Pensament i acció
Els símbols de Catalunya
01-12-2008
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
Ampliar...Un símbol és una condensació de significat que està destinada a identificar un país o un moviment. Tendeix a l’esquematisme i a l’abstracció, encara que pot conservar quelcom de la seva concreció material. Els llocs de memòria també responen a la mateixa necessitat d’identitat col·lectiva.
Són espais o monuments de capacitat commemorativa, al voltant dels quals giren rituals civils de contingut civicopolític de periodicitat regular o irregular. Poques vegades un espai de memòria esdevé un símbol, a la vegada que hi ha símbols que no són espais de memòria, segons la definició abans donada. És el cas de la Sagrada Família, símbol de Barcelona, o de la Seu Vella de Lleida, símbol d’aquesta ciutat. Cal considerar-les símbols més que no pas llocs de memòria. D’altra banda, quan un lloc de memòria esdevé símbol tendeix a veure difuminada la seva historicitat temporal concreta i a semblar de passat immemorial.
Els símbols tenen significats diversos segons les persones que s’hi identifiquen i aquí radica el seu èxit pel que fa a l’amplitud del col·lectiu que representen, però aquí s’hi troba també la seva ambivalència. Per exemple, a Catalunya la senyera quadribarrada és per a uns la bandera d’una nació i per a uns altres la d’una regió.
Els símbols dels catalans són la senyera, l’himne d’Els segadors, la sardana, els castellers, sant Jordi, Montserrat, el Barça i especialment la llengua, símbol per antonomàsia. Aquests són els símbols dels catalans, però això no treu importància, com a elements emblemàtics, als llocs de memòria com ara els de l’Onze de Setembre (el monument a Rafael Casanova i el Fossar de les Moreres), Santa Maria de Ripoll com a panteó dels comtes de Barcelona, Poblet com a panteó dels reis de la Corona d’Aragó, el Palau de la Música Catalana, i altres menys coneguts i, per tant, de menys amplitud i capacitat identitària, com ara el Fossar de la Pedrera al cementiri de Monjuïc i el monument als morts al Camp de la Bota, llocs de memòria dels afusellats pel franquisme.
La bandera
La bandera és el símbol per excel·lència de qualsevol col·lectivitat que vulgui expressar un sentiment de pertinença i un projecte comú diferenciat. La quadribarrada –els quatre pals vermells sobre fons daurat, o l’oriflama– és la bandera més antiga d’Europa. El seu origen es troba en l’escut, element defensiu militar, i la seva translació a un quadrilàter de tela: la bandera, també creada per agrupar la gent d’armes de la mateixa host. El seu primer vestigi es troba en un segell del 1150 del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que pel matrimoni amb Peronella d’Aragó inicià la unió dels dos països el 1137 i acabà la conquesta del territori de l’actual Principat en apoderar-se de Tortosa i Lleida, encara en mans musulmanes. L’escut de les quatre barres era l’emblema de la casa dels comtes de Barcelona.
Les ciutats i viles que depenien directament del comte rei i no d’un senyor seglar o eclesiàstic, adoptaren amb orgull l’escut del Casal de Barcelona, que així passà de dinàstic a territorial i esdevingué l’emblema del Principat de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa, i en el segle XIII també de Mallorca i de València amb la conquesta.
Al costat de les quatre barres, trobem des d’antic la creu roja de sant Jordi sobre fons blanc. L’ensenya amb la creu de sant Jordi era la de l’host veïnal de Barcelona i esdevingué el símbol de la Generalitat, és a dir, de la globalitat de Catalunya davant el rei fins a la liquidació de la institució el 1714. Per això l’escut de Barcelona combinà la creu de sant Jordi amb les quatre barres, emblema comtal. Avui encara la Diputació Provincial de Barcelona, creada el 1833, té la creu de sant Jordi com a símbol en un rombe damunt les quatre barres. A partir dels Reis Catòlics i de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, els quatre pals de sang com a símbol de la Corona d’Aragó es van integrar en el complicat escut dels reis de la Casa d’Àustria, que heretaren els Borbons i que avui es col·loca dins la bandera espanyola, inventada en la segona meitat del segle XVIII.
