Pensament i acció
Els autors catalans més exportats
01-12-2008
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
Ampliar...
La literatura catalana viu un moment dolç en l’àmbit de les traduccions. La participació en la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 com a cultura convidada va permetre visualitzar tot el treball que editorials i institucions havien dut a terme durant anys, amb un increment destacat de títols traduïts. Quim Monzó, Carme Riera, Jaume Cabré i Mercè Rodoreda figuren entre els més exportats. Tot seguit, algunes pistes d’aquesta expansió de les lletres catalanes.
Per Lourdes Mercader
Fotografies Dani Codina, LM. Palomares, Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’IEC, Carme Esteve
Us ha passat alguna vegada que en acabar de llegir un llibre, el tanqueu, us esteu uns segons en silenci i després el beseu?” Aquestes són les paraules que un crític d’una revista italiana va dedicar a Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Elogis com aquest són cada cop més freqüents entre la crítica internacional. Alguns ja parlen d’una autèntica “expansió”, sobretot després de celebrar-se la Fira de Frankfurt amb la cultura catalana com a convidada d’honor. Segons dades de l’Institut Ramon Llull, que s’encarrega de la promoció i subvenció de les traduccions d’obres en català a altres llengües, els editors alemanys van traduir aquell any 53 títols –14 de clàssics i 39 de contemporanis–, una xifra que no s’aconsegueix d’un any per l’altre, sinó que és fruit d’un treball persistent d’editors, agents literaris i institucions.
Darrere aquesta xifra, però, s’hi amaguen un seguit de factors que confirmarien la teoria de l’“expansió”. El responsable de l’àrea d’humanitats de l’IRL, Carles Torner, creu que el prestigi dels editors alemanys –una llengua que comparteix dos segles d’intercanvis culturals i acadèmics amb les lletres catalanes– ha animat altres països a traduir autors catalans i s’ha convertit en una “llengua pont” per accedir a altres literatures. Aquesta idea apareix en l’estudi de l’any 2007 presentat per Carme Arenas i Simona Skrabec titulat “La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat”, en què es descartava que el castellà i l’anglès poguessin dur a terme aquesta funció.
La traducció del segon llibre d’un mateix autor, com ha passat amb escriptors com ara Maria Barbal, demostren l’interès que senten per la seva obra, però també cal destacar el fet que el català estigui trencant la barrera infranquejable de l’anglès, una llengua que, tot i ser la del món global, és la que menys tradueix a altres idiomes. Josep Pla serà traduït per primer cop a l’anglès amb El quadern gris des de la prestigiosa editorial nord-americana New York Review of Books, juntament amb altres com ara Mercè Rodoreda i Quim Monzó.
Què agrada de la literatura catalana?
Aquesta és una pregunta de difícil resposta. Carles Torner considera que la literatura catalana ha aconseguit despertar un interès més enllà de la situació del país d’on sorgeix, com passava abans, per ser valorada per les obres de cadascun dels autors. “Hem guanyat la batalla del públic, no només pel nombre, sinó també per la diversitat.” La directora de La Campana, Isabel Martí, recorda que “l’èxit no és només ser traduït a altres llengües, sinó ser reconeguts”. I aquí és on encara queda molta feina per fer. Alguns, però, han aconseguit fer-se un lloc internacional després d’anys de carrera, mentre que altres s’han obert camí amb una sola obra. Són els catalans més exportats.
Nom: Carme Riera
LLOC de Naixement: PALMA DE MALLORCA,1948
Editorial: DIVERSOS SEGELLS
Quan tenia vuit anys va escriure el seu primer treball literari.
