Pensament i acció
Els arbres en l'art
01-11-2008
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Amb una posada en escena de gran plasticitat, un nen parla amb els esperits dels presseguers que se li han aparegut personificats als relleixos del seu hort, guarnits amb vestuari japonès de colors llampants. L’hort dels presseguers és el títol d’aquest fragment cinematogràfic, segon relat dels Somnis d’Akira Kurosawa. (1)
Els esperits estan molestos perquè els pares del nen han tallat els arbres. El nen està trist perquè mai més no podrà veure els presseguers en flor. Conscients que el nen comprèn la injustícia realitzada, els esperits li concedeixen veure per última vegada l’hort florit: ballen fins a convertir-se en arbres plens de flors que, al cap d’uns segons, esdevenen troncs tallats. Fantasia i realitat han desaparegut. Els arbres i el nen serveixen per articular un discurs ecològic impregnat de significació cultural ja que, al Japó, la florida dels arbres és esperada per la seva bellesa, inevitablement efímera.
Aquest és un dels molts exemples que trobaríem de la presència dels arbres en el cinema. Podríem també recordar la pel·lícula de Víctor Erice El sol del membrillo (2), on veiem com Antonio López pinta el codonyer del seu jardí. En aquest cas l’arbre serveix de motiu per mostrar que la pintura i el cinema són instruments de captura de la realitat que volen superar el temps (aquí temps de maduració dels codonys) mitjançant la perennitat de la forma i de la captació instantània de la llum.
I és que podem afirmar que els arbres han estat un element referenciat i utilitzat per totes les arts: pel cinema i la pintura, la fotografia i les arts gràfiques, i fins l’arquitectura i l’escultura. Com veiem amb els dos exemples cinematogràfics citats, en cada una de les arts trobaríem diferents aproximacions estètiques, diferents maneres de donar forma i sentit als arbres. No podem aquí fer un retrat d’aquestes aproximacions, però si que podem fer algunes pinzellades que ens ajudin a entendre com els arbres han esdevingut i esdevenen material artístic.
Donar forma al simbolisme
L’arbre és un element simbòlic present en moltes cultures. El trobem en relats populars, religiosos, en visions cosmològiques, etc. Aquest fet ha propiciat que se l’hagi volgut representar gràficament, ideant tota mena de formes arbòries susceptibles de traduir el simbolisme associat. Així l’arbre es converteix en element iconogràfic i en atrezzo indispensable en moltes escenes dibuixades, pintades o esculpides. En l’art del romànic en trobaríem en il·luminacions i capitells. Però també tindríem exemples més propers com el del mural El segador (3) de Joan Miró, on la figura del pagès es representa en forma d’arbre lligat a la terra, que s’estremeix violentament.
Buscar la forma
Més enllà del seu simbolisme, els arbres tenen una forma molt suggeridora, variable en tipologies i per canvis estacionals. La riquesa de textures, figures, volums, colors i lluminositats l’han convertit en un repte en el sentit representacional. L’arbre ha estat objecte d’anàlisi i d’experimentació formal. Com hem vist, el pintor Antonio López actua en aquest sentit des de paràmetres propers al realisme, però altres pintors s’han acostat als arbres des de l’abstracció, com Piet Mondrian (4), els arbres del qual són l’exemple per excel·lència de la dissolució progressiva d’una forma figurativa per esdevenir pura forma sense referent real. També trobaríem exemples en altres sentits, com les fotografies formalistes d’Ansel Adams (5), que vol buscar i capturar les formes i elements bells del paisatge.
L’arbre com a mirall
I és que el fet que els arbres siguin un dels elements importants de la natura els situa al centre del gènere del paisatge. I dins d’aquest gènere hom s’ha mirat els arbres de maneres molt diferents, influenciat per discursos provinents de la ciència o determinat per la relació que l’home ha establert al llarg dels segles amb la natura. El Romanticisme seria un dels grans eixos que han marcat la configuració d’allò que anomenem «paisatge». A part de sublimar i exaltar la natura, el Romanticisme s’ha servit del paisatge per evocar sentiments. El simbolisme d’arrelament a la terra vinculat als arbres, les seves possibilitats formals, i també les semblances d’aquests amb el cos humà (branques/extremitats, tronc, capçada...) i la variabilitat lligada als canvis atmosfèrics, els converteixen en subjectes d’evocació de tota mena d’estats anímics. Només cal recordar els arbres de Friedrich (6), els seus avets imponents o l’arbre dels corbs. O, a prop de casa, els artistes de l’Escola d’Olot, com Joaquim Vayreda i els arbres que en les seves pintures aniran substituint progressivament, com en Friedrich, els homes: roures, alzines, pollancres i sobretot salzes que, amb la seva forma esquelètica, adquireixen connotacions afins a la figura humana. Aquestes pintures han contribuït a fer veure en els arbres alguna cosa d’humana però també d'inabastable, espiritual i divina.
