Boom del nou pop català | Òmnium [Llengua - Cultura - País] | Pensament i acció: Fitxa [Òmnium]

Pensament i acció

• imprimir

Boom del nou pop català

• Nacional
• cultura

10-12-2009

Autor

Nina G. Sabatés (Muntatge fotogràfic: Dani Codina)

Publicat a:

Revista Òmnium . Hivern 2009. Número 13

Ampliar...

Manel és el grup revelació del nou pop català i «Els Millors Professors Europeus» (Discmedi, 08), la seva primera gran obra, que ha estat lloada unànimement per la crítica especialitzada i el públic. Amb dotze magnífiques cançons, els barcelonins han aconseguit entusiasmar en igual mesura adolescents, adults i més grans d’arreu dels Països Catalans. Ara, el ressò comença a estendre’s per la resta de l’Estat i del món: han actuat a Madrid i a Buenos Aires amb molt bona acollida.

 

Gent normal

En la història de Manel, improvisació i casualitat, entre d’altres factors, han jugat a favor de l’ampli reconeixement obtingut. Guillem Gisbert (veu, ukelele, guitarra), Arnau Vallvé (bateria, percussions), Martí Maymó (baix i clarinet) i Roger Padilla (guitarra, banjo i ukelele), d’entre 24 i 28 anys, van coincidir a l’escola Costa i Llobera de la ciutat comtal, però no es van trobar fins uns anys més tard gràcies a amics comuns i germans petits. Amb una maqueta autoeditada amb cinc cançons van decidir presentar-se, a última hora, al concurs de grups novells catalans Sona 9 de 2007. El nom del grup, curt i senzill, sense cap metàfora, també el van decidir amb el neguit d’entregar la demo a temps, expliquen. I així va ser com Manel va arribar a la final del concurs i es va endur el segon lloc, el Premi Joventut. En aquells vint minuts van desplegar les seves armes: cançons rodones, amb personalitat pròpia, farcides d’històries agredolces basades en la quotidianitat i vestides amb una instrumentació rica i variada on predominen els sons acústics i els vents. En Bruno Sokolowicz, conductor de l’espai Sona 9 d’ICAT FM, va viure aquella nit en primera fila: «Se’ls veia tímids, però amb les idees clares; una mica verds, però apuntant molt bones maneres. Simpàtics, sensibles i amb molt bones cançons», recorda. Gisbert, Vallvé, Maymó i Padilla van invertir els diners guanyats en l’enregistrament d’«Els Millors Professors Europeus», el disc que els ha disparat sense remissió cap a l’èxit.

Tot i la popularitat aconseguida en tan poc temps, els components de Manel continuen essent gent normal i corrent. Així es defineixen en els mitjans i neguen rotundament qualsevol indici de pretensió en la seva música, declarant que fan el que desitgen fer, lliurement. No és casualitat, doncs, que interpretin La gent normal, la versió catalana de la cançó Common people, de la banda anglesa Pulp, de 1995. Considerada un hit del pop contemporani, el tema és una elegia a la vida quotidiana que, com les lletres de Manel, té un regust amarg. Les aventures i desventures que relata Gisbert en les cançons del disc desperten un somriure a mitges, creant complicitat amb els oients, que poden fàcilment reconèixer-se en les situacions descrites i els sentiments que les acompanyen. És així, també, com Manel ha aconseguit connectar amb l’ànima d’aquest país.

Costumisme de nova generació

Les claus de l’èxit dels quatre magnífics responen a un cúmul de factors. És innegable que l’aparent simplicitat de la seva música enganxa des del primer moment. Darrera d’aquesta primera sensació, però, hi ha dotze composicions excel•lents, cadascuna amb un to, tempo i melodia pròpies i absolutament diferents de les altres onze. Cada tema recrea un món amb entitat pròpia, que ens explica una història que desperta interès per saber-ne més, com si es tractés del guió d’un relat més llarg. Sense envair la intimitat d’altri, irònic i, al mateix temps, políticament correcte, Manel dibuixa situacions reals amb quatre frases, petits detalls que aporten la informació fonamental per entendre-les. I així, teixeix retrats instantanis: les dones altes i elegants que troben a Barcelona; la Maria i el Marcel de costat en una barra fent glopets a les respectives canyes; el pare modèlic de la mà forta, que paga un vermut i arregla una porta; el Pepe, que ha fet panxa, ha decidit operar-se-la i fa trobades d’amics dels sis-cents; l’avi que suca el bigoti a la cervesa tèbia; el despertar de «Pla Quinquennal»... figures i metàfores costumistes, que encaixen amb tothom. El bròquil, adaptació del tema La tortura, de Shakira i Alejandro Sanz, que han interpretat sobre l’escenari, aporta el necessari toc d’humor al subtil desencís. «A banda d’unes lletres excepcionals i d’uns arranjaments musicals molt especials, la clau de Manel és el més senzill i difícil alhora: que fan bones cançons!», afirma Sokolowicz. «Hi ha molts cantants guapos, grups de moda, bons instrumentistes i, fins i tot, lletres ocurrents, però fer cançons bones que connectin amb el més íntim de cadascú no és tan habitual, i ells ho han aconseguit amb el primer disc.»

