Pensament i acció
Els peus a la terra, el cap al cel i el cor a l'Empordà. Entrevista a Jordi Sargatal
01-11-2008
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Al seu despatx de la Pedrera, seu de la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya, Jordi Sargatal ens atén de bon matí amb el seu fer i el seu riure energètic, empordanès. Si el definíssim com un eixerit passerell xerraire com una mallerenga i d’una perspicàcia aguilenca no faríem paral·lelismes gratuïts. Fill de Figueres (1957), de ben petit ja corria guaitant els ocells del que avui coneixem com el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, paratge que durant anys ell va defensar aferrissadament de les grapes de la construcció incontrolada a la costa empordanesa; després de la victòria, Jordi Sargatal va dirigir el Parc durant molts anys. També fou fundador i primer president de la Institució Alt Empordanesa per l’Estudi i la Defensa de la Natura i de l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i impulsor del projecte del Handbook of the Birds of the World (Llibre dels Ocells del Món), que va iniciar el 1992 i amb què encara avui mateix treballa; precisament quan li fem l’entrevista, durant l’estiu, ens explica que està a punt de marxar a Papua Nova Guinea per l’elaboració del llibre de les aus del paradís.
Al capdavant de la Fundació Territori i Paisatge, en Jordi continua fent màns i mànigues per protegir els arbres, els ocells, les plantes, els mamífers, els rèptils... L’hauríeu de veure com ens parla amb un amor desbordant dels animals, però sobretot se li enriolen els ulls quan parla d’ocells, i de la Guita, “que era filla meva”, l’emblemàtica cigonya que va esdevenir tot un símbol dels Aiguamolls de l’Empordà, un paratge no tan “exòtic” com Papua, però que per a Jordi Sargatal és un autèntic paradís del territori català.
—¿Què ens expliquen, els arbres, de nosaltres?
—Jo penso que ens expliquen moltes coses! Els arbres són un dels grans invents de la natura. Sempre dic que l’espècie humana té molt mèrit perquè descobreix el funcionament d’allò que l’envolta però, de fet, el gran mèrit és que aquestes coses existeixin i funcionin: que l’espècie humana conegui els metabolismes i les cèl·lules és fantàstic, però que això existeixi encara ho és més.
¿Què diuen els arbres de nosaltres, doncs? Molt. Penso que el grau de civilització d’una societat es pot apreciar per la manera com tracta les espècies animals i vegetals. No em crec que sigui civilitzada una societat que maltracti animals, que els mati, els massacri, o que talli els arbres d’una manera despietada, com passa a molts llocs. I és que l’espècie humana, per molt humana que sigui i perquè domini la resta d’espècies, no ha de fer fora aquestes espècies, que tenen molta utilitat. I, a més, per mi els boscos tenen una màgia, tant els nostres, els del Mediterrani, com els del nord d’Europa, com els de l’Amazònia.
—La majoria de societats actuals tenim cada cop menys respecte per l’entorn...
—Podria ser que a la llarga passessin coses molt greus si continuéssim tallant i destrossant tant com estem fent ara. Deixant de banda el fet que no hi tenim cap dret, també hi ha la qüestió de la qualitat de vida i civilització: el tracte i la presència de moltes espècies, arbres inclosos, en són un indicador. I és que els arbres poden ser molt vells: les societats que tenen arbres de mil anys, demostren que fa mil anys que vetllen per aquets arbres. Quan passejo per les oliveres d’Ulldecona, que tenen mil cinc-cents i dos mil anys, quedo empetitit i meravellat perquè penso que fa dos mil anys, un fenici, un romà o un iber va plantar aquella olivera i des de llavors les següents generacions n’han tingut cura fins ara i ningú els ha tallat. I encara aquest cas és un arbre productiu, però a molts llocs aquest fet es produeix amb altres arbres que no ho són, que són emblemàtics i també s’han cuidat. Però això ara costa molt; no fa gaires generacions els de l’espècie humana érem homínids i, tot i que ara hem anat evolucionat, fins fa relativament «poc» encara érem recol·lectors intensius. Així i tot, hi ha moltes tribus antigues que encara ho són i tenen una veneració pels éssers vius. Això és el que marca la diferència entre moltes poblacions humanes.
—I pel que fa a la relació dels arbres amb la resta d’éssers i elements... ¿quina importància tenen en l’engranatge de l’ecosistema planetari?
