Pensament i acció
El català a revisió, 25 anys després
15-12-2009
Autor
Daniel Gutiérrez i Abella
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2009. Número 13
Ampliar...
Dos estudis recents, un sobre els usos lingüístics i l’altre sobre la seva situació, analitzen la vitalitat de la llengua un quart de segle més tard de l’aprovació de la Llei de política lingüística.
Les llengües són com els éssers vius: naixen, evolucionen i, sense les cures necessàries, moren abans de temps. I, com a canviants que són, convé que se n’estudiï l’estat de salut per saber si estan sanes o demanen algun medicament. En aquest sentit, la recent publicació de dos estudis sobre la llengua catalana (un sobre els usos lingüístics i l’altre sobre la seva situació), actuen com a revisió de vital importància un quart de segle més tard de l’aprovació de la Llei de política lingüística. L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (EULP 2008), encarregada per la Secretaria de Política Lingüística, i l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2005-2007, elaborat per l’Observatori de la Llengua Catalana, són dos exhaustius documents que transformen les percepcions subjectives que hom pot tenir sobre l’estat de la llengua en dades empíriques.
La política condiciona el futur de la llengua
Pel que fa a la situació de la llengua, l’Informe assenyala que els canvis en els governs dels diferents territoris on es parla el català han afectat i afecten l’estat de salut de la llengua; per tant, tot i que sembli una obvietat, la política condiciona. En aquest sentit, i segons apunta Natxo Sorolla, coordinador i redactor d’aquest informe sociolingüístic, «la situació del català és complexa, ja que hi ha territoris on es dóna una plena integració lingüística –per tant on la perspectiva a llarg termini és optimista– i d’altres en estat d’alerta, ja que la transmissió de la llengua entre catalanoparlants s’ha deixat de produir i que, per tant, s’ha de vigilar perquè canvien les dinàmiques en aquestes zones».
El «senyal d’alarma» s’ha activat a les capitals de província del País Valencià, on el Partit Popular continua governant sense realitzar accions efectives de promoció de la llengua, i a la Catalunya del Nord, on el català segueix mancat d’un reconeixement jurídic de mínims. La seva situació no ha empitjorat, però tampoc ha millorat a l’Alguer, ciutat en què, exceptuant algunes iniciatives adreçades al turisme provinent de la resta de territoris de parla catalana, el govern local no ha impulsat mesures normatives ni planificadores per tal de revitalitzar-la. Segons els autors d’aquest Informe, al Principat els canvis successius al capdavant de l’organisme encarregat de la política lingüística han provocat un cert «desdibuixament» de l’acció de govern. A Catalunya, en els darrers anys, només «s’ha actualitzat el discurs polític integrador de la llengua» però no s’ha anat més enllà. On sí hi ha hagut un acusat canvi a favor del seu ús ha estat a les Illes Balears, comunitat en què l’accés al poder dels partits que conformen el Pacte de Progrés ha permès bloquejar iniciatives engegades pel PP que debilitaven el català i reorientar la política lingüística a favor de la llengua de Ramon Llull. I a Andorra, únic país del món on el català és llengua oficial, l’aplicació del Pla Nacional Lingüístic 2006-2009 està suposant un impuls planificador destacat, després d’uns anys de recessió de l’ús social de la llengua en alguns àmbits. Finalment, l’informe també esmenta que a l’Aragó (comunitat on resideixen un important nombre de catalanoparlants a la Franja) encara no s’ha aprovat la reclamada llei de llengües, ja que aquesta comunitat es troba en ple procés de reforma estatutària.
L’altre document relatiu a la llengua que s’ha publicat recentment és l’Enquesta d’usos lingüístics del català
Què n’opinen els experts?
Fins ara hem vist les dades empíriques que serveixen per fer una diagnosi sobre la salut de la llengua catalana. Algunes són positives, però d’altres conviden a la reflexió i autocrítica. El president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joan Martí i Castell, afirma que ens trobem «en un estat d’anormalitat que no s’acaba de tancar i que, perquè canviï aquesta dinàmica, ha de canviar el context i s’ha de donar voluntat política». Segons Martí, «l’actual llei catalana de política lingüística no s’aplica per falta de coratge polític i convicció», quelcom que considera «lamentable». I sense l’acció del govern, recorda, «no es pot esperar una lluita continuada per part de la societat civil». Mentre això no passi, el català seguirà sent una llengua «maltractada» i «subordinada».
