Pensament i acció
El pedagog Ferrer i Guàrdia i la renovació educativa catalana
01-12-2009
Autor
Pere Solà
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
Aquest octubre es compleixen cent anys de l’afusellament, al Castell de Montjuïc, de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un segle després del crim d’estat comès en la persona del fundador de l’Escola Moderna, s’ha anat consolidant un cert consens generalitzat respecte del valor de la seva aportació a la història de l’escola popular i la cultura d’esquerres.
En efecte, a principis del segle XXI ningú qualificat no nega l’empremta de Francesc Ferrer i Guàrdia i el projecte educatiu de l’Escola Moderna en la pedagogia contemporània. El projecte d’educació escolar i social de l’Escola Moderna ferreriana va suposar una teoria i una pràctica de l’educació que incorporava el pensament positivista i de l’esquerra radical europea. Una forma de posar les teories lliurepensadores al servei d’un canvi social i econòmic humanitzador.
És evident que al món acadèmic cada cop és més gran la informació de docents i estudiants respecte de l’Escola Moderna i els temes que suggereix: introducció decisiva de l’estil de l’Escola Nova a Catalunya, valor eminent de l’educació popular, renovació de metodologies educatives basada en un concepte de la ciència, ensenyament compromès amb la pau, denúncia de l’imperialisme i el colonialisme, reivindicació de la igualtat de sexes, la igualtat d’individus i classes, la democràcia social, la reivindicació de la salut física i mental de la població infantil, etcètera.
Tot plegat apuntant a una nova concepció de la formació del professorat en vistes a una renovació efectiva de l’escola, l’educació escolar com un canal per excel·lència d’expressió infantil i de gaudi en el treball creatiu, font de felicitat, on no hi ha metodològicament ni premis ni càstigs, que fa ús de bons mitjans formatius ( biblioteca, el butlletí de l’escola, etc.), no descuidant l’extensió escolar fora de l’àmbit estricte (projecció al barri, ciutat, món), i aspirant al treball en xarxa innovadora.
Curiós llegat d’un projecte animat per la personalitat polièdrica i simple alhora de qui no era pedagog d’ofici, sinó un autodidacta.
Un encert o intuïció de Ferrer va ser apostar per la formació dels docents i pel sindicalisme docent. El seu Butlletí de l’Escola Moderna és ple d’articles de pedagogs i mestres sindicalistes que desbrossen nous camins d’excel·lència educativa des de plantejaments laïcistes i socialistes radicals. La versió francesa de la seva revista (L´École Rénovée) està en els orígens del sindicalisme militant del professorat francès,un sindicalisme que es plantejà la condició del funcionariat docent, les condicions de la renovació educativa integral i les condicions o requisits d’una pedagogia de la pau en un moment en què bona part dels republicans (majoritaris) francesos es decantaven per atiar la venjança envers Alemanya.
No seré pas com a historiador algú que reverenciï una figura i una obra. La tasca de la història és refer, relatar, explicar, analitzar i tenir la valentia o honestedat de jutjar. Qui no jutja explícitament, no pot deixar de fer-ho implícitament. És com aquell qui tira la pedra i amaga la mà.
Dit això el sincretisme ideològic de Ferrer al qual m’he referit a algun dels meus llibres no treu que tendencialment fos un comunista llibertari. Però la paraula “comunista” –com la de “col·lectivista”– volia dir propietat comuna dels mitjans de comunicació. No volia dir comunisme d’estat, ni segrestar la llibertat i la propietat individuals legítimes, ni els drets del mèrit i de l’esforç individual i grupal en el treball. Els comunistes (i abans col·lectivistes) llibertaris apostaven per l’educació lliure i laica. Em faig càrrec de la dificultat d’entendre el passat: avui dia això de comunista està estigmatizat (i amb raó a causa de la inhumanitat dels règims de socialisme “real” del segle XX, que van matar la democràcia i la llibertat), i això de llibertari no ho és menys. “Llibertari”·s’assimila sovint a “antisistema”.