En el darrer quart del segle XIX els centres catalanistes van adoptar la quadribarrada com a emblema i la senyera s’associà a partir d’aleshores amb una reivindicació d’autonomia política. Al tombant de segle les prohibicions i multes dels governadors civils no feren més que enfortir i difondre aquesta connotació reivindicativa. El 1914 la Mancomunitat de Catalunya adoptà la quadribarrada com a emblema. La prohibició d’hissar-la als edificis oficials, decretada per la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, durà fins al canvi de règim.
La Generalitat republicana, el 1931, la va fer oficial. Novament prohibida sota la dictadura franquista, a partir del 1939, la col·locació de grans senyeres en llocs ben visibles i de molt difícil accés formà part de les manifestacions d’oposició catalanista entre els anys quaranta i cinquanta. Amb la segona Generalitat del segle XX la senyera quadribarrada tornà a ser la bandera oficial de Catalunya, encara que amb l’obligació que estigui al costat de l’espanyola als edificis de les corporacions oficials.
L’estelada
L’estelada, la bandera catalana amb el triangle blau i l’estel blanc al costat del pal, també coneguda com la bandera d’Estat català, és el símbol independentista. Hi ha alguns precedents que jugaven amb el triangle i l’estel –tots dos, símbols maçònics– i amb una franja al costat del pal. Però en la seva forma definitiva l’estelada fou creada la tardor del 1918, al final de la Primera Guerra Mundial,
i va ser adoptada per Francesc Macià, que poc després fundava el primer partit polític independentista. Resulta evident la influència de la bandera cubana, alhora influïda per la dels Estats Units. Les limitacions de l’Estatut del 1932 i el precepte d’exhibir la senyera quadribarrada al costat de l’espanyola, justificaren el manteniment de l’estelada entre els nacionalistes radicals. El 1969 l’escissió
del partit Front Nacional de Catalunya amb la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans comportà la reaparició de l’estelada, però alterant-ne els colors amb un estel roig (símbol socialista revolucionari) en lloc del blanc, mentre el triangle esdevenia primer blanc i després groc. Avui és un símbol independentista desconnectat d’un partit concret. La primitiva estelada del triangle blau és avui emprada per la Joventut Nacionalista de Convergència Democràtica de Catalunya.
La sardana
La sardana és un ball popular de les comarques de l’Empordà, el Rosselló i la Selva, que es difongué per Barcelona i la resta de Catalunya a començaments del segle XX com a dansa identitària i al mateix temps que començava a créixer el catalanisme polític. Encara que el ball rodó és medieval, la paraula sardana no apareix fins al segle XVI, si bé no fou fins a mitjan segle XIX quan aparegué la sardana llarga i es publicaren els primers tractats, tots ells obra d’empordanesos. Va ser Pep Ventura (1817-1875), un sastre autodidacte de Figueres, qui donà la forma actual a la cobla, una banda de vent amb un contrabaix, composta de 12 instruments tocats per 11 músics, alhora que prenia la tenora com a veu cantant. Sembla que la sardana tenia als inicis una connotació republicana federal enfront del contrapàs tradicional, identificat amb el carlisme. Les parelles, agafades de la mà, formen una rotllana. Similars danses circulars es troben en altres llocs. L’origen grec antic de la sardana no està provat. Moltes sardanes tenen lletra –com ara L’Empordà (1908) amb música d’Enric Morera i lletra de Joan Maragall–, però només les seves versions musicades són ballades. Des dels anys vuitanta han proliferat els aplecs de la sardana. Part de l’èxit social de la sardana es degué al seu caràcter obert i coral i al fet de no exigir especials condicions físiques.