Era un poema. Llavors encara no sabia que aquell era el primer pas cap a una carrera literària avalada pels premis més importants –Ramon Llull, Josep Pla, Premi Nacional de Narrativa, Creu de Sant Jordi, Premi Sant Jordi 2003 (guardó que atorga Òmnium). Narradora, guionista, assagista i també catedràtica de filologia hispànica a la UAB, aquesta mallorquina se la pot llegir en tretze idiomes diferents, com ara el neerlandès, el rus, l’anglès, el turc, l’hongarès i el grec. Aquesta última va ser la primera llengua estrangera a la qual va ser traduïda, amb una selecció de Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines (Laia, 1975 i 1977, respectivament). Itàlia, Alemanya, Portugal i França són els països que més l’han publicat, però també s’ha fet un lloc a Hongria, Romania, Rússia, Israel i els Estats Units. “Potser no té una sola obra que destaqui per damunt de les altres però és una autora que se l’ha traduït tota la vida”, explica Glòria Gutiérrez, directora general de l’agència literària Carme Balcells, i per tant l’efecte Frankfurt 2007’ hi ha tingut poc a veure. Els llibres que tenen més sortida a l’estranger són Dins el darrer blau (Destino, 1994), amb un total de set; La meitat de l’ànima (Proa, 2004) amb quatre, i L’estiu de l’anglès (Proa, 2006), la seva última novel·la que ha publicat, traduïda de moment a l’alemany i en un futur a l’hongarès. Gutiérrez assegura que encara hi ha algunes obres que “s’estan movent” i que segur que engreixaran la llista de llengües a les quals se l’ha traduït. Carme Riera creu que ser traduïda a l’estranger l’ha fet més “exigent” a l’hora d’escriure i destaca la traducció a l’hebreu de Dins el darrer blau per la temàtica, un llibre que parla de la persecució dels xuetes –famílies descendents de jueus conversos– a Mallorca. I a la llista d’idiomes pendents, el xinès, una llengua que encara se li resisteix, com a la major part d’autors catalans.
Nom: Jaume Cabré
LLOC de Naixement: BARCELONA,1947
Editorial: Proa
La seva obra té una projecció exterior “gairebé imparable”, explica l’editor de Proa, Isidor Cònsul, l’home que es va prendre com una “batalla personal” la sortida d’aquest autor a altres llengües. Des de l’any 1998, va entendre que la manera d’aconseguir que el traduïssin era parlant de les seves “bondats” i sobretot del que veia com un long-seller i obra de referència, la novel·la Senyoria (1991). Fins llavors, només s’havia traduït al francès amb La teranyina, l’any 1985. Una editorial hongaresa va decidir publicar-la l’any 2001, però el cop d’efecte definitiu va ser quan el francès Christian Bourgois va apostar també per aquesta obra. Els havia dit que abans volia llegir alguna cosa seva i “una setmana després de rebre la novel·la va enviar-nos una carta dient que la volia publicar aquell mateix any”. El “gran prestigi intel·lectual” d’aquesta editorial, que ha apostat per altres títols com ara L’ombra de l’eunuc, va ser l’aval internacional que necessitava. La prova és que des de llavors la seva obra s’ha continuat traduint de manera regular en indrets com ara Hongria i Romania, i la seva última novel·la, Les veus del Pamano, s’ha traduït a l’hongarès i al castellà i sortirà en francès, alemany, italià, neerlandès, romanès i portuguès. Ja s’han venut els drets cinematogràfics i televisius per portar-la a la pantalla, i a la Fira de Frankfurt d’aquest any va ser
el segon títol català més venut amb més de 40.000 exemplars, després de Pedra de tartera, de Maria Barbal, amb 50.000. Jaume Cabré relativitza la bona acollida
d’aquesta novel·la tot dient que el que realment li interessa és “escriure millor que en l’anterior”. Les traduccions li suposen una “gran alegria” perquè és l’única manera de “guanyar nous lectors”, i ens recorda una cita del filòsof Ludwig Wittgenstein: “Adquirir una llengua és entrar en una nova manera d’entendre el món.”
