Pensament i acció
Aspectes del vocabulari popular referit al temps meteorològic
01-06-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
Des del 1993 que treballo fent enquestes per comarques sobre els noms populars de núvols, boires i vents. Duc un guió i ressegueixo, poble per poble, comptant-hi els llogarrets o agregats, i m’hi entrevisto amb pagesos i escadusserament amb boscaters o pastors que, per tradició, mantenen a la memòria aquesta riquesa de la meteorologia popular, la qual, en part, es va perdent.
En els pobles de la costa tinc una enquesta diferent, perquè els pescadors tenen mots desconeguts pels terrassans, com bandera flamenca, barberol o torrebrisca. El contacte amb gent gran és alhora molt gratificador, ja que de la conversa poden néixer altres qüestions que no sempre podem recollir perquè tenim un temps limitat, atès que acostumem a enquestar tres nuclis en cada sortida que, fet i fet, és de tot un dia.
Fins al 2009 he publicat en llibre les següents comarques: el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, les Garrigues, el Maresme, el Penedès (que comprèn el Garraf), el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Solsonès, la Terra Alta, l’Urgell, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Tinc en premsa la Segarra i treballem en la Selva. Els darrers estudis els he fet amb Joan Cervera i Batariu. També cal recordar que altres persones, orientades per mi, han fet les comarques de l’Alt Empordà, l’Anoia, el Bages i el Montsià. I que s’han publicat els reculls d’Eivissa i Formentera i d’una part de Mallorca.
La idea és intentar, amb altres col·laboradors, d’acabar el mapa de la Catalunya del sud i fomentar treballs semblants a les comarques del Rosselló, el Capcir, etc., i a tot el País Valencià. Al nostre principat veig que és difícil de trobar enquestadors a les comarques del Pirineu, des dels dos Pallars fins a la Cerdanya, l’Alt Urgell o àdhuc el Segrià i la Noguera, i encara al Pla de l’Estany i el d’Urgell. Si algun lector s’hi veu en cor, que contacti amb nosaltres i amb molt de gust l’ajudaríem a sumar-se al projecte, atès que el nostre treball senzill és no sols de cultura popular sinó també de dialectologia, perquè el vuitanta per cent dels conceptes recollits o mots no són al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, on hi trobem paraules com torre, castell, enclusa, palmera, etc. però no com núvol.
Vull subratllar que Joan Amades, al seu llibre Astronomia i meteorologia populars (El Mèdol, Tarragona 1993, segona edició), només recull setanta noms de núvols i de boires, entremig d’altres fenòmens atmosfèrics.
Abans d’analitzar alguns núvols i boires, però, crec que cal parlar dels vents, dels quals Antoni Griera, al Butlletí de dialectologia catalana (juliol-setembre del 1914), va recollir prop de quatre-cents noms de tota l’àrea territorial de llengua catalana.
Així com els noms de núvols figuren poc a l’Alcover-Moll i no hi ha documentació antiga, en canvi, els vents són esmentats ja a Fèlix, o llibre de meravelles de Llull, o en algunes de les grans cròniques medievals, i fins, escadusserament, en Jaume Roig, Ausiàs Marc o Eiximenis. A l’Edat Mitjana, doncs, hi trobem el llevant, el ponent, la tramuntana, l’eixaloc –forma antiga de xaloc– el mestre –que així anomenaven el mestral–, el grec, que és la forma primigènia del gregal, i encara el garbí i el llebeig.
Hi ha denominacions de núvols que es troben pràcticament a tots els pobles, per exemple cel o sol rogent, pluja o vent. O les bassetes, que té molts equivalents com calderetes, teuladetes o cabretes.
La imaginació popular de vegades és desbordant. D’un cel rogent, a posta de sol, que pot semblar un forn, a la Selva en donen tres versions: la Mare de Déu pasta, la Mare de Déu fa pastissos i la Mare de Déu fa coques.
Uns núvols, generalment blancs i estarrufats, tenen diverses denominacions: torres, castells, torratxes, torralls, torreguers, castellades, castellera...
De vegades la lluna té un halo al voltant i alhora, segons les comarques, diuen que la lluna fa rotllo, ròdol, cercle, corona, rol·lo (dialectal de Riudoms), rogle o rodanxa, i em deixo algun nom.
Els frares surten al Vallès Oriental o al Penedès, prop de Montserrat; les processons –dites professons– són variades: la de Tossa (la Selva), la d’Arbúcies (Vallès Oriental), la de Cabacers (Priorat) o la de Sant Grau (Maresme, la Selva).
Hi ha núvols que es limiten a algunes comarques. Així, els que porten neu s’anomenen les neveres, les nevateres, les nevadores, los nevers i les nevals, però només abasten les del Camp de Tarragona, el Priorat i part de l’Urgell, les Garrigues i uns pocs pobles de la Segarra. Com s’adonarà el lector, es tracta de belles variants d’una sola arrel semàntica. Però són noms desconeguts a la Catalunya Vella.
Hi ha noms de núvols que tenen un sentit humorístic: el barret de la guàrdia civil (Priorat), el barret de Napoleó (Maresme), el barret d’en Trafica (Vallès Oriental) o la Senyora (Urgell), que és el nom que donen a la boira quan s’hi està dies i dies. També tenen un sentit humorístic i d’un origen que devia ésser concret la padrina d’Arbeca (Urgell) o el monyo de la Gallemina (Maresme). I potser un punt d’admiració en “lo bisbe de la Seu” (Segarra).
N’hi ha que són d’origen geogràfic: les franceses (Camp de Tarragona i Conca de Barberà). També les igualadines, les colomines (de Santa Coloma de Queralt) o les mallorquines.
El sol de vegades fa ressol o hi ha dos o tres sols perquè el tapa un núvol i el reflex fa semblar que n’hi hagi més d’un. I encara diuen que el sol fa cluc, fa xup, té cames o es pon en capa i sempre té conseqüències metereològiques diverses.
El capell, barret, caputxa o caperó signifiquen que hi ha un núvol dalt d’una muntanya. I tenim una dita que trobo repetida: “Si Montsant porta capell, no et fiïs d’ell” o “Si el Montseny porta capell, no et fiïs d’ell”.
Algunes boires són gats (la Selva) o el bou vermei (la Selva) o lo bou (Priorat) i encara l’espantavailets (els dos Vallès) o, al Penedès, espantaporquers, que eren els vailets que anys enrere anaven a pasturar porcs.
Mantell, mantellina i manto (castellanisme com ruedo de la lluna) són en diverses comarques i es refereixen a muntanyes tapades. Cap de mort o escamarlancs són propis del Barcelonès, territori on, malgrat l’abassegadora urbanització, vaig poder recollir-hi 134 núvols i boires. La peluda és una boira de l’estret de la Riba que anomenen molts pobles del Camp de Tarragona. L’Orinalet del Cel és a la Conca i la Revertera és un núvol de l’Urgell i la Segarra que tant diuen que ve d’un poble, una masia o una muntanya...
Una bona part d’aquest món de cultura popular sobre el temps es perd amb les noves generacions. Per això és important que en els pobles es reculli la vida i miracles de la gent gran i a través de l’escola es donin uns coneixements elementals de la cultura local i comarcal. Sempre hi pot haver un jove que hi aprofundeixi i en faci articles o llibres.
Albert Manent és escriptor
Tags:
Comparteix