Els castellers
Les colles castelleres tenen el seu origen en les classes populars del Camp de Tarragona i del Penedès durant el segle XVIII. Ja el 1805 existien a Valls dues colles: la dels Pagesos i la dels Menestrals. A mitjan segle XIX els castells conegueren a Valls i a Tarragona una època d’esplendor. El lema “Força, equilibri, valor i seny” va ser recollit per Josep Anselm Clavé el 1867 en una composició seva molt famosa: Els Xiquets de Valls. Amb la plaga de la fil·loxera que assolà les vinyes, es produí, a partir del 1890, una època de decadència que es traduí en la desaparició de moltes colles. Actualment coneixen una segona edat d’or. Són 39 les colles castelleres i el seu radi d’implantació arriba fins a Lleida, Figueres i Mallorca. Les gralles i els tabals acompanyen amb melodies característiques cada fase: la càrrega, la culminació de l’anxaneta quan fa l’aleta i la descàrrega del castell. L’atractiu social dels castells radica en el fet que necessiten la participació de persones d’edats diferents, des dels més joves fins als madurs, des dels prims i àgils fins als robusts i pesants, necessaris aquests per fer la base. Tots són necessaris sense distinció, però la coronació de l’èxit depèn del més petit: l’anxaneta. Les colles castelleres han estat un instrument d’integració dels treballadors arribats de fora, alhora que semblen un símbol de vertebració social.
Sant Jordi
Sant Jordi és el patró de Catalunya per un acord de les Corts catalanes del 1456. La devoció a sant Jordi, un sant dels cristians orientals –georgios en grec significa pagès– es difongué a Catalunya, com a la resta d’Europa occidental, a partir del segle xi arran de les Croades, que foren les expedicions militars cristianes per dominar Terra Santa, que havia quedat en mans dels musulmans. Ha fet fortuna entre els artistes i els poetes el mite de sant Jordi matant el drac per alliberar la princesa, entregada prèviament al monstre pels seus compatriotes a fi d’aplacar la bèstia.
Al Palau de la Generalitat de Catalunya, sant Jordi i el seu escut es troben representats arreu de moltes maneres. A Catalunya se celebra anualment a Montblanc una escenificació de la llegenda amb una ambientació medievalitzant. Aquest màrtir cristià de començaments del segle iv ha estat a punt de desaparèixer del santoral per la manca d’una base documental mínima de la seva existència real. Sant Jordi és també patró d’Anglaterra, Aragó, la república de Gènova, Geòrgia, Grècia, Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia. Com a patró dels cavallers i, per tant, de la noblesa, no era una figura propera a les classes populars fins que el romanticisme i la Renaixença del segle XIX en difongueren la imatge, que assolí la màxima difusió amb el modernisme. Puig i Cadafalch va fer col·locar a dalt de la façana de la Casa de les Punxes (1905) un mosaic amb sant Jordi matant el drac i la inscripció: “Patró de Catalunya dóna’ns la llibertat”.
La festivitat de Sant Jordi coincideix amb el començament de la primavera, per això des del segle xv es fa la fira de les roses al pati del Palau de la Generalitat. És el dia que els enamorats regalen roses a les seves estimades. A la celebració s’hi va sumar des del 1930 la festa del llibre, que adquirí gran popularitat a partir del seu trasllat al dia de sant Jordi. Des del 1926 se celebrava el 7 d’octubre, data del naixement de Miguel de Cervantes i no la data de la seva mort, el 23 d’abril. D’aquesta manera la de sant Jordi resulta una festa de primavera en què l’amor entre enamorats, l’amor a la pàtria i l’amor a la cultura s’han agermanat. A partir del 1986 a les principals ciutats del Japó se celebra el Sant Jordi’s Day –així, mig en català i mig en anglès–, que és la festa del llibre i la rosa. Des del 1982 la Creu de Sant Jordi és la condecoració que la Generalitat concedeix anualment a persones o entitats amb una actuació cultural, cívica o científica rellevants.
L’himne d’Els Segadors
L’himne d’Els segadors, actualment l’himne nacional oficial de Catalunya, té els seus orígens en una cançó popular que justificava la revolta del 1640 contra el rei Felip IV i el seu ministre el comte duc d’Olivares per les vexacions de les tropes espanyoles. Havia restat oblidada fins que la recollí Milà i Fontanals en el seu Romancerillo catalán (1853). Francesc Alió la va musicar, Amadeu Vives la va harmonitzar i l’Orfeó Català la va cantar el 1892. El concurs per fer una lletra més breu el guanyà el tipògraf anarquista Emili Guanyavents i és l’actual. Cap al 1906, no sense discussions, esdevenia l’himne dels catalanistes i anava camí d’esdevenir l’himne nacional català. Rigorosament prohibit per la Dictadura de Primo de Rivera, la Generalitat republicana intentà proposar
un himne menys bel·licós –el Cant del poble– però Els segadors era ja indiscutible com a himne nacional.