Nom: Jesús Moncada
LLOC de Naixement: MEQUINENSA,1941– BARCELONA, 2005
Editorial: Edicions 62
Les lletres catalanes van perdre una de les veus més potents l’any 2005, amb la mort de Jesús Moncada, però la seva obra continua fent-se un lloc en la literatura universal –se’l pot llegir en 20 idiomes. Una de les seves novel·les més significatives, Camí de Sirga (La Magrana, 1988), s’ha traduït a catorze llengües, entre les quals figura el francès, el portuguès i el neerlandès (les tres primeres que van traduir-lo l’any 1992), però també al japonès, el romanès, el vietnamita i l’eslovè. “És un clàssic que la major part d’editorials estrangeres se’l fan seu perquè parla de la pèrdua d’un món” fàcilment reproduïda en altres punts del planeta. La desaparició del seu poble natal, engolit per les aigües d’una presa, és un “referent universal” sobre la pèrdua del món de la infància, recollit en una de les “millors novel·les catalanes del segle xx”, explica l’editora
d’Edicions 62, Pilar Beltran, el segell que des de l’any 2003 gestiona els drets de l’autor de Mequinensa.
Obrir-se camí a l’estranger és un treball “molt lent”, però en el cas de Moncada els resultats sorgeixen de manera “sistemàtica”, explica l’editora. Des d’Edicions 62, estan dedicant esforços per introduir l’obra a Itàlia, un país pendent de conquerir. Entre les obres que més s’estan movent hi ha Històries de la mà esquerra i altres narracions (La Magrana, 1981) i alguns contes sol·licitats per revistes estrangeres. Actualment, estan enllestint els detalls amb una editorial britànica, Five Leaves, que té previst publicar Jesús Moncada, una introducció, un llibre que inclourà fragments de les seves narracions amb informació de la seva vida i obra. Destaca també l’interès que van mostrar els traductors del txec i l’hebreu en una trobada de traductors de Moncada celebrada a finals de setembre al seu poble natal.
Nom: Quim Monzó
LLOC de Naixement: BARCELONA,1952
Editorial: Quaderns crema
“Quim Monzó es un dels escriptors més coneguts en català, i també, i no és una exageració, un dels millors autors de contes del món.” Això és el que el prestigiós diari britànic The Independent va publicar l’any passat, coincidint amb la Fira de Frankfurt, en un article que parlava de l’obra d’aquest autor barceloní, juntament amb la de Jordi Coca. Monzó va actuar com a mestre de cerimònies durant la fira d’aquell any, amb el discurs de presentació de la cultura catalana, que va tenir una gran acollida. Precisament l’alemany és una de les llengües estrangeres amb més obra seva publicada (7), només superat pel castellà amb tretze. Els següents són el francès i l’italià, amb un total de cinc. Després de publicar la seva primera novel·la l’any 1976, titulada L’udol del griso al caire de les clavegueres (Edicions 62) com a preludi d’una obra molt prolífica, Quim Monzó s’ha convertit en un dels autors de més projecció internacional. Se l’ha traduït a més de vint llengües, entre les quals figura el suec, el finès, el neerlandès, l’hongarès, el japonès, el romanès i l’eslovè.
La magnitud de la tragèdia (1989) és l’obra que més s’ha exportat a l’exterior. La primera traducció va ser al suec, una llengua que ja havia traduït anteriorment, del llibre
L’illa de maians l’any 1990. Després vindria el finès, l’italià, l’alemany, el neerlandès i l’hebreu. L’any 2007 es va publicar també al txec i a l’anglès. Al mercat britànic hi havia arribat l’any 1986 amb Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Altres títols que també han tingut una bona acceptació són El perquè de tot plegat (1993), El millor dels móns (2001) i Guadalajara (1996). En la convocatòria d’aquest any, l’IRL ha rebut tres sol·licituds d’ajuts: la traducció al rus de Vuitanta-sis contes, El perquè de tot plegat a l’hongarès i el seu últim treball, Mil cretins, al castellà. Aquest recull de contes va arribar a les llibreries l’any 2007 i està previst que també surti en francès, grec, alemany i romanès.
