Pensament i acció
Els clàssics. Literatura infantil i juvenil
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Pedra de tartera
Maria Barbal, Barcelona: Laia, 1985 (El Nus) Premi Joaquim Ruyra, 1984.
Quan va aparèixer publicada Pedra de tartera, l’any 1985, es va produir una petita commoció dins el món de la literatura juvenil a casa nostra ja que es publicava una obra que, en primer lloc, trencava esquemes: anava adreçada a joves lectors però podia ser llegida –i, de fet, va ser llegida des del primer moment– també pels adults. En segon lloc, no era habitual en la novel·la juvenil, aleshores, que la protagonista de la novel·la expliqués en primera persona el relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910– fins a la seva vellesa, cap als vuitanta. Però per damunt de tot, estàvem –i estem encara– davant d’una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni en l’estil ni en el llenguatge, elements no sempre del tot habituals en la novel·la per a joves.
Una de les principals qualitats de la novel·la és l’enorme capacitat de l’autora per crear un personatge molt suggeridor, la Conxa, que, filla d’una família nombrosa i molt pobra, ja des de molt petita es veu obligada a resignar-se per tot: primer perquè ha d’abandonar el domicili per anar a viure a casa d’uns oncles; un cop casada la guerra la deixa sense el marit i un cop els fills són grans ha d’anar a viure, també forçosament, amb el petit a Barcelona, abandonant definitivament tot allò que conformava la seva vida i la seva història: els paisatges i l’ambient rural del Pallars.
Només d’iniciar la lectura, el lector queda immergit de cop en l’atmosfera i en les sensacions d’aquest petit món de la protagonista. Un llenguatge clar i més aviat contundent i precís el «situa» sobre el terreny on s’esdevindran els fets i l’acara als personatges que els protagonitzaran. Tot plegat transmès i expressat amb un vocabulari ple de localismes que suggereix molt més del que diu.
Pedra de tartera és un llibre de sensacions i d’estats d’ànim. Són els estats d’ànim de la protagonista que l’aclaparen en tot moment com quan ens diu que «... els dies eren una llosa que planava damunt del meu cor», i que fan que la protagonista se senti com una pedra de tartera que «...si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...». Aquesta sensació aclaparadora, ratllant un estat depressiu, s’encomana ràpidament al lector, atret per la personalitat feble i fràgil de la protagonista. L’ambient de pobresa i de desolació és descrit amb un realisme també força punyent:« ...i mentre pare ens embadalia amb les seves històries, mare encara sargia a llum del fogueral uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix lloc». Hi ha imatges ben atractives arreu: a l’església, per exemple, on «les dones eren com arbrets coberts d’espessos vels negres».
La novel·la de Maria Barbal mostra una nova forma de narrar bastant inhabitual, com he dit, en els llibres per a joves, amb un to narratiu diferent i presentant uns fets i una època històrica amb una concisió tan extraordinària que la fan molt atractiva. «... No tothom aconsegueix en la seva primera obra» –diu l’escriptor Pep Albanell– «un text tan rodó, tan ajustat, amb un interès humà tan intens i entranyable que la converteix –no dubtem a dir-ho– en una petita obra mestra»* Una novel·la que encara avui es llegeix amb ganes i que no dubtem de qualificar ja de clàssica pel seu enorme interès, sobretot pel que va ser capaç d’aportar en el camp de la literatura per a joves.
* Pep Albanell, «Una nova escriptora», Avui (3-02-1985).
Tags:
literatura, pedra de tartera, Maria Barbal
Comparteix
