Pensament i acció
Els continguts digitals a debat. Taula rodona amb Josep Maria Esteve, Begoña Gros i Miquel Àngel Prats
01-02-2010
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Entorn digital. Número 462
“Aquest model és obsolet, ens cal una escola del segle XXI”. La frase, més o menys literal, és en boca de molts. Tants, o gairebé, com els qui, senzillament, constaten que la cosa no va bé i que cal un canvi, sigui del segle que sigui. I és que, probablement, és a partir d’aquí on comença la disparitat d’opinions, tant entre el col·lectiu docent com en el conjunt de la societat. ¿Quin i com ha de ser, aquest canvi? ¿Amb quins mitjans hi hem d’arribar? Sense pretendre excloure cap possibilitat, des d’Escola Catalanaens hem fixat en una proposta concreta: l’adequació a l’entorn digital. L’elecció no és cap caprici perquè, avui, aquesta transformació ja està arrancant. En parlem a fons amb tres experts.
EC (Escola Catalana). Per situar-nos, us demanaria en primer lloc que us presentéssiu. Es tracta d’explicar, breument, quina relació teniu cadascun de vosaltres amb el tema que ens ocupa, els continguts digitals.
BG (Begoña Gros). Jo sóc vicerectora d’innovació de la UOC. A banda del càrrec actual, fa molts anys que em dedico a investigar la utilització de les TIC en l’àmbit educatiu. Sóc llicenciada en pedagogia i, de fet, la meva tesi doctoral ja va tractar d’això. Des de sempre m’ha interessat molt tot el que fa referència a la tecnologia per a l’aprenentatge.
Ampliar...JME (Josep Maria Esteve). Sóc codirector d’una experiència de centre integrat –un centre que ara, amb la reforma, passarà a conèixer-se com a institut escola [es refereix al centre Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d‘Anoia]–. Ja fa sis anys que treballem en aquest projecte i en duem molts més investigant amb les TIC aplicades a l‘educació. De fet, des de fa sis anys els nostres alumnes disposen d‘un portàtil cadascun i de pissarres digitals a partir de cinquè i fins a acabar la secundària. Però més enllà d’això, un dels punts forts del centre ha estat l’elaboració de materials adequats a aquest nou context, a la nova realitat. Creiem que això és el més important, perquè ens trobem en un moment en què es dóna molt de valor a la màquina –que el té–, però en què, en canvi, els continguts que estan sorgint darrere d’aquesta màquina no són, al nostre parer, adequats. En tot cas, esperem que això només siguin els inicis i que es modifiqui en poc temps.
MAP (Miquel Àngels Prats).Jo sóc mestre i pedagog. En aquests moments dirigeixo el CETEI, el Centre de Tecnologies Ituarte de la Fundació Joan XXIII, una tasca que compagino també amb la docència universitària a Blanquerna. Sempre m’ha preocupat molt la qüestió de com fer arribar la tecnologia a l’aula d’una forma didàctica i, en aquest sentit, he treballat primer des del grup de recerca a Blanquerna, muntant l’aula de mitjans interactius i, ara des del CETEI, on ens dediquem a acompanyar el professorat perquè pugui utilitzar d’una manera tranquil·la la tecnologia a l’aula. Recentment, a més, la Secretaria de Telecomunicacions ens ha encarregat les edicions de l’IT World Edu, un congrés que intenta apropar oferta i demanda –en aquest cas, àmbit educatiu i àmbit empresarial i tecnològic–. L’objectiu és que es coneguin perquè, en el fons, a aquests dos àmbits els costa molt arribar a un cert maridatge.
Ampliar...EC: Fetes, doncs, les presentacions, entrem ja en matèria. Mireu de definir, en primer lloc, què són exactament els “continguts digitals”.
JME: De definir ben bé què són, no sé si me’n sortiré. El que sí sé és què no han de ser, cosa que potser ens ajudarà a perfilar aquesta definició. En primer lloc, els continguts digitals no han de ser semblants als continguts dels llibres de text. Els continguts dels llibres de text uniformaven molt l’alumnat; i això, en una societat en què aquests alumnes eren força uniformes, funcionava. Però ja fa molts anys (sobretot des que es va ampliar l‘educació obligatòria, també des de l'última onada immigratòra, i amb l’accés a l‘educació de tota la societat infantil i juvenil), que aquell model ja no serveix. Amb la gran diversitat que ens trobem a les aules els continguts ja no poden ser uniformes, i això la tecnologia, a diferència del llibre de text tradicional, ens ho permet. Ens permet adequar els continguts a la diversitat de l’aula, adaptar-los a cadascun dels infants, tant pel que fa a les necessitats educatives com a l’excel·lència. Aquest és un dels grans avantatges que té el món digital.
