Pensament i acció
De les primeres xarxes socials a la procrastinació
15-12-2010
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Xarxes socials. Número 467
En rebre l’encàrrec d’escriure sobre xarxes socials i educació vaig tenir clar des d’un primer moment que el que no havia de fer era fer un inventari més o menys detallat de les xarxes existents (Facebook, Moodle, Twitter...), si no volia condemnar ben aviat a l’obsolescència aquest article. El mateix hagués fet si l’encàrrec hagués estat sobre editors de text: el Framework, l’Ami Pro, el Word, l’Open Office i el Google Docs... No seria la primera vegada que he hagut de refer una publicació que estava a la porta de la impremta perquè alguna de les eines que explicava havia deixat d’existir o passava de ser gratuïta a la modalitat de pagament. És, certament, com diuen, des de l’experiència i de les patacades, que se n’aprèn.
Així doncs, vaig creure més convenient fer un exercici de memòria per tal de rescatar i endreçar experiències, conferències i publicacions acumulades al llarg d’aquests darrers vint anys i destil•lar-ne algunes reflexions que tot seguit us exposo.
Amb aquest article voldria demostrar bàsicament tres coses. La primera, que el concepte de “xarxa social” no pot associar-se exclusivament a la web 2.0 ja que és un concepte inherent a la internet mateixa i a la condició humana. La segona, que aquestes xarxes socials s’allunyen cada vegada més de l’esperit inicial d’internet (com a eina que havia de contribuir a fer un món millor) i que en la majoria dels casos aporten poca cosa més que distracció i poca dimensió qualitativa. En darrer lloc, que la seva projecció educativa és ara per ara molt verda i el seu ús en l’àmbit de l’educació formal és anecdòtica. Finalment, acabarem fent alguna referència a bones pràctiques en el seu ús.
Xarxes socials, un concepte inoportú
Sí, ja sabem que els blogs i les xarxes socials han esdevingut els paradigmes del web 2.0. I que els internautes som actualment més autors que espectadors (?). Prosumidors, ens anomenen ara. Però per a mi i a molts dels que vam tenir el privilegi de veure i acompanyar el naixement i creixement de Pangea,1 aquesta encarnava els veritables valors d’internet. De la mateixa manera que anys abans Calidoscopi i els promotors de la XTEC (l’any 1986) projectaven les seves xarxes de mestres a través de les sovint oblidades BBS i altres sistemes.
La xarxa Calidoscopi la vaig conèixer amb Anna Piñero, Rosa Ochoa i altres mestres gràcies a Narcís Vives, Xavier Àvila i Joan Carles Berrocal. Ells van ser qui ens obriren els ulls a unes noves possibilitats de comunicació que ens van impactar. Realment, el pas del no-res a aquest sistema que després alguns anomenarien despectivament 1.0, va ser molt més trencador i profund que no pas el salt del web 1.0 al 2.0.
Així doncs, parlar ara de xarxes socials és injust per a aquestes persones Miquel Colomer, el mateix Narcís, Víctor Feliu d’Edulist,2 els pioners del Programa d’Informàtica Educativa (PIE) i els de la ràdio-telemàtica (Joan Boada i altres), a les quals mai se’ls ha reconegut la seva valuosa aportació. L’any 2002 introduïa el concepte d’“arqueologia digital” en un dels suplements GUIX-TIC3 precisament per advertir d’aquests lapsus i per fer una crida per tal que aquests episodis de la història educativa tan transcendentals no es perdessin. Totes aquestes experiències contenen els elements essencials que s’atribueixen actualment a les xarxes socials i, per tant, haurien de ser considerades com a tals.
És a dir, una primera consideració seria que les xarxes socials no són patrimoni exclusiu del web 2.0 sinó que fins i tot neixen abans de l’arribada d’internet. És més, gràcies a l’acumulació d’experiències que ens van procurar aquestes primeres xarxes, podem treure el partit educatiu que traiem de l’anomenada web 2.0.
Per tot plegat, el concepte de “xarxa social” és un concepte inoportú. Difús, de fronteres indefinides. Caldria, per tant, buscar un nou terme que s’ajustés més a la realitat.
De l'efímer al substancial
Amb motiu de l’aniversari de Quaderns Digitals, Vicent Campos em va demanar un article commemoratiu. En aquest (“De lo efímero a lo sustancial, y otras reflexiones”) intentava demostrar que no tot el que està relacionat amb internet és efímer, com molts s’han entossudit a fer-nos creure. No passarà molt de temps en què el Facebook i el Twitter, fins i tot el Moodle (en el moment d’escriure aquestes línies, les més conegudes) seran escombrades per altres noves propostes i relegades a l’oblit. És llei de vida, i sempre ha estat així. Per posar exemples en l’àmbit de les mal anomenades xarxes socials, no fa pas massa els fotologs eren els territoris comanxes per excel•lència dels nostres adolescents. Com ho han estat els espais Ning7 durant un parell d’anys per als professors. Tots dos han passat o estan passant a millor vida i d’aquí a un parell d’anys ningú en recordarà ni el nom.
