Pensament i acció
CULTURA. Com es va fer la Festa de les Lletres Catalanes
26-04-2011
Autor
Text: Adriana Clivillé. Fotografies: Dani Codina i Ramon Boadella
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2011. Número 17
Ampliar...Copsar el pols del moment. Aquesta és la idea que plana sobre la celebració de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes convocada per Òmnium Cultural cada mes de desembre. A més de ser la cita anual més significativa de la literatura catalana, l’acte vol transmetre el sentiment que han deixat els esdeveniments clau d’un any. El 17 de desembre passat la Nit de Santa Llúcia va arribar a les seves 60 edicions i va donar el tret simbòlic de sortida al 2011, l’any de celebració del 50è aniversari d’Òmnium com a entitat. La idea, com es planifica i qui hi intervé són alguns aspectes que relata aquest reportatge.
S'havia de fer una proposta d’acte lúdic a Òmnium Cultural per acompanyar el lliurament de premis de literatura que l’entitat atorga anualment amb la Nit de Santa Llúcia. L’acte, que és itinerant, en l’edició de 2010 es feia el 17 de desembre a l’auditori Atrium de Viladecans (Baix Llobregat) amb la complicitat de l’Ajuntament d’aquesta localitat. Hi havia 5 mesos de marge. L’encàrrec portava implícita una considerable responsabilitat per diversos motius: l’esdeveniment és el més rellevant de les lletres catalanes, la primera mitja hora s’emet en directe per TV3, convoca veus de l’entorn cultural i social del país, hi assisteixen representants polítics i, enguany, feia només quinze dies que s’havia produït un canvi polític al Govern de Catalunya. A banda, també, de la necessitat d’originalitat, de no repetir fórmules conegudes. A mode de guia, l’acte tenia un lema: Òmnium havia transmès que el fil conductor de la 60a edició de la Nit de Santa Llúcia havia de ser la participació i la necessitat de prendre la paraula entre tots per amplificar-la. Un enunciat que sintetitza la manera de fer associativa de l’entitat, i que recull el rebuig del poble català a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, expressat a la manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona.
Ampliar...El projecte artístic seleccionat el setembre de 2010 plantejava una idea de gran potència: les persones que prenien la paraula estaven distribuïdes a punts di-versos de la platea del teatre i, des de baix, anaven conquerint l’escenari de forma progressiva. Una conquesta que es feia mitjançant la reivindicació d’una veu pròpia, multitudinària i amb legitimitat. Des del públic, les persones feien ús de la paraula, li donaven protagonisme i parlaven d’emocions. I, en acabar, tornaven a barrejar-se amb el públic. La paraula esdevenia protagonista de la 60a Nit de Santa Llúcia. Un concepte que va idear l’empresa de creativitat Gerona Grup (amb Anton Gerona al capdavant), que es va anar dibuixant amb la direcció escènica de Joan Font (director de la formació teatral Comediants) i amb les aportacions i supervisió d’un comitè d’Òmnium format per representants de l’equip tècnic, de la Junta directiva i la direcció. «La idea ens la va donar Òmnium», explica Anton Gerona amb espontaneïtat, «es tractava d’observar, d’anar a la manifestació i constatar que hi havia molta gent. Això és Òmnium».
L’equip artístic iniciava el treball per crear pròpiament l’acte el setembre de 2010, un cop la Junta de l’entitat hi va donar el vistiplau. La col·laboració i seguiment d’Òmnium era present en aquesta evolució, un aspecte que Anton Gerona agraeix profundament: «El poema de Salvador Espriu El meu poble i jo que obre l’espectacle va ser una proposta d’Òmnium. Per tant, hi ha la seva essència. M’agrada molt quan el client participa en la creació de l’acte, quan orienta.» Calia un director d’escena professional i capaç de transgredir, de donar un toc de divertiment. I Gerona, antic membre de Comediants, va pensar en Joan Font: «Ell pot trencar el guió amb una visió constructiva i donar-hi una espurna creativa nova, i això és bo i molt divertit. Va introduir un punt “gamberro”. Va sacsejar el projecte per anar endavant, per potenciar-li l’ànima, l’essència. És qui en sap més.» A més, la seva col•laboració amb Òscar Dalmau com a presentador va encaixar a la perfecció.
