Pensament i acció
Algunes consideracions sobre l'educació pel consum responsable
15-09-2011
Autor
Jaume Torroella
Publicat a:
Escola Catalana. L'educació per al consum. Número 472
És veritat que, en moments de crisi econòmica, segons les necessitats de cadascú, tendim a aguditzar i fer servir més i millor les nostres destreses per l’autoregulació del consum personal. Segurament, si a nivell educatiu ajudéssim els educands a conèixer i regular aquestes destreses sense necessitat de viure en un context de crisi, potser no trobaríem tan estrany que les persones exerceixin el seu dret a decidir què volen, com ho volen, quan ho necessiten i, sobretot, per què ho necessiten, no en funció dels inputs de la societat de consum en què vivim, sinó en funció de les decisions que es prenen segons les necessitats reals, la situació econòmica personal i les voluntats i gustos de cadascú.
És per això que, sovint, dins el món educatiu, ens trobem amb la paradoxa d’haver de treballar amb uns valors respecte al consum que poc o molt poc tenen a veure amb la realitat contextual i social de l’escola. Treballem en contextos educatius en què les creences dels educands i les que ajudem a transmetre els educadors, segurament sense adonar-nos-en, sovint són de l’estil “qui més té és més respectat pels altres...”, “poder-ho tenir tot ajuda a ser feliç”, “tenir més que l’altre em fa sentir més i millor que l’altre”, “com més diners costa el producte, millor és la seva qualitat”, etcètera.
Personalment, penso que tenim una oportunitat excel•lent per tornar a accentuar i potenciar des de l’escola els valors del consum responsable. Uns valors que ens ajudin a entendre la crisi com una oportunitat excel•lent d’aprenentatge per al nostre desenvolupament personal i social. És a dir, que ens facilitin poder tornar a donar valor a les persones i a les coses pel que són i no pel que semblen o, per no semblar excessivament optimista, senzillament per tornar a donar valor a les persones i a les coses.
En aquest context, des del punt de vista educatiu, els veritables brots verds de recuperació de la nostra societat no consistirien a aconseguir que els indicadors de borsa o d’atur, sovint excessivament globals, relatius i interpretables des d’interessos massa llunyans a massa persones, desprenguin una recuperació a nivell econòmic sinó que precisament consistirien en què les persones desprenguessin una capacitat d’autonomia per decidir en tots els sentits i, concretament, en el consum. Per exemple, un seriós pas endavant en el camp personal podria ser que les persones, des que són petites, puguin ser educades en quelcom més complex que el que anomenem “cultura de l’esforç”, concretament, en la gènesi de la capacitat d’esforç: el que podríem anomenar “cultura del saber què vull”. En altres paraules, l’esforç es genera i persisteix quan la persona sap què vol i ha arribat a saber què vol després d’un procés de presa de decisions lliure i que ha nascut dels seus interessos, dels seus somnis i del seu sentir més profund. És a dir, podem considerar l’esforç com un símptoma que ens indica que la persona sap i sent què vol i, en conseqüència, decideix i entén que per aconseguir el seu objectiu cal posar-hi un esforç directament proporcional a la complexitat del desig. Evidentment, qui té i fa servir les eines per decidir què vol, té eines per decidir què, per què, com i quan necessita les coses i no depèn directament del que “altres” vulguin que tingui la impressió que vol.
Com podem incidir els educadors en l’educació pel consum responsable?
La proposta consisteix bàsicament a ajudar els educands a aprendre, desenvolupar i utilitzar les eines de presa de decisions més bàsiques a partir de tres eixos d’acció educativa en els contextos escolars i familiars en les situacions més quotidianes:
• Ser i sentir (identitat i valors): donar l’oportunitat i la llibertat a l’educand (en la mesura que ho permeti la seva edat) de presa de decisions des de petit perquè es pugui generar en ell una identitat sòlida i positiva (“em sento o sóc capaç de decidir...”) i que alhora pugui despertar els seus valors de responsabilitat, participació, consciència social, etc., mentre aprèn a equivocar-se amb la llibertat d’aprendre dels seus errors sense la necessitat de jutjar els altres pel que semblen sinó pel que són. Per exemple: si els meus pares em permeten participar en la mesura d’allò raonable en les decisions que m’afecten directament, aprendré a anticipar situacions davant les quals podré dir la meva i ser escoltat. Podem fer servir frases del tipus: “Què et sembla si...”, “tu què faries quan...”, “vols ajudar-me a...”. Amb aquestes petites situacions, comuniquem indirectament a l’infant que el tenim en compte i que, per tant, és digne de tenir la seva opinió sobre les coses; en definitiva, que ens l’estimem. Llavors, les seves petites decisions davant el consum tindran menys a veure amb el que tenen i poden tenir els altres i tindrà més a veure amb el que necessita i vol l’educand segons els seus gustos i opinions. Aquesta actuació educativa no està renyida, ni molt menys, amb la necessitat i possibilitat d’anar establint hàbits i límits que ajudin l’infant a desenvolupar la seva seguretat. No es qüestió de confondre la llibertat amb el llibertinatge.
• Saber fer (competències): formar l’educand perquè adquireixi les destreses bàsiques (comunicació, càlcul, etc.) per facilitar que apliqui els coneixements i continguts com a elements de judici per decidir. Per exemple, reciclem, reutilitzem i reduïm no perquè ens obliguin o estigui de moda sinó perquè en coneixem la utilitat en tots els sentits.
• Saber (continguts): generar oportunitats en l’educand per adquirir la informació necessària per anar enriquint el seu criteri envers les coses: saber de les coses ens permet valorar les coses per la seva qualitat i no només pel seu preu.
On volem arribar?
Volem evitar situacions on la persona exerceix sense necessitat el consum amb dependència i condicionat pels altres i per les seves opinions. Volem que les persones sàpiguen decidir què volen en lloc de dependre de què toca (modes) o què ens venen (mercat). Volem ajudar a consumir decidint què volem en base al què necessitem, a la qualitat del producte i a l’adequació del producte a les nostres necessitats i possibilitats. Així, fins i tot, el dia que decidim fer un excés el podrem gaudir amb més qualitat!
A tall d’exemple i per posar èmfasi en el que a vegades comuniquem sense voler, m’agradaria acabar reflexionant sobre la proposta del Departament d’Ensenyament d’obligar els infants a portar uniforme a l’escola pública. Doncs bé, si la proposta pretén igualar la imatge de les persones que conviuen dins un centre escolar per evitar la dependència extrema de les modes que fa que a voltes els alumnes portin roba inadequada per a l’activitat escolar, ¿no seria millor, en lloc d’obligar a portar uniforme, per una banda proposar a les famílies que procurin que els seus fills vagin a l’escola amb roba adequada i, per l’altra banda, proposar als infants un procés d’aprenentatge que els permeti comparar diferents tipus de teixits i les seves qualitats, diferents tipus de peces de roba i diferents preus per adquirir el criteri suficient per decidir quina roba poden i volen portar i per què? D’alguna manera, moltes vegades, posar normes priva l’oportunitat d’aprenentatge i quasi mai incideix en l’arrel del problema; fins i tot l’amaga. No seria semblant aquesta proposta a la de lligar a la cadira a un nen o nena perquè es mou molt? Potser aturaríem el símptoma però segur que no incidiríem en el problema... l’amagaríem! i l’infant restaria inquiet. Ja que la crisi ens ho facilita i ens ha posat al nostre lloc, siguem capaços d’aprofitar aquesta oportunitat per ser valents i eduquem per ser diferents, no per semblar iguals.
Comparteix