—En l’ecosistema planetari són, bàsicament, els grans fixadors de l’atmosfera, productors d’oxigen... De fet, són com una bomba que fa evaporar aigua cap a l’atmosfera, li agafen cada any una quantitat enorme de CO2 i el converteixen en carboni de les seves fulles i alliberen l’oxigen.
A més, amb les seves arrels fan que la terra no s’erosioni, ja que l’aigua que cau la beuen i l’evaporen amb les seves arrels. Tots aquests nutrients del terra llavors surten cap a fora. Els arbres tenen unes funcions extraordinàries. I la seva presència és importantíssima; on no hi ha arbres hi ha una mancança molt gran en tots els aspectes.
—Escriure un llibre, tenir un fill i plantar un arbre. Si tots ho féssim, a part d’engruixir el món editorial i el creixement demogràfic, ¿ens faríem un favor, ampliant els nostres boscos?
—Jo crec que sí, poc o molt. A veure, de tenir fills ja ho fa força gent, de llibres no tothom, per sort, perquè si no hi hauria una inflació de literatura... (Riu). En canvi, la qüestió dels arbres no està tan estesa i trobo que és molt important, ni que sigui només a nivell de sensació. El 30 de març passat la Fundació Territori i Paisatge, que feia 10 anys, i Catalunya Ràdio, que en feia 25, vam fer una plantada conjunta. I vam decidir, amb Carles Pérez, comissari de la celebració de Catalunya Ràdio, de plantar 35.000 arbres, que en el fons és poc, la xifra resultant de la suma dels aniversaris, multiplicada per 1.000...
—¿És poc?!
—Sí, ho és en el sentit que no es «nota»; la plantada es va fer a unes 40 hectàrees de terreny i Catalunya en té milions, d’hectàrees... Però va ser un acte sobretot important per les sensacions que va causar: i és que hi ha nens, nenes i famílies de Catalunya que saben que hi ha un arbre seu a Gallecs, o al Mig de dos Rius o en un dels 35 punts del territori en què es feu la plantada. I aquell paisatge se’l miraran diferent, perquè ells hi ha aportat alguna cosa. I l’important és que ja s’havien fet plantades a casa nostra, i se’n fan, en què es planten 100, 500 o 1.000 arbres. Però aquesta vegada, el fet que a través de Catalunya Ràdio tot Catalunya s’hagués mobilitzat i que hi hagués 40.000 persones que anessin un diumenge a plantar un arbre, et feia sentir que participaves en una cosa grossa de veritat. I és molt important que es tingués aquesta sensació.
—I parlant del nostre territori... ¿quina és la relació entre la pagesia i els boscos catalans?
—Sempre hi ha hagut diferents tipus de pagesia. En tot cas, mirant enrere, no podem oblidar que fa cinquanta o setanta anys a casa nostra no hi havia tants boscos. Només cal mirar les fotografies de paisatges amb muntanyes pelades: en aquell moment hi havia gent per a qui els boscos no valien res i, en canvi, els que tenien vaques o xais, valoraven el fet de tenir herba. A més, al bosc s’hi amagaven els llops, els óssos, els bandolers... I es cremava, s’hi feia carbó...Tot això féu que Catalunya quedés totalment desprovista d’arbres excepte en algunes zones en què sí que hi havia gent, i encara n’hi ha, adaptada a la vida del bosc. També és veritat que hi ha espais forestals en què sempre hi ha hagut una íntima unió entre el llenyataire, la persona que aprofitava el bosc, perquè sabia que si ho destruïa tot es quedava sense feina. Així i tot, tant a Catalunya com a la resta del món s’han fet bestieses; aquí, quan feien falta travesses de tren de roure, hi havia colles d’especialistes que en els roures no hi veien arbres, sinó quatre travesses de tren. I no van deixar ni un roure al Pirineu, ni un! Per exemple, des de la vall d’Alinyà, que vam comprar la Fundació Territori i Paisatge, que té 5.000 hectàrees, em deien que, després de la guerra civil, per fer llenya havien d’anar a la vall veïna... Però com deia, per sort això ha canviat i ara el bosc està tornant allà d’on no havia d’haver sortit, està tornant a tenir el potencial que mai hauria d’haver perdut.
