Raimon es va erigir en la figura més emblemàtica de la Nova Cançó, i en el principal símbol de la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans. Raimon va ser el primer cantant en català que va connectar amb un públic majoritari (va obtenir un èxit extraordinari amb el seu primer disc, que va convulsar amb la visceralitat d’“Al vent”, va guanyar el 22 de setembre de 1963 amb Salomé el V Festival de la Canción Mediterránea interpretant “Se’n va anar”, va reunir més de 4.000 persones el 15 de novembre de 1965 a l’Institut Químic de Sarrià en un dels primers actes multitudinaris de la cançó autòctona, etc.), que va editar un disc de llarga durada, que va triomfar a l’estranger (va actuar el 7 de juny de 1966 a l’Olympia de París, va rebre el mateix any el Grand Prix du Disque Français i la televisió francesa li va dedicar un programa especial), que va gravar un disc en viu, que va omplir el Palau de la Música Catalana de Barcelona, que va divulgar àmpliament l’obra de poetes clàssics i contemporanis, etc.
A més de Porter i Espinàs, el 1962 formaven part d’Els Setze Jutges també Remei Margarit, Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. Posteriorment a la irrupció de Raimon i dels primers integrants d’Els Setze Jutges, la nòmina de cantants de la Nova Cançó es va anar ampliant amb incorporacions molt significatives: Enric Barbat, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Guillem d’Efak (el primer artista que va llançar Concèntric, una altra discogràfica clau en la història del moviment), Xavier Ribalta, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluís Llach, El Grup de Folk (col•lectiu en què hi havia Jaume Arnella, Pau Riba, Xesco Boix, Jordi Batiste, Sisa, Ovidi Montllor...), etc.
Quan Joan Manuel Serrat, convertit en ídol de masses després de ser el primer artista que va situar una peça en català “Cançó de matinada” com la més radiada a l’Estat espanyol, va anunciar el 1968 que també cantaria en castellà, la cançó del país va entrar en una nova fase, en la qual va adquirir un enorme protagonisme Lluís Llach, autor de “L’estaca”, la cançó en català que s’ha projectat més al món. Entre el final dels anys seixanta i la meitat dels anys setanta van sorgir molts cantants i grups: Falsterbo 3, Isidor, Maria Laffitte, Toti Soler, Pere Tàpias, Joan Baptista Humet, Esquirols, Teresa Rebull, La Trinca, Pere Figueres, Ara Va de Bo, Ia & Batiste, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Biel Majoral, Coses, Marina Rossell, Uc, Al Tall, Celdoni Fonoll, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Ò
>>> Xevi Planas és periodista.
Per saber-ne més
50 anys al vent: crònica d'una Nova Cançó
Gàmez, Carles. 2009, Editorial Columna
50 anys de la cançó
Vilarnau, Joaquim. 2009,
Editorial Cossetània
Comparteix