En paral·lel al treball artístic, a Òmnium es posava en marxa tot un engranatge que implicava 40 persones i 4 mesos de temps: la cerca d’un espai adient per a la festa, tancar el finançament i les complicitats administratives, la coordinació amb la seu territorial correspo-nent, l’encàrrec del cartell i el seguiment d’aplicació gràfica de la imatge, l’organització tècnica, la convocatòria d’una programació de 10 dies d’actes lúdics a Gavà, Sant Boi i Viladecans just abans del 17 de desembre, la gestió d’invitacions, la previsió de la logística necessària a l’espai, la distribució de tasques a les 30 persones d’Òmnium que donen suport tècnic, la planificació d’accions de comunicació, el contacte amb TV3, el seguiment dels assajos artístics, etc. En aquest moment, per a l’edició de 2010 es va decidir suspendre el sopar i centrar tots els esforços en els premis literaris, la proposta artística i el programa d’activitats populars a diferents espais del Baix Llobregat. Aquests actes se celebren 10 dies abans de la vetllada literària i són possibles gràcies a la col·laboració de la seu d’Òmnium a la comarca, l’Ajuntament de Viladecans i moltes entitats diverses de Gavà, Sant Boi i Viladecans.
Paraula dita, cantada i dibuixada
El trasllat a escena d’un concepte tan abstracte com és el vincle de poder entre paraula i persona es va abordar des de tres vessants complementàries: la paraula dita, la paraula cantada i la paraula dibuixada. Aquesta aproximació multidisciplinària a la lletra es va aconseguir amb el treball conjunt i coordinat d’un grup teatral amateur (l’Agrupació Mossèn Cinto Verdaguer, de la ciutat amfitriona, Viladecans), una coral polifònica (Cor de teatre, de Banyoles) i una formació artística a mig camí entre el grafit i l’acció espontània (Càndida, d’Avinyó de Bages).
Ampliar...L’agrupació teatral està integrada per 200 persones entre els 4 i els 80 anys, de les quals un centenar, comptant els nens, van intervenir a la 60a Nit de Santa Llúcia. A més d’estrenar al seu local, gràcies a un conveni municipal, també presenten els seus muntatges cada any a l’Atrium. I així és com els va descobrir l’Anton Gerona, que «va venir a visitar l’Atrium just el dia que assajàvem la versió musical de Romeu i Julieta. Recordo que va dir: aquí hi ha gent!», explica Joan Bonich, un dels cinc directors de la formació.
La sonoritat de les paraules, la va aportar Cor de teatre, una formació musical polifònica a capella que va actuar a Viladecans amb una estructura de dotze intèrprets. La seva aposta és escenificar el repertori, «adoptar les virtuts de l’actor amb complicitat i fer una feina escènica original, amb una nova expressió de la partitura», explica David Costa, el director musical. Tota la banda sonora que van produir per a la Nit de Santa Llúcia del 2010 va ser exclusivament resultat de la combinació de veus.
El risc de la pintura de gran format en directe el van aportar el duet Càndida. El seu gran repte va ser dibuixar en 3 minuts un retrat de 2 x 3 metres, utilitzant pintura fluorescent que només va ser visible amb un canvi de llum. Per a la gran nit de les lletres catalanes, Quim Moya i Josep Berenguel, els components de Càndida, també van fer accions amb objectes sobre una taula, que es projectaven al dors de l’escenari des d’una càmera zenital.
Un assaig amb Comediants
Calia fer un vestit a mida. Combinar disciplines molt diferents i moltes persones. El paper de Joan Font com a responsable de la direcció escènica era clau. La 60a Nit de Santa Llúcia es va començar a assajar com qui fa una obra de teatre: com una peça única. Al mes de novembre es fa un assaig al local de Cor de Teatre a Banyoles. Deu dies després, la convocatòria és al local de Càndida a Avinyó i, mentre, Anton Gerona supervisa els assajos de l’associació teatral a Viladecans. A primers de desembre el calendari marca un assaig a La Vinya, el local que Comediants té a Canet de Mar.
Ampliar...Joan Font rep tothom amb un somriure franc i indica la cúpula, un espai tancat que reprodueix un escenari. Hi és Cor de Teatre i un representant de Càndida, que ha portat algunes proves de composicions per veure des d’un portàtil. Del retrat que faran amb pintura fluorescent, de moment, només en té detalls l’Anton Gerona. Els actors de l’agrupació de teatre no han vingut: és un festiu, 8 de desembre, i traslladar 60 persones del Baix Llobregat al Maresme no és fàcil. Dies més tard l’agrupació assajarà a Canet una acció amb lletres de gran format, tot evocant l’univers de Joan Brossa.
