Pensament i acció
Entrevista a Pere Maragall i Glòria Casals
19-07-2011
Autor
Sandra Balagué (fotografies: Marc Vila)
Publicat a:
Escola Catalana. Any Maragall. Número 471
Ampliar...
Quan, abans que arribi la Glòria, li demanem a en Pere si es coneixen personalment, ell fa que sí amb un somriure que ens resulta familiar. Definitivament, aquest home de 60 anys i rostre afable té una retirada increïble als seus dos germans Ernest i Pasqual. Tots tres formen part del reguitzell de néts del poeta Joan Maragall, nascut ara fa 150 anys i mort fa just un segle. En Pere, llicenciat en Història i professor de secundària, ha estat el nét que més temps ha dedicat a estudiar l'obra del seu avi. Una afició, aquesta, que comparteix amb Glòria Casals, professora de literatura catalana a la UB i coeditora de les Obres Completes del poeta. De Joan Maragall xerrem amb tots dos un migdia de maig a la seu de la Institució de les Lletres Catalanes.
- ESCOLA CATALANA (EC): S’estan acomplint les expectatives per a aquest Any Maragall?
- PERE MARAGALL (PM): S’estan superant, i de molt. Perquè, més enllà de les iniciatives que s’han fet des de les institucions –que han estat unes quantes, i ben fetes-, n’han sorgit moltes d’espontànies. Activitats promogudes per escoles, centres, entitats, etc.
- EC: Com ara quines?
- P.M.: Les activitats a escoles i instituts són incomptables! I la demanda que hem tingut de conferències, també. En aquest cas forma part del cicle organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, però el cas és que també està superant de molt les previsions. I després hi ha tota aquella colla d’activitats que són barreja de recital, música, espectacle... Tot això ha anat sortint com a bolets.
- EC: Déu n’hi do.
- P.M.: L’altre dia, per exemple, em feien saber que s’havia organitzat a Olot una lectura de poesies de Maragall amb vint-i-tres parelles lingüístiques de llengües diferents. Cada parella llegia un poema: un dels membres ho feia en la versió original, en català, i l’altre en llegia una traducció en la seva llengua d’origen. En total, doncs, vint-i-tres poemes llegits en vint-i-quatre llengües! I com aquesta iniciativa n’han sorgit moltes... Jo, que ho he pogut viure des de dins, trobo que ha estat força sorprenent.
- GLÒRIA CASALS (G.C.): Ara el que és important també és que, un cop acabi oficialment l’Any Maragall, el 20 de desembre d’enguany, tot això deixi empremta. De fet és el que hauria de passar amb tots els “Anys”: que no ens quedem només amb la celebració de l’efemèride i prou. Ja entenem que no pot ser sempre al mateix ritme, ni de bon tros. Però tampoc pot morir: amb una altra intensitat, però cal que continuï. Tot allò que s’ha fet ha d’haver servit per alguna cosa més que per a la commemoració concreta. Perquè es llegeixi més Maragall, sense anar més lluny!
- EC: També els infants? Ho dic perquè hi ha qui considera que la poesia de Maragall és feta per a un públic adult...
- G.C.: Jo no hi estic d’acord. No considero que hi hagi una poesia per a gent jove i una altra per a gent no tan jove. És veritat que hi textos, en general (en totes les llengües i de totes les èpoques) que poden ser més complexos. Però això no ha d’impedir que siguin llegits per tothom. Hem de tractar els joves com a persones amb la capacitat suficient per llegir poesia i entendre-la. I en tot cas som nosaltres, els adults, els qui hem de fer l’esforç i ajudar-los actualitzant un determinat poema, per exemple. Però vaja: a mi em sembla que molta de la poesia de Maragall és ben accessible i interessant per a tots els públics.
- P.M.: Mira, sense anar més lluny, aquí a la Institució de les Lletres Catalanes hem promogut un programa d’itineraris de lectura, entre els quals hi ha una activitat anomenada “Llegir en veu alta”. Consisteix en un seguit de recitals fets per escriptors que es desplacen als centres educatius. Doncs bé: l’altre dia em deia un participant que havia quedat tan parat de com de bé funcionava ‘La Vaca Cega’ recitada als nanos petits. Sobretot als de primària. Diu que els agrada tant!
