Pensament i acció
Aurora Bertrana, una dona extraordinària
01-08-2009
Autor
Catalina Bonnín
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Sentim a dir adesiara que la joventut actual és poc lluitadora, passiva, que li donam tot fet. Ens en queixam a casa, a l’escola. Tanmateix, tots i totes som el producte de la nostra època, i sembla demostrat que els resultats acadèmics són millors entre les al·lotes que els al·lots, tot i que els càrrecs més alts de la societat són ocupats majoritàriament per homes. ¿Calen més incentius a les nostres dones? ¿Què podem fer des de l’escola? Podem mostrar-los models de dones extraordinàries que, en èpoques poc propícies per al desenvolupament femení –en què l’únic destí de la dona era la criança dels fills i la cura de la llar, sota la voluntat primer del pare i després del marit-, saberen fugir-ne i dedicar-se a allò que realment volien. No era fàcil, perquè ja des d’infants l’educació anava encaminada a uns fins concrets. Calia una forta determinació. Una dona d’aquestes característiques va ser Aurora Bertrana.
Aurora Bertrana (1892-1974) va ser una dona extraordinària, amb una vida plena d’aventures i experiències diverses, unes motivades pel seu caràcter curiós, emprenedor i solidari, i d’altres pel moment sociohistòric que li va tocar viure. La literatura li agradava des que era petita. Aquesta assignatura i la geografia (es passava hores mirant mapes de països llunyans) eren les que més li agradaven a l’escola. També estimava la dansa, el teatre i la música. Com que el seu pare no volia que es dedicàs a escriure, perquè considerava que ser escriptor era una desgràcia (es basava en la seva pròpia experiència), Aurora es decidí per la música en triar una professió. I trià el violoncel. Amb aquest company inseparable estudià primer a Girona i després a Barcelona, on anava tota sola en tren, provocant un cert escàndol, i on finalment va viure una temporada.
Més endavant, quan tota la família vivia a Barcelona, va patir alguna ensopegada tocant en grups en cafès de mala mort. Tanmateix, d’aquesta manera, en algun moment que el pare no tenia feina, Aurora va ser capaç de mantenir tota la família. Tot i formar part de diverses orquestres, fer classes de música i d’altres activitats, Aurora Bertrana necessitava volar, conèixer món. L’objectiu era anar a estudiar un mètode innovador de música i dansa a l’institut Dalcroze de Ginebra, cosa que va fer a la primera oportunitat. Però no va encaixar amb l’esperit classista de l’escola i les relacions amb els professors resultaren nefastes. Tot d’una que arribà l’estiu organitzà la primera orquestra de jazz femenina d’Europa, la qual tingué un gran èxit en els hotels dels Alps. I un dia, en un programa de ràdio, conegué Monsieur Choffat, que es convertiria en el seu marit. Amb ell, que era enginyer i havia d’anar a muntar una central elèctrica a Papeete, Aurora viatjà a la Polinèsia. I tot i que la impressió dels Alps ja l’havia empesa a escriure el seu primer relat, Edelweis, és a la Polinèsia on es va convertir definitivament en escriptora: Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics i L’illa perduda, feta conjuntament amb el seu pare, Als tres anys la parella va tornar a Barcelona, on Aurora continuà escrivint alhora que es dedicava a altres activitats, com presentar-se a les eleccions del Congrés dins les llistes de l’Esquerra Republicana. En realitat, tant els mítings com la xerrameca dels polítics l’esveraven. El seu objectiu era aconseguir l’ajuda per organitzar una universitat obrera femenina. Tot i que no va resultar elegida a les eleccions aconseguí realitzar el projecte, que tanmateix ella considerà un fracàs, perquè el “Lyceun Club” resultà ser una associació més per a la dona burgesa.
Més endavant, abandonada la política, Aurora va emprendre una altra aventura viatgera, aquesta vegada sola. Després de l’estada al Marroc va publicar El Marroc sensual i fanàtic, que no tingué l’èxit dels llibres anteriors perquè estava a punt d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. I Així com el conflicte s’allargava s’exilià a Suïssa, on sembla que havia de retrobar-se amb el marit. Però no tan sols aquest no hi era, sinó que a més també havia donar ordre a la família perquè no ajudassin l’esposa. D’aquesta manera començava una etapa de penúries, fred i fam, de la qual en va sortir, a poc a poc, gràcies als amics. Després d’una malaltia, la família Montmollin la va convidar a viure a l’hospital psiquiàtric que regien a Perraux. I així va poder gaudir d’una vida confortable les acaballes de la Segona Guerra Mundial.
Quan després de grans dificultats diplomàtiques s’acabava la guerra. Aurora sentia un gran desencant de la humanitat i un xic d’esperança alhora. El Comitè Internacional de la Creu Roja li havia encarregat una sèrie de conferències destinades als malalts menys greus del sanatori Davos, que hi anaven per intentar oblidar els horrors passats als camps de concentració nazis.