La cúpula té una sonoritat privilegiada i quan els intèrprets de Cor de Teatre comencen a escalfar la veu tot s’omple. Fan escales vocals amb tons diferents, pronuncien frases. Marquen el ritme obrint i tancant la coberta d’un llibre. Es col•loquen la mà a l’estómac per notar la vibració del so.
Les tres persones de producció plantegen constantment alternatives i solucions al que va sorgint. Judit Codina, de producció de Gerona Grup, ho supervisa tot. Es fa un simulacre per calcular el tempo de les fanfàrries que sonaran quan un premiat pugi a escena a recollir un premi. «Els guardonats s’asseuran entre les files 2 i 4 del teatre i pujaran ràpid», apunta Judit Codina. «Hem de tenir en compte que això TV3 ho vol retransmetre en directe.»
La subtilitat de Joan Font s’imposa: demana, observa, proposa. Dóna una indicació: «Aneu fent que ja ho integraré. Vosaltres sou el coixí del moment en què el premiat s’aixeca del pati de butaques. Hem de fer que quedi maco i net, que funcioni, que sigui atractiu.» I, efectivament, la nit del 17 de desembre David Costa, el jove director musical de Cor de Teatre, té un ull sobre els cantants i un altre sobre el recorregut del premiat per l’escenari. Amb una certa improvisació calculada encaixa les passes dels autors amb el so de les dotze veus. L’optimisme és general i Font s’encarrega de mantenir-lo. Un cop acabada la 60a Nit exclamarà: «Som privilegiats de poder fer aquesta feina.»
Nens, a escena!
Ampliar...Assajar amb l’Agrupació Mossèn Cinto Verdaguer vol dir mobilitzar famílies senceres amb autèntica empenta pel teatre. Anton Gerona recorda l’assaig d’un diumenge al migdia: «Va ser molt peculiar, les mares van venir a recitar amb les criatures vestides de diumenge i el tortell sota el braç.» El darrer assaig es fa la darrera tarda al petit teatre annex dins del recinte de l’Atrium. Falten tres hores perquè s’iniciï la 60a Nit de Santa Llúcia. Joan Font i Anton Gerona fan la darrera prova amb tota la formació. Just al caire de l’escenari hi ha berenar distribuït en safates: les magdalenes han volat i ara queden les taronges i les pomes. Els nens tenen més ganes de jugar que de dir Salvador Espriu. No hi ha manera que s’estiguin quiets, però se saben el text molt bé. Juguen, parlen, però també hi volen prendre part. Quan siguin als camerinos el silenci serà total, perquè saben què van a fer. Un dels veterans posa ordre des de dalt l’escenari, i sovint demana silenci amb una actitud que sembla al límit de perdre la paciència. Joan Font li dóna suport i somriu mentre proposa que es passi el text sencer una vegada més. Demana vocalització i projecció de la veu. Un cotxe de joguina travessa l’escenari de banda a banda. Algú crida el nom d’un nen en veu alta. Silenci. Des de la platea, els de 10 anys comparteixen un videojoc, es fan fotos i se les ensenyen. «Vinga, passem-ho tot una vegada més. Deixeu els jocs.»
Hi ha una barreja d’edats i una representació prou extensa de generacions: dels 4 als 10, un grup d’adolescents fins als 16, dels 30 als 50, i veterans del teatre de Viladecans fins ben bé els 80. Hi ha un equilibri espontani entre presència d’homes i dones. Una nena plora, tot això imposa. «La Pepi no hi és?» demana el director de l’agrupació. «Ha anat a fer un volt», contesta algú. «És que no ho entenc...» murmura. Comencen. I després arriba la Pepi i s’incorpora amb tota la discreció que pot. Es respira una mena d’orgull, sobretot en dir el poema d’Espriu El meu poble i jo. Es diu el text a veus alternades i s’acaba amb un vers comú. Els nens tanquen amb la frase «som molts i serem molts més». Des de l’escenari Joan Font aplaudeix i recorda la necessitat de projectar la veu. Dóna les gràcies i somriu, de nou.
La Nit o el potencial creatiu de la cultura catalana
Un dels objectius d’Òmnium Cultural és que la festa de les lletres catalanes sigui també, i sobretot, un espai de projecció i expressió del potencial creatiu de la cultura catalana. Una mostra de la viva activitat de la cultura en l’àmbit local. La suma de disciplines que va ser l’edició de 2010 n’és una petita mostra. Les accions que Càndida prepara des d’Avinyó de Bages difícilment s’haurien trobat mai amb els actors d’una agrupació teatral de Viladecans. I també hauria estat força improbable que dialoguessin amb el so polifònic dels gironins de Cor de Teatre.