Les xarxes socials estan de moda i no ser al Facebook o al Twitter comença a ser motiu suficient perquè t’assenyalin amb el dit. Com ho havia estat en el seu moment quan comentaves que no tenies telèfon mòbil, la Nintendo o més tard la Wii i els blogs. Però això, no ens enganyem, pertany a l’efímer. El que queda són altres coses. Personalment m’interessa, d’aquests fenòmens, què és el que veritablement ens aporten. És a dir, el substancial. En el cas del Facebook no és pas la immediatesa, ni la possibilitat de fer-te fan de qualsevol irrellevància (i quina poca feina que tenen, alguns!). El que valoro del Facebook per sobre de tot és que per primera vegada els interessos de l’acnesfera i dels immigrants digitals han confluït en un entorn únic. Sense que això signifiqui un diàleg fluït entre ambdós, es produeixen escletxes que es concreten en connexions entre tietes i nebodes, alumnes amb professors, etcètera. Això no havia passat mai fins ara, si més no amb aquesta intensitat.
Del correu electrònic als blogs, cap d’aquestes eines havia estat apropiada per a l’acnesfera. Els correus, com diria César Coll, són la màxima expressió de la cultura lletrada. Fixem-nos que són l’eina d’internet més veterana i la que els adults encara continuem utilitzant més. I pel que fa als fotologs, han estat descaradament la versió adolescent de la blogosfera adulta.
Certament, hi ha hagut una eclosió de blogs d’aula en aquests darrers anys. Unes experiències realment interessants. Però cal dir també que conec ben poques situacions en les que els alumnes publiquin espontàniament, i fora d’hores de classe, posts o entrades en cap blog (a no ser que s’hagi posat aquesta tasca com a deures). Com tampoc conec casos d’alumnes que utilitzin el Twitter9 sense ser convidats a fer-ho pels seus professors. Ara el Facebook obre noves possibilitats i un dels reptes és trobar-ne la dimensió educativa, si és que la té, que crec que sí. Una dimensió educativa que probablement no es trobarà si no va acompanyada de noves propostes metodològiques.
Dels videojocs a la inflació de les relacions socials
En un moment determinat, els nostres adolescents van traslladar els videojocs a internet. Des de la consola o des del mateix ordinador, jugar en xarxa es va convertir en un espai on s’eixamplaven horitzonts. Paral·lelament, el Messenger s’obria pas tot provocant un redimensionament sense precedents en les relacions socials dels nostres adolescents. És aquest un fenomen al qual, a parer meu, no hem parat prou atenció ni des dels centres educatius ni des de les famílies, tot i que tothom és conscient dels seus efectes col•laterals.
Recordo que el juliol de 2010 intervenia, amb motiu de la publicació d’un número especial de El Pou de la Gallina sobre xarxes socials, en una taula rodona molt interessant. En aquesta, una adolescent presumia de tenir no recordo si dos o tres mil amics al Facebook. Una alegre afirmació que des de la taula ens vam afanyar a matisar, perquè no és el mateix un conegut que un amic. El cert és que la popularització dels mòbils, sumat a l’ús del Messenger i del Facebook (i abans dels fotologs), ha fet que l’espectre de les relacions socials hagi trencat radicalment amb les dimensions espacials i temporals que van conèixer altres generacions i que en constitueixen encara la referència. I és aquest, sovint, l’origen de la incomprensió dels nostres adolescents per part dels seus progenitors. Una incomprensió que, més per desconeixement que no pas per manca de voluntat, sovint no està prou ben gestionada i és font d’angoixes i discussions entre adults i joves.
Hem de saber que aquesta inflació de les relacions socials genera més tensions i més despesa d’energies entre els nostres adolescents que en altres èpoques. L’adolescència també té la seva projecció substancial, i és que en el camí al món adult, en aquesta etapa sempre ha estat i serà fonamental l’acceptació per part dels iguals. I si abans s’havia d’afirmar només el seu jo en el món real, ara ho ha de fer també en el virtual. Tenir molts amics al seu perfil del Facebook és, al cap i a la fi, una reafirmació 2.0 de la seva autoestima. Ara, a més a més, en el cas del Facebook fins i tot es pot quantificar en forma d’agregats o d’amistats. En aquest sentit, aquest és el paper que juguen les xarxes socials en els nostres adolescents i expliquen bona part dels seus enfrontaments amb els adults quan aquests volen regular-los els temps de connexió. Perquè el que fan és, en definitiva, tallar o obrir l’aixeta d’una de les seves grans necessitats (substancials, recordem), que és la seva ubicació dintre dels iguals. Això no treu que els haguem d’educar en un bon ús de les mateixes, i en el fet que aprenguin a resoldre un dels grans problemes dels nostres temps (també per als adults), que és la gestió efectiva i racional del temps. Hi ha d’haver, en definitiva, temps per a tot.