Això no obstant, els continguts digitals no han de ser únicament continguts conceptuals, sinó que han de formar també en metodologies. No podem oblidar, per tant, que aquests continguts digitals han de tenir una visió sistèmica de l’educació, que no es poden parcialitzar com els llibres. No poden ser únicament i exclusivament continguts amb què l’alumne aprengui, sinó també amb què l’alumne interactuï, s‘autoavaluï, comparteixi, exposi, creï, generi... Si aconseguim que siguin tot això, haurem fet un pas endavant en la formació dels nostres alumnes. Però si, en canvi (com veiem que darrerament fan algunes editorials), el que fem és agafar els continguts tradicionals i posar-los en pantalla amb una forma més maca i amb una mica d’animació... Sí, aconseguirem que aquells continguts tradicionals s’entenguin una miqueta més, però l’avanç del coneixement en els nostres alumnes no serà el desitjable.
Ampliar...EC: Això, a la pràctica, ¿qui ho ha de fer? ¿Qui els fa, aquests continguts adequats a les diferents tipologies d’alumnes?
BG: Una de les característiques principals del món on vivim és que els continguts digitals els pot produir qualsevol persona. I aquí està en gran part el problema, o el repte, que tenim en el món educatiu. En el nostre cas, quan parlem de continguts digitals ha de quedar clar que parlem dels que són educatius, dels que s’estan generant per a l’educació. Però, tot i així, també en aquest cas les fonts actualment són molt variades. I aquí hi ha tota una discussió de fons sobre si els continguts digitals han de ser oberts o tancats, si han de ser reutilitzables o no, etcètera.
EC: Però tot això s’ha de regular d’alguna manera…
JME: Es pot fer de dues maneres. La primera, que acaba quasi amb el suïcidi col·lectiu, és que ho elaborem tot nosaltres des de dins. Això suposa no un doble, sinó un triple, un quàdruple esforç... I no pot ser. Els centres no poden liderar el canvi al cent per cent, necessiten el suport de la societat, del context. L’escola no pot educar tota sola. Aleshores ¿quina és l’alternativa? ¿Quin paper han de tenir els diferents agents socials? Per una banda, tenim les editorials, que tenen un paper molt important i que han de fer un canvi de xip de 180 graus. Han d’elaborar calaixos de sastre, continguts que es puguin reorganitzar. Perquè el professorat, amb la seva creativitat, la seva experiència i el seu entorn de treball diari, sap quins són els materials més adequats per a aquell grup-classe o per a aquells alumnes determinats. És clar,: això vol dir no vendre unitats tancades, com fins ara, sinó obertes completament perquè jo les pugui modelar i adequar al meu context. Ser capaços de fer aquest canvi, que implica inversions elevades, és un dels reptes actuals.
¿Qui podria liderar també aquest procés? L’Administració. Però és clar, el cost que suposa és enorme, perquè no és només de creació sinó també de sostenibilitat posterior, i no sé si ha de ser la institució pública qui ho assumeixi tota sola.... I, per altra banda, tenim això que deia a l’inici: les comunitats educatives de creació de continguts [es refereix a l’elaboració dels continguts digitals per part del professorat]. Si es coordinessin correctament, també podrien ser un bon mitjà per contribuir al canvi, perquè els centres podrien intercanviar continguts, reaprofitar materials, etcètera. Considero, per tant, que el que cal és unir editorials, Administració i comunitat educativa. Aquí hauríem de participar-hi tots. Si a la llarga tots tres sectors socials ens entendrem o no... això ja es veurà.
MAP: Vejam... Per parar una mica la taula, a mi m’agrada posar un exemple del món de l’arquitectura. Com sabem, els arquitectes al principi només treballaven amb la fusta; la pedra va venir més endavant. Doncs bé: quan hi va haver el canvi de material, van estar uns quants anys treballant la pedra de la mateixa forma que ho feien amb la fusta. I no se’n sortien. Fins que es van adonar que, probablement, la pedra demanava una altra forma de treballar, un altre estil, uns altres estris, uns altres moments...