—L’any 1985, a la Revista de Girona podíem llegir que «Jordi Sargatal va alçar la primera veu a favor de la defensa dels Aiguamolls a la revista Presència l’any 1976». ¿Com ha estat l’evolució la situació d’aquest paratge?
—Fantàstica! (Riu) Mira, jo vaig conèixer els Aiguamolls quan tenia catorze anys. I és que a mi de petit ja m’atreien aquestes coses. Sóc de la generació a qui van marcar els programes de Félix Rodríguez de la Fuente. I per tradició familiar també em ve aquest amor als animals: el meu avi tractava amb bestiar, sóc de Figueres i hi visc... El món dels animals sempre m’ha fascinat. Als Aiguamolls hi anava molt, a veure els ocells, i pensava: «Quina llàstima, aquests ocells, que vénen aquí a descansar, si això els ho converteixen en cases per més turistes encara, com a Empuriabrava, a Santa Margarida... ¿què els passarà?». L’any 1976, quan va començar la democràcia, que vaig pensar que això s’havia de parar. I va ser llegint un text... concretament un que sortia en una de les cobertes dels fascicles de Fauna, de Rodríguez de la Fuente. Eren escrits de naturalistes de tot el món i aquest que em va impactar era d’un anglès que viu a l’Índia, Peter Jackson, la persona que més ha protegit els tigres. I el text deia: «Tant de bo que tots els ornitòlegs del món poguessin fer que els seus governs protegissin les zones humides que ells estimen». I rellegint-ho l’any 1985, mig engripat, vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa pels Aiguamolls de l’Empordà. I potser a partir d’aquella grip, d’aquella febrada (riu), vaig començar a meditar la campanya de defensa. I va funcionar: van parar les obres dels Aiguamolls i vam estar set anys de campanya fins que vam aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés el Parc per unanimitat. Em van fer director del Parc dels Aiguamolls i vaig estar catorze anys al càrrec, seguint els ocells. I després em van venir a buscar per crear aquesta fundació, Territori i Paisatge.
—Els Aiguamolls estaven, doncs, en una situació molt precària...
—En aquell temps era una zona pràcticament inexistent, que no sortia ni als mapes ni als llibres, que tothom deia que havia desaparegut. I vam fer un miracle, que es pot explicar amb indicadors: a l’hivern només hi havia 200 ànecs hivernants i vam aconseguir que n’hi hagués 25.000; van tornar l’arpella, els agrons, les llúdrigues, el bitó, les cigonyes... Ara mateix em meravellen aquestes volades de mil ànecs o de cent de cigonyes que han d’anar de l’Àfrica fins al nord d’Europa, que s’han d’anar aturant en llocs sans, on hi hagi menjar. I cent cigonyes mengen molt! I s’han de parar, a més, en un lloc on la gent no les mati, com passava abans... A Catalunya, sense anar més lluny, els anys seixanta apareixia una notícia a La Vanguardia en què es veien caçadors a Torredembarra amb dotze cigonyes agafades pel coll. Es veu que totes les cigonyes s’havien parat al campanar i «los cazadores, apostados en los tejados vecinos», les havien matat. I és que abans estava permès: fins i tot a molts municipis hi havia la Junta de Extinción de Alimañas que pagaven per cada pota d’aligot o cua de llúdriga que portaves a l’ajuntament... Canviar aquesta mentalitat, en plena dècada de 1970, va ser molt complicat. Per això penso que als Aiguamolls es va produir una mena de resurrecció; per a mi aquesta zona és un paradís. I encara s’hi poden fer moltíssimes coses més. És un lloc que m’estimo molt, que els ocells agraeixen i que s’ha salvat gràcies a un esforç que vam fer.
—Parlant d’ocells... Un de les teves primeres publicacions va ser el Llibre dels ocells del món (Handbook of the Birds of de World), vinculada a la creació d’una editorial...
—Sí, l’editorial Lynx. I encara avui estem publicant el llibre; d’aquí dos dies me’n vaig a Papua Nova Guinea per acabar de fer el volum dels ocells del paradís; ara els anem a estudiar perquè sortiran al volum 14. N’hem editat 12 i encara ens en queden 4..
—I també n’havies escrit abans sobre els Aiguamolls...
—Sí, Els Aiguamolls de l’Empordà. I abans un altre que era de l’any 1978, el primer, Els ocells de l’Empordà.
