Pensament i acció
Els drets de la infància i l'adolescència: la situació dels menors immigrants no acompanyats
01-12-2009
Autor
Iara Houghton Villoldo
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
“He vingut aquí, com tu, per treballar i ajudar la meva família”, li respon Ilias El Ghazi, un noi d’origen marroquí de 16 anys, a un amic que li recrimina de no fer res per sortir de la seva situació. Actualment, s'estima que hi ha prop de 4.000 menors no acompanyats a Espanya, dels quals 900 es troben vivint a Catalunya.
Segons la resolució del Consell de la Unió Europea de juny de 1997, els joves menors no acompanyats són “nens i adolescents menors de 18 anys nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense la protecció familiar o d'adult responsable que habitualment el cuida”. Aquest fenomen es va detectar el 1998 per primer cop a Catalunya: la presència d'un grup d’infants i joves que dormien en un túnel al mig de Barcelona i viatjaven sense referent adult.
D’aleshores ençà, no s'han dut a terme les tuteles automàtiques que prescriu la llei espanyola. Fa aproximadament un any es va posat en marxa la figura –sense base en el nostre ordenament jurídic–, de la “tutela en suspens”; és a dir, que es posa la tutela en marxa però sense que es faci efectiva. D'altra banda, els procediments de repatriació, encara que de manera esporàdica, han estat, en paraules d’Eva Fernández, presidenta de la FABV (Federació de Veïns de Barcelona), “totalment absurdes”.
A criteri d’Ismael Palacín, tècnic del Casal d'Infants de Barcelona, “no només és un problema de costos sinó d’irracionalització de la despesa”. En la seva opinió, “a la Generalitat existeix la por de produir un efecte crida” si s'apliquen les mesures correctament, motiu pel qual, assegura, la situació actual d'aquests joves és encara, després de més de deu anys, “lamentable”. I és que, en primer lloc, els dos centres d’acolliment que hi ha a Barcelona són disfuncionals, ja que no són de 24 hores. I, a més, s’han arribat a dur a terme repatriacions forçades –que encara es fan més greus quan no s’executen, perquè fan que el jove traci un camí directe cap a la desinserció social.
Encara avui viuen 4.000 nens al carrer. Fa 10 anys la mitjana oscil·lava entre 8 i 16 mesos d’estada vivint sense un sostre. Si bé actualment aquest temps és més curt, Palacín assegura que “això no vol dir que s’hagi normalitzat una xarxa de centres com cal”, perquè encara avui els infants tenen molts “problemes de desconsol” produïts no només pel procés migratori sinó també com a conseqüència del desemparament amb el que es troben quan arriben aquí.
El tractament jurídico-social
Interès superior del menor: un principi de la legislació internacional i espanyola que protegeix tot ésser menor de 18 anys i que, d’acord amb diverses organitzacions, l’Administració actual infringeix de manera flagrant. “La vulneració de drets per part de la Generalitat encara s’està duent a terme”, afirma, contundent, Albert Parès, advocat expert en drets de la infància. Al seu parer, la problemàtica resideix en el fet que les repatriacions s’estan realitzant com a sanció i no pas com el que hauria de ser: una actuació per garantir el reagrupament familiar en benefici del menor.
Avui dia s’infringeixen els drets dels menors contínuament. “Al nen no se l’escolta enlloc; com a mínim se li hauria de concedir el dret d’audiència perquè es pugui defensar”, protesta Isaac Ravetllat, secretari general d’ADDIA (Associació en Defensa del Dret de la Infància a l’Adopció). “Es tracta només –afirma– de complir els drets humans”.
L’Informe anual del Síndic de Greuges 2008, publicat recentment, també fa incidència especial en aquest tema, ja que el darrer any el Defensor de les Persones ha estudiat profundament la situació d’aquests nens i nenes. Pel que fa a les conclusions, l’informe sentencia, en primer lloc, que “els menors immigrants no acompanyats tenen el mateix dret a la protecció pública que els menors catalans, segons l’article 39.4 de la Constitució Espanyola”. A més, en el document es constata “la manca de garanties que es produeixen, sobretot, en els processos de repatriació d’aquests joves”, per la qual cosa el Síndic ha elevat una instància al Govern per tal que revisi “les resolucions de repatriació”.
Perspectives de futur: la Directiva de la vergonya
“Hem de recordar que Barcelona és un focus d’atenció per a aquests joves”, diu Xavier Soley, director general de DGAIA (Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya). El perfil del jove és un noi de 16 anys i d’origen magribí. Soley garanteix que s’han doblat els recursos per obrir camí a aquests joves i assegura, per avançat, que a principis de 2010 disposarem d’un centre d’acolliment de 24 hores. El director general de la DGAIA destaca també el Programa Catalunya-Magreb, basat en el retorn voluntari dels menors, que es va iniciar ja fa dos anys i que, afirma, “està tenint molt d’èxit, sobretot gràcies a l’equip d’atenció marroquí instal·lat a Tànger, que són les persones que ajuden a diagnosticar la veritable situació familiar del nen i intenten convèncer les famílies del retorn del fill”.
És el 25 de desembre de 2008 quan entra en vigor la Directiva del Retorn, que representa una pèrdua incalculable de drets per a les persones migrants. Segons Héctor Silveira, professor de Filosofia del Dret a la Universitat de Barcelona, aquesta directiva “permet que els menors siguin expulsats als seus països”. A més, “es consenteix l’internament de menors, que pot durar de 6 a 18 mesos, i no es reconeix una assistència jurídica gratuïta”.
No és perquè sí que la Directiva del Retorn és més coneguda com “la Directiva de la Vergonya”. I és que, d’acord amb Vicente Cabedo, professor de Dret Constitucional, aquesta llei “tracta els estrangers com a semipersones”. I, respecte als infants, assegura que atempta contra tots els seus drets, entre els quals el d’escolarització. “Una perspectiva negra”, conclou aquest expert.
Les menors no acompanyades. El 3% de les menors migrants són noies. I elles no sols han de patir la discriminació per ser “immigrants” sinó que se’ls afegeix el gènere. A les tuteles inefectives i a les repatriacions forçades se’ls afegeix una escolarització menor, matrimonis forçats, agressions sexuals o prostitució infantil. Montserrat Tur, membre de Dones Juristes assegura: “les nenes i les noies són les més oblidades dels oblidats”.
Perspectiva negra. Sens dubte, la perspectiva és negra. Cada minut moren de fam al món 10 infants. I cada minut el món gasta tres milions de dòlars en indústria militar. Allà on hi ha les guerres, cada minut un pensament passa pel cap d’un infant qualsevol: “vull marxar i ajudar la meva família”. Cada minut que passa a Catalunya, aquests infants migrants que viuen al carrer de les ciutats continuen sense ser escoltats i ajudats.
Iara Hougton Villoldo és periodista
Tags:
Comparteix