La proposta del duet Càndida són accions de pintura en directe amb un component provocatiu. Aprofita la tècnica del grafit i juga amb la sorpresa d’utilitzar pintura fluorescent invisible, només evident amb un canvi final de llum. «És un acte molt “gamberro”, amb molt ritme. Utilitzem esprai i tècniques de pintura de carrer», explica Quim Moya, ànima del centre de producció i residència artística Cal Gros d’Avinyó. L’altre membre del duet és Josep Berenguel, escenògraf.
Cor de Teatre és una coral polifònica a capella i integrada per 25 intèrprets. Després de 14 anys tot just han fet el salt a la professionalitat: han actuat al festival Temporada Alta de Girona i al maig tenen prevista l’estrena de Concertto al Teatre Nacional de Catalunya. Escenifiquen el repertori: «Adoptem les virtuts de l’actor amb complicitat per fer una feina escènica original, amb una nova expressió de la partitura.» Els arranjaments i tots els sons que produeixen, els fan amb la veu.
Calígula i La dama de Reus, uns Pastorets sui generis, la versió musical de Romeu i Julieta, tot el teatre de Verdaguer i Guimerà, el clàssic espanyol... Amb una trajectòria de 50 anys, als 200 actors de l’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer sembla que res se’ls resisteixi. La frase que va captivar Anton Gerona quan els va conèixer va ser tota una declaració: «Digues què ens hem d’aprendre i t’ho direm tot.»
El cartell de Viladecans, un crit estètic
El pintor Joan Pere Viladecans parla d’honor quan recorda com va rebre l’encàrrec de fer el cartell de la 60a edició de la Nit de Santa Llúcia. El seu vincle i interès per la poesia i la literatura catalana és conegut i, a més, ha signat moltíssims cartells. «La idea global és una espelma amb regust de literatura clàssica que fa llum a una nit. Apareix una constel•lació de lletres identificables però que només es representen a si mateixes.» No cal insistir massa, les peces s’expliquen per si soles. «Un excés de racionalitat és la mort per a l’artista», afirma amb complicitat. I afegeix: «un cartell es treballa per eliminació i no per acumulació, que és com jo entenc l’art en general. Una síntesi de les coses».
Reduït a tres colors, la intenció del cartell és esdevenir «un crit estètic» segons l’autor. «No és el mateix que una obra plàstica autònoma, té una funcionalitat. I més avui, que un cartell fet per un pintor ha de competir al carrer amb d’altres més eficaços fets per creatius publicitaris. El que buscava era informar emocionalment i visualment. És absurd perdre’s en detalls. Ha d’impactar, ha de ser com un cop de puny.»
Sorpreses d’una vetllada literària
L’amplitud de les propostes és una de les característiques dels premis literaris que Òmnium Cultural convoca anualment amb la Nit de Santa Llúcia. Hi tenen cabuda novel·la, poesia, relats, narrativa infantil i juvenil, assaig, estudis històrics, textos publicats a l’estranger, i peces informatives de mitjans de comunicació. L’edició de 2010 va incloure algunes sorpreses.
Ampliar...L’acte lúdic i reivindicatiu de la paraula que va inaugurar la 60a Nit de Santa Llúcia va donar pas a la cerimònia de lliurament dels premis literaris que atorga Òmnium Cultural cada any. Uns premis que en l’edició de 2010 han valorat més del doble de projectes que en la de 2009. Aquest increment confirma que es tracta d’uns guardons «oberts i populars», com assegura Laura Borràs, membre del jurat del Premi Sant Jordi i professora de literatura catalana de la Universitat de Barcelona. I, també, «rigorosos i de qualitat» segons afirma Saül Gordillo, jurat de l’Òmnium de Comunicació i periodista. En el cas del Sant Jordi, Laura Borràs ressalta que mai no s’ha partit de cap limitació a l’hora de presentar-hi una novel·la: «no hi ha cap editorial que imposi pautes, la qual cosa, d’altra banda, seria molt legítima perquè és qui es juga després els diners en publicar l’obra». I aquest mateix plantejament fa que sigui una convocatòria popular, ja que afavoreix «una gradació molt àmplia en la qualitat dels textos». Segons Borràs, «el Sant Jordi permet descobrir talents literaris».