—Tot plegat és una mostra de la teva passió pels ocells... ¿Que tens el cos mig partit entre el cel i la terra?
—Més que el cor partit... des de la terra sempre estic mirant amunt, tinc el radar posat... (Riu.) Sí que miro a terra, evidentment, però quan passen els falciots, les orenetes, les àligues, les cigonyes, em fascinen. I penso que a tothom qui ho coneix, també. Persones que no s’admiren pels ocells és perquè no els han conegut mai; a part de la gent que hi té certa fòbia perquè n’tingut una mala experiència... Però quan vas a passejar, en comptes de dir «mira quin arbre», és més bonic saber si és un roure, un pi, un tamariu... Igualment amb els ocells, si veus que hi ha la mallerenga, el tallarol, una àguila que passa, o una línia de grues, o de bernats, o de corbs marins que estan en migració, que viatgen... Aquests ocells segueixen un guió mil·lenari, que va des del nord d’Europa fins a l’Àfrica, i van veient els humans que cada cop ho ocupen tot més. I que aquell estany que tant els agradava ja no hi és, que aquells prats amb els escarabats tan bons ja no hi són... Ha de ser molt dur, ser ocell migrador. Per això és tan important que preservem molt aquests espais protegits, que puguem conviure amb aquestes espècies d’ocells, perquè són els que ens donen mostra que estem anant cap al bon camí, en civilització i en qualitat ambiental, tant per a ells com per a nosaltres.
—Bons camins, civilització, educació... Ara que parlem d’això: en els darrers anys s’ha accentuat l’elaboració de contes de molta qualitat per als més menuts que són fruit de la fusió entre literatura i natura. ¿És això un bon senyal o un toc d’alerta?
—Una mica les dues coses. Unes quantes generacions enrere no feia falta que els pares o els avis expliquessin als fills o als néts què era el pit-roig, perquè coneixien perfectament els ocells i mamífers que hi havia al costat de casa seva, perquè els miraven cada dia o els posaven ballestes o els anaven a caçar... Però ara l’espècie humana viu molt en ciutats, i per això la natura no està tan a l’abast dels més petits.
—La gent de ciutat, però, viatja cap a la natura...
—Sí, la gent té la necessitat de sortir de la ciutat els caps de setmana, i es produeix aquest èxode massiu de la gent de Barcelona o de Girona, que ha de fugir i anar a llocs naturals sense pensar que, de vegades, anant-hi precisament els destrossen. És trist veure la publicitat que et diu que «des de casa teva veuràs la natura», però des de la natura, si mires aquella urbanització de la Cerdanya, el que hi veus és com has destrossat la Cerdanya... Això s’ha de parar en sec, no pot ser que anem cremant territori d’aquesta manera. Per això ara, en aquests moments de «retorn», estem redescobrint el món natural. Descobrim que a Catalunya encara queden óssos, llops, teixons... Hi ha infants que veuen teixons i no saben què és, es pensen que és una mofeta perquè és el que surt als dibuixos animats... Però de teixons en tenim, a casa nostra! Perquè, malgrat tot, la natura es resisteix a sucumbir; en qualsevol balcó de Barcelona, en un jardinet als afores, hi fa la seva aparició... Aquí mateix, al balcó del despatx, posem cuquets i pipes en una menjadora i ens hi vénen mallerengues blaves, pits-rojos, caderneres, cotxes fumades, merles... En un jardinet, en qualsevol poble, pots fer venir orenetes a criar a casa teva. Hi ha meravelles de la natura que les pots tenir a l’abast. Si surts de qualsevol poble al vespre, amb ull de naturalista, pots veure un teixó, una guilla... És molt important que tothom se n’enamori, dels animals, perquè si la gent n’està enamorada no els matarà; és indignant que l’espècie humana els mati, els tiri verí, els contamini les aigües... Però penso que és perfectament possible que la gent es reconciliï amb els animals.
—Des de la Fundació també actueu en l’àmbit de conscienciació de l’entorn natural...
—Sí, precisament hem fet uns materials que es diu Els altres veïns pensats per als centres que treballen la natura des del lloc on viuen. Pensem que des de les escoles és important anar als Aiguamolls, al Delta o a Aigüestortes, però també que, de vegades, al costat de l’escola hi ha un bocí de riu, un bosquet, un camp de cultiu que té moltes espècies i que ben aprofitat des del centre educatiu s’hi podria fer moltíssima cosa i estudiar-ho.