Nom: Mercè Rodoreda
LLOC de Naixement:
BARCELONA,1908 – GIRONA,1983
Editorial: Diversos segells
“Quan la descobreixes, et sorprèn, i ja no pots parar de llegir-la.” Aquest advertiment prové de Joaquim Mallafré, doctor en filosofia i lletres i autor d’un estudi sobre les traduccions de Mercè Rodoreda, l’autora més traduïda a l’estranger –sense oblidar noms com ara Ramon Llull– amb un total de 33 llengües, 65 traductors i 95 traduccions en llibre. El seu univers oníric però realista i la seva “gran qualitat” d’escriptura són les seves principals armes per continuar obrint-se camí a l’estranger. L’interès per la literatura de la Guerra Civil i la recuperació de la literatura d’autores amb l’impuls del moviment feminista durant el segle XX són factors contextuals que cal tenir en compte, explica Mallafré. La primera traducció va ser al castellà, l’any 1965, amb La plaça del Diamant (Club Editor, 1962), l’obra que més difusió ha tingut a l’estranger amb un total
de 32 llengües i 36 traduccions. En tots els casos, amb l’excepció d’Eslovàquia, els editors han començat publicant aquesta obra i després han continuat. Dos anys més tard, va sortir a l’anglès, després a l’italià, el polonès, el francès, el txec, el japonès i així fins
a l’actualitat. El pas al segle xxi, però, no ha alterat la seva contemporaneïtat. La prova és que continuen arribant sol·licituds de traduccions a l’Institut d’Estudis Catalans, propietari dels seus drets. Mallafré ho atribueix, entre altres coses, a aquesta “estètica de la crueltat” que desprenen les seves obres, amb pinzellades de tendresa però sense cap missatge “moralista”. “Rodoreda no jutja els seus personatges i al lector li agrada perquè no li dóna lliçons.” Però també es deu a les “simpaties” entre llengües minoritàries, que senten més a prop la causa d’una cultura sense estat com és la catalana. És el cas del sard, el vietnamita i l’islandès, entre molts altres. El castellà és qui més l’ha traduït amb 15 títols, seguit de l’italià (13), el francès (8), l’alemany (7) i l’anglès (6). La plaça del Diamant i Mirall trencat (Club Editor, 1974) són les dues més publicades i destaca també l’interès que està suscitant La mort i la primavera (Club Editor, 1986), una obra inacabada que sortirà a l’anglès.
Nom: Albert Sánchez Piñol
LLOC de Naixement: BARCELONA,1965
Editorial: La campana
Les classes d’antropologia van servir-li d’inspiració per inventar-se éssers
llefiscosos i de sang gèlida com els granotots que apareixen en La pell freda, una novel·la que ha trencat esquemes en el món editorial i que manté el seu deixant brillant després de sis anys d’estar a les llibreries. A Albert Sánchez Piñol se l’ha traduït a 37 llengües i ja hi ha projectes cinematogràfics en camí. Isabel Martí, directora de La Campana, va saber que “allò aniria bé” des de la primera versió que en va llegir l’any 2000. L’autor era un “nouvingut”, només havia publicat dos títols –Pallassos i monstres (La Campana, 2000) i Les edats d’Or (Proa, 2001)–, i no havia comptat amb l’impuls de les institucions. Però les vendes de La pell freda van anar bastant de pressa, segons explica Glòria Gutiérrez, directora de l’agència literària Carme Balcells, sobretot durant l’any 2003. “De seguida vam tenir clar que era un hot book i vam dedicar-li una
campanya a la Fira de Frankfurt d’aquell any. Allò va ser una preparació del que vindria després.” Aquell setembre, es va publicar al francès i després a l’alemany. I tot seguit van venir l’holandès, el portuguès i l’italià fins a arribar a superar la trentena de llengües. Aquest any s’ha venut a l’islandès i a l’èuscar. L’any 2005, va publicar la segona part de la trilogia Pandora al Congo, traduïda a quinze llengües –anglès, alemany, búlgar, coreà, croat, polonès i eslovè, entre altres. A la Fira de Frankfurt
d’aquest any, va ser el tercer llibre català més venut, amb 25.000 exemplars. El cas d’aquest autor és totalment excepcional, segons Gutiérrez. “És un fenomen d’internacionalització clar, de com un llibre que tracta un tema molt universal aconsegueix arribar molt lluny; i això només és possible si és un bon llibre i es comprèn
a tot arreu.” Actualment, s’està preparant la traducció a l’anglès del relat Entre el cel i l’infern, que Sánchez Piñol va escriure per a l’editorial holandesa The One Minutes Foundation.