Aquest exemple el trobem en molts camps. Jo m’imagino que quan es va inventar la impremta, deuria passar exactament el mateix. Hi degué haver gent que deia: “Ara ja no dialogarem, ja no hi haurà un espai agòric, de maièutica, de diàleg... Tot estarà enllaunat”. Amb la invenció del telèfon, succeí tres quarts del mateix: moltes persones degueren pensar: “Ara ja no ens veurem!” (quan el que ha passat és que, sovint, el telèfon l’utilitzem justament per quedar per veure’ns...).
Tot això, ¿per què ho dic? Doncs perquè crec que estem en un moment en què, molt probablement, ens equivocarem. Ens equivocarem en percepcions respecte a què entenem per continguts digitals. De fet, en primer lloc, respecte a què entenem senzillament per continguts. Per què... ¿què són els continguts? ¿És informació? ¿Són coneixements? ¿Saber? ¿Procediments? ¿Aptituds? I a tot això cal sumar-hi el terme digital –és a dir: flexibilitat, trencament de barreres d’espai/temps, formats diferents... –
Crec, doncs, que tenim imaginaris i significats diferents pel terme “contingut digital” i, per tant, el caos ve per aquí. I crec que sovint ens podem equivocar, també, perquè podem tenir imatges una mica reduccionistes, de dir, per exemple: “El contingut digital és una animació que surt en pantalla”. I no: això n’és només un tipus, però en podríem anomenar d’altres. Per mi, per exemple, un documental del National Geographic també és un contingut digital.
Com deia el Josep Maria, estem immersos en un procés d’innovació i, per tant, és molt probable que ens equivoquem. Però és que si no ens hi posem no arribarem mai a treballar la pedra! Per tant, crec que calen experimentacions prudentment agosarades –és a dir, que estiguin controlades, que s’hagin provat–. I crec que hem de tenir una ment molt oberta, perquè darrera la paraula “continguts digitals” es poden incloure moltes coses i ens n'hem de deixar sorprendre.
BG: Respecte al tema de la innovació, jo voldria afegir una qüestió. Perquè a mi el que em preocupa és, precisament, la manca d’innovació. És a dir, el fet que –segurament per això que deia el Miquel Àngel de la novetat, etc.–, el que ens estem trobant, majoritàriament, és el mateix que es feia però en un altre suport.
Però per mi l’important no és utilitzar l’ordinador portàtil a l’escola, sinó que això transformi la manera d’aprendre. Perquè fora de l’escola, els nens i adolescents estan tot el dia a internet, i allà ja se’ls troben, els continguts. I a més, se’ls troben completament oberts. El que no pot ser, per tant, és que hi hagi una discontinuïtat tan forta entre aquests continguts que es troben navegant per la xarxa i el format dels continguts que es troben a l’escola. Crec que hem d’anar cap a un model en què aquesta barrera entre el formal i l‘informal cada cop sigui més prima. I això em sembla preocupant, i difícil d’abordar, perquè els continguts digitals educatius encara estan molt adherits al currículum, i d’una manera molt tradicional. Trencar amb aquesta forma d’aprendre és en gran part el quid de la qüestió. I aquí és on entren les editorials de què parlàvem, perquè o no han entès tot això, o no saben com fer-ho. Suposo que són totes dues coses. El que estan fent ara és passar a la pantalla el que tenien en paper. Però estem treballant amb una generació en què això no funciona.
MAP: Abans preguntaves què entenem per continguts digitals... Doncs, si hem de donar una definició, crec que és això de què ara parlem: són noves formes d‘accés al coneixement. Pensem un moment en els grans noms de la pedagogia catalana. A mi m’encantaria que poguéssim compartir aquesta taula també amb Pere Vergés, Baldiri i Reixac, Pau Vila, Rosa Sensat, Francesc Ferrer i Guàrdia... perquè crec que aquests prohoms estarien molt a favor de la renovació pedagògica amb el suport de les TIC. Crec que entendrien que aquests aparells són un gran pretext, una gran excusa, per transformar la manera com aprenem. Pot ser un gran revulsiu. Però esclar, quedar-te amb l’anècdota... És que un ordinador no és innovació pedagògica! En tot cas pot ser innovació tecnològica, però no pas pedagògica.
BG: Totalment d’acord amb això que comentes dels prohoms de la pedagogia catalana. Jo crec que ara sí podrien fer-ho (riu). És a dir: que abans era difícil, però ara és possible.
MAP: Sí, sí, és que imagineu Baldiri Reixac davant del Google Earth!
EC: Potser justament això és el que ens cal: un líder que dirigeixi tot el procés. Perquè és que, si no... ¡pobres mestres, si ara s‘han de posar a fer wikis!
JME: Mireu, aquest matí ens ha vingut a visitar a l’escola una persona que està fent un màster en educació i ens preguntava: “Com us sentiu, vosaltres?”. I nosaltres dèiem: com una escola-far. Així se’ns va anomenar molt encertadament una vegada: escola-far. I no pas perquè il·luminem o siguem exemple de bones pràctiques per a d’altres centres, sinó perquè els fars estan completament sols. Sols allà davant la mar, aguantant temporals fins que, si ningú els aguanta, cauen.
Amb això vull dir que les bones pràctiques són un bon mitjà per estendre el que fem, però que no ho podem fer tot nosaltres. És incompatible que haguem de liderar les bones pràctiques i, alhora, atendre el dia a dia de l’escola. Mireu: l’any passat, els directors de primària i secundària del centre vam estar un terç del nostre horari lectiu fora. Un terç de tot l’any! Això són un munt d’hores! I després un altre terç ens el vam passar atenent les visites que venien de fora. Amb la qual cosa, doncs, vam estar en disponibilitat al centre un terç de l’horari. És clar, això és una angoixa enorme, també per als companys.
Una altra reflexió que volia fer és quant a una idea que ha sortit fa un moment, i que és la relació d’aquest canvi amb tants d’altres que s’han produït al llarg de la Història. Perquè considero que, si bé és cert que tots es produeixen a la llarga, avui hi ha una diferència important amb el canvi que va suposar la impremta, per exemple. Em refereixo als processos. I és que, avui en dia, gairebé no tenim temps per esperar que les coses es consolidin. És a dir, que s’han de fer, i s’han d’intentar fer bé ja des del començament perquè, si trigues gaire, el canvi s’haurà esdevingut de nou. I aleshores tornaràs a tenir una sensació d’angoixa personal, de que has perdut el temps. La realitat és que avui en dia aprenem a base d’aprendre constantment. Però això, que ja ho deia la LOGSE i que continua dient la LOE, no ho tenim interioritzat. Aquest esperit d’innovació les persones no el tenen innatament. És cert això que s’ha dit: no hi ha innovació, als centres. La gent és molt conservadora i continua fent el mateix però disfressat, sense un canvi real.
I això és preocupant pel nostre sistema, perquè avui els alumnes ja no aprenen de la mateixa manera. Tenen la capacitat de fer dues o tres coses a la vegada, però nosaltres, els adults, no, i per tant, en prescindim. Un altre exemple claríssim és que nosaltres som fruit d’una generació de lectura lineal, mentre que els nostres alumnes ho són d’una lectura hipertextual. Però no els estem educant en aquesta lectura, sinó en la nostra. I com això moltíssimes coses. És a dir, que la societat va per un costat i l’escola segueix ancorada al segle XIX.
BG: Aquí també voldria apuntar una cosa sobre això que deies abans dels mestres, el posar-te en el seu lloc i dir que “pobres si ara s’han de posar a fer wikis”. Perquè esclar, aquest és un dels punts complexes... Per mi, la qüestió és ser conscient que la teva feina ha canviat, que ja no és la mateixa. És que la feina que abans es feia ara ja no pot ser igual. Ja no pot ser que un estigui donant una classe de forma unidireccional: has de treballar en grup, amb soroll, amb tasques paral·leles... I això és molt important: s’ha donat un canvi en la professió.
MAP: Jo crec que sí, crec que és un nou rol. Pel que fa a la qüestió del lideratge que apuntaves, considero que, efectivament, aquesta és una de les claus. Hi ha d’haver algú que pugui tirar del fil. I això no vol dir seguir un llibre blanc, perquè el llibre blanc justament és el que cal construir.
D’altra banda, hi ha una figura que cal destacar en tot aquest procés, i són els equips directius. Trobo que hauríem de donar un toc d’alerta sobre la necessitat de professionalitzar la tasca directiva del món educatiu, perquè molt sovint ens trobem gent que ha accedit a aquesta tasca sense haver tingut la formació adequada i la capacitació adient. L’equip directiu s’ha de poder fer càrrec d’altres persones, ha de tenir una visió estratègica, etc., i això suposa també el lideratge de la innovació, de la transformació de l‘escola.