També el so de Manel, pròpiament dit, reuneix unes característiques per ser comunament acceptat i connectar amb un ampli ventall de públic que no té altres punts en comú. En la producció del disc, han aconseguit una combinació elegant i efectiva, gairebé perfecta, de ritmes, lletres i arranjaments instrumentals. Versatilitat, en diuen, barrejant el pop essencial amb música d’arrel més tradicional o d’autor. Aquest toc folk l’aporta l’ampli ventall d’instruments (d’altra banda, poc habituals en la música pop) que fa servir: ukelele, clarinet, flauta dolça, banjo, melòdica, contrabaix... Instruments de corda –violins, viola i violoncel– i de metall –trompeta, trompa, trombó i tuba–, encertadament col•locats en les distintes cançons, que els atorguen una peculiar singularitat i arrodoneixen el resultat final. «La producció és efectiva però sòbria, sumant a una veu arrossegada i imperfecte gotes de folk amb predomini de l’ukelele. Agafen com a clar referent estilístic l’antifolk despentinat de Herman Düne (cosa que suposa de per si una novetat en la sofisticació) i al mateix temps recorden a Serrat o Sisa. En definitiva, són una proposta fresca», assenyala Max Porta, gestor i promotor cultural, coordinador del projecte Terminal B del FAD i de Binomis, al Caixa Fòrum. Per la seva banda, Óscar d’Aniello, ànima de Facto Delafé y las Flores Azules –la banda catalana de parla castellana de més èxit dels últims temps– i també percussionista del grup Mishima, destaca «la originalitat, unes lletres divertides, però no tant; iròniques, però no tant; boniques, però no tant, i una música prou folklòrica, que no incomoda. A més, en directe sumen, entren molt bé i aconsegueixen treure molt partit de les seves cançons tenint només un disc.

En Miqui Puig, ex Sencillos, músic i productor de grups novells, afirma amb força ironia que «Manel és un fet antropològic. Ara, els fills dels fans del rock català per fi tenen un grup format pels monitors dels caus. Les Meritxells, Ones i Mars tenen unes icones sexuals a les quals seguir, són enrotllats, cumbes i prou políticament correctes com per que agradin a tothom.» Cert és que les cançons de Manel resulten senzilles, lleugeres i fàcils d’entendre i d’escoltar a l’oïda mitjana. I, més important encara, és que Manel comença a connectar amb un públic que no entén de què parla. En això es basa el boom del nou pop en català.

Els referents immediats

Tot i que formen part de la primera generació de joves amb Internet, els referents musicals immediats de Manel són de tall clàssic. Manel reconeix haver escoltat amb intensitat Pau Riba i Sisa, dels quals destaca els arranjaments i la forma d’entendre les cançons. A escala internacional, l’ombra d’un altre gran sobrevola en algunes cançons: el canadenc Leonard Cohen –la connexió amb el públic més adult. A més, transmet també la naturalitat i frescor dels ritmes mestissos de Manu Chao i els Herman Düne, així com el hippysme del veneçolà Devendra Banhart.

El llegat de Riba, Sisa, Serrat i Llach, emmarcat en l’efervescència de la música en català del anys 60 i 70 –la dels Setze Jutges, el Grup de Folk i la Nova Cançó–, que va quedar eclipsada rere l’onada rock català dels 90, és gairebé l’únic referent de música en català per a molts grups actuals. En aquest sentit, Manel entronca amb la tradició costumista de Serrat o, més actual, dels barcelonins Mishima o Refree, abans que amb la galàctica o surrealista de Sisa i Albert Pla, Quimi Portet, Pascal Comelade o Adrià Puntí.

Després de l’empatx polític del rock català, era qüestió de temps que comencessin a aparèixer a Catalunya grups i artistes cantant en la seva llengua mare, amb referents propis extrets d’altres realitats globals –cada cop més a prop gràcies a les noves tecnologies– i amb un discurs desvinculat de la política. D’aquella escena, que va desaparèixer del mapa sense més, només han sobreviscut els tarragonins Els Pets, que encara entreguen discos amb cançons sòlides. «Els nous canals de promoció a Internet, com ara MySpace, i els concerts, que han esdevingut el principal canal d’ingrés econòmic per als grups, i els segells discogràfics han contribuït també al salt qualitatiu i quantitatiu de l’escena musical en català.», apunta Max Porta.

El període d’hibernació del català en la música pop acaba oficialment amb la publicació del primer disc d’Antònia Font, «Alegria» (Drac/Virgin), de 2002, que descobreix al món un nou univers musical, cantat en una llengua dolça i melosa, el mallorquí, amb melodies variades i una destacada personalitat. La descoberta d’en Joan Miquel Oliver atrapa una nova generació de joves sense referents pop en la seva llengua i que no s’identifica gens amb aquell rock català. «La gent tenia ganes de treure’s els prejudicis definitivament de sobre en referència a la música pop cantada en català», afirma Sokolowicz, que afegeix: «Antònia Font van ser els primers a arribar al públic independent després de l’intent d’Els Pets, Mishima van consolidar aquest camí i Manel han arribat a un públic més ampli, abanderant aquesta nova generació de propostes musicals catalanes que fan folk, pop, rock, cançó d’autor, electrònica o hip-hop en qualsevol llengua començant per la pròpia, que és la més natural per explicar històries, transmetre emocions i, per tant, connectar amb el públic.»

