Pensament i acció
El jazz català: la conquesta del món exterior
15-04-2009
Autor
Pere Pons
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Quan aquest mes de maig Jordi Rossy, Chano Domínguez, Llibert Fortuny, Marc Miralta i Alexis Cuadrado presentin les seves respectives propostes a diferents escenaris de Nova York ho faran davant d’un públic que coneix molt bé les seves credencials. Ja fa uns quants anys que el jazz manufacturat a Catalunya ha obtingut el passaport d’internacionalitat. Fins al punt que alguns dels noms que més sobresurten d’aquesta escena són més coneguts i valorats fora de casa que de portes endins. La inquietud i la qualitat que atresoren han convertit el seu art en matèria exportable.
Si algú li arriba a dir a Tete Montoliu, l’any 1958, quan apadrinat per Lionel Hampton va signar el debut internacional del primer músic de jazz català al Festival de Jazz de Cannes, que mig segle després un bon grapat de músics del seu país escamparien la denominació del jazz català a diferents llocs del món, l’hauria titllat –sent benèvol– d’il·lús i poca-solta. Ell sabia, no obstant això, que l’única opció que tenia per convertir-se en un músic de jazz complet era fent-se valer entre els més grans. Això significava posar-se a prova amb els portadors directes d’aquella música que havia trasbalsat les arts sonores del segle xx. En el seu cas, a més, li permetia espolsar-se el conservadorisme que caracteritzava no tan sols l’ambient del Conservatori on va estudiar, sinó l’esperit del llegendari Hot Club de Barcelona, un col·lectiu creat a semblança del que ja existia a França, i des d’on es tractava Tete Montoliu com un jove eixelebrat enlluernat pel jazz precipitat i irreverent –fins i tot deien que inconsistent– de l’era moderna.
El temps acaba posant les coses al seu lloc i avui Tete Montoliu és reconegut a casa i a fora com una pedra de toc de notòria rellevància en l’aportació al jazz de l’era bopper (des de la primera meitat dels anys quaranta) inserida en el marc del continent europeu. Ara bé, el que no ha canviat durant aquests anys és la necessitat del músic de jazz d’expansionar les seves creacions a escala internacional. I així ho ha demostrat tota una colla d’intèrprets que amb més bona o més mala fortuna s’han penjat l’instrument a l’esquena –el taüt en el cas del contrabaix–, i s’han fet escoltar en ciutats tan diverses com són París, Londres, Bucarest, Buenos Aires, Frankfurt i Marràqueix, entre moltes altres.
D’excepció a norma
Tete Montoliu va obrir un camí que durant molts anys cap dels seus col·legues de generació no va tenir la convicció o la confiança de prosseguir. No ha estat fins als darrers quinze anys que molts d’aquells músics que el mateix Tete va bressolar han donat continuïtat a la seva gesta, fins al punt de convertir en norma el que llavors es podia considerar excepció.
Tot músic prodigiós, com va ser el cas de Tete Montoliu, en la mateixa proporció que il·lumina un període projecta una ombra que difícilment permet la visibilitat més enllà de la seva pròpia figura.
No és casual, doncs, que fos després de la seva mort, el 24 d’agost de 1997, quan una nova generació de músics de jazz que havia començat a despuntar uns anys abans brollés de manera decidida i ferma a la superfície. Una situació de la qual també cal fer responsable la maduresa assolida per escoles com el Taller de Músics de Barcelona i l’Aula de Música Moderna i que, juntament amb la incorporació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), han estat els centres on s’ha format el gruix de músics que, sense pretendre-ho, ha ubicat el jazz català fins als confins del planeta.
Potser per a alguns aquesta afirmació els sona a típica exageració d’entusiasta. Sobretot tenint en compte que en el propi país molts d’aquests músics es prodiguen més aviat poc. Ni les televisions ni les ràdios públiques no els dediquen una atenció especial i la premsa –excepte l’especialitzada–, tres quarts del mateix. Més enllà de reafirmar el clixé sobre les dificultats de ser profeta a la teva terra, el més preocupant és la sensació d’invisibilitat que molts d’aquests músics adquireixen tan bon punt tornen de les seves –necessàries– escapades al món.
Del con sud al Japó
Però mentre això succeeix de portes endins, a l’altre costat dels Pirineus i de l’Atlàntic els especialistes en la matèria estan atents a qualsevol moviment. Al con sud els auditoris de Buenos Aires, Montevideo i Santiago de Xile rebien amb els braços oberts una gira del trio CMS (Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat); en un escenari de Cracòvia la veu de Sílvia Pérez acompanyada al piano per Joan Díaz feia les delícies dels aficionats polonesos; al Festival de Jazz de Budapest un dels concerts delicatessen presentava com a protagonistes el duet Horacio Fumero - Albert Bover, i des de l’Eixample de Barcelona el pianista Ignasi Terraza rebia amb assiduïtat comandes de distribuïdors discogràfics del Japó perquè les referències del seu segell –Switt Records– s’han exhaurit a les prestatgeries de les seves botigues.
El mateix Llibert Fortuny que ara fa dos anys arrasava al Kaunas Jazz (Lituània) amb el seu quintet elèctric, i que aquest estiu es convertia en la proposta revelació al Festival de Jazz de Valado dos Frades amb el nou projecte Triphasic (“Uma noite perfeita para encerrar o festival e um dos momentos mais altos de todas as suas 11 ediçoes”, segons escriu Vasco Sousa a la revista portuguesa Jazz.pt), és el que aquest 13 de maig es plantarà a Nova York com a part de l’ambaixada jazzística catalana que ha preparat l’Institut Ramon Llull.
