Pensament i acció
Dones i literatura al País Valencià
01-08-2009
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
A pesar de comptar amb el precedent il·lustre de sor Isabel de Villena, la literatura en català feta per dones al País Valencià ha estat nul·la fins a fa ben poc. I, no obstant això, hi havia, des del segle XV, un clar exemple en qui emmirallar-se, perquè l’obra de sor Isabel de Villena, el Vita Christi, no és, en absolut, marginal dins la literatura catalana medieval.
Fins i tot, com ha assenyalat la crítica, l’única obra d’aquesta autora és una vida de Jesús escrita per a la instrucció de les monges del seu convent, però amb un marcat protagonisme de les dones. Fet que s’ha interpretat com una reivindicació femenina davant la misogínia general predominant a l’època.
Per desgràcia, les circumstàncies històriques van fer que les classes dirigents de la societat valenciana es castellanitzaren a partir del segle XVI. Per tant, les dones que podien tenir accés a l’escriptura –les de classe alta–, ja no tenien el català com a llengua culta. Circumstància que s’afegia a l’habitual discriminació cultural de les dones i impossibilitava l’existència d’escriptores en català al País Valencià. La situació no canvià ni amb la Renaixença i, de fet, la literatura valenciana no té escriptores fins als anys cinquanta del segle XX. Maria Beneyto (1925), Matilde Llòria (1912-2002), Maria Ibars (1892-1965) i Beatriu Civera (1914-1995), potser en siguen les primeres.
Maria Beneyto, escriptora bilingüe, es donà a conéixer en castellà el 1947 amb el poemari Canción olvidada, però el 1952 publicà el primer llibre de poesia en català, Altra veu. Des d’aleshores, ha portat endavant una interessant i destacada tasca literària en castellà que, per sort, no ha descuidat tampoc en català, convertint-la en una de les veus literàries valencianes més importants de la postguerra. Ha conreat tant la poesia com la narrativa. En català és autora de sis llibres poètics dignes de ser recordats com, per exemple, Ratlles a l’aire (1956) o Després de soterrada la tendresa (1993), a més del llibre de contes La gent que viu al món (1966) i una de les millors novel·les del període, La dona forta (1967). No obstant això, el seu ressò a Catalunya ha estat escàs i, fora de València –on ha estat reivindicada en els últims anys–, és només coneguda per la seua literatura en castellà. Com ho és, potser, la poeta Matilde Llòria –també bilingüe–, autora, entre altres, del llibre Altíssim regne (1965), però oblidada en l’actualitat al País Valencià. Un oblit que afecta també a Maria Ibars –reconeguda almenys a la seua comarca–, autora, entre altres, del llibre Poemes de Penyamar (1949) i de les novel·les Vides planes (1962) i L’últim serf (1965), però que, sobretot, abasta la narradora Beatriu Civera, que publicà dues novel·les, Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961), a més de diversos relats, alguns de recollits en llibre com el titulat Vides alienes (1975), Premi Víctor Català.
A aquestes escriptores se n’afegiren d’altres a partir dels seixanta, com Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009), autora d’un dels llibres en prosa fonamentals de la literatura valenciana contemporània, Matèria de Bretanya (1976), i poeta destacada amb obres com Un món rebel (1964) o Els jeroglífics i la pedra Rosetta (1976). Però la seua no va ser una obra extensa, com tampoc no ho va ser la de l’enigmàtica Mercè Linyan, autora d’una única novel·la publicada al Club dels Novel·listes, L’eros de Piccadilly Circus (1971). Al contrari d’Isabel-Clara Simó (1943), d’una generació ja posterior, que inicià l’any 1979 una brillant obra narrativa amb És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català, que es consolidà amb la publicació de la novel·la Júlia (1983). De fet, a hores d’ara, l’autora alcoiana, resident a Catalunya, és una de les veus literàries més conegudes i destacades de l’actual literatura catalana.
Molt menys conegudes són la resta, les que viuen i escriuen al País Valencià que, per sort, en són ja un bon grapat, encara que en els anys setanta a penes van publicar, si exceptuem la poeta Fina Cardona, amb Plouen pigues i Pessigolles de palmera, o les autores de literatura infantil Carme Miquel i Empar de Lanuza. La primera ha escrit després novel·les interessants com Aigua en cistella i La mel i la fel, a més de llibres molt destacats per a joves. La segona, autora de dues obres extraordinàries –El savi rei boig i altres contes i Bon viatge, Pitblanc– durant els anys vuitanta es convertí en un referent de la literatura per a infants.
Però l’eclosió de les escriptores es produí a partir dels vuitanta i, encara que és impossible anomenar-les totes en tan poc espai, és de justícia destacar dues novel·listes amb força i talent: Àngels Moreno, autora de Potser a setembre, Malson, Secrets inconfessables i Cita a la matinada, i Esperança Camps, amb Enllà de la mar, Quan la lluna escampa els morts, Eclipsi i El cos deshabitat. Entre les poetes són dignes de conèixer Anna Montero, amb llibres com Arbres de l’exili, Serenitat de cercles i El pes de la llum, i Teresa Pasqual, autora, entre altres, de Flexo, Les hores, El temps en ordre o Rebel·lió de la sal. També hauríem de citar Marisol González i, entre les més joves, Maria Josep Escrivà, autora de Tots els noms de la pena o Flors a casa, i Júlia Zabala, amb El mateix silenci i Raïm de vent. I pel que respecta a la literatura per a infants i joves ocupen un lloc d’honor autores com Mercè Viana, M. Dolors Pellicer, M. Jesús Bolta, Pepa Guardiola, Fina Masgrau o Teresa Broseta, entre moltes altres. Fins i tot, dins de l’assaig filosòfic trobem el nom de Neus Campillo i, en l’assaig més divulgatiu, el de la periodista Maria Josep Picó. Per això, encara que el teatre a penes ha estat conreat, podem afirmar que la presència de les dones en la literatura al País Valencià és ja important i, a jutjar per les joves que s’hi afegeixen, encara ho serà més.
Josep Antoni Fluixà és director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
Tags:
Comparteix