Tots els factors esmentats han propiciat que una banda com Manel esdevingui un fenomen com fa temps no n’hi havia cap en l’espai comunicatiu català. Recentment, el festival de documentals musicals In-Edit Beefeater ha projectat The new catalan song, un film dirigit per Raúl Hinojosa, on s’encara la Nova Cançó (representada per Quico Pi de la Serra) amb l’escena actual (per boca d’Enric Montefusco, líder de la banda Standstill), criticant la generació del rock català dels 90. Com Manel, hi ha un continu anar i venir de grups catalans que són apreciats per la seva música, més enllà de la seva llengua, com passa amb les bandes britàniques, les franceses... El seu videoclip Dona estrangera, dirigit per Sergi Pérez i accesible a Youtube, va rebre el premi al millor de l’any 2008 al festival madrileny de cinema Cinemad, el mateix any en què Antònia Font omplia el Liceu... Ò

Els difusors de l’escena

Més que un estil musical concret, el nou boom de pop en català respon a la coincidència en el temps i en l’espai comunicatiu català de grups i solistes amb idees originals expressades en la seva llengua mare. Aquesta nova generació de músics, encapçalada per l’èxit de Manel, no té cap vincle amb el rock català. «Actualment, les bandes de rock en català tenen una actitud més madura i relaxada», assenyala en Max Porta, promotor de Binomis al Caixa Fòrum. «Per un costat, disposen de més referents vàlids, tant internacionals com en la seva pròpia llengua, i per un altre, adquireixen una formació musical sòlida. A la pràctica, s’eliminen les diferències qualitatives entre les bandes anglosaxones i les locals, i, de passada, les comparacions i els complexos.»

Mishima

Tot i que es tracta d’una banda consolidada en el panorama musical català, Mishima no gaudeix de l’èxit popular a gran escala a l’estil de Manel. El seu so, que ha recollit elogis de la crítica des del primer moment, és més exigent i pot resultar més difícil per a un públic no avesat. A principis de l’any vinent, el quintet barceloní publica un nou disc, el cinquè, on el seu líder, David Carabén, se supera com a compositor. Serà el tercer treball en català, ja que varen començar la seva carrera en anglès.
Set tota la vida (The Rest is Silence/Sinnamon, 07)

Estanislau Verdet

Pau Vallvé és el músic barceloní darrere del personatge Estanislau Verdet, un inclassificable artista que ja ha editat dos discos de pop electrònic fet a casa. Fundador del lletgisme, Verdet renega de tot en les lletres, sobretot de l’esnobisme que impera a Barcelona. Segons la seva pròpia definició: «El lletgisme és una crítica de l’alternatiu, l’underground, l’esnob i tot el que tingui a veure amb fer alguna cosa per ser diferent.» Vallvé, que és cosí de l’Arnau, de Manel, té un altre grup interessant,
de caire experimental, anomenat U_mä.
L’all ho és tot pels anglesos (Música Global, 08)

Bankrobber

Segell discogràfic independent amb seu a Barcelona que va néixer el 2002. Reuneix al seu catàleg artistes diversos que enregistren en català, castellà o anglès indistintament, ja que el criteri que prima és la qualitat de la música. Quan van engegar el negoci, alguns dels seus grups cantaven en anglès i, d’uns anys ençà, ha anat donant el tomb escrivint i cantant en català o castellà. Presenten propostes tan distintes com el techno de Pau Guillamet, més conegut com Guillamino; el pop de tall clàssic de l’empordanès Jaume Pla, al capdavant de Mazoni; o el folk psicodèlic, des de Guissona, a la Segarra, de Joan Pons, dit El Petit de Ca l’Eril.
www.bankrobber.net
Guillamino. Les minves de gener
Mazoni. Eufòria 5 - Esperança 0
El Petit de Ca l’Eril. I les sargantanes al sol

PopArb

Des de fa cinc anys, el PopArb és el festival de l’escena musical independent catalana per excel•lència. Se celebra a la població d’Arbúcies durant dos dies a principis de l’estiu i reuneix el bo i millor dels artistes consagrats i els nous valors d’aquí. L’edició d’enguany va esgotar les entrades –3.500 persones– amb un cartell que incloïa Manel, Mazoni, Joan Miquel Oliver, Miqui Puig, Love of Lesbian i The New Raemon, entre d’altres. Atès el bon estat de salut de l’escena, en plena expansió, tot indica que l’any vinent passarà el mateix.
www.poparb.cat

 >>> Nina G. Sabatés és periodista musical.

Tags:

manel, pop, català, música

Vols afegir un comentari?

Comentari

Nom i Cognoms (*)

Correu electrònic (*)

Web/Bloc

Introdueix el text de la imatge (*)

* Camps obligatoris

Mostra les meves dades