És la nostra feina i obligació acompanyar-los, durant l’adolescència, en el seu camí cap al món adult tot tenint en compte les particularitats dels nostres temps. Però ho és també, ensenyar-los a treure el millor partit possible d’aquestes noves eines de les que sovint reneguem. Trobant l’equilibri i evitant addiccions.
Procrastinar, l'esport per excel·lència del web 2.0
Tornant a l’exemple de les primeres xarxes, en els primers moments de la telemàtica educativa hi havia no poques distraccions. En els primers moments de Pangea, perdre’t per les news de l’Associació per al progrés de les comunicacions (APC) o de l’Institute for Global Comunications (IGC) era una temptació en la qual sovint queia. Recordo que en aquells primers anys dels noranta, accedir a notícies d’agències alternatives i trobar-hi notícies que no apareixien als informatius ni als diaris em tenia fascinat. Sempre trobaves aquella mitja horeta en què et perdies en aquests llocs sense buscar res concret.
A mesura que internet s’ha anat popularitzant, el creixement dels que podem anomenar elements de distracció ha estat desproporcionadament superior als continguts de qualitat. Amb l’arribada del web 2.0 ha aparegut un terme molt ben trobat per definir la navegació sense rumb, quan ens distreu de les obligacions. La procastrinació és, així doncs, un trastorn de la conducta força present a la xarxa. El responsable, en bona part, que navegar per la xarxa tingui sovint un component més elevat d’oci que no pas de creació de coneixement. Només cal deixar-se caure pel Facebook per adonar-se en quines tonteries perd el temps moltíssima gent. Com comentàvem a l’apartat anterior, cal facilitar una bona educació en aquest sentit.
En el cas dels ensenyants és fàcil caure en la temptació d’anar afegint alumnes al Facebook. A vegades per descuit, a vegades per compromís. Les xarxes socials són espais de comunicació en què cal ser molt endreçat i disciplinat si no volem que se’ns escapi de les mans. Hi ha xarxes professionals específiques (Linkedin, en el moment d’escriure aquestes línies, és la més interessant a nivell professional) que eviten interferències que, com en el cas del Facebook, conviden a la procastrinació. Alguns mestres opten encertadament, en aquests casos, per separar vida personal i vida professional. I ho aconsegueixen tot utilitzant dos comptes específics.
Algunes experiències educatives interessants
És molt freqüent, quan parlem de xarxes educatives, fer referència al continent i no pas al contingut. És a dir, prioritzem el nom de tal o qual xarxa: el Ning, el Facebook... Hem vist que les xarxes socials apareixen fins i tot abans de l’arribada d’internet: Pangea-Comcoop, iEARN, LaceNet, PatiNet, RavalNet, WebquestCat, ACTE, Novadors, MapNet, Espurn@... Crec que en cap altre país n’existeixen tantes com en el nostre. I són xarxes educatives de persones, amb noms i cognoms. Totes elles formen part del substancial i no pas de l’efímer, malgrat que alguna d’elles hagi ja desaparegut. Són xarxes que ja sigui amb una o altra eina, o amb diverses d’elles, generen comunicació i coneixement entre els seus membres, influint alhora en tota la comunitat educativa en general. Organitzen constantment xerrades, jornades i editen publicacions sempre de gran interès.
Són xarxes que intervenen en la formació del professorat amb un grau de qualitat elevada, i engeguen propostes telecol•laboratives que van fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Són fàbrica constant de bones pràctiques, el motor i l’ànima que marca el pols de la innovació metodològica en educació. I és per això que qualsevol política educativa que no les tingui en compte està abocada al fracàs.
La darrera gran expressió d’aquestes és la protagonitzada per Novadors, una xarxa del País Valencià que en un mes d’estiu de l’any 2010 va aconseguir una implicació sense precedents en impulsar El bazar de los locos,12 una publicació col•lectiva sobre l’ús del Twitter. La particularitat és el sistema que es va seguir: Tothom podia enviar les seves propostes, que passaven per un primer filtre qualitatiu (comissió de Novadors). Els textos eren publicats al web i s’establia un diàleg entre autor i lectors a través dels comentaris. Durant el mes d’octubre, els autors hem tingut temps per refer els nostres articles amb els comentaris de la gent. A la darrera part del procés, Novadors seleccionarà els articles que sota llicència Creative Commons integraran el llibre que es publicarà en format paper.
A El bazar de los locos hi conflueix l’ús d’eines com els blogs, el Twitter i altres eines 2.0. Però no s’entén sense el coneixement acumulat de molts anys d’experiència de treball col·laboratiu. Vet aquí l’essència de les xarxes, i el motiu pel qual aquestes han de ser mimades per l’Administració educativa, a qui correspon donar el màxim de facilitats perquè aquestes puguin expansionar-se i impregnar tot el sistema educatiu. Només d’aquesta manera podrem fer el salt qualitatiu que l’escola i la societat tant necessita.
>>> Ramon Barlam és professor de l’Institut Cal Gravat de Manresa
Comparteix