- G. C.: És clar, és que la poesia és veu, i per tant s’ha de dir en veu alta. I és bo també aprendre-la de memòria.
- EC: Per què? Amb quin argument podem justificar aquesta demanda?
- P.M.: L’altre dia algú em va dir una cosa que vaig trobar prou significativa. Deia: “A qualsevol època de l’any, a qualsevol lloc on vaig, sempre em surt una poesia de Maragall!” (riu). I és veritat, hi ha molta gent que t’ho diu. Et surt quan vas pel país... La poesia ens acompanya! Diguem que és com una crossa per anar pel món.
- EC.: Bé, anem a la biografia del poeta. Ell diu que “quan jo era petit / vivia arraulit /en un carrer negre: / el mur hi era humit / pro el sol hi era alegre [...]. Sembla que som davant d’una infantesa feliç...
- G.C.: De la infantesa de Joan Maragall no en sabem gaire cosa. Hi ha aquest poema i poca cosa més. Jo crec que sí que va tenir una infantesa feliç, però el cert és que, pels motius que sigui, no en parla.
- EC: En tot cas sí que parla de l’etapa posterior. Diu que “en acabar el batxillerat vaig començar a ser infeliç”. Aquesta “infelicitat”, però, sembla que és el que l’inclinarà definitivament a fer poesia...
- P.M.: Les lectures venen en gran part de la reacció que té quan es veu obligat a fer de comptable al negoci del pare, sí. Es refugia en la lectura de novel·les romàntiques, etc.
- G.C.: Moltes de les primeres lectures que fa són de la biblioteca del pare, una biblioteca molt d’època. La lectura i la música –el piano-, funcionen una mica com a refugi quan, després d’estudiar batxillerat, el destí el du a treballar a l’empresa familiar.
- EC: Arribem ja al Joan Maragall adult, el que es casa amb Clara Noble i té tretze fills... Un d’ells, Pere, és el teu pare (pare també dels polítics Pasqual i Ernest Maragall). Com és aquest Joan Maragall espòs i, sobretot, pare, segons has sentit explicar?
- P. M.: Pel que m’han explicat, l’ambient a casa era de molt de respecte però sense cap estridència. És a dir, un tipus d’educació molt feta de coses implícites. D’agafar en un determinat moment un nen que feia massa soroll o que havia fet una malifeta i portar-lo a seure davant de l’avi, allà al seu despatx. En silenci: una estona i prou. No hi havia més càstig, ni calia. I com a pare sí que és veritat que aquella imatge del “poeta indolent” no casa massa en el cas de Maragall. Ell portava un control de l’economia domèstica, per exemple...
- G. C.: Sí, o també, per exemple, era molt sistemàtic quan la canalla estava malalta. Fins i tot s’ho apuntava a la llibreteta: “Aquest està malalt, aquest està a 37 de febre...”. I el que també em sembla molt bonic és que no es va oblidar mai, quan era fora, de felicitar el sant i l’aniversari de cada fill. Els enviava sempre una postal: la col•lecció que tenim és molt bonica. I després també és significativa en el sentit que tinc la impressió que ell triava la postal –la fotografia-, en funció de la criatura a qui anava adreçada.
- P. M.: Un detall que sempre m’ha cridat l’atenció és quan, en un moment donat, en un dels poemes, ell parla dels fills i ve a dir que un petó a cadascun d’ells sempre és diferent d’un altre...
- G. C: Sí: “Mai no he besat a tots d’igual manera”. És a dir que n’hi havia molts, però cadascun era especial.
- EC: Al costat de la persona hi ha –i molt unit!- l’intel•lectual. Centrem-nos ara en aquest aspecte en exclusiva... Maragall se situarà a primera filera del Modernisme i lluitarà per la modernització de la vida cultural catalana. Com arriba a aquest punt de compromís?
- G.C: Sobretot perquè és una persona amb molta curiositat. Una curiositat que arrenca, probablement, de quan era jovenet i dels anys a la Universitat. Allà ell llegeix molt, té molt bons amics, va al teatre, va al Liceu, va al Principal... Es forma, beu, s’alimenta, de moltes activitats. Sobretot de la lectura i de la música. Em sembla que això és fonamental. Es fa soci també de l’Ateneu barcelonès, que durant un temps