Pensament i acció
Els discursos sobre els balanços i la balança dels discursos: l'estat del català als Països Catalans
01-10-2009
Autor
Ernest Querol Puig
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
El mareig és a l’espai el que la impaciència al temps
Arthur Schnitzler
El 2003 va ser un any important perquè ens va permetre disposar per primera vegada de dades sociolingüístiques del conjunt dels Països Catalans. Es poden consultar a l’anàlisi a QUEROL, 2007. Hi vaig redactar les conclusions que em podrien servir per escriure aquest article, atès que no s’han aportat noves dades havent passat sis anys (ni estant dirigida per Esquerra Republicana de Catalunya la Secretaria de Política Lingüística). M’estimo més, però, remetre el lector a aquesta publicació. Només en faré, doncs, una pinzellada des del model teòric que vaig proposar a QUEROL, 1999.
Considerem que el grup de referència (1) és fonamental per estudiar el comportament dels parlants, per tant, també pensem que ens pot servir per classificar els diferents països on es parla català. Així, tenim que els dos casos més clars d’al·loreferència són l’Alguer i la Catalunya Nord, on el català es troba en un procés avançat de substitució (prenguem els indicadors que prenguem) i on les llengües oficials dels Estats a què pertanyen han arribat a l’estadi d’intrusió (2) en els usos del català. A una bona distància es troba el País Valencià, que en les àrees més poblades comparteix la referència a un grup majoritari fa segles extern, però que a hores d’ara ja ha esdevingut majoritari intern, mentre que en altres zones menys poblades també el grup catalanoparlant és el de referència. Encara més allunyades dels dos primers països, es troben les illes Balears, que si bé tenen característiques semblants al País Valencià mantenen manté millor l’autoreferència, si bé la situació és també molt complexa atès l’alt nombre d’immigrants només residencials. Aquest mateix fenomen de la immigració, però ara laboral, té una importància decisiva a Andorra, on el grup de referència per als estrangers és principalment el castellà, encara que el català també és fonamental entre els catalanoparlants inicials, fet que ajuda a tenir una de les millors situacions sociolingüístiques del nostre context. La millor, però, la gaudeix Catalunya, on el grup de referència és sobretot el català. Finalment, la posició de la Franja és molt intricada ateses les seves característiques especials, tant geogràfiques com polítiques. Tanmateix, els relativament pocs canvis socioeconòmics soferts en aquesta zona han permès mantenir-hi els usos més elevats de català de tota la nostra àrea lingüística.
El grup de referència ens marca la direcció dels coneixements, dels usos i de les representacions. I en la mesura que aquesta referència esdevé reivindicativa en política, orienta i accelera tots els indicadors sociolingüístics cap a una direcció o cap a una altra. Així, hauríem pogut establir una gradació semblant a la que acabem de presentar prenent el grau de reivindicació política nacional de cada territori i els resultats haurien estat força coincidents.
Aiguabarreig de discursos: de la irreflexió a la reflexió de segon ordre
La reflexió de segon ordre (3) ens ajuda a copsar la importància de les anàlisis sociolingüístiques que són components actius de la mateixa construcció de la realitat social. Així, quan la sociolingüística projecta la seva llum sobre l’objecte que estudia, l’objecte es desplaça i en modifica el contingut. Aquí rau la importància dels balanços sobre la situació del català. I ací tenen l’origen els creuaments de discursos de tota mena. Per acabar-ho d’adobar, mai no es defineixen ni els indicadors que han de mesurar l’estat de la llengua ni quin és l’objectiu al qual es voldria arribar. Pel que fa als indicadors, ens sembla clar que s’ha de fer un balanç entre guanys i pèrdues en tots els àmbits sociolingüístics, per a la qual cosa calen referents anteriors. El tema de l’objectiu és molt menys objectiu i ja va plenament lligat als discursos.
Ens cal destriar, doncs, l’enforcall de discursos en la presentació de balanços de les situacions sociolingüístiques per poder entendre la virulència dels debats i pseudodebats que generen. D’una banda, a grans trets, podem dir que hi ha dos grans discursos sobre el catalanisme: el resistencialista i el de la modernització, que estan encara en pugna a causa de l’esgotament aparent del primer, sobre el qual hi ha un consens més teòric que no pas empíric. Alhora està emergint una estratègia discursiva basada en els drets de les minories que es podria aplicar, però, tant en un sentit com en un altre que pugna amb els discursos cratolàtrics. (4) Per altra banda, la majoria de discursos es poden dividir en dos tipus de discurs: l’impecable i l’implacable. Luís de la Corte i Amalio Blanco, 2005 afirmen que aquesta segona branca se situa en l’àmbit més realista de la política i és més assumible i compartit per amplis sectors socials tot representant el “realisme brut”, on l’exageració sempre és funcional; mentre que el discurs impecable està ubicat en l’àmbit normatiu de les bones intencions i de l’exalçament de la diversitat i és el “normativisme impolut”, que hauria de venir dels professionals de la disciplina.
Aracil va identificar quatre tipus de discursos en la història de la minorització del català. Resumint matusserament i breu: el de la necessitat (espanyolista); el de la bona voluntat (regionalista); el de la impotència (accepta l’extinció del català); i, finalment, el de la responsabilitat (promoció efectiva del català). Considerem que en l’actualitat es barregen tots quatre discursos amb els tipus que hem esmentat del resistencialista, del de la modernització, del dels drets de les minories i dels discursos cratolàtrics multiplicats en molts casos pels impecables i implacables.
Catalunya: un exemple d’atracció cap al català
No hi ha cap dubte que la clau de les situacions sociolingüístiques de tots els Països Catalans és la demografia o, dit més clarament: l’existència de minories (o majories) culturals i lingüístiques. Malgrat les darreres arribades de persones vingudes d’arreu del món, el català a Catalunya manté la seva capacitat d’atracció de nous parlants, bé sigui per la via de la transmissió intergeneracional, bé sigui perquè els parlants al·lòfons adquireixen el català i l’empren. En l’enquesta de la UOC 2008 (Querol i Strubell, 2009) tenim una mostra molt clara d’aquests dos processos. Només per parlar de la primera via: de la totalitat de pares que transmeten “només català” als fills, un 26 per cent tenien el castellà com a llengua inicial. Canviant les paraules de JoxAnton Artze podem concloure, doncs, que una llengua és viable quan els qui no la saben l'aprenen i els qui la saben la fan servir i la transmeten als fills.
NOTES
1. El grup de referència és el grup al qual tendeix a pertànyer l’individu. És el grup al qual aspirem i constitueix un ideal per a nosaltres. En prenem el comportament com la nostra norma de conducta, com a nivell d’aspiració i autoapreciació.
2. Una de les conseqüències darreres de la interposició de la llengua majoritària és que aquesta es fiqui dins dels usos més privats de la comunitat minoritzada. Aracil (1983) en el seu excel·lent article va anomenar aquest darrer estadi intrusió.
3. La reflexió o l’observació de segon ordre és un concepte constructivista que apunta a observar observacions. Un observador de segon ordre només observa l’observació d’un observador, la seva pròpia o l’observació d’altres.
4. Aracil considera que la cratolatria és la fascinació que exerceix el poder en les minories. Considera que és un cas típic d’obsessió evasiva i és una convicció a tota prova.
Ernest Querol Puig és catedràtic de sociolingüística i professor de la UOC. Ha coordinat l'estudi "Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI""
Tags:
Comparteix