Les paraules de Martí coincideixen amb l’Informe en un punt fonamental: la política és determinant. Quant al futur de la llengua, l’acadèmic assegura que és «incert» i que «lluny queda el dia que el català visqui en normalitat i no calgui una militància política constant». «Una llengua mor sense que els parlants se n’adonin», conclou. Joan Solà, filòleg, membre de l’IEC i darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, es manifesta en un sentit similar. Per a Solà, Catalunya continua sent «una part d’Espanya maltractada» i correspon als polítics «aixecar el país i donar l’autoestima».
L’ensenyament del català: èxits i fracassos
El nivell del català podria millorar en molts camps, com en els mitjans de comunicació, en les relacions interpersonals, en l’àmbit administratiu i, sobretot, a les aules. Hi ha qui defensa que més val que es parli el català, encara que no es faci d’una manera correcta; d’altres, en canvi, s’oposen frontalment a separar l’ús de la qualitat. Per a Joan Martí «és un error que parli molta població i que ho facin malament», alhora que assegura que «estem fracassant en l’ensenyament del català a les escoles, o es planteja de manera diferent o és una estafa». Es parli bé o malament, el català és molt present a les escoles i també a les universitats.
On reïx l’ensenyament de la llengua és a les aules del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Badalona i Sant Adrià del Besòs. Segons la seva directora, Gemma Muntané, en els darrers anys ha crescut el nombre de persones que s’adrecen a l’oficina que el Consorci per a la Normalització Lingüística té a Badalona per estudiar el català, sobretot els nivells inicials i bàsics. Mentre al 2005 unes 725 persones es van inscriure als cursos inicials de català, durant el curs 2008-2009 aquesta xifra ha crescut fins a 1.909, és a dir un 38 % més. En els altres nivells (elementals, intermedis, suficiència i perfeccionament) també ha augmentat el nombre d’inscrits, tot i que de forma menys acusada. En termes generals, el CNL de Badalona i Sant Adrià donarà servei enguany a un 60 % més de persones que fa tres anys. Segons Muntané, no existeix un únic perfil d’usuari: hi ha qui va estudiar en castellà i que ara vol aprendre el català, estrangers que tenen contacte per primer cop amb la llengua catalana i d’altres que volen perfeccionar-ne el coneixement.
En aquest darrer cas, l’increment d’inscrits ha estat espectacular: els interessats a fer un curs superior de català ha crescut més d’un 100 % respecte el 2005. Per a la directora del centre, la millora d’aquestes xifres té molt a veure amb el fet que moltes persones veuen en el català un valor afegit que els facilitarà trobar feina o millorar professionalment. Tot i això, creu difícil que en un futur tothom el parli bé, i menys encara en zones on no s’ha parlat mai, com són moltes barriades situades al mateix Barcelonès Nord, on hi ha anat a parar un gran nombre de nouvinguts. Però, tal com diu Francesc Xavier Vila, director de la Xarxa Cruscat IEC, «no es pot esperar que les noves fornades migratòries deixin de parlar el panjabi i es posin a parlar català, cal esperar generacions».
Mentre que estudiar els graus més bàsics és més fàcil que mai, preparar-se per obtenir nivells superiors és actualment tota una odissea, com a mínim a Barcelona. I és que el CPNL ha decidit reduir l’oferta de cursos de nivell D i limitar-la als antics alumnes. Per tant, aquells que volen perfeccionar els seus coneixements –que no són pocs– s’han hagut d’adreçar a la Universitat de Barcelona i a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, centres que no han pogut satisfer la demanda i s’han vist obligats a ordenar les inscripcions per sorteig. Davant de l’allau de sol·licituds per seguir aquests cursos, el CPNL (que actualment té 126.000 alumnes) ha derivat els interessats a formar-se telemàticament mitjançant el web www.parla.cat, ja que no ha pogut absorbir tota la demanda.
