Pensament i acció
Des de... l'Empordà: Vall d'Aro, Selva o Empordà
01-12-2008
Autor
Joaquim Pijoan
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
Seguint l’itinerari Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva, em vaig embadalir una estona contemplant la vall d’Aro des del mirador de les Mirandes, que tant agradava a l’escriptora de La plaça del Diamant. El sol ja es colgava darrere el Montseny, i enllà cap al nord, la serralada pirinenca em parlava dels límits del país, de l’abat Oliva i el comte Arnau, talment els poetes estimats em recordessin quins són els senyals de la meva identitat. Després, la vall d’Aro, amb la llum del crepuscle pentinant-la, s’estenia davant meu, les ondulacions boscanes de Solius presents fins a les pinedes que moren a banda i banda del Ridaura, la serralada de l’Ardenya, que els de la vall anomenem les muntanyes de Tossa, marcant el límit sud, la blavor profunda de la mar a llevant, entre Sant Feliu de Guíxols i la Plaja, que és com anomenem Platja d’Aro els cristinencs d’una certa edat. Darrere meu, enmig de la carena de les Gavarres, el campanar romànic de Sant Martí de Romanyà, endevinat entre els suros i els pins.
Vall d’Aro, terra natal, Selva o Empordà? M’ho preguntava mastegant amb la memòria records literaris, El rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra, selvatà, Solitud, de Víctor Català, empordanesa, talment hagués de trobar la resposta delerada en el geni lingüístic de l’escriptor de Blanes i l’escriptora de l’Escala. Per a Josep Pla, les Gavarres són el límit sud de l’Empordanet. Vist des del mirador, la vall d’Aro, com a entitat natural, és plenament selvatana. L’observació de Pla no pot ser més afinada. Administrativament és empordanesa. Ens ho recorda, quan baixem la costa de l’Alou, el cartell preceptiu, just abans de la riera de Salenys. Lingüísticament és, o era, una terra de transició. Vaig pensar per un instant en la parla ganxona que els feliuencs nascuts abans dels seixanta del segle passat han conservat amb la seva fonètica tan particular. Després, aquest tret característic s’ha diluït en la realitat present, més pròxima a la babel de Platja d’Aro. Per què et fas aquestes preguntes estèrils, em deia mentre em dirigia cap a la Cova d’en Daina, lloc tel·lúric d’aquell rodal tan impregnat de temps i memòria. No ho sabria pas dir. Empordà o Selva? Ah!
Joaquim Pijoan va néixer a Santa Cristina d’Aro el 1948. Pintor i escriptor. Considera la pintura com la seva gran passió, però han estat dos premis literaris els que l’han donat a conèixer al gran públic: el Documenta (1982), per Somni, i, en especial, el Sant Jordi (2006) per Sayonara, Barcelona.
Comparteix