De Berklee a l’estudi de gravació
Des de la primera meitat de la dècada dels noranta, Nova York és precisament una de les ciutats que més lligams jazzístics ha establert amb el nou planter de l’escena catalana. Els acords d’intercanvi en matèria de beques entre la Berklee School i l’Aula de Música Moderna del Conservatori del Liceu, la col·lecció New Talent del segell discogràfic barceloní Fresh Sound i la inquietud dels músics per enfrontar-se als seus propis límits, han estat alguns dels factors que han assentat aquesta connexió Barcelona - Nova York en el camp de la música improvisada.
Els fonaments d’aquest lligam amb la nova generació de músics de Nova York es van establir a principis dels noranta, quan la primera fornada de músics catalans becats a la Berklee –Jordi Rossy, Marc Miralta, Perico Sambeat i molts altres– va compartir les aules amb noms avui ja consagrats dins l’escena internacional com el pianista Brad Melhdau, els saxofonistes Mark Turner i Joshua Redman o el baterista Jeff Ballard, per citar-ne només uns quants. La complicitat generacional i musical va esdevenir tan estreta que no van trigar a aparèixer projectes compartits i formacions conjuntes que tan aviat podien cristal·litzar al mateix Nova York, com va ser el cas de la proposta New York Flamenco Reunion liderada per Marc Miralta, o també a Barcelona, on el pianista Brad Mehldau va signar les tres primeres gravacions d’estudi de la seva carrera –els dos volums de New York - Barcelona Crossing i el disc When I Fall in Love, amb Jordi i Mario Rossy (bateria i contrabaix, respectivament). Totes aquestes referències van establir el punt de partida de la col·lecció New Talent dins el segell Fresh Sound, regentat des de fa vint-i-cinc anys pel productor Jordi Pujol Baulenas. Uns vincles que van acabar propiciant l’ingrés de Jordi Rossy al trio de Brad Melhdau, juntament amb el contrabaixista Larry Grenadier. Aquesta circumstància va motivar la major projecció internacional d’un músic sorgit de la pedrera jazzística catalana, amb el permís de Tete Montoliu i Carles Benavent.
L’ascens d’aquest trio va quedar del tot palès quan la multinacional Warner va aconseguir els seus serveis, però mentrestant la col·lecció New Talent seguia documentant el so d’una escena i d’una època, com així ho va reflectir el crític de jazz del New York Times, Ben Rattlif. El seu article a doble pàgina sobre les singularitats del col·lectiu jazzístic català i la seva visita a Barcelona per conèixer, in situ, tant la dinàmica d’aquell segell independent com l’assimilació de molts dels músics en el seu propi terreny, van fer evident que allà on molts veien il·lusió o miratge hi havia realitat i ganes, moltes ganes.
I així com el pas del temps ha anat emmotllant les inquietuds, músics com Jordi Rossy han optat per saltar de la primera línia amb el propòsit de tornar a la vida familiar i fins i tot canviar d’instrument (de la bateria al piano). Altres han escollit instal·lar-se a la ciutat dels gratacels, com és el cas del contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. Ara farà dos anys que viu a Brooklyn i en aquest temps ha passat de rebre classes a impartir-les; fins i tot ha creat el seu propi segell discogràfic junt amb altres músics del barri (Brooklyn Jazz Underground Records). Tots dos, Rossy i Cuadrado, actuaran aquest maig a Nova York amb les seves respectives formacions. Rossy, ja com a pianista, amb un quintet mixt de músics catalans i nord-americans, i Cuadrado amb el seu Cuarteto Ibérico, que tindrà com a convidat Marc Miralta, qui, al mateix temps, també té previst actuar amb Omer Avital i Aaron Goldberg (OAM Trio).
Oscar Peñas i Emilio Solla són altres músics formats dins l’escena catalana que en els darrers temps han decidit instal·lar-se a Nova York. Altres han decidit fer estades temporals, com ara el trompetista Raynald Colom, i també hi ha els qui han anat a gravar els seus discos, com per exemple el cas recent del bateria Marc Ayza –en col·laboració amb el raper Core Rhythm– i Giulia Valle amb el pianista Jason Lindner.
Convidats al Jazzahead
La mobilitat dels músics de jazz catalans també te una incidència clara en el marc europeu, com ho fa patent l’exemple de dos músics d’estils ben contrastats com són el trombonista Ramon Fossati i el pianista Agustí Fernàndez. Mentre el primer ja fa uns quants anys que viu i treballa a París posant en pràctica la seva particular modernització dels sons clàssics del jazz, el segon és un referent en el terreny de la improvisació i l’avantguarda, com ho demostren les seves participacions en els discos del prestigiós segell alemany ECM. Precisament Agustí Fernàndez, amb el trio que completen Barry Guy i Ramon López, és un altre dels escollits per l’Institut Ramon Llull dins el cartell d’actuacions de la setmana del jazz català a Nova York.
La darrera prova que Europa concedeix un reconeixement propi al jazz català l’ha fet explícita la fira Jazzahead, que té lloc a la ciutat alemanya de Bremen el 24 d’abril i en el qual Catalunya participarà enguany com a país convidat. Les comportes són obertes perquè el jazz català segueixi la seva expansió.
>>> Pere Pons és periodista musical
Comparteix
