Pensament i acció
De jutjat de guàrdia
01-12-2008
Autor
Oriol Sumsi
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
Ampliar...La vulneració constant dels drets lingüístics en els àmbits judicials fa que no ens puguem quedar de braços plegats. El coneixement de la llei és fonamental, però sobretot cal una actitud militant i un ús sense complexos de la llengua pròpia. Tot plegat amb l’objectiu de canviar una situació que, després de molts anys d’esforços, continua amb greus anomalies.
La situació del català als jutjats es pot considerar un dels forats negres de la normalització lingüística a Catalunya. Tot i el molt que s’ha avançat, en molts camps, des de la recuperació de la Generalitat, la justícia continua en gran part ancorada a un passat que es resisteix a desaparèixer. Les últimes estadístiques indiquen que només un 16% de les sentències es fan en català. L’ús de la llengua escrita per part d’advocats i procuradors és molt inferior, i no arriba ni al 3% dels escrits registrats. Pel que fa a l’ús oral, s’ha de dir que és una mica superior, tot i que hi ha molta gent que quan travessa les portes d’un jutjat abandona la llengua pròpia i canvia automàticament al castellà, sigui per un cert temor reverencial o per simple inèrcia, quan no per una combinació de totes dues coses.
“L’ús del català als jutjats està molt per darrere de la societat –assegura Matilde Aragó, vicepresidenta de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia–, calculo que portem un retard d’uns vint anys.” Segons Aragó, la raó fonamental és que la direcció de l’organització judicial, el Consell General del Poder Judicial, no està descentralitzat, i per tant es dirigeix tot des de Madrid, és a dir, en castellà. Pel que fa a la cúpula jurisdiccional, el Tribunal Suprem també és a Madrid, i això provoca que moltes vegades s’exigeixi la traducció al castellà de les actuacions, quan li arriben. “Si els dirigents no hi posen interès, ni mitjans per canviar les coses, no hi ha res a fer”, conclou Aragó.
Però els problemes no s’acaben aquí. Cal tenir en compte que la majoria de lleis del corpus legal són estatals, i que originalment es publiquen al Butlletí Oficial de l’Estat en castellà. Si bé des de fa uns mesos s’ha posat en marxa un sistema de traducció en línia que facilita les coses, tots els professionals de la justícia han estudiat les lleis en castellà, llengua dominant a les facultats de dret i llengua exclusiva quan es fan oposicions a judicatura.
“Una altra raó –segons Matilde Aragó– és la manca de projecte de normalització lingüística per part de les administracions, tant del Govern central, que no hi té cap mena d’interès, com de la Generalitat, en el seu cas no tan sols per les escasses competències en la matèria, sinó també per deixadesa, ja que no es planteja la reforma de la justícia com un tema central i prioritari.” L’Estatut català preveu la descentralització del Consell General del Poder Judicial, i també una ampliació de competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), però tot això queda en no res vist el ritme amb el qual es desplega l’Estatut, i més si tenim en compte que aquests punts són alguns dels que estan pendents de recurs davant del Tribunal Constitucional.
Un doble problema
Immersos en aquest panorama, ens podem preguntar si el problema és que la llei no protegeix prou el català, o bé que no es compleix la llei. Malauradament, sembla que es tracta dels dos problemes alhora, superposats. Josep Cruanyes, secretari de la Comissió de Llengua Catalana del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya, explica que la llei s’incompleix des del moment que els òrgans que han d’utilitzar el català normalment no ho fan, i que a més vulneren els drets dels ciutadans, que es veuen menystinguts. “Això està agreujat –puntualitza Cruanyes– pel fet que els ciutadans ja estan prou espantats anant a un jutjat, perquè encara s’hagin d’amoïnar per defensar un dret, tenint la impressió que són mal vistos.”
“La justícia és una de les coses, juntament amb la monarquia, que ens continua lligant amb el franquisme”, afirma Harold Roig, advocat, que argumenta que si bé “usar el català als jutjats és un dret, es tracta d’un dret que no està garantit”. Segons Roig, ens trobem davant d’un cas similar al del dret a l’habitatge. Si bé és un dret recollit per la Constitució, és obvi que és un dret que no té garanties, en no haver-hi les condicions ni els recursos per satisfer-lo.