Respecte al que s’ha dit referent a la no innovació... Crec que no és que no hi hagi innovació: possiblement n’hi ha. El que passa és que és molt lenta i em sembla que hi ha una certa invisibilització. Crec que hi ha escoles que estan experimentant un canvi normal, invisible, amb factors d’innovació que potser no tenen res a veure amb els aparells, però sí amb concepcions diferents. Posaré un exemple... Avui, hi ha escoles que ja estan començant a transformar l’espai. La biblioteca, sense anar més lluny, és un espai que té molta raó de ser en una escola de tipus digital. Considero que cada cop haurà de tenir més protagonisme.
Un altre exemple d’innovació pot ser la transformació arquitectònica. Transformar les aules, la manera com ens distribuïm. Potser han de ser espais on es comparteixi, on l’aprenentatge no només es doni a l’aula, sinó que els estudiants entrin i surtin. Tornant a la biblioteca: considero que el rol del bibliotecari o del mediatecari –tradicionalment secundari en molts casos- ara és clau. Perquè és, o ha de ser, la persona que està en contacte amb els companys, que està al dia, que dóna recursos, etcètera.
Per tant, quan parlo d’innovació, m’agrada pensar en tot això. Que a l’aula, per exemple, hi hagi dos mestres. O coses més agosarades. Per exemple: hi ha professionals d’entre 55 i 65 anys que són persones que tenen molt de coneixement, molta vàlua... Doncs bé, potser seria interessant que poguessin fer de futurs coachers, de futurs acompanyants d’aquells que entren al món de l‘escola. Això també seria innovació.
JME: Això que ha comentat el Miquel Àngel de la biblioteca és veritat. Jo a Dinamarca he viscut una experiència en què la biblioteca és el centre de canvi. És un espai innovador, d’aplicació de les noves tecnologies. Constitueix un espai entorn del qual es desenvolupen un munt de coneixements i també de relacions.
BG: Sí, la biblioteca és un espai fonamental. De fet, en l'àmbit universitari es parla ja de reconvertir la paraula: en lloc de “biblioteca”, parlar de “centre de recursos per a l’aprenentatge i la recerca”. Tot amb aquesta idea de la biblioteca com a centre que t’ajuda a trobar la informació, els recursos adients a les teves necessitats. Parlem de biblioteca digital, és clar.
JME: A mi m’agrada el discurs que estem posant damunt la taula perquè estem arribant a una visió sistèmica de l’educació. Hem començat parlant de continguts digitals i ara estem veient tots els elements del canvi: els espais, el mobiliari, els instruments de treball, les metodologies, les relacions que s’estableixen, etcètera. És clar, el canvi és molt difícil de fer perquè mentalment hi ha una concepció, interioritzada en els nostres alumnes, que el món és molt petit. Ells hi tenen accés a cada moment. I quan arriben a l’escola, els tanques en quatre parets. Algun dia ho sabrem exactament, però crec que això ha de crear una mena de guspires internes que fan que es rebotin dins l’aula i que no puguin mantenir l’atenció d’una cosa que per a ells ja no serveix. I aquest nou món, que ha arribat molt de cop, sobretot pels educadors, és un món que s‘està intentant encaixar. I està costant horrors.
EC: ¿Considereu que aquest canvi als continguts digitals és irreversible?
BG: Sí, sí.... i tant.
JME: Sí, sí.
MAP: Sí, i tant, és una piconadora. A poc a poc, però sense aturador.
EC: ¿I ha de ser així? És a dir: ¿és positiu que sigui així?
BG: No sé si és positiu, però és la vida (riu). Cada moment, cada societat, ha de desenvolupar la seva tecnologia i les seves eines, i el que no podem fer és educar amb unes eines del segle xix o xx. Hem de preparar per la societat on estem vivint. És una mica fort dir-ho, eh? Però crec que el professorat hauria de sentir-se’n responsable, d’això. Qui diu que no vol saber res de la tecnologia... Jo sempre penso: bé, però és que hi ha una responsabilitat, en aquesta decisió. I aquesta responsabilitat és important, perquè estàs dient que no vols donar les eines que l’alumne necessitarà per viure quan arribi a jove o a adult.
MAP: Jo crec que ens falta una cosa semblant al jurament hipocràtic dels metges. En l’àmbit de la recerca, per exemple, cada quatre anys hem de renovar “la matrícula”. És a dir, que cada quatre anys jo he de rendir comptes del que he fet i del que no he fet.