Altres maneres de normalitzar la llengua
Quan parlem de la normalització d’una llengua estem acostumats a pensar en l’administració. A voltes, però, són els ciutadans qui amb els seus petits gestos fan molt més per un idioma que no pas la política. La música n’és un exemple. I és que el pop cantat en català està vivint una segona joventut. Sense proposar-s’ho, ja que no hi ha activisme polític darrere les seves lletres, grups com Antònia Font, Mishima o Manel estan aconseguint que milers de joves –i no tant joves– tornin a escoltar música en català. A les emissores sonen, de nou, bandes que fan pop en català de qualitat, algunes de les quals triomfen també a Espa-nya, tot i la barrera idiomàtica.
La música no és l’únic instrument amb què es pot normalitzar un idioma. Qui fa deu anys se’n va adonar va ser el director i productor de cinema eròtic Conrad Son. Les excursionistes calentes (1999) es va convertir en la primera pel·lícula porno rodada en català, concretament als Pirineus. Tot i que va rebre una allau de crítiques per part d’alguns sectors conservadors, aquesta cinta, que comptava amb una tirada inicial de només 500 còpies, va permetre que el català fes un pas de gegant en el camí de la normalització. Segons Son, el porno català va néixer per «sentit comú»; no pretenia «trencar una llança» sinó actuar amb normalitat i treballar amb la seva llengua, el català. Passada la novetat, però, el futur de la llengua en aquest sector perilla ja que, segons Son, no hi ha directors d’aquest gènere que s’arrisquin a treballar en català.
Son creu que la nostra llengua «no serveix només per explicar gestes heroiques, sinó també per fer cinema eròtic», per exemple, encara que no sigui emprant un català «perfecte», sinó «del poble».,
Una batalla guanyada a la web
En la majoria d’àmbits (polític, educatiu, cultural o econòmic) no ens acabem de posar d’acord si el català avança o retrocedeix; si guanya terreny o en perd. Hi ha, però, un espai en el qual el català no només avança, sinó que es pot tutejar amb llengües de tants parlants com el mandarí, el francès o l’alemany; llengües que, d’altra banda, compten amb el suport estatal. Ens referim al ja no tan nou món d’Internet, l’àgora mundial de la civilització 2.0. Si la màxima que afirma si no ets a Internet no existeixes és certa, el català existeix més que mai.
O això és el que podem afirmar quan llegim que el català és el vuitè idioma del món amb més activitat en blocs i el 15è en nombre d’articles a la Viquipèdia, la famosa enciclopèdia electrònica. «Internet no salva cap llengua, són els ciutadans qui l’han de salvar utilitzant-la. El que fa Internet és ajudar a què les llengües sense estat deixin de ser invisibles». Aquestes són paraules de Jordi Iparraguirre, director de la Fundació Punt Cat, entitat que gestiona i proveeix els dominis que acaben en .cat. Segons Iparraguirre, Internet està sent positiu per al català, ja que «ens està donant molta visibilitat a fora. Nosaltres tenim clar qui som, però a l’estranger no, per això el Punt Cat serveix de referència al món quan algú es vol adreçar a la nostra comunitat, la catalana. Les primeres empreses que van veure que sortia a compte fer un petit esforç per adreçar-se a part dels seus clients en català van ser multinacionals d’èxit com Google, Microsoft o Nokia» i, tot i que sembla que encara queden moltes empreses a incorporar el català als seus webs o en la seva comunicació corporativa, «cada cop més empreses veuen que realitzar aquesta inversió té un fàcil i ràpid retorn».
Segons Iparraguirre, «actualment hi ha uns 39.000 dominis punt cat, i el perfil dels usuaris és molt variat: blocaires, empreses, entitats, institucions... un reflex de la societat actual». No obstant els avenços que fa dia rere dia el català a la xarxa, és a les nostres mans que el bloc en què vessem els nostres pensaments, el correu electrònic personal que creem o la pàgina web de la nostra petita empresa acabi en .cat.
>>> Daniel Gutiérrez i Abella és periodista.
Tags:
llengua, política lingüística, Natxo Sorolla, Jordi Martí i Castell, Joan Solà, Gemma Muntané, Francesc Xavier Vila, Conrad Son, Jordi Iparraguirre
Comparteix