El problema, explica Harold Roig, és simplement que la immensa majoria de jutges i secretaris que treballen a Catalunya no són catalans. El sistema de distribució de places, un cop un professional ha superat les oposicions corresponents, té en compte el territori estatal com un tot. Això, afegit al fet que els jutges s’estan molt poc temps a cada destinació, impossibilita fins i tot que un jutge pugui aprendre la llengua del país. “Un jutge que vingui de Badajoz, posem per cas, i que només es passi un any a Barcelona, no abandonarà mai el castellà ni es posarà a treballar en català”, afirma l’advocat. Aquesta rotació, afegida al fet que el coneixement del català es consideri un simple mèrit, i no una obligació, per assolir una plaça a Catalunya, impossibilita qualsevol millora.
“El problema del català als jutjats és que no es considera com una llengua realment oficial, sinó que es tracta com una cosa subsidiària, amb una assumpció passiva de l’oficialitat”, explica Cruanyes. “Jo tinc l’experiència –segueix–, que l’ús del català sempre és totalment residual en el nombre de resolucions i sentències, en el meu cas no he vist cap acta de secretari en què s’hagi utilitzat el català.” Matilde Aragó ho matisa una mica, assegurant que “hi ha un grapat de professionals, molt conscients dels seus drets, que sí que usen el català amb normalitat”.
Una llengua de segona
Hi ha una opinió compartida per certs sectors segons la qual la qüestió de la llengua és secundària, que és un problema creat, afegit. Si la justícia ja és un món prou complex, afirmen, no cal afegir-hi una complicació més fent servir diferents llengües. Sens dubte, aquesta suposada aposta per l’anar per feina i el ser pràctics no deixa de ser una fal·làcia. “Això de ser pràctics és una excusa –argumenta Aragó–, ja que per a una persona que pensi en català, no és pràctic traduir.” Segons la jurista, “ser pràctics no justifica treballar amb menys qualitat, perquè per a mi i per a molts col·legues, resulta més pràctic escriure en la llengua que es parla”.
Matilde Aragó considera que “el més pràctic seria que a la justícia, com a servei públic que és, les persones s’hi poguessin dirigir i s’hi entenguessin en la mateixa llengua que parlen en la seva vida privada i amb la qual es dirigeixen als altres organismes públics”. I ho rebla afirmant que, si una cosa no és pràctica, és “disfressar-se de camaleó per fer o assistir als judicis”, més si tenim en compte, com diu, que “traduir el que penses constantment és una humiliació, un acte de submissió impròpia d’una persona que actua en defensa dels drets dels ciutadans en una societat democràtica”.
Segons Josep Cruanyes, un dels problemes més grans és la manca de conscienciació per part dels usuaris, que ve de la inseguretat que provoca saber que gran part de l’estament judicial veu amb mals ulls l’ús del català. Sovint es considera que “fer-ho en castellà és més fàcil, en el sentit que moltes vegades l’ús del català comporta sentiments de discriminació i retards efectius dels procediments”. La principal raó de tot plegat podem trobar-la, altra vegada, en la centralització dels òrgans judicials. El problema, amb tot, no és aquesta centralització, sinó el fet que aquesta inferioritat del català ve de lluny. “Es tracta de trencar una inèrcia que s’arrossega del franquisme –assegura Cruanyes–, ja que després de la transició mai no s’han posat normes o reglaments que establissin mesures de bones pràctiques o protocols d’actuació en defensa del català.”
Passa el mateix que amb la policia. Molts catalanoparlants canvien de llengua quan es troben, per exemple, davant d’un membre de la Guàrdia Civil, però en canvi no fan el mateix quan l’agent forma part d’un cos descentralitzat com ara els Mossos d’Esquadra. Segons Matilde Aragó, “en tota estructura jerarquitzada, si la cúpula empra solament una llengua, els de sota s’hi sotmeten”. Una situació, explica, que sovint pot fer-nos identificar malament els culpables, i diu que “no es pot donar les culpes als professionals o als ciutadans en general d’un problema que té una arrel política clara”.
Quin futur hem d’esperar?