Un mestre, una persona que ha d’estar davant de criatures, és un perill públic si no es forma, si no està en constant coneixement. Crec que hem d’anar pensant en un tipus de rol professional que hagi de rendir comptes. És que hem de rendir comptes, és que és molt saludable rendir comptes, de veritat! Sembla una mica com trair-te a tu mateix, però a la vegada et fa estar actiu. Una altra cosa és que després no puguem, això que deia abans el Josep Maria de “un terç, més un terç, més un terç...”. Però entre un extrem i l'altre...
JME: Nosaltres sempre diem que els títols que et donen en acabar la carrera haurien de tenir data de caducitat. ¿Per què? Per això que comenta el Miquel Àngel, perquè al cap de quatre anys, si no t’has reciclat, no ets útil, actualment. No sé si això ens és bo com a persones... Aquest continu anar amb l’aigua al coll és una angoixa terrible. Però és el que és.
EC: Bé, serà el que vulguem que sigui, ¿oi?
BG: Però el concepte aquest d’aprenentatge al llarg de la vida... és que ja és així. No només en el cas dels mestres, crec que és que passa amb totes les professions, pràcticament. Si no estàs constantment aprenent, informant-te, posant-te al dia... aleshores et quedes completament fora de lloc.
JME: Però la societat nostra també permet aïllar-te d’aquest ritme. És una societat relativament democràtica. És a dir, si tu te’n vols anar a la muntanya i dedicar-te a tenir cura de les ovelles, que és molt digne i molt relaxant, ho pots fer. Ara, si realment participes en el sistema –en el nostre sistema, que és molt exigent–, has d’estar preparat. I com més preparat estiguis, menys angoixa et provocarà la pràctica. Cal formar les persones perquè estiguin preparades per funcionar d’una determinada manera. I que no passi el que succeeix avui en dia, que s’ha de fer un canvi amb una gent que no està preparada. És clar, així el canvi és brutal, de dir: “A mi no m’ho van ensenyar, això!”.
MAP: Respecte a aquest tema, ara estem posant la mirada a l’escola, però un altre dels agents implicats és la família. I si els mestres estan confosos, la família encara ho està més. Perquè amb prou feines acaben coneixent què és el que consumeixen els seus fills, que és el que estan veient... Sovint les habitacions dels nostres nanos, i sobretot dels adolescents, són veritables fortificacions tecnològiques on no saps mai què s’hi està fent. I és clar: això també té un impacte en l’àmbit domèstic. En una recerca que vam fer recentment a Sabadell per un projecte d’hàbits saludables, per exemple, vam veure una cosa que ja sabíem però de la qual no teníem dades. Vam detectar que els hàbits familiars de set a nou del vespre, sobretot, han canviat molt. Si abans, després de sopar, tota la família s’asseia davant del televisor per veure el Ventdelplà o el Polònia, ara, en canvi, després de sopar... “puf!”, tothom desapareix i cadascú es col·loca davant la seva pantalla individual. Esclar, això també fa societat, també fa escola, en certa manera.
EC: Precisament... Perdoneu la insistència, però és que aquest exemple m’hi torna a fer pensar: que això sigui així no vol dir que sigui bo, que sigui així. És a dir, que potser no hem de córrer tant. Potser no hem d‘estar canviant cada quatre anys.¿Per què? ¿Per quin motiu hem de canviar cada quatre anys?
Per il·lustrar millor aquesta idea, permeteu-me que us llegeixi un fragment de l’entrevista que vam fer recentment al professor de Filosofia de la UB Josep Maria Esquirol. Deia ell: “L’atapeïment de les agendes infantils és un problema. Pagaria la pena investigar com és que avui, més que mai, es parla tant d’hiperactivitat. No parlo de “nens hiperactius” perquè no m’agrada massa l’etiqueta... (...) Sembla que dient: “aquest nen és hiperactiu”, has detectat un problema i ja està tot aclarit (...) Bé, i en quin context està? Ple i accelerat o esponjat i serè? (...) Tot el que l’envolta és accelerat! Els jocs d’ordinador són normalment molt ràpids, el tempo de les pel·lícules que veuen també... (...) Posem un contrast una mica extrem: pensem en la vida que es feia a pagès fa cinc-cents anys. Quin era el moviment que guiava la vida, aleshores? El del sol. Avui, en canvi, ¿quin és el paradigma del moviment? El de la informació. O sigui que, d’alguna forma, hem substituït la lentitud del moviment del sol per la quasi instantaneïtat de la informació. I no es tracta d’una qüestió només material d’ordinadors i pantalles de tota mena, sinó que es percep en l’ambient, es nota, es palpa. Això, òbviament, afecta els nens. I resulta que l’escola, que podria ser una mena de parèntesi -no dic un oasi, però sí un parèntesi-, n’està sent una còpia. En alguns casos, pitjor encara: una còpia que encara incrementa algunes d’aquestes característiques. No em sembla una bona direcció”.
