Pensament i acció
Dones sàvies: de fetilleres a científiques
01-08-2009
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Recórrer la història de les dones a Catalunya, seguint el fil conductor dels seus sabers, és un camí apassionant, que ens permet identificar i valorar les seves aportacions a les diferents branques del coneixement. Mitjançant les històries de vida de les dones sàvies podem establir una genealogia científica femenina i desvetllar tradicions de cultura femenina que ignorem que han existit. Són moltes més de les que pensem les que han treballat en ciències i que ens permeten saber que, avui, les dones no comencem de zero, quan ens plantegem participar en la ciència actual.
Les dones sàvies al llarg de la història han estat molt diverses. De moltes d’elles no en sabem el nom, perquè van participar en tradicions anteriors a l’establiment de la ciència moderna i les trobem en àmbits com l’alquímia, les llevadores, les remeieres, les monges, etc. No és fins que arribem al segle XVIII que podem parlar de les metgesses, les biòlogues, les químiques o les astrònomes.
Dos exemples clau
Hi ha dos períodes molt interessants en la història de les dones científiques a Catalunya. Un és el de les guaridores, remeieres, llevadores o apotecàries, representatives d’un moment històric en què van exercir al marge de les institucions. Pel que fa al segon, se situa al cor de la producció científica més recent i té un nom propi: Creus Casas i Sicart.
Les guaridores
Des de sempre, les dones han estat guaridores: han tingut cura de la salut de les persones i dels animals. Actuaven confiant en els coneixements transmesos de generació en generació, de mares a filles i entre amigues, en forma de patrimoni de saber no escrit vinculat a un imaginari i un lèxic familiars, i eren conegudes per llur especial habilitat amb les herbes, amb els ritus i pregàries curatives. Les dones coneixien les malalties pels seus símptomes i a cada símptoma corresponia una herba medicinal: el vertigen era tractat amb espígol, la celidònia i el donzell actuaven com vermífugs intestinals i l’àloe i la calèndula s’utilitzen encara avui en locions per a ferides i cremades de la pell. Tenien amplis coneixements sobre els ossos i els músculs del cos, coneixien les drogues i les seves propietats, en quins casos utilitzar-les i quines dosis permetien guarir. I sabien preparar remeis, aigües, ungüents i pólvores igual que preparaven cosmètics i perfums. Utilitzaven herbes al·lucinògenes com ara cascall, estramoni, belladona, herba mora o tomàquet del diable i herba queixalera o de la Mare de Déu, que es troben a la nostra terra.
Les llevadores, remeieres i herbolàries curaven la majoria de la població, que tenia molta confiança en elles i les anomenaven “dones sàvies”. Els seus sabers, llenguatge i procediments no sempre eren entenedors per a la gent senzilla ni per a la il·lustrada, que les qualificava d’endevinaires i les acusava de fer “untets i maleficis”, tot i que confiaven més en elles que en els metges. A tall d’exemple, direm que la sopa de pa escaldada amb aigua de farigola, un remei per al mal de ventre, encara hem vist que la utilitzaven les nostres àvies. D’altra banda, molts dels remeis atribuïts a la fetilleria han estat recollits en llibres com El Receptari de Manresa (1347), de l’apotecari manresà Bernat Despujol, o l’edició valenciana de Probadas flores (1510).
A l’època medieval, al regne d’Aragó sabem de Na Ceti Bononanada, i Na Floreta Çanoga, dones jueves que exercien la medicina i assistien les dames de la Cort. A Lleida, el 1383, Bellayna, vídua de Samuel Gallipapa, i Plà, esposa de Jafuda Gallipapa, van rebre autorització del rei Joan I d’Aragó per exercir la medicina. Va ser una forma de reconeixement de la seva autoritat mèdica i que estaven instruïdes en la pràctica de l’art de la medicina, que exercien des de feia temps. El rei Pere II també va protegir Jacmeta i Magdalena, acusades de mala praxis, a mitjan segle XIV. No es pot dir el mateix del valencià Arnau de Vilanova ni del gironí Arnau Eiximenis, tot i que recomanava l’ús del corall com a remei per a la fetilleria (VINYOLES VIDAL, Teresa, 2007).
Durant el segle XIV, els metges estudiaven a la universitat, sense fer pràctica mèdica, i les seves curacions eren primitives i doloroses; les guaridores eren l’única atenció mèdica a l’abast de la gent pobra. Les autoritats eclesiàstiques, i a Catalunya especialment els consells municipals, van contribuir a decantar el conflicte entre metges i guaridores donant suport a la cacera de fetilleres, en una època en que no més del 5 per cent de la gent sabia llegir. Les ordenances van ser cada vegada més restrictives per a les dones que exercien la medicina, especialment les més pobres. Ens han arribat els noms de Blanca Bardiera, de Sant Feliu de Llobregat; Eulàlia Úrsula, de Caldes de Montbui; i Valentina Camprubina, de Balsareny, acusades totes de bruixeria, si bé van tenir una bona defensa i van ser alliberades.
