Pensament i acció
Els llibres que ens feren mestres (o els llibres que tot educador hauria d'haver llegit una vegada en la vida)
01-12-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
¿Quins llibres llegia o amb quins llibres es formava un mestre de finals dels anys seixanta i dins la dècada dels setanta? Pels seus llibres els coneixereu, podríem dir. La selecció que present ara a ESCOLA CATALANA és personal, i no vol ser un cànon dels llibres pedagògics, sinó més aviat una necessària recuperació de la memòria històrica dels llibres que ens ajudaren a pensar, a ser més crítics i a intentar ser millors educadors. Vagi el nostre record per als autors que els escriviren i per a les editorials que ens els posaren a l’abast.
Quan vaig acabar la carrera de Magisteri els alumnes de la meva generació no havíem llegit cap llibre de pedagogia o d’educació que no fos el manual de Consuelo Sánchez Buchón i una història de l’educació de Francisca Montilla. Res més, la biblioteca de l’Escola Normal restava tancada amb unes portetes de fusta als futurs mestres. Hauria de ser vuit anys després, ja a mitjan dècada dels setanta, mort Franco —quan entraria a la Normal com a professor de Pedagogia, tancant un cercle—, que m’adonaria dels llibres antics del temps de la Segona República que encara hi havia a la biblioteca, tancats i amagats, això sí. Hi començaren a entrar també els primers llibres moderns, actuals, de pedagogia, psicologia, literatura, que els penenes (professors no numeraris) havien començat a comanar. Per a la resta, silenci, burocràcia, incultura, «desert d’amics, de béns i de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada», com canta Raimon.
Sigui aquest prefaci el testimoni de la incultura a la qual se’ns sotmeté durant tot el franquisme, en la formació com a mestres, als que havíem de ser els «educadors dels infants del futur», i de la qual els llibres de les biblioteques de les escoles de Mestre eren un reflex. Cal recordar, a més, que cada assignatura tenia només un únic llibre, de compra obligatòria, per ser estudiat i memoritzat.
¿Però quins eren els llibres que formaren els mestres, els professors del darrer franquisme i de la transició? ¿Què llegíem, què ens formà com a educadors? ¿Quins llibres marcaren el nostre imaginari pedagògic? ¿Quins llibres ens feren somiar canvis educatius? ¿Quins ens feren mestres?
Reconec que la meva tria és molt personal, però també que quan he visitat els amics mestres de la meva generació he trobat coincidències en molts dels llibres que ara esmentaré. (Sempre que pugui en donaré la data de la primera edició, que permet veure el moment històric en què el llibre aparegué).
Començaré pel primer que em va impactar. Devers l’any 1968 hi havia ben poques editorials que publicassin llibres sobre educació que fossin potables, que donassin una visió nova del que era ser educador. Un fou Carta a una mestra, escrit pels alumnes de l’Escola de Barbiana, i publicat per l’editorial Nova Terra l’any 1969.
En aquell llibre hi vaig trobar frases que em colpiren en els meus primers anys de fer de mestre:
«i en Lucio, que tenia trenta-sis vaques a l’establa, digué: “L’escola sempre serà millor que la merda.”» (pàg. 16).
«L’escola és un hospital que cura els sans i rebutja els malalts. Esdevé un instrument de diferenciació cada vegada més irremeiable.» (pàg. 23).
«Perquè no hi ha res més injust que fer parts iguals entre desiguals.» (pàg 53).
«Deformació professional. Qui estima només les criatures ben fetes resta apolític. No canvia res.» (pàg. 85).
«Vint-i-vuit apolítics més tres feixistes fan trenta-un feixistes.» (pàg. 97).
«El saber només serveix per a donar-lo. Es diu mestre qui no té cap interès cultural quan està sol.» (pàg. 99).
Després vindria Celéstin Freinet i els moviments cooperatius de l’Estat espanyol (MECP) i italià (MCEI), amb la seva gran quantitat de llibres que foren traduïts del francès i, després, de l’italià. En destacaria dos:
C. Freinet: Parábolas para una pedagogía popular. Los dichos de Mateo. (Barcelona: Estela, 1970).
Un pagès-poeta-filòsof, en Mateu, ensenya a un mestre, amb el seu sentit comú, com s’ha d’educar. Algunes de les frases que li diu són:
Les àguiles no pugen per l’escala.
No us obstineu en una «pedagogia del cavall que no té set. Provocau-la».
No amolleu mai les mans... abans de tocar-hi amb els peus! (No abandoneu un mètode de treball més que quan n’hàgiu trobat un altre de millor al qual aferrar-vos).
És forjant que hom esdevé ferrer.
