Pensament i acció
Arbres a les illes Balears, molt més que pins i alzines
01-11-2008
Autor
Joan Rita Larrucea
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Els arbres són una part fonamental dels ecosistemes de les illes Balears, però és freqüent que quan parlam d’arbres i boscos a les Illes, tothom pensi amb els pins (Pinus halepensis) i les alzines (Quercus ilex). Efectivament aquest dos arbres són els dominants, els que formen els boscos més estesos; no és rar, dons, que a Eivissa i Formentera se coneixen també com les Pitiüses, les illes dels pins, i que hagi un Cap des Pinar que separi les badies d’Alcúdia i Pollença.
Però, si fem cas de la cultura popular veurem que l’assumpte és molt mes complex. Així el port de Formentera és diu la Savina (Juniperus phoenicia, subsp. turbinata). Una de les muntanyes mes emblemàtiques de la serra de Tramuntana rep el nom de puig des Teix (Taxus baccata), i a la mateixa serra també trobarem el torrent des Llorers (Laurus nobilis). A prop del poble de Puigpunyent de Mallorca hi ha el puig des Roures (Quercus cerrioides). Al nord de l’illa de Menorca trobareu una petita cala que es diu ets Alocs (Vitex agnus-castus), i al terme de Sant Lluís hi ha un llogaret que es diu s’Ullastrar o s’Uastrar (Olea europea). A prop del cap Salines, al sud de l’illa de Mallorca, hi ha una llacuna que es diu estany des Tamarells (Tamarix spp.). A l’illa de Cabrera trobareu cala en Boixar, que fa referència al boix de les Balears (Buxus balearica) que pot arribar a fer-se un arbre si viu en condicions adequades. Finalment, el topònim cala Figuera (Ficus carica) és a trobant per totes les illes.
Curiosament, hi ha pocs topònims rellevants dedicats a les alzines. Aquest és un misteri que algun dia es tindrà que analitzar, car l’alzina va ser un arbre ben important per a l’economia local, sent una font importantíssima d’energia i de pastura per als animals.
En qualsevol cas, aquest ventall de topònims que fan referència a molts d’arbres diferents ens mostra un paisatge amb una paleta de colors molt més rica i variada que la que normalment acostumam a pensar. Primer de tot ens hem d’oblidar de la idea d’arbres d’alçades de desenes de metres i dels ambients frescs de llum filtrada i esmorteïda. Hem de canviar la idea tòpica de l’arbre gegant i rectilini, i hem d’acostumar-nos a admirar els troncs retorçuts, torturats i foradats, sovint trobats a llocs ardents i enlluernadors.
Vegeu sinó els boscos de tamarells de cala Tirant, al nord de l’illa de Menorca, on sembla impossible d’entrar-hi perquè una muralla d’arbres pareix impenetrable; però si finalment t’animes a ficar-t’hi llavors una xarxa de branques s’entrecreuen per tots els costats sense deixar-te caminar, no és fàcil reconèixer on comença un arbre i acaba l’altre, i la nostra visió no arriba més enllà d’uns pocs metres de distància. O podem recordar els savinars de Formentera, que tampoc tenen les característiques que associem habitualment als boscos, on ens sorprendrà l’olor de mar, l’arena dins les sabates, molta llum, i vent. Les savines, amb el seu lent creixement i la seva fusta duríssima, acaben sent veritables escultures, obres d’art de formes inversemblants, retorçudes, tombades, només comparables a les velles oliveres de la muntanya mallorquina. Tamarells i savines han patit de valent l’acció de l’home. Moltes zones humides s’han dessecat per a cultivar les terres, les dunes s’han urbanitzat, i la fusta de savina va ser molt utilitzada en el passat. Ambdós arbres han vist reduïda la seva presència en el paisatge; la bona noticia, però, és que en els darrers anys aquesta pressió ha disminuït i tot sembla indicar que, al menys pel cas de la savina, les seves poblacions estan creixent. Ara començam a trobar savinars en altres d’indrets, fins i tot allunyats del mar i dels sòls arenosos, que és on viuen millor.
