Pensament i acció
Els clàssics. Literatura infantil i juvenil
01-06-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
Emili i els detectius, d’Erich Käestner
Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults: poesia, novel·la, periodisme i guions de cabaret i de ràdio. Kästner va poder veure com cremaven els seus llibres durant el nazisme i com els bombardeigs aliats arrasaven la seva ciutat natal, Dresden. Sempre va mantenir una aguda actitud crítica i un apassionat pacifisme. En català, a més d’Emili i els detectius, també podem llegir la seva continuació, Emili i els tres bessons i Les dues Carlotes.
Malgrat els anys, aquesta novel·la conserva una frescor i un intel·ligència literària memorables, que cal localitzar especialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d’acostar-se al lector, interpel·lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se embafador ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d’aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons amb un polit gust per l’aventura, que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una miniatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil.
L’aventura de l’Emili comença quan li roben els diners que porta a la butxaca interior de la seva jaqueta en el tren que el porta a Berlín, on ha de passar uns dies amb uns tiets. Com que l’Emili coneix perfectament els esforços i les privacions que aquesta suma han costat a la seva mare, no es conforma amb les lamentacions sinó que emprèn la persecució del lladre. Amb tanta sort que coneix en Gustau, el noi de la botzina, amb qui organitzen una complicada maniobra estratègica que posa en joc cada vegada més i més nens, fins acorralar el lladre, recuperar els diners i, de rebot, descobrir un important delinqüent. Tot i que l’argument és força simple, està orquestrat amb astúcia i, sobretot, amb un gran sentit del ritme narratiu. No vol fer una paròdia del gènere detectivesc, sinó que es manté sobretot dins les coordenades del relat de l’aventura infantil: la primera vegada que el nen està lluny dels seus pares i ha d’afrontar el món tot sol, amb unes armes potser no tan potents com les dels adults, però al cap i a la fi igualment eficaces. I amanit amb algun passatge tan original i divertit com el somni que l’Emili té quan s’adorm al tren: una visió cinematogràfica i surrealista del món de la gran ciutat.
I per acabar em sembla just assenyalar el català de la traducció de Melcior Font (de 1935!), amb una vivacitat de registre oral perfectament mesurada i genuïna; en el vocabulari, les expressions i el ritme. Tot plegat, una molt bona opció per treballar la lectura en veu alta amb nens del voltant dels 10 anys.
Erich Käestner: Emili i els detectius. Il·lustracions de Walter Trier. Traducció de Melcior Font. Barcelona: Editorial Joventut, 1995
Tags:
Comparteix