C. Freinet: Les invariants pedagògiques. (Barcelona: Estela, 1971), on condensa quasi tot el seu ideari pedagògic en trenta invariants o punts, entre els quals citaria:
Invariant núm. 1: L’infant és de la mateixa naturalesa que nosaltres.
Invariant núm. 10 tri: No és pas el joc, que és natural a l’infant, sinó el treball.
Invariant núm. 11: El camí normal de l’adquisició no és pas l’observació, l’explicació i la demostració, procés essencial de l’Escola, sinó el Tempteig experimental, pas natural i universal.
Invariant núm. 29: L’oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política, és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir.
Invariant núm. 30. També hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: l’esperança optimista en la vida.
He de dir que en els moments de desànim pedagògic aquesta invariant 30 m’ha fet reaccionar i anar endavant. Si un mestre no té esperança optimista, difícilment sobreviurà pedagògicament i tindrà ànims per ensenyar en els moments difícils.
I un complement de la pedagogia institucional que ajunta la psicoanàlisi i les tècniques Freinet, molt llegit i encara amb aportacions vàlides, és: A. Vásquez; Fernand Oury: Hacia una pedagogía del siglo XX. (México: Siglo XXI, 1968).
Un complement del treball freinetià i cooperatiu de recerca va ser i és el llibre de Francesco Tonucci: La escuela como investigación (Barcelona: Avance. 1975). I la seva continuació, que he usat amb molta d’acceptació com a lectura de formació de mestres: Francesco Tonucci: Ensenyar o aprendre? (Barcelona: Graó, 1990), amb el seu concepte d’escola transmissiva i escola constructiva.
En el camp de la sociologia de l’educació, els primers llibres que ens impactaren foren els treballs dels sociòlegs francesos Pierre Bourdieu, J. C. Passeron, Charles Baudelot i Roger Establet.
Pierre Bourdieu; J.C. Passeron: Los estudiantes y la cultura. Barcelona: Labor, 1967.
C. Baudelot; R. Establet: L’école capitaliste en France. París: Maspero, 1971. (Versió castellana: La escuela capitalista en Francia. Siglo XXI Editores.)
També en la sociologia catalana dels anys setanta hi ha dos autors que ensenyaren una manera més científica i professional d’estudiar les arrels socials de l’escola i del pensament dels mestres, i que crearen unes bases teòriques que ens foren útils, em referesc a Josep M. Masjuan i a Jordi Vives. El seu treball culminaria en una sèrie de llibres de sociologia de l’escola, el primer dels quals fou: Els mestres de Catalunya (Barcelona: Nova Terra, 1974), que obtingué el premi de pedagogia Antoni Balmanya 1973.
Paral·lelament sorgiren i ens influïren o provocaren:
J. Gay; R. Quitllet; A. Pascual: Societat catalana i reforma escolar. Barcelona: Laia, 1973. Un llibre provocatiu en aquell moment que analitzava el paper de les escoles de la renovació pedagògica catalana (o barcelonina, tal volta) lligades, en aquells moments, a la institució Rosa Sensat.
Rossanna Emma; Marco Rostan: Educación y mercado de trabajo. Barcelona: Nova Terra, 1974. Amb una presentació i un epíleg de Joan-Eugeni Sánchez.
També ens arribà el moviment de la desescolarització d’Iván Illich, encara que no arribà a arrelar més que en determinats cercles reduïts, amb els llibres: La escuela ha muerto i La sociedad desescolarizada (Barcelona: Barral, 1974).
Un clàssic en la didàctica de l’ortografia és el llibre d’Alexandre Galí: L’ensenyament de l’ortografia als infants (Barcelona: Barcino, 1971). Sempre m’admira que un llibre escrit l’any 1928 tingui encara tanta d’actualitat per desmitificar les errades d’ortografia en els infants que aprenen a escriure. El concepte d’ortografia natural i arbitrària o de norma són dues de les aportacions més destacades. També destacaria les quatre tipologies per classificar les errades d’ortografia d’ús o natural.
Després, ja a la dècada dels vuitanta, arribaren Emilia Ferreiro i Ana Teberosky amb el seu enfocament constructivista del llenguatge escrit i el llibre: Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño (Siglo XXI, 1979).
Vull destacar dos llibres que també tingueren la seva importància en l’imaginari pedagògic dels ensenyants (paraula que s’usava en aquell moment, i ara quasi desapareguda del tot). Un, de Neill, pel seu concepte de llibertat, de la no-repressió, de l’expressió de la sexualitat i l’educació no castradora, influït per la visió psicoanalítica. En referesc a:
A. S. Neill: Summerhill. Un punto de vista radical sobre la educación de los niños. México: FCE, 1963. 1a ed.
Aquesta edició fou molt mala d’aconseguir i també m’arribà a través de la traducció francesa: Libres enfants de Summerhill (París: Maspero, 1972).