¿Què en penseu?
MAP: El que és clar és que si algú diu que la tecnologia és neutra, menteix. La tecnologia aporta uns valors d‘eficàcia, rapidesa, immediatesa i instantaneïtat. Els nostres nanos, que han nascut amb la tecnologia sota el braç, són d’“ara, aquí, ja, ràpid”, estan acostumats a prémer un botó i que tot funcioni... El seu entorn i el seu context més immediat és aquest.
D’altra banda, si mirem els tempos de l’escola, veiem que són diametralment oposats. Aleshores ¿què? Doncs... ni tant, ni tan poc. És només un exemple, però escolta: jo encara és hora que hagi d’anar a comprar una arrel quadrada de pomes! Això vol dir que alguna cosa, a nivell dels tempos educatius, falla. Igual que tampoc és bo un excessiu canvi. Les coses s’han de pair, s’han de reflexionar. Jo també crec que els nanos d’avui, precisament perquè han nascut en aquest entorn de rapidesa, d’immediatesa, no qüestionen tot allò que veuen. Per tant, una manera de treballar això a l’escola és fer reflexió del que veuen als mitjans. Cal una mirada ètica, de dir “no ens empassem tot allò”. Els nostres nanos es pensen que el que hi ha darrera la pantalla existeix, i els costa molt sovint separar realitat de ficció. Per tant, potser el que hauria de fer l‘escola -i no només l’escola-, és anar qüestionant constantment. Bé, no ho sé, però és un camí, com a mínim és un camí.
BG: Jo ho veig d’una altra manera. Estic d’acord amb la reflexió del filòsof, (*) però per mi el problema no està en la tecnologia sinó en el fet que, en realitat, no ens creiem moltes de les coses que diem. Per exemple, la qüestió de l‘aprenentatge al llarg de la vida: si ens ho creiem, potser hem de revisar els currículums i no cal que el nen ho aprengui tot dels 3 als 16 anys com abans. Ens hauríem d’aturar a revisar-ho perquè, de fet, no estem canviant currículums. Diem que els nens han d’aprendre a aprendre, però no els estem donant temps perquè tenim pressa i volem que ho aprenguin tot en poc temps. És a dir, que hi ha moltes contradiccions i, des del meu punt de vista, no tenen a veure amb la tecnologia, sinó amb l’organització. De fet, jo crec que, si la utilitzem bé, la tecnologia permet, precisament, pensar models que ens poden fer anar més a poc a poc, encara que sembli una contradicció. Per exemple, permet un aprenentatge amb més autonomia personal. Crec que una de les coses més importants per als estudiants d’avui és que aprenguin de forma autònoma. Perquè, si no, quan surtin de l’escola, no estaran preparats per continuar aprenent. No es trobaran el mestre que els dirà el que han de fer, sinó que es trobaran uns continguts que hauran de saber seleccionar, i això requerirà tenir criteri, saber interpretar, etc. Per tant, hi ha aquests dos temes pendents: un, revisar el currículum, i dos, destinar més temps per assolir un aprenentatge més autònom.
JME: Coincideixo amb la Begoña. Jo penso que el que comenta el filòsof és una realitat, però que no és culpa de la innovació. Està reflectint precisament la no innovació. És a dir, està reflectint el que passa a la majoria d’escoles en aquest moment. Però és que la majoria d’escoles no són innovadores! És veritat que el problema existeix, però això no és a causa de la incorporació de les noves tecnologies de la informació. El que passa és que el professorat no ha sabut escombrar coses del seu dia a dia, que ja no serveixen, i ha anat incorporant-ne d’altres. I això el que ha fet és que el paquet sigui més gran, que es vulguin donar més continguts a tothom. I amb això sí que acabes angoixant els alumnes, però no perquè s’incloguin les noves metodologies de canvi, sinó perquè no es volen deixar les velles. El problema és que no hi cap tot, en una escola. Hora amunt, hora avall, als centres tenim el mateix horari avui que fa 150 anys. I, en canvi, el que s’hi dóna és mil vegades superior al que es feia fa tan sols 20 o 30 anys. Això és el que angoixa: que no es vol deixar de donar res i, a més, es van incorporant coses. Esclar que hi ha un caos. Però no és conseqüència de la innovació: ho és de la no innovació.