En total, la vetllada literària destaca 10 guardons, que Òmnium atorga en col·laboració amb l’Editorial Proa, Enciclopèdia Catalana, l’Editorial La Galera (que publica el Premi Joaquim Ruyra i Folch i Torres), la Fundació Joan Maragall (que dota el guardó que du el nom del poeta), la Fundació Congrés de la Cultura Catalana, la Fundació Joan Profitós i la Fundació Futbol Club Barcelona. Els jurats van començar a llegir textos i valorar possibilitats gairebé dos mesos i mig abans de la cita fixada per al 17 de desembre de 2010 a l’Atrium de la ciutat de Viladecans. Cada jurat, l’integren cinc professionals que avaluen els continguts individualment i, a continuació, mantenen un debat per arribar a una conclusió consensuada. El caràcter heterogeni dels integrants dels jurats és intencionat i es manté a tots els guardons.
Sorpreses dibuixades en directe
La nit de l’acte, TV3 va retransmetre en directe la vetllada literària. L’expressió dels premiats era d’una certa emoció continguda, il·lusió i neguit per haver de pujar a escena. L’Òscar Dalmau, conductor de l’acte, i el guanyador de l’edició anterior esperaven la persona premiada, que pujava a l’escenari en pocs minuts. Just el temps que tenien els artistes plàstics de Càndida per dibuixar alguna referència al premiat: un retrat (com el de l’escriptor Ramon Solsona, que va obtenir el Sant Jordi), o composicions amb objectes projectades com una imatge al fons de l’escenari mitjançant una càmera zenital. Aquesta darrera intervenció va incloure una curiositat: el guardó Joan Profitós d’assaig pedagògic va quedar desert i Càndida ho va il·lustrar amb un munt de sorra de platja i una palmera de plàstic de joguina.
Una de les sorpreses va ser la coincidència de la música com a fil argumental de les obres guanyadora i finalista del premi Sant Jordi: L’home de la maleta, de Ramon Solsona, i Després de Laura, de Jordi Cabré, respectivament. Solsona (Barcelona, 1950) escriu sobre la vida d’un vell músic d’envelat ja retirat «que no entén el present però s’hi intenta acostumar». Mentre Cabré (Barcelona, 1974), en canvi, fa un ús fúnebre de la música en un text que tracta la vida d’un pianista d’enterraments, una vídua i el fantasma de Beethoven. «La música no sempre és benèvola», afirma l’autor, «pot tenir un poder malèvol, unir el passat amb el present, els morts amb els vius».
L’home de la maleta amaga una particularitat que va destacar Àlex Broch, portaveu del jurat, que és l’ús poc filològic del llenguatge en els monòlegs interiors del vell músic. Ramon Solsona ha recuperat de manera fidel un català no estàndard propi de la Barcelona dels anys 50. «És una aposta decidida i valenta», apunta Laura Borràs. «En un moment d’empobriment del llenguatge com l’actual, Solsona recupera un català molt ric.» Borràs està convençuda que la crítica literària discutirà sobre aquest aspecte: «És un debat de tipus sociolingüístic arran de la literatura, que es converteix en corretja de transmissió d’aspectes que avui preocupen. Aquesta dimensió sociològica ha donat vida al premi, el Sant Jordi queda lluny de la visió només acadèmica.»
Contes, poesia i altres gèneres
Les narracions i la poesia van encapçalar la resta de reconeixements. La guanyadora del Mercè Rodoreda de relats va ser Alba Dedeu (Granollers, 1984) pel recull Gats al parc. L’obra és «estremidora» i expressa una veu «personal, nova i original», segons va explicar Sílvia Soler, secretària del jurat del premi. La seva autora va explicar que tots els seus textos «neixen d’alguna situació que he viscut o vist: la complexitat de les relacions de família al dinar de Nadal, les rutines del treball o la visió d’una immigrant àrab a Catalunya». Dedeu defensa la prosa lliure i la imaginació.
D’altra banda, el jurat del premi Carles Riba va destacar la recerca del joc poètic d’Un lloc a l’ombra, de Maria Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957), amb moltes referències a la pintura i el paisatge i que potencia la musicalitat del llenguatge. En recollir la distinció l’autora va dir que la poesia «ajuda a la reflexió i permet viure més poc a poc», i va explicar que amb Un lloc a l’ombra ha fet un ús de la paraula «essencial i primigeni» per aconseguir una poètica «molt cromàtica».