El Llibre de les Ordinacions de les valls d’Àneu (1424) conté la referència més antiga de tot Europa que condemna les pràctiques de bruixeria. Entre les fetilleres penjades a Catalunya, algunes eren immigrants occitanes (“gavatxes”) o les vídues d’immigrants. Al segle XVI, les execucions s’estenen a les comarques tarragonines. Hi ha documentats processos a bruixes durant els anys de més repressió, a partir del 1616, sobretot a Catalunya i als comtats de Rosselló i Cerdanya. De Francina Redorta, que va morir penjada el 1616 a Menàrguens, l’escrivà del procés judicial que la va condemnar a mort va indicar així els motius: “Per bruxa y metsinera”. El memorial del 1619 de Pere Gil, qualificador de la Inquisició, és el primer al·legat conegut contra la cacera de bruixes a Catalunya, on presenta quinze arguments contra els processos. El 1620 el tribunal de la Inquisició de Barcelona va decretar l’absolució “por falta de probança” de Margarida Oliveres, de Montornès del Vallès.
En parlar de les fetilleres, si contemplem els seus sabers empírics amb mirada de dones, podem identificar-hi uns coneixements que guien el nostre saber actual i ens permeten crear pensament més enllà del que ens ve donat per la mirada androcèntrica.
A Catalunya, a finals del segle XIX, es troben les primeres dones que aprofundeixen en les seves habilitats de tenir cura dels altres i fan estudis universitaris de Medicina. Entre elles hi ha Dolors Aleu i Riera, Martina Castells i Maria Helena Maseras.
Creu Casas i Sicart
Va néixer el 1913, filla de jardiner, i l’any 1931 inicià els estudis de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, que començaren amb unes classes de Botànica eminentment pràctiques, tal com ella mateixa deixà escrit (vegeu suggeriments didàctics),
El setembre del 1936, Creu Casas es llicencià en Farmàcia. Va establir una llarga amistat personal i científica amb Valia Allorgue, especialista en briologia francesa, que fou definitiva per orientar-se cap als briòfits. Juntes fan exploracions i assisteixen a congressos. Va haver de llegir la tesi a Madrid el 1951 i des del 1971 ocupa la plaça de catedràtica de Botànica de la UAB. Hi dues espècies que porten el seu nom: Acaulon casasianum i Orthotrichum casasianum. El 2002 Creu Casas rebé el Premi de la Fundació Catalana de Recerca.
Suggeriments didàctics
Establir una genealogia científica femenina no pot ser només un objectiu teòric, sinó que facilita portar a l‘'aula estratègies didàctiques que ens permetin modificar l'androcentrisme (sistema de relacions socials centrat en la persona de l’home) present en el currículum. Rastrejar les petjades de les dones científiques té un immens valor pedagògic, ja que ens permet disposar de models de feminitat diferents dels tradicionals.
· Actualment, amb un cercador electrònic és fàcil obtenir informació de científiques i fotografies dels seus laboratoris i aparells que permeten contextualitzar històricament la feina que feien.
· Mitjançant la lectura de textos com el fragment sobre Creu Casas que trobareu al requadre, i també amb relats com Las pasiones de Emilie, o Sofia. La lucha por saber de una mujer rusa podem conèixer les vides i les experiències de les dones científiques.
· Amb un bany Maria que porta el nom de Maria la Jueva (Alexandria, Egipte, segle III) es pot fer l’extracció de principis curatius de les plantes.
“Havíem de començar per l’observació de l’arrel per saber si la planta era anual o perenne. Tot seguit calia veure la forma i disposició de les fulles sobre la tija, les inflorescències, l’estructura floral, constatant la presència o absència dels verticils constituents, el nombre i disposició de les fulles florals i finalment un estudi acurat de l’ovari observant amb un tall transversal el nombre i disposició dels carpels i els òvuls, i finalment el fruit. La descripció exacta en un quadern de pràctiques anava acompanyada dels dibuixos de les parts més característiques de la planta i també del diagrama floral. La coloració dels dibuixos també tenia a vegades força importància. El label d’una orquídia, per exemple. Pocs alumnes tenien l’habilitat suficient per fer representacions gràfiques presentables. Per a la majoria era un esforç que anàvem superant durant el curs. Aquest treball pacient i meticulós tenia la finalitat de fixar l’atenció en aquells caràcters que sense una expressió clara descriptiva i gràfica serien més difícils de comprendre i fàcils d’oblidar.”
(Xavier Duran, Creu Casas, Barcelona 2004, p. 52)
BIBLIOGRAFIA
DURAN, Xavier (2004). Creu Casas. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca.-
SOLSONA, Núria (2009). “Els sabers científics: les contribucions oblidades de les dones, a IZQUIERDO, Mercè (ed) Gènere i ensenyament de les ciències: representacions i propostes. UAB, Materials, 206, 29-38
VINYOLES VIDAL, Teresa (2007). Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores… bruixes a l'edat mitjana, a ALCOBERRO, A.; BADA, J.; BARRIENDOS, M.; FERNÁNDEZ, I.; PLADEVALL, A.; PUIG, J.; ROMA, J.; SAROBE, R.; Vinyoles, T. (2007) “Per bruixa i Metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya” a Catàleg de l'exposició al Museu d'Història de Catalunya. Barcelona. Departament de Cultura .
Tags:
Comparteix