Nom: Sergi Belbel
LLOC de Naixement: TERRASSA, 1963
Editorial: diversos segells
Vergonya. Això és el que va sentir Sergi Belbel, actual director del Teatre Nacional de Catalunya i un dels dramaturgs més representats a l’estranger, quan va saber que el traduirien per primera vegada, amb Carícies l’any 1992. “Em semblava que era horrible, perquè havia rebut males crítiques aquí”, explica. Però l’obra es va convertir en un èxit a fora, amb traduccions a l’anglès, el francès, el portuguès i el rus. En teatre, però, la publicació “és el menys rellevant”, apunta Belbel, perquè el més important és que t’estrenin a l’escenari. La major part de traduccions arriben després que algun editor hagi vist l’espectacle. Se l’ha traduït a un total de catorze llengües –italià, neerlandès, hongarès, danès, romanès o polonès, i ben aviat al búlgar. On ha gaudit de més projecció ha estat a Alemanya, amb almenys cinc obres traduïdes i més de cent posades en escena. Tot va començar amb Carícies i Després de la pluja, entre el 1991 i el 1992. Les actuacions a França i Alemanya van desencadenar una allau de sol·licituds inimaginable per a l’autor. A França va guanyar el premi Molière amb la segona obra esmentada, però la seva porta d’entrada a Europa va ser Alemanya. “Una de les meves grans sorts va ser poder ser representat allà, el punt més calent d’Europa pel que fa a teatre”, reconeix Belbel. I tot el que va venir després va arribar sol. Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Noruega, Suècia, Grècia, Croàcia, Portugal, Àustria, entre molts altres països, ja han estrenat algunes de les seves obres, fins i tot al Japó, un fet que l’omple d’orgull i que l’ha fet més exigent. “Sóc menys prolífic i tardo més a escriure.” En el seu cas, la Fira de Frankfurt no ha suposat un abans i un després perquè el país ja feia temps que el coneixia. Un dels grans mèrits, però, l’atorga al traductor. “Els diàlegs són per ser dits” i, per tant, si el traductor “no enganxa bé el sentit de cada frase”, l’obra “està condemnada al fracàs”. Per contra, quan un text funciona molt bé és perquè al darrere hi ha un excel·lent treball de traducció. Mòbil i A la Toscana són les obres que actualment s’estan traduint més, juntament amb peces anteriors com ara Tàlem i Morir.
Deu anys ensenyant l’ofici de la paraula
L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès fa deu anys que es dedica a l’“ensenyament de les arts i els oficis de la paraula”, amb una oferta de cursos variats que van des de deu hores fins a itineraris de tres anys. Les persones amb aspiracions professionals aprofundeixen en les tècniques i els gèneres, mentre que altres es preparen per treballar en el món editorial. Però “no tothom que ve a l’escola té intenció de dedicar-se a l’escriptura, també tenim apassionats de la literatura que opten pels cursos de literatura i humanitats”, explica Jordi Muñoz, responsable de la direcció juntament amb Pau Pérez. Des de fa uns anys, també s’ha convertit en un planter de joves promeses, amb cursos pensats per fer-ne aflorar el talent. Des que va obrir les portes, hi han passat més de 5.500 alumnes, uns 250 dels quals han aconseguit publicar els seus treballs, a raó d’uns vint per any. Entre ells, hi ha l’advocat Ildefonso Falcones i la seva primera novel·la, La catedral del mar, la gran triomfadora del Sant Jordi del 2006 i que s’ha convertit en un èxit mundial. Els deu anys han servit per consolidar una oferta de més de seixanta cursos i una xifra similar de professors i també per convertir-se en una escola de referència a Catalunya. El futur més immediat passa per aconseguir que els estudis siguin reconeguts oficialment, amb la possibilitat de beques, com passa amb altres disciplines artístiques, i “obrir finestres” en l’àmbit internacional. Actualment, és membre de l’European Network of Creative Writing Programmes, juntament amb quinze escoles europees, i col·labora amb altres centres com ara la Casa de las Letras de Buenos Aires.
Tags:
autors, literatura, Riera, Cabré, Moncada, Monzó, Rodoreda, Sánchez Piñol, Belbel
Comparteix
