Pensament i acció
Els tòpics sobre l'Estatut
01-07-2005
Autor
El llarg periode de gestació d’un nou sistema de relacions institucionals entre Catalunya i l’Estat Espanyol ha servit per facilitar la circulació de diversos tòpics sobre la conveniencia d’haver encetat aquest procés. En primer lloc s’han fet servir enquestes d’opiniò per demostrar que aquest tema no forma part de les prioritats politiques manifestades per la ciutadania. És un argument fal.laciós com ja va demostrar Josep Maria Terricabras en un article publicat recentment en aquest mateix diari. A més, els sociòlegs saben bé els limits del valor que es pot atorgar a les interpretacions massa taxatives en aquest tipus d’enquesta.
És molt probable que si la darrera setmana s’hagués preguntat quin era el problema més important del moment, molts ciutadans i ciutadanes haguessin contestat que eren els incendis o la sequera. I això no vodria dir que no continuessin considerant important l’escola, la sanitat o l’habitatge. Apart d’això, és logic que en les respostes immediates reflectim les nostres preocupacions de la vida quotidiana en comptes dels instruments capaços de solucionar-les. Les nostres vivencies s’atenen als efectes en comptes de a les causes o als mecanismes polítics necessaris per a posar-hi remei. En qualsevol cas, l’enquesta realment significativa va ser la consulta electoral del 2003 en la qual els partits que van aconseguir el noranta per cent de la representació parlamentària tenien en el seu programa, que va ser publicitat a bastament, la proposta d’un nou Estatut d’Autonomia.
Aquesta és realment l’enquesta definitiva. Malgrat això, també hi ha una altra manera d’escamotejar la reforma de l’Estatut i que consisteix en dir que, per causa dels treballs en la seva elaboració, s’han deixat en un segon pla les politiques socials. Es torna a reblar el clau en una mateixa direcció com si una cosa impedís l’altra o com si una cosa no estés relacionada amb l’altra. Sense competències politiques ni suficient finançament difícilment es poden portar a terme politiques socials.
Finalment hi ha l’afició de molts comentaristes a mesurar el percentatge de ciutadans que consideren que Catalunya és una nació i, segons les interpretacions, aquest percentatge varia d’estar al voltant del vint al cinquanta per cent. Potser val la pena assenyalar que només els Estats constituïts ténen la capacitat d’homogeneitzar el sentiment de pertinença nacional dels seus ciutadans. No cal haver llegit o viscut molt per saber-ho. I si es tan dubtosa la conciencia nacional dels catalans ¿Perquè tanta obsessió en no permetre el dret a l’autodeterminació?
De totes maneres l’allargament del procés de redacció i de possible aprovació afavoreix l’aparició d’aquests tòpics. Tant de bo aquest allargament hagués servit per fer prendre consciència de la importància del pas polític. que es vol donar. I, malgrat tot, no crec que les desavinences tinguin fonamentalment l’origen en els diferents plantejaments polítics a l’interior de Catalunya. La campanya que s’està fent a Espanya, especialment a Madrid, sobre aquest tema va en increment com més temps passa. Les resistències des del poder central es fan sentir des de les diferents formacions politiques, moltes vegades coincidents en aquest punt malgrat de ser ideologicament adversàries. I aquí es fa servir un altre tòpic: en qualsevol cas, es diu, s’ha de respectar la Constitució.
En aquest sentit, em sembla que ens enganyariem si pensessim que la preocupació bàsica dels polítics espanyols davant de l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya és la possible transgressió del text constitucional. No és aquest el problema. S’ha demostrat a bastament durant aquests vint-i-cinc anys de democràcia. La Constitució es fa servir, quan convé, com a pretext per a limitar les aspiracions d’autogovern de Catalunya i, quan convé, per a oblidar-se dels seus enunciats a fi de mantenir la “unitat” de l’Estat. ¿ S’ha acceptat mai en la pràctica política la distinció constitucional entre nacionalitats i regions? Més aviat s’ha procurat homogeneitzar els organismes de presa de decisions autonòmiques i oblidar les conseqüències concretes d’aquesta distinció. Un exemple més concret i recent ha estat el traspàs del FORCEM, entitat que administra els fons que paguen treballadors i empresaris per a la formació. Hi ha hagut diverses sentències del Tribunal Constitucional instant al govern central a traspassar a les Comunitats Autònomes la gestió d’aquests fons de formació continua –l’any 2003 representaven uns 611 milions d’euros - . Mai s’han acomplert les esmentades sentencies i s’han endegat maniobres dilatòries per tal d’esquivar-les. Finalment s’ha constituït la Fundación Estatal para la formación en el empleo que manté allò que es fonamental de les prerrogatives de l’antic organisme. ¿Quants fervents patriotes constitucionals han fet sentir la seva veu per tal de denunciar aquest incompliment? Ningú. La veritat és que allò que resulta diàfan és la procupació manifestada pel senyor Rajoy quan diu que s’ha de retirar l’esborrany aprovat en la ponencia perquè amb el nou estatut es vol demantellar l’Estat. Deu voler dir la seva concepció unitària de l’Estat. Perquè Bélgica, Canadà o fins i tot Alemània són igualment Estats però amb una concepció diferent de la del lider del PP. I amb tots els seus condicionaments, i amb els poders fàctics del franquisme en el seu lloc, la Constitució del 1978 va voler fer un pas endavant en la direcció del reconeixement d’un Estat plurinacional. Caldra, una vegada més, recordar que la pertinença a l’Estat Espanyol ha de ser volguda pels pobles o nacions que el composen en comptes d’imposada en nom d’una unitat que té ressons de trista memoria en la història del nostre país. Esperem que el nou Estatut, lluny dels condicionants de fa vint-i-cinc anys, sigui realment un pas ambiciós que permeti millorar amb justicia les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya.
Article de Jordi Porta, president d'OC, publicat a El Periódico el juliol de 2005
Tags:
Comparteix