Al seu moment Ferrer va encarnar per a les mentalitats i poders establerts el desordre. Va ser una “figura de desordre” que venia a estroncar la digestió dels poderosos. Les seves doctrines eren la pesta. No se les combatia amb idees, ni tan sols amb propaganda, sinó amb els fusells i també clausurant escoles i ateneus. Absolt el 1907 de complicitat en l’intent de regicidi del sabadellenc Mateu Morral, el “sistema” no li permeté de reobrir l’escola, però en canvi, incomprensiblement, li permeté de continuar regentant l’editorial que publicava Kropotkin, De Buén i Reclus.
La reflexió sobre Ferrer té clarament una dimensió universal i una dimensió comunitària, i quan dic comunitària, vull dir catalana. Pel que fa al plànol universal la imatge del “sacrifici de l’educador” ha colpit el pensament crític d’autors com Albert Camus. I pel que fa a la dimensió comunitària, ningú posarà en dubte l’emmirallament –la identificació– dels catalans en personatges com Gaudí o Verdaguer. Però, en canvi, amb Francesc Ferrer i Guàrdia, segurament, i no em penso exagerar, el pedagog dels territoris de llengua catalana més conegut internacionalment, després de Ramon Llull i de Joan Lluís Vives, els problemes ja són uns altres. Sembla com si amb Ferrer les forces vives de la cultura catalana hagin tingut i tinguin encara un problema de bloqueig, no sé si dir freudià. El resultat és que la cultura catalana no enfoca encara amb prou normalitat la figura i l’obra de Ferrer. No les valora prou. Les raons són diverses: part de la intel·lectualitat que ha fet la catalana contemporània les ha jutjat massa visceralment. Hi ha raons en això molt clares: Ferrer era cec i sord a la idea d’una Catalunya que s’autodeterminés. Va ser increïblement curt de mires en el tema del valor educatiu i cultural del català. Pedagogs com Pau Vila i Albà Rossell el criticaren al respecte,el primer amb molta vehemència.
D’altra banda el seu apassionament antireligiós no ajudava. És clar que el seu ànim fonamentalment dialogant impedia que fos dogmàtic. Volia persuadir, no imposar, però això no treu que els sectors d’ordre el veiessin com un fanàtic perillós.
El catolicisme abans de la guerra (el nacionalcatolicisme després) i el marxisme acadèmic dels seixanta tampoc no ha ajudat en aquesta valoració desapassionada del pensament i la praxi pedagògica ferreriana.
D’acord, l’humanisme racionalista i laic de Ferrer mirava de superar el conflicte en el món en nom de l’harmonia de classes i sexes, però aquest mateix humanisme ( i el personatge que el predicava com a símbol) esdevenia un conflicte per als ben pensants, que van criminalitzar el seu missatge i la seva persona de la manera que tothom sap.
Tot plegat fa que costi veure la dimensió universal o la originalitat de l’obra o moviment o proposta. Els aspectes, anecdòtics o centrals (la qüestió de la defensa de Ferrer de la violència revolucionària) han imperat sobre les consideracions de fons.
El resultat ha estat una absència de debat i d’aprofundiment crític dels nostres intel·lectuals i pedagogs. Això es féu palès l’any 2001, amb motiu del centenari de la fundació de l’Escola Moderna. Hi hagué aleshores una bona oportunitat perduda. En efecte, imperà un autèntic desert de debat. No hi ha hagut, doncs, debat públic en aquesta direcció d’anàlisi i de separar el gra de la palla, circumstància que duu a repetir i magnificar mites i contra mites.
En definitiva la seva proposta educativa sincrètica, original i agosarada és una incitació permanent envers una pedagogia compromesa en els valors humans i socials (la pau, la justícia, la solidaritat), alhora que és important tenir en compte que tot “clàssic” té punts febles. ¿Qui no recorda la misogínia de Jean Jacques Rousseau o la implacable defensa del sistema esclavista d’Aristòtil? Cal ser igualment crítics amb l’inexplicable menyspreu de Ferrer per la llengua catalana i amb els perills d’una imposició de valors, això sí, amb la millor de les intencions.
Pere Solà i Gussinyer és catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona
Tags:
Ferrer i Guàrdia, renovació educativa
Comparteix