L’element arquitectònic
Si parlem del diví, hem de parlar de temples. Si parlem de temples, hem de parlar de columnes. I si parlem de columnes, hem de parlar d’arbres. Seria absurd no esmentar l’arquitectura si ens referim als arbres perquè, si la cabana es convertí en temple, el tronc passà a ser substituït per columnes de pedra. Aquesta idea del tronc de l’arbre com a columna i l’ús d’altres elements arboris per construir i aguantar els volums arquitectònics, ha donat molt de si al llarg de la història. El Modernisme n’és l’exemple més clar, ja que les formes de la natura són base de la seva estètica. En el Modernisme la decoració es converteix en estructura i les branques, capçades i arrels dels arbres envolten no només columnes, sinó també sostres, mobles i baranes. Ho veiem a l’escala de la casa Tassel de Víctor Horta; al Palau, a la Colònia o al Parc Güell de Gaudí; o a l’edifici de la Secessió Vienesa, on la capçada d’un arbre esdevé la cúpula que corona l’edifici. L’arquitectura i l’enginyeria contemporànies també han aprofitat les formes arbòries. Entre l’escultura i l’arquitectura, Arata Isozaki (7) en seria exemple amb l’arbre de vidre de l’entrada del Caixafòrum o els arbres del pati del Palau Sant Jordi de Barcelona. En tots aquests casos, les formes dels arbres han passat per un procés de geometrització i s’han adaptat a les noves tecnologies constructives.
Del mite a l’ecologia
Altres discursos estètics contemporanis s’han aproximat als arbres. L’ecologisme hi ha tingut un paper rellevant ja que incidí en l’art de finals dels seixanta i provocà un acostament d’aquest a la natura. Un acostament que recuperava arrels primitives i que ritualitzava el procés artístic. Aquesta ritualització es tradueix en intervencions i accions efímeres en l’espai natural, en el cas del Land Art o en l’ús directe de material procedent de la natura per integrar-lo a les obres d’art, en altres moviments. En aquest context, els arbres reapareixen per ser convertits directament i física en material artístic tot recuperant la seva vessant simbòlica barrejada amb una forta càrrega social: el 1982 Joseph Beuys presenta la seva obra a la Documenta de Kassel, una plantada de 7.000 roures; el 1993, poc abans de morir de sida, l’artista Pepe Espaliú (8) viu durant vuit dies en una plataforma instal·lada sota la capçada d’un arbre mentre es va desprenent de la roba que porta; el 2004 Giuseppe Penone (artista de l’Arte Povera italià representatiu per la utilització que fa dels arbres) esculpeix un arbre per trobar-hi dins un altre arbre i vesteix una habitació amb fulles de llorer com si fos un gran pulmó; el 2007 Perejaume cobreix a Pessebre Sert part del teulat de la Fundació Miró amb pannes de suro pelegrí amb motiu de l’arribada del Nadal, una instal·lació que relaciona territori i cultura a través de l’escorça de l’alzina surera.
Els exemples, les visions, els artistes serien molts ja que els arbres han estat presents en l’imaginari de l’art i han servit per articular algunes de les seves premisses estètiques. Premisses que inevitablement han estat influenciades per discursos procedents d’altres disciplines, com la biologia, l’ecologia, l’antropologia... i que l’art ha fet seus. Però si bé l’art ha après a imaginar amb l’ajuda d’altres discursos, no tinguem cap dubte a afirmar que l’art, com a forma de coneixement, també ens ha ensenyat a mirar i a donar sentit als arbres.
NOTES
1. Els somnis d’Akira Kurosawa (1990), pel·lícula amb vuit relats basats en somnis del cineasta, que recullen preocupacions que Kurosawa ha tractat al llarg de la seva carrera: la relació de l’home amb l’entorn, l’art, la natura, l’espiritualitat i la mort.
2. Durant la tardor del 1990, el pintor Antonio López intenta pintar amb un estil realista el codonyer que fa temps va plantar al jardí de casa seva. El sol del membrillo de Víctor Erice (1992) ressegueix pas a pas tot el procés.
3. El segador (1937) fou un mural encarregat pel govern republicà espanyol i exposat al Pavelló Espanyol dissenyat per Sert per a l’Exposició Internacional de París. Avui desparegut, només en queden fotografies en blanc i negre.
4. Piet Mondrian (1872-1994), pintor holandès membre de De Stijl i fundador del neoplasticisme. La seva obra evolucionà de la figuració i el simbolisme fins a l’abstracció. Són conegudes les sèries d’arbres, des del Red Tree al Grey tree, entre d’altres.
5. El fotògraf nord-americà, Ansel Adams (1902-1984) conegut per les seves fotografies en blanc i negre del parc de Yosemite, fou cofundador del grup f/64 que perseguia l’objectivitat i la fotografia pura. Inventà el sistema de zones, tècnica que permet controlar les games de grisos en les fotografies.
6. Caspar David Friedrich (1774-1840) és el principal representant de la pintura romàntica alemanya.
7. L’arquitecte japonès Arata Isozaki (1931) va projectar una estructura d’acer Roberta de vidre anomenada Tetsuju (arbre de ferro), que cobreix les escales d’accés al recinte de l’edifici Casaramona, seu de CaixaForum a Barcelona.
8. L’acció de l’artista Pepe Espaliú s’anomena El niu, i fou realitzada el 1993 en el festival Sonsbeek, d’Arnhem, Països Baixos.
Montserrat Planella i Serra és professora de l’IES Castell d’Estela d’Amer
Tags:
Comparteix