Fent un cop d’ull a la història de la llengua catalana, veiem que els textos més antics són textos jurídics. Des del seu mateix naixement, doncs, el català era utilitzat als tribunals, fet que demostra, per si calgués demostrar-ho, que es tracta d’una llengua més que preparada per ocupar, plenament, el lloc que li pertoca dins el món de la justícia. La pregunta sobre si algun dia tornarà a ocupar (perquè ja l’ha ocupat) el seu lloc és una pregunta que s’escapa de l’espai concret dels tribunals per estendre’s al conjunt de la societat. Matilde Aragó assegura que la situació actual és d’estancament, i que per avançar s’hauria de fer un esforç polític molt important. “Hi hauria d’haver més pressió social per part dels organismes defensors de la llengua, ja que la justícia afecta a tothom, per molt que la majoria de persones no hi tinguin, o no hi desitgin tenir, contacte al llarg de la seva vida.”
Amb tot, Aragó considera que no s’ha de ser pessimista. A la Sala Civil Penal del TSJC, recorda, les sentències són bilingües. A la Sala Social, una cinquena part de les sentències es dicta sempre en català. A les audiències i als jutjats, cada vegada hi ha més jutges i jutgesses que usen o entenen el català. Amb tot, aclareix que malgrat que la gran majoria de personal de l’oficina judicial té coneixement lingüístic i formació suficient per entendre i escriure el català, “aquest esforç no té correspondència amb el canvi d’actitud dels professionals, ja que hi ha una inèrcia que no se sap com trencar, i això és certament difícil”.
* * *
La situació legal del català als jutjats
A Catalunya, l’Estatut d’Autonomia del 2006 estableix l’obligació dels ciutadans, jutges, magistrats, fiscals, secretaris i funcionaris, de conèixer la llengua catalana (article 6 i article 33). De fet, la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ), del 1985, ja reconeixia el dret d’usar la llengua pròpia de la comunitat autònoma, mentre això no generés indefensió a una de les parts. En el mateix sentit, cal considerar l’article 13 de la Llei de política lingüística catalana, del 1998, que insisteix sobre aquest fet. Amb tot, s’ha de tenir en compte el concepte d’oficialitat que el Tribunal Constitucional va fer el 1983, que tot i reconèixer la cooficialitat i el dret dels ciutadans de ser administrats al seu propi territori en qualsevol de les llengües oficials, i per tant també en castellà, expressa que “el castellano es medio de comunicación normal de los poderes públicos y ante ellos en el conjunto del Estado español”. Com amb tantes coses, la llei estricta va per un costat, i la pràctica real per un altre, moltes vegades per culpa del desconeixement que els ciutadans tenen dels seus propis drets. Segons Matilde Aragó,
de Juristes per la Llengua, “el problema de la LOPJ és que no integra el que és un dret vigent, des de la ratificació, l’any 2001, de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries”, que ratifica el dret que tenim tots que el judici es tramiti en la llengua pròpia de l’usuari. “Molta gent –explica Aragó– no sap que tenim aquest dret, i per tant no l’exigeix mai davant dels tribunals.”
* * *
Quan l’ús del català és motiu de burla
Un dels casos que més ha cridat l’atenció últimament sobre la situació del català als jutjats és el dels setze joves gironins inculpats per haver cremat fotografies del rei. Els joves van ser absolts, en argumentar el jutge que la seva acció era en solidaritat amb Jaume Roura
i Enric Stern, els primers condemnats per haver cremat retrats del monarca, que sí que han estat condemnats. El judici, però, no va estar exempt de polèmica. El jutge Vázquez Honrubia va acceptar la petició dels acusats de parlar en català, però aquest fet va anar
acompanyat d’actituds burlesques i fins i tot provocadores. Frases com “Ah, és clar, vostès necessiten intèrpret” o la qualificació
de “lamentable” que el jutge va fer quan un dels acusats li va dir que no entenia el castellà. Cal recordar que fins i tot amb tribunals com és l’Audiència Nacional, amb seu a Madrid, l’usuari té dret a declarar en la seva llengua, ja que no és un tribunal propi de Madrid, sinó
que té jurisdicció a tot l’Estat, i per tant a Catalunya. Aquest fet, però, que no hauria d’haver passat d’una simple qüestió de procediment, va demostrar la verdadera actitud de certs jutges respecte a la suposada jerarquia de les diferents llengües de l’Estat. Segons un dels
imputats, Lluc Salellas, el tracte que van rebre va ser humiliant. “Ens vam sentir com si forméssim part d’un espectacle de circ –explica Salellas–, va ser com un viatge a l’època franquista.”
>>> Oriol Sumsi és periodista.
Tags:
drets lingüístics, llei, jutjats
Comparteix