Fantasia, religió i braus
El reconeixement del Joaquim Ruyra a narrativa juvenil va ser per a Ullals, de Salvador Macip (Blanes, 1970) i Sebastià Roig (Figueres, 1965), un text tenyit de fantasia i terror a l’estil de Stephen King. L’obra està inspirada en la literatura i el cinema fantàstics, el còmic, la sèrie B o el gènere que representen en català Albert Sànchez Piñol i en castellà Carlos Ruiz Zafón. «La literatura és explicar històries, i la majoria ens arriben a través del món audiovisual. És absurd tancar-nos a altres formes de narrar, però tampoc hem de prostituir la literatura per convertir-la en cinema», va explicar Macip.
D’altra banda, el polifacètic David Nel·lo (Barcelona, 1959), escriptor, músic i traductor de Gerónimo Stilton, es va endur el Folch i Torres per Ludwig i Frank, un text del qual el jurat va ressaltar la sensibilitat extrema. L’autor va apuntar que «només al final se sap que els dos protagonistes s’han fet amics i que aquesta relació perdurarà més enllà de quan s’acabi el llibre». El professor de secundària Josep Lluís Roig (Oliva, Alacant, 1967) va ser guardonat amb el premi Esport i Ciutadania per Insuficient s’escriu amb sang, escrit a partir de les idees aportades pels estudiants de l’institut de secundària on dóna classe.
El professor de filosofia medieval Jaume Mensa va rebre el Premi Joan Maragall per una anàlisi de l’amor des del punt de vista d’aquest metge, teòleg i poeta medieval. I el Memorial Joan B. Cendrós va recaure en un reportatge de l’irlandès Colm Tóibín publicat a The Guardian el 31 de juliol de 2010. Tóibín explica els motius de la prohibició dels toros al Parlament: «una dolça venjança de Catalunya» contra Espanya, en opinió de l’autor, especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional.
La impremta catalana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800-1833), de Montserrat Comas, es va endur el Premi Ferran Soldevila, que convoca la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport de la revista l’Avenç i del Museu d’Història de Catalunya, i que publica la Universitat de València. L’Òmnium de Comunicació va reconèixer la trajectòria de Vilaweb «i la importància d’un periodisme de qualitat a la Xarxa», en paraules de Saül Gordillo. I, també, «la valentia de Televisió de Catalunya d’haver creat i difós en una franja horària de màxima audiència un documental sobre la independència de Catalunya» com és Adéu, Espanya!
Premis de la Festa de les Lletres Catalanes 2010
1er Premi Òmnium Cultural de Comunicació (ex aequo)
Diari electrònic Vilaweb, Vicent Partal i Assumpció Maresma
Documental Adéu, Espanya? (TVC), Dolors Genovès i la direcció de TV3
(el recullen: Dolors Genovès i Àngel Leiro)
13è Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2010
Gats al parc, Alba Dedeu
52è Premi Carles Riba de poesia 2010
Un lloc a l’ombra, Maria Rosa Font
Finalista del Premi Sant Jordi de novel·la 2010
Després de Laura, Jordi Cabré
51è Premi Sant Jordi de novel·la 2010
L’home de la maleta, Ramon Solsona
24è Memorial Joan B. Cendrós de treballs publicats fora dels Països Catalans 2010
Bullfighting ban is sweet revenge for Catalonia, Colm Tóibín
48è Premi Josep M. Folch i Torres de novel•les per a nois i noies 2010
Ludwig i Frank, David Nel·lo
37è Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil 2010
Ullals, Salvador Macip i Sebastià Roig
3er Premi de narrativa juvenil Esport i Ciutadania 2010
Insuficient s’escriu amb sang, Josep Lluís Roig
26è Premi Ferran Soldevila d’estudis històrics 2010
La impremta catalana i els seus protagonistes en l’inici de la revolució liberal (1800-1833), Montserrat Comas
20è Premi Joan Maragall sobre cristianisme i cultura 2010
Amor fina e complida. Arnau de Vilanova i les teories de l’amor, Jaume Mensa
A continuació, podeu descarregar-vos els fragments de les obres premiades amb el Premi Sant Jordi, Mercè Rodoreda i Carles Riba.
Recursos:
L-home-de-la-maleta-1-23--1.pdf 
, Despres-de-Laura-1-27-.pdf , Gats-al-parc-1-19-.pdf , Un-lloc-a-l-ombra.pdf
Tags:
Festa, lletres, catalanes, Nit, Santa Llúcia
Comparteix