Però les aventures d’Aurora no havien acabat encara. Jean de Montmollin, germà del metge psiquiatre que l’havia acollida durant l’exili, li proposà l’entrada a una missió humanitària que ell capitanejava. Es tractava d’anar a l’Haute-Saône, on la resistència havia estat molt dolorosa. Molts d’homes hi havien mort i calien braços per conrear la terra, reconstruir cases, tenir cura dels infants orfes i guarir les ferides morals. D’aquesta experiència, una vegada tornada a Catalunya, en publicà dues novel·les, Entre dos silencis i Tres presoners.
Tornà a Catalunya l’any 1949, sobretot per estar-se amb la seva mare, encara que, passades les penúries econòmiques, se sentia perfectament integrada a Suïssa. Tot i que va publicar algunes novel·les i contes (de Vent de grop el director Rovira Beleta en va fer una pel·lícula que tenia per protagonista Joan Manuel Serrat), va ser presidenta del premi de novel·la Prudenci Bertrana i tenia gran quantitat d’amics i protectors, ella no es va sentir mai valorada com a escriptora. Adesiara es parlava del seu “mal caràcter”. Als darrers anys de la seva vida, els amics varen haver d’ajudar-la fins i tot econòmicament.
Com treballarem el personatge
D’entre el seu llegat comptam amb dos magnífics volums de memòries, dels quals n’utilitzarem fragments per acostar l’escriptora als nostres alumnes. Incidirem en tres aspectes de la seva vida, insòlits per a una dona del seu temps, que va aconseguir gràcies a la seva decisió i a la seva voluntat.
La dona viatgera
En trobam l’origen ja a la seva infància. N’és il·lustratiu el fragment La geografia (…) somniava de la p. 138, Memòries fins al 1935. El somni es compleix quan va a Suïssa i rep una gran impressió dels Alps. Serveix qualsevol fragment del capítol L’embruixament dels Alps, p. 347. Una vegada a la Polinèsia, amb el seu marit Monsieur Choffat, la meravella del paisatge que va transcriure la convertí definitivament en escriptora. Podem llegir els dos primers paràgrafs de la p. 601, prova que el seu somni infantil de viatjar s’anava complint. No podem deixar d’esmentar l’experiència humanitària que va viure després de la Segona Guerra Mundial, col·laborant amb la Creu Roja. Dos o tres paràgrafs de les ps. 482-483 del segon volum (Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya) en poden ser prou il·lustratius.
La dona música
Al seu pare, Prudenci Bertrana,que no volia que la seva filla fos escriptora com ell, li abellí que es fes música. Ens ho conta a les pàgines 181-182 del segon volum. Trià el violoncel i estudià a Girona i Barcelona. A Suïssa muntà la primera orquestra de jazz femenina d’Europa. Per il·lustrar l’experiència, serveixen alguns fragments de les pàgines 489-490 (Memòries, I), Una vegada abandonat el violoncel, quan els seus interessos s’orientaren sobretot cap a la literatura, encara es va fer directora de cant coral dels alumnes de magisteri de la Polinèsia, cosa que la convertí en funcionària per una temporada, i també ho va ser del personal sanitari i de malalts a Perraux, a la cínica psiquiàtrica del doctor Montmollin. Al capítol Música i demència (p. 445 del volum II) ella mateixa ens conta l’experiència.
La dona escriptora
L’inici fracassat d’Aurora Bertrana com a escriptora ens arriba com una divertida anècdota a la darrera línia de la pàgina 114 del primer volum de Memòries. Tanmateix, el seu pare va comprendre a la fi la vertadera vocació de la filla i per això, una vegada que ja havia tingut un gran èxit l’any 1930 amb el llibre Paradisos Oceànics, varen escriure una novel·la junts: L’illa perduda. Ella mateixa ens diu que ni un sol dia de la seva vida va deixar d’escriure. Ens ha deixat més d’una dotzena de novel·les i reculls de contes, en català, castellà i francès, abundant obra inèdita que es troba al Fons Bertrana de la Biblioteca de la Universitat de Girona i unes mil cinc-centes pàgines de memòries, d’una gran riquesa literària, que expliquen una vida interessantíssima.
Conclusions i propostes
Una vegada llegits els fragments il·lustradors i comentats els diferents aspectes, podem proposar als alumnes que escriguin sobre allò que voldrien fer, ser o aconseguir, les dificultats que es poden trobar i com poden superar-les. Posteriorment es pot comentar en grup.
Les Memòries fins al 1935 (Pòrtic 1973) i les Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (Pòrtic 1975) malauradament estan exhaurides. Naturalment, es poden trobar a biblioteques.
Catalina Bonnín i Socias és professora de l’escola d’adults La Balanguera de Palma.
Tags:
Comparteix
