Pensament i acció
El mòbil és una eina per aprendre
15-04-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Avui dia, uns dels principals reptes de l’educació són els nous hàbits d’aprenentatge. Per sortir-nos en cal situar l’ensenyament en el centre del debat i augmentar la dotació econòmica que hi destinem.
A les escoles es requisen telèfons mòbils i, en efecte, podem arribar a pensar que aquests petits aparells electrònics són un problema. Fan soroll i interrompen les classes, distreuen els alumnes dels llibres i exemplifiquen una joventut dispersa i addicta als béns de consum. Però el problema no és el mòbil, explica Trina Milán, responsable d’Innovació i Recerca Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat. I tampoc no és la joventut. Ben mirat, potser ni tan sols hauríem de parlar de “problemes” sinó de processos, i d’un llarg i prometedor canvi cultural. Perquè cal no confondre l’objecte i el seu ús, i no oblidar el que és evident: que tot objecte és també un instrument. El mòbil –o la PDA, la PS, el portàtil, l’iPod o la Playstation– pot ser una eina educativa de primer ordre. “No es tracta de prohibir-ne l’ús en l’àmbit escolar sinó de regular-lo, i veure de quina manera podem incorporar aquestes eines a l’aprenentatge”, subratlla Milán. Avui dia, el coneixement ens arriba per moltes vies, i amb molts formats; l’accés a la informació s’ha democratitzat i s’ha fet més fàcil amb Internet. Però ens trobem problemes nous: com digerim aquesta informació? Com en podem treure el màxim profit? Com podem ser-ne partícips? Com exercir-ne la crítica? Aquí, l’escola hi ha de tenir un paper clau, remarca Milán. El del mòbil és, així, un exemple més d’un canvi gradual però inexcusable que han d’anar fent les nostres escoles.
“Si entressin en una de les cuines d’avui, els nostres avis no sabrien gairebé ni fer-se una truita; però en canvi, si entressin en una aula, reconeixerien la classe a la primera. Avui una aula és, físicament, si fa o no fa, com era fa trenta anys... i això sobta, perquè no passa en altres àmbits.” La nostra vida quotidiana està marcada per la informació, i aquesta ens arriba en desenes de pantalles al dia: al tren, en arribar a un supermercat, al vestíbul d’un cinema, al nostre portàtil. Però no a l’escola. “L’escola, a vegades, sembla un món a banda, i això no té gaire sentit.” L’escola ha perdut el monopoli de la transmissió de la informació, però manté el seu paper com a guia i seleccionadora de la informació, convertint-la en formació, per això és més important que mai en la història. Però cal repensar-la, cal reinventar-la perquè doni el servei públic que li demana la societat del coneixement.
Estem preparats per incorporar aquests instruments a l’educació? Hi ha encara molta feina per fer, és clar. I a ningú no se li escapa que és un camí complicat, “i més quan no podem administrar-nos els nostres propis diners”, puntualitza Milán. “Sobretot quan en el nostre país costa veure l’educació com l’element estratègic que és.” Milán reclama més inversió en educació que equipari el percentatge del PIB per a educació amb el dels països amb els quals ens volem emmirallar. S’ha iniciat un gran debat sobre les infraestructures, “d’altra banda ben útil i necessari”, però cal estendre la discussió en aquest àmbit tan important: “sembla que només puguem valorar el que es pot tocar, el ciment, i en canvi l’intangible és com si no fos tan important”. Un error: “el coneixement i la innovació és el que ens diferencia; el que, de fet, ja ens fa competitius”. Per abordar aquest debat, Milán creu que “la llei d’educació és una llei de país, una referència necessària, que ens hauria de permetre superar l’esquema parlamentari dels quatre anys”.
“El nostre professorat”, assenyala Milán, “fa temps que es forma amb aquestes tecnologies, i està acostumat a treballar en xarxa”. “Sóc optimista”, deixa clar, “al Departament, per exemple, estem recopilant les diferents bones pràctiques relacionades amb l’educació que ara mateix hi ha en marxa. Volem compartir el que funciona: això està evidenciant que hi ha una part significativa de la comunitat educativa que és innovadora, que va en la bona direcció”. Un bon senyal.
Comparteix