Sota la dictadura franquista l’himne estigué del tot prohibit. Deu mesos després de la mort del dictador el va cantar lliurement una massa popular per primer cop durant la celebració de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat i sota la direcció d’Oriol Martorell. El Parlament de Catalunya el va declarar himne nacional el 1993, però no s’ensenya a les escoles i la lletra és poc coneguda, deficiència greu per a un himne nacional que, per ser signe d’unió activa, ha de ser cantat pels ciutadans, acompanyats per una banda o no.
Montserrat
Montserrat és el santuari nacional de Catalunya. Es tracta d’una muntanya singular i espectacular que es veu des de cinc comarques catalanes amb diferents perfils, i es troba embolcallada de llegendes antigues que captivaren els poetes romàntics. Si el Palau de la Música Catalana és més que un auditori i el Barça és més que un club de futbol, Montserrat és més que un santuari marià lligat a un monestir, que ha estat un centre de cultura des dels segles medievals. Montserrat va revalidar en els anys seixanta el títol de símbol de Catalunya, una condició que no l’havia salvat en el passat de cops molt durs com ara els dels anys 1811, 1822, 1835 i 1936. Les festes del mil·lenari de Montserrat del 1880 coronaren la restauració de la comunitat monàstica i del santuari i apuntaven en la mateixa direcció que la recreació de Santa Maria de Ripoll, és a dir, la voluntat d’una recuperació de la influència social de l’Església catòlica en un món cada vegada més secularitzat i independitzat del control eclesiàstic. El Virolai, l’himne a la Mare de Déu de Montserrat, amb lletra de Jacint Verdaguer, el poeta nacional, va ser un himne suplent català en els moments més negres del franquisme.
Tot i que en el frontispici de la nova façana del monestir, aixecada en la postguerra, es pot llegir la frase “Catalunya serà cristiana o no serà”, que s’ha atribuït al bisbe Torras i Bages, Montserrat esdevingué a partir de la segona meitat dels anys cinquanta un bastió del pluralisme ideològic democràtic, un refugi de perseguits polítics i un centre protector de la cultura renovada en llengua catalana, que ressorgia de l’intent de genocidi cultural franquista. Les declaracions contra el règim franquista de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde el 1963 foren la primera esquerda pública entre l’Església, en aquest cas la catalana, i el qüestionament del nacionalcatolicisme de la dictadura, que va ser posat en qüestió al mateix temps, de forma implícita, pel Concili Vaticà II. L’abat Gabriel M. Brasó i l’abat Cassià Just continuaren la mateixa línia pluralista i d’asil dels corrents democràtics iniciada per Escarré. L’assemblea d’intel·lectuals a Montserrat el 1970 contra les condemnes a mort pel consell de guerra de Burgos va ser l’origen de l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 1971 amb el triple lema de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
En acabar el règim franquista, Montserrat havia aconseguit actualitzar i canviar la seva imatge conservadora per una de progressista i arribar a un radi més ampli que el dels catòlics, i això sense haver trencat amb la tradició monàstica. Malgrat que durant els darrers decennis ja no s’ha esperat de Montserrat cap paper denunciador de suplència, l’abat Josep Maria Soler aixecà la veu el 3 de febrer de 2008 contra l’ofensiva dels bisbes espanyols a favor del PP en plena campanya electoral, i recordà que l’Església ha de fer propostes des del diàleg i no des de la confrontació i que cap projecte polític no representa en exclusiva l’Evangeli. En el context de crispació política del moment, aquestes declaracions reflecteixen que Montserrat conserva una indubtable autoritat moral i que els catalans esperen que no defalleixi en aquest aspecte. Montserrat no podia deixar de tenir un emblema, que remarca la seva condició de símbol. Representa els pics tallats per la serra.