L’ullastre (Olea europea) és una altra cosa. De lluny un ullastrar es confon fàcilment amb un alzinar però, no ens enganyem, és l’ullastre el que fa el paper de l’alzina. L’ullastre no és un arbre que tengui molts de problemes, al contrari, podríem dir que ara té el seu moment. L’abandonament del camp i un clima que s’està girant a més sec i calent li donen nous espais per colonitzar, i un ambient ideal per a fer-ho. A Mallorca i Menorca els ullastrars es troben per tot, fent veritables boscos als llocs òptims o, amb mes freqüència, formant garrigues altes i densíssimes als llocs més secs de les illes. També el trobarem colonitzant el sotabosc dels alzinars, mostrant-nos quin serà el futur de la vegetació si, efectivament, el clima torna mes àrid i l’alzina queda fora del seu òptim climàtic: l’alzina ja té a sota un substitut que està esperant.
Si l’ullastre és el present, i serà el futur, hi ha un grup d’arbres que representen el passat. Un d’ells és el teix (Taxus baccata), l’altre el llorer (Laurus nobilis). Fa uns pocs milers d’anys la muntanya de Mallorca devia estar coberta per uns boscos on hi havia teixos i arbres caducifolis, com el rotaboc (Acer monspessulanum), segurament incloent també el faig (Fagus sylvatica), avui desaparegut de les Illes. D’aquell antic bosc només ens queden restes als llocs més ombrívols de la serra de Tramuntana, arbres caducifolis aïllats, sovint penjats als penyals orientats al nord. El clima actual és massa sec i calent per a ells, especialment a l’estiu. El teix va resistir millor i el podem trobar a molts d’indrets de la muntanya. Però la intensa explotació del bosc que es va produir fins a la meitat del segle XX, més els focs provocats per afavorir les pastures de càrritx (Ampelodesmos mauritanica), i l’expansió brutal de la població de cabres, ha afectat tan seriosament la població de teix que avui només ens queden uns centenars d’exemplars, la majoria patètics individus nans, amagats i protegits dins de les escletxes de les pedres. Pocs individus amb forma arbòria ens queden.
El cas del llorer també té alguna cosa a veure. Aquest arbre es va estendre per gran part de les terres mediterrànies al principi del Quaternari, quan el clima era més tropical que altra cosa. A les illes Canàries i Maderia, i a llocs molt concrets de Girona, de València, i Cadis, es conserven reductes de boscos de llorers. També els trobam a l’illa de Mallorca, als torrents de la serra de Tramuntana. Són veritables talls a ganivet de les muntanyes, amb parets rocoses verticals de molts de metres d’alçada on l’ombra pot ser quasi permanent. En alguns indrets de Mallorca es conserven des de fa milers d’anys les restes dels antics boscos de llorers, que segurament varen dominar la vegetació de les Balears en temps molt antics.
Ens queden un bon grapat d’arbres per comentar, però aquests exemples segurament són suficients per treure’n algunes lliçons. Per una banda, que la diversitat d’arbres és més gran de la que ens mostra una mirada ràpida al paisatge, i que en alguns casos la seva presència té una importància ecològica cabdal. També veim que els boscos no són estàtics. En el passat s’han produït canvis molt profunds, canvis en general lligats a modificacions del clima; són canvis lents a escala humana però imparables i que continuen produint-se avui en dia. Conservam, això sí, fragments, restes, dels boscos que va haver-hi i que ens parlen d’aquestes èpoques passades. D’altra banda, el arbres també ens mostren fins a quin punt l’home, com el clima, ha intervingut decisivament, sent un factor crucial per comprendre el boscos actuals: l’extracció de fusta, les repoblacions, el costum de cremar el bosc per a fer pastures, la introducció de cabres i porcs, tot plegat ha condicionat la composició actual del nostres boscos i la que hi haurà en el futur.
Joan Rita és doctor en Biologia i professor de Botànica de la Universitat de les Illes Balears
Tags:
Comparteix