L’altre, de Paulo Freire: Pedagogía del oprimido (Montevideo - Buenos Aires: Tierra Nueva - Siglo XXI, 1970), entrà en el món de l’alfabetització i l’educació d’adults, en la qual també vaig treballar, i ens introduí en els conceptes de «conscienciació», educació alliberadora, opressor-oprimit, entre altres.
Les teories psicològiques i el constructivisme ens arribarien de la mà dels llibres de Jean Piaget. Encara guard el primer llibre d’aquest autor que vaig poder comprar a l’escola d’estiu de 1969 a Barcelona, era: Seis estudios de psicología (Barcelona: Seix i Barral, 1968), que aleshores els psicòlegs «progres» ens recomanaven llegir.
Vigostky i Jerome Bruner entrarien a la biblioteca dels mestres i a la vida escolar ja dins la dècada dels vuitanta. Avui, tots els educadors de la renovació coneixen perfectament el seu nom i les seves aportacions.
El corrent psicoanalític també tingué dues publicacions de referència, una de Wilhem Reich i Vera Schmidt ja oblidada, i l’altra de Bruno Bettelheim, encara ben viva i amb moltes reedicions, sobre el paper psicològic dels contes populars.
Wilhem Reich; Vera Schmidt: Psicoanálisis y educación 1-2. Barcelona: Anagrama: 1973.
Bruno Bettelheim: Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona: Crítica, 1977.
Ja és un clàssic i estaria en un possible cànon pedagògic.
He de dir que sobre el món dels contes i com explicar-los a l’escola hi hagué un llibre que fou i encara és una eina bàsica, em referesc a Sara C. Bryant: Com explicar contes (Barcelona: Nova Terra, 1968. Ara editat per la Llar del Llibre). És un llibre que encara ara perdura entre els mestres amb nombroses reedicions i que té una gran utilitat per la seva senzillesa i claredat a l’hora d’establir com s’han d’explicar els contes. Aquí sí que podem dir que és un clàssic i també dins el cànon pedagògic.
Ja ben entrada la dècada dels setanta aparegué un autor que en certa manera revolucionà el món dels contes i de la narrativa per a infants, tant dels escriptors com dels mestres. L’autor fou l’italià Gianni Rodari, primer amb Contes per telèfon, i després amb Gramàtica de la fantasia (Barcelona: Avance, 1977), que tingué molts de seguidors, tot i que més d’una vegada vaig haver de recordar que abans d’usar la tècnica rodariana d’equivocar els contes populars, primer s’havien de conèixer ben bé.
Després, ja dins la dècada dels anys vuitanta, vingueren els llibres amb un enfocament sociocrític de la didàctica. Alguns autors, com Stenhouse, reprenien la recerca com a base de l’ensenyament. No em vingué de nou, ja que «l’acadèmia i l’escola» havien oblidat la influència que havia tingut entre els mestres de la renovació pedagògica dels anys setanta el moviment Freinet i de manera especial el Moviment Cooperatiu Italià amb Fiorenzo Alfieri, Francesco Tonucci, Mario Lodi, Gianni Rodari o Bruno Ciari, entre altres.
D’aquest corrent sociocrític i revaloritzador de la recerca i el compromís social destacaria:
Ángel I. Pérez Gómez: «Paradigmas contemporáneos de investigación didáctica», a J. Gimeno Sacristán; A. Pérez Gómez: La enseñanza: su teoría y su práctica. Madrid: Akal, 1983, pàgs. 95-138.
Un dels primers revulsius renovadors dins el camp de la didàctica universitària d’aquells anys.
Wilfred Carr; Stephem Kemmis: Teoría crítica de la enseñanza. La investigación-acción en la formación del profesorado. Barcelona: Martínez Roca, 1988. (Versió anglesa: Becoming Critical: Education, Knowledge, and Action Research. Geelong, Victoria: Deakin University, 1986).
L. Stenhouse: La investigación como base de la enseñanza. Madrid: Morata, 1987. (Edició original: Research as a basis for teaching. Londres: Heinemann Educational Books, 1985).
Ángel Pérez Gómez; José Gimeno Sacristán: Comprender y transformar la enseñanza. Madrid: Morata, 1992.
En l’actualitat m’agraden els llibres i les reflexions que fa el pedagog francès Phillipe Meirieu, del qual acostum a recomanar a les meves alumnes i futures mestres d’educació infantil l’obra: Meirieu, Philippe (2004): Referents per a un món sense referents. Barcelona: Graó.
Podria continuar i estendre’m en la llista i els comentaris dels llibres que ens feren mestres. En tot cas, ho deix per a una pròxima col·laboració.
Ramon Bassa i Martín és membre del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació de la Universitat de les Illes Balears
Tags:
Comparteix
