Pensament i acció
El pas del temps
01-06-2009
Autor
Vicenç Pagès i Jordà
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
En aquest article, l’escriptor Vicenç Pagès es fixa en el ritme estacional, origen d’aquella mesura del temps que hem convingut a anomenar “any”. Un recorregut, doncs, per les quatre estacions, des d’una perspectiva –com no podia ser d’altra forma–, literària.
Als anys cinquanta, Josep Pla publica Nocturn de primavera, que és, de les seves novel·les, la que mostra més respecte per les regles del gènere. A les primeres línies, el narrador celebra la primavera:
Primavera
“No s’hauria pas pogut desitjar un temps millor per a invitar la gent a sortir de casa (...). La nit de maig semblava d’un altre món: era d’una suavitat prodigiosa, d’una calma extasiada: una nit per a deixar-se viure pel goig que l’aire us passi per la cara i la pell.” En les tres-centes pàgines següents es descriuen, amb una morositat proustiana, quatre hores d’una festa celebrada a la casa del banquer de Fontclara, que reuneix la flor i nata de la petita burgesia local en la posada de llarg de la filla. La suma de sentors de colònies, de roba usada, d’alè, carrega l’ambient de manera inexorable fins que arribem a les últimes línies del llibre: “Un aire d’escalfor tèbia, lleugerament viciat, en el qual l’olor de l’espart que cobria el sòl de terra, encara no totalment esbravat, posava un punt fat, lleugerament repel·lent”. Aquesta atmosfera interior, tan resclosida, contrasta amb la primavera, l’estació més viva i esclatant.
Estiu
A la novel·la Vacances al paradís (1991), David Lodge tria l’estiu etern de Hawaii per escenificar-hi la teologia de les vacances: la guia turística és el devocionari, els souvenirs tenen la funció de les relíquies, el viatge anual ve a ser un pelegrinatge seglar. En aquest ambient de felicitat programada, la veu pre-gravada del telèfon desperta els clients de l’hotel repetint aloha amb una sonsònia monàstica. En la novel·la de Lodge, la calor estival activa un erotisme tan avorrit i artificiós com els complexos vacacionals que encarnen el paradís a la terra. Però el pitjor de Hawaii és que el temps s’hi atura. Ho explica un dels personatges: “Tenim clima, molt de moviment climatològic, però no pas estacions dignes d’aquest nom. Les estacions ens recorden que el temps va passant. No li puc explicar com trobo a faltar la tardor de Nova Anglaterra, les fulles d’auró que es tornen roges, grogues, marronenques, que cauen dels arbres fins que queden les branques negres i pelades. Després, la primera gelada. La neu. Patinar a l’aire lliure. I després, la primavera, l’aparició de brots i de poncelles, les flors..., aquí tenim flors tot el fotut any”. Al marge dels components crítics, però, el protagonista del llibre troba l’amor a Hawaii.
Tardor
A mitjan segle XIX, amb pocs anys de diferència, neixen dues icones de la negació que guanyen valor i actualitat conforme transcorre el temps. Als Estats Units, en una narració curta, Herman Melville crea Bartleby, l’home que preferia no fer; a Rússia, en una novel·la llarga, Ivan Gontxarov crea Oblómov, l’home que no feia, el patró universal dels ajaguts, dels pusil·lànimes, dels malencònics.
Durant centenars de pàgines de la novel·la homònima, Oblómov amb prou feines s’aixeca del llit. No per cap malaltia, sinó perquè prefereix la posició horitzontal. El seu estat natural és la inacció. Despreocupat i voluble, avorrit de tot, paralitzat per l’anàlisi, l’activitat més enèrgica que duu a terme és passejar en batí per la casa. El seu estat d’ànim bascula entre els remordiments estèrils i els projectes inútils. Però el tedi s’esfuma tot d’un plegat a l’estiu, quan s’enamora de la jove Olga. Es veuen en secret, es declaren els seus sentiments, esperen el moment propici per fer-los públics. Durant uns quants capítols, Oblómov és un home il·lusionat i, doncs actiu. Però arriba la tardor.
Un dia de sol i de fred, les fulles caigudes que els envolten fan que Olga recordi Victor Hugo i proposi al seu enamorat una passejada romàntica pel riu. Oblómov, adduint tot de contratemps causats pel fred, s’hi nega. En el moment precís en què comença la tardor, s’inicia el distanciament.
De resultes d’aquella trobada, un refredat prostra Olga al llit. Oblómov es pren la separació amb més bon humor que resignació. Durant els dies següents, els sentiments avancen i reculen. Ajagut al llit, enyora els lluminosos dies d’estiu, però també se sent a gust quan retroba el seu estat habitual de desídia. Amb el temps, Oblómov ha col·leccionat un gran nombre d’arguments en favor de la indiferència. Al capdavall, ¿que no ha viscut l’amor com un tràngol insuportable?
Quan es retroben, Olga endevina l’estat d’ànim del seu antic enamorat, i el narrador compara les llàgrimes que vessa amb la pluja de tardor. Potser no calia. El lector ja s’ha adonat que plora perquè l’estiu s’ha acabat.
Hivern
Si la primavera equival a la posada de llarg, l’estiu a l’amor i la tardor a l’enyorança, l’hivern representa l’adéu definitiu. De les històries hivernals, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Dubliner (Dublinesos).
Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, brindis, cançons... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s’ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l’habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Fury, un noi de disset anys que temps enrere va morir per ella. Després s’estira al llit i s’adorm entre sanglots.
A la cambra de l’hotel, Gabriel s’adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d’una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Fury: “Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat”.
Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar– que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit (Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther...).
El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d’aquest relat The Deaths (Els morts), titulada d’igual manera. En l’última escena, des de l’habitació de l’hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant.
Vicenç Pagès i Jordà és escriptor
Tags:
Comparteix