I ara mateix tenim en marxa el projecte Orenetes, en què cada escola pot anar a comptar les orenetes cua-blanca que hi ha al seu poble... I en l’àmbit pedagògic això és molt útil, perquè comptant orenetes el nens i nenes d’aquella escola aprenen els carrers (si no, no hi ha maneres que se’ls sàpiguen!), aprenen a fer estadística, perquè han de mirar quants nius buits hi ha i quants d’ocupats, aprenen a fer un dibuix o editar imatges amb el Photoshop i veuen què hi ha al niu, aprenen dites de la gent sobre les orenetes...
D’altra banda, penso que els catalans ens hem d’autoavaluar la qualitat de vida en funció d’altres paràmetres, d’altres indicadors: sabem quants cotxes tenim, quanta aigua o quantes televisions. Però... ¿per què no diem quantes orenetes tenim per càpita a cada poble, o si sentim el rossinyol des del llit estant? Això sí que és qualitat de vida. Imagina’t el dia que tinguem Catalunya ben censada d’orenetes. Als pobles on no n’hi hagi vol dir que o bé hi falta qualitat de vida, o hi falta civilització. I llavors, els nens o nenes d’aquella escola poden fer la seva feina, poden canviar la realitat, poden fer que aquell poble no trenqui els nius d’oreneta o que se n’hi posin d’artificials per atraure les orenetes, perquè tornin, perquè hi trobin menjar, etc. Els nens i nenes poden aprendre que les realitats, per negatives que siguin, poden ser canviades amb una certa gestió i certa estima.
—I a part d’aquests projectes que m’has anat comentant, ¿quines són les directrius essencials de la Fundació?
—La Fundació Territori i Paisatge el que fa bàsicament és comprar territori per conservar-lo. A més a més, establim convenis amb ajuntaments que ens cedeixen les seves finques perquè ajudem a gestionar-les. En aquest moment estem ajudant a gestionar el 4,5 % de Catalunya. A més, hem pogut ajudar a dur a terme 750 projectes d’unes 450 entitats catalanes, espanyoles o ONG que es dediquen a feines de conservació i educació ambiental. Sabem, doncs, que els nostres missatges estan molt escampats. També editem materials educatius, com ara els pòsters de la biodiversitat, pensats perquè els nens i nenes i adults coneguin els ocells principals, així com les races domèstiques autòctones i salvatges. I fem campanya d’educació ambiental i de cara el futur volem intentar que aquest nostre exemple de gestió del territori s’estengui. Imagina que Catalunya estigués dividida en una mena de tessel·les, que seria el cadastre. I el que hem de fer és o bé comprar-les o bé fer que el propietari estigui d’acord amb la conservació del territori. Si cadascuna d’aquestes tessel·les ben conservades les pintéssim de verd, hauríem d’aconseguir tenir un dibuix que amb la màxima verdor possible. Seria fantàstic que ara poguéssim fer una fotografia satèl·lit de Catalunya que retratés els voltors que hi ha: en sortirien 4.626. Això serien els píxels-voltor, per exemple. I s’hauria d’aconseguir que hi hagués el màxim de biodiversitat, el màxim de píxels diferents. I perquè passi això, els píxels-humans haurien de deixar d’enverinar-lo i matar el píxel-voltor. Si tenim un bon territori, si tenim fauna i flora, i una població d’aquests píxels-humans conscienciats, el resultat és un paisatge viu a casa nostra. I és que el paisatge és la relació entre el territori, la flora i fauna que hi viu i les persones que el fan. Les imatges de la sabana africana són molt maques, però si no hi hagués aquells milers de zebres i nyus, no ho serien tant. El Pirineu és preciós... i si enmig de la flora hi ha isards i cabres, encara és més bonic. La fauna dóna vida al paisatge.
—¿I creus que des que vau començar la Fundació aquests humans conscienciats han anat creixent?
—Jo crec que sí, que cada cop més hi ha més consciència ambiental, que l’hem augmentada molt. I que cada cop hi ha més píxels-consciensciats i esperem que això sigui l’inici d’una boníssima feina.
Tags:
Comparteix
