Pensament i acció
Des de... Estats Units: Fent història o histèria
01-12-2008
Autor
Anna Grau
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
En un moment donat de la nit del 4 de novembre de 2008 va esclatar una bomba atòmica d’alegria a la plaça major del meu poble actual, és a dir, a Times Square. El bolet va retrunyir fins al meu barri, que es diu Brooklyn. En senties els efectes sense necessitat de sortir al carrer. Si a més hi sorties, respiraves màgia. Les partícules màgiques en suspensió seguien il·luminant l’aire fins ben entrat l’endemà i l’altre dia. I l’altre.
Tothom caminava pel carrer tan content que si tu no ho estaves prou semblaves imbècil. De fet suposo que jo ho vaig ser una mica quan ni se’m va acudir comprar-me un diari del dia. Com que jo sempre els miro per Internet. Em diuen que s’han arribat a pagar 500 dòlars per la històrica edició de The New York Times del 5 de novembre de 2008, amb el nom d’OBAMA omplint el món a cinc columnes.
La història sempre impressiona més mirada de lluny. Jo que he crescut sense discutir que Kennedy era un déu, si hagués seguit de prop la seva campanya, no em passaria amb ell com amb Obama, que m’agrada però no m’acaba de fer el pes? No em molestaria tant de culte a la seva llegenda i a la seva personalitat, tanta absència de sentit crític?
Deu ser que sóc Generació X. Per començar si ets Generació X pertanys a una generació que suporta una immensa pressió històrica per ser d’esquerres. Déu sap com he intentat jo ser d’esquerres en aquest món –servidora pot ser d’un solidari feridor i d’un redistributiu temerari...–, però, nois, ja fa temps que no me’n surto. Que molt del que diu i fa l’esquerra em sembla un insult a la intel·ligència. A la meva, si més no.
Si més no amb la dreta radical i estricta m’hi puc barallar i picar de cresta; em respecten la disconformitat i fins i tot l’enemistat. L’esquerra, en canvi, ai, l’esquerra... o beus a galet, o et fan empassar l’embut. Sentint-ho molt, jo he arribat a la conclusió que ser d’esquerres queda per sota de les meves possibilitats intel·lectuals i per damunt de les meves possibilitats de cinisme.
Arriba un dia terrible que sense voler et fas gran i et preguntes: quina mena d’esquerra és aquella que mai no es pot criticar? S’és pacifista i s’està contra les guerres les faci qui les faci, o depèn de si la fan els amics o els enemics? Si ser pacifistes no funciona per aturar els genocidis de Darfur o de Ruanda, quin és el pla B? Està la Sarah Palin més o menys preparada per ocupar un càrrec polític de responsabilitat que la Carme Chacón? Per què investiguem el preu dels modelets de les senyores de dretes i mai els de les d’esquerres? Per què només jo i l’Andy Robinson de La Vanguardia, que jo sàpiga, hem escrit que Goldman Sachs i els altres gegants de Wall Street eren els primers donants de la campanya de Barack Obama?
Contra el que pugui semblar, no em molesta que guanyi Obama. Jo hauria preferit la Hillary Clinton, però després d’ella crec sincerament que Obama és la millor opció. El país necessita un canvi, un revulsiu manifest. I les il·lusions dipositades en la seva candidatura eren tantes que decebre-les hauria pogut ser fins i tot perillós.
Ara, no el considero ni un geni ni estic tan segura que faci història, més enllà de l’efecte simbòlic del color de la pell, que això sí que és important. Però permeteu-me opinar que en aquest sentit Obama no fa una revolució sinó que cavalca intel·ligentment sobre una que ja està feta. Que es va fer en el mateix moment que es va acabar la segregació racial a les escoles i universitats i va començar a ser tècnicament possible que uns quants negres, si voleu molt pocs, arribessin a les elits.
Obama és el romanent de llum estel·lar d’aquella conquesta dels setanta, no és una conquesta nova. Els negres socialment negres, els pobres i exclosos, continuen tenint tan poques possibilitats d’arribar a la Casa Blanca com... una dona?
Queda per veure què fa, què transforma. Jo calculo que poc o res. Que farà polítiques d’anar fent, com tothom. Ni que sigui perquè no és un bon moment per fer experiments. Sobretot mentre puguis viure de la renda del fet que diguis tu el que diguis, i facis el que facis, la gent sempre sospirarà agraïda perquè no siguis Bush. I es voldrà convèncer que es nota molt el canvi.
(En el fons, sabeu?, no deixen de ser americans. No deixen de ser gent que no es resigna a no ser l’hòstia. El pecat de Bush no va ser fer la guerra sinó fer el ridícul. La virtut d’Obama és dir-los que són allò que volen ser. Aclarit això, ja pot tornar tothom a fer el gos com sempre. Yes, they can!)
Anna Grau és periodista i escriptora. Ha estat delegada del diari Avui a Madrid i tertuliana habitual de TV3, Catalunya Ràdio, RAC-1 i Ràdio 4. Ara és corresponsal de l’ABC a Nova York. És autora de les novel·les ‘El dia que va morir el president’ (Empúries, 1999), ‘Dones contra dones’ (La Magrana, 2001) i ‘Endarrere aquesta gent’ (Columna, 2003). Ha escrit també l’assaig ‘Per què parir. Crònica d’un desengany’ (Ara Llibres, 2007).
Tags:
Comparteix