El Futbol Club Barcelona
El Futbol Club Barcelona ha esdevingut arreu un símbol de Catalunya més enllà de la ciutat de la qual porta el nom. Això desagrada als seguidors de l’Espanyol i dels altres clubs de Catalunya, però és un fet. Més encara, a Espanya i fora d’Espanya saben que el seu etern rival és el Reial Madrid, a qui històricament s’ha identificat amb el centralisme espanyolista i, en els anys de la dictadura, amb el franquisme.
Les banderes que porten els seguidors del Barça –quadribarrades per un cantó i blaugrana per l’altre– són l’expressió d’aquesta identificació entre el Barça i la catalanitat, que començà abans de la dictadura de Primo de Rivera i fou renovada en el període final de la dictadura franquista amb la frase “El Barça és més que un club”.
L’afició barcelonista no perdona les febleses del primer equip. A la massa dels socis –més de 130.000– cal sumar-hi el gran nombre dels admiradors del Barça a tot el món, de manera que es pot veure portar la samarreta blaugrana als llocs més llunyans i insospitats. El Museu del Barça, únic a Espanya, s’obre a la tribuna principal i és el més visitat de Catalunya, amb 1.350.000 persones l’any, i supera així els dos museus que vénen immediatament després: el Museu Dalí de Figueres i el Picasso de Barcelona.
A la resta d’Espanya produeix indignació que els seguidors del Barça només portin banderes catalanes als partits en camps de l’estranger. La directiva del Barça donà suport el 1918 a la demanda d’estatut d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya. Des del 1923 participa en l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova cada Onze de Setembre. El 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, patí clausura governativa durant sis mesos per una xiulada a la Marxa Reial en un partit amistós i va ser objecte de vigilància estreta i de coaccions oficioses sota la dictadura franquista. L’adhesió al Barça és tan polisèmica i ambigua que permet una posició positiva envers la catalanitat sense necessitat de parlar català ni votar partits catalanistes. Hi cap des de l’habitant de Catalunya que la considera una simple regió espanyola fins a l’independentista, encara que des d’aquest darrer prisma la catalanitat del Barça sol considerar-se massa poc exigent i es veu el perill de rebaixar el catalanisme a barcelonisme. El Barça ha actuat com a gran mitjà integrador de la immigració i, en aquest sentit, malgrat totes les ambigüitats, cal considerar-lo un símbol de Catalunya a l’exterior i a l’interior. La lletra de l’himne del Barça, tant integrador i conciliador, és més coneguda que la d’Els segadors.
Llocs de memòria dels catalans
Ed. Proa, 2007. Albert Balcells
Un lloc de memòria és un espai o un monument dotat de capacitat commemorativa, al voltant del qual giren rituals civils de contingut polític. Memòria col·lectiva i coneixement històric són diferents i han de guardar la seva respectiva independència, però no són mútuament oposats. Com diu Marc Bloch, la memòria ens divideix i la història ens aplega. Avui, la memòria ja no es pot alimentar de mites i llegendes com en l’antigor.
La vinculació amb la història es fa ineludible, però la memòria és diferent, està més lligada a les emocions, a la identitat i al compromís col·lectiu. L’historiador Albert Balcells passa revista als llocs de memòria dels catalans i posa especial atenció al monument barceloní a Rafael Casanova, al Fossar de les Moreres i a la Diada de l’Onze de Setembre. També analitza extensament la memòria problemàtica dels morts de guerra: des del record de la guerra contra l’ocupació napoleònica fins al de les víctimes de la repressió franquista. El Canigó i la seva flama, Ripoll, Montserrat, Poblet, el Palau de la Generalitat, el Palau de la Música Catalana i l’estadi del Barça completen el panorama com a llocs de memòria. Tanca l’obra una llarga i lúcida nota sobre l’actual política de memòria històrica al nostre país.
Tags:
símbols, senyera, himne, segadors, sardana, castellers, Sant Jordi, Montserrat, Barça, estelada
Comparteix