MAP: Completament d’acord amb aquest plantejament. Ningú vol renunciar a donar temari i, en canvi, coses tan bàsiques com llegir, escriure, parlar i pensar –les quatre regles de l’aprenentatge, que deien els nostres avis-, de vegades se’ns escapen de les mans.
JME: Hi ha massa establert als centres l’“això toca ara”.
MAP: Cert. En parlar de l’escola digital, sovint poso l’exemple de l’etapa d’educació infantil. Perquè d’infantil a primària hi ha un abisme! És a dir: si tu vas a una aula d’infantil, et trobes amb un espai molt atractiu, molt seductor. És ple de racons, s’hi fa un treball globalitzat... I el que està succeint és que, sovint, en comptes d’infantilitzar la primària, s’està primaritzant l’infantil. I això és per la pressió que s’exerceix cap als mestres en el sentit d’“això toca”, de dir: “És que a l’escola del costat ja saben llegir”. O: “Ja han començat a escriure, així que nosaltres potser que ens hi posem”.
EC: No ho estem fent bé, doncs.
BG: Trobo que l’escola no sap cap a on va. Bé: l’escola, la universitat… tot el sistema educatiu, en definitiva.
JME: El món sempre evoluciona per a millor. I més el nostre món. Quan una cosa no funciona, de seguida la canviem, està claríssim. Intentem investigar per millorar la vida, donem subvencions perquè la gent pugui treballar i alhora atendre els fills... I etcètera, etcètera, etcètera. És a dir, que el món està ben organitzat, relativament. Comparem-ho amb societats anteriors, si no. Digueu-me’n alguna que sigui millor que l’actual. El que passa és que, de vegades, ens tornem nostàlgics. Però no podem viure de nostàlgies! Això ho podem fer quan estem de vacances o quan ens n’anem a la muntanya, però no en el dia a dia. És que el món actual és molt millor que quan jo era petit! L’educació és millor, tot és millor. Per tant, pretendre que hem de fer coses diferents del món és negar l’evolució, és negar la innovació. I és pensar que l’escola té tota la veritat. No podem anar dient sempre que el món és un desastre, que el món és dolent... És que el món actual és millor! I ho dic jo, que sóc medievalista (vaig estudiar Història medieval). Quan sento que hi ha persones que són nostàlgiques de l’època medieval...! Penso: “Bé, vés-hi a viure!”. Impostos fams, guerres, misèria... i hi ha gent que la idealitza, aquella època! No, cualquier tiempo pasado no fue mejor.
EC: Ara sí que hi hem arribat...! Aquest era l’objectiu: no quedar-nos en un “ho hem de fer perquè és el futur”, sinó dir si això és millor o no ho és. Per cert, ¿noteu rebuig, per part dels mestres?
JME: Hi ha reticències, qualsevol cosa desconeguda, que tu no domines, crea una reticència. Això és humà. És per això que cal una bona preparació; si no, les reticències sempre hi seran. Quan deia que el problema està dins l’escola ho deia en aquest sentit. És a dir: que el problema és dins l’escola perquè hi ha persones que són reticents als canvis. Hi ha educadors que angoixen els alumnes perquè desconeixen els canvis en els quals estan immersos.
MAP: Jo crec que també hi ha un procés de dol, d’entendre que ells ja no són la màxima autoritat del saber. Per exemple, el fet de demanar ajut a un alumne en referència a, posem per cas, el funcionament d’una màquina. Esclar: això implica un canvi de clima relacional a l’aula. Però quan un mestre demana suport a un alumne... ¡no us podeu imaginar l’autoritat moral que guanya! No que perd, sinó que guanya!
* Des d’Escola Catalana volem deixar constància que no s’està opinant en base al pensament de Josep Maria Esquirol sobre la qüestió tractada, sinó en base a un fragment concret d’una entrevista amb aquest pensador (veure núm. 458). Són, doncs, unes paraules tretes de context i que aquí utilitzem només amb el propòsit d’il·lustrar una idea i, d’aquesta forma, contribuir al debat.
Tags:
contiguts digitals, Begoña Gros, Miquel Àngel Prats, Josep Maria Esteve
Comparteix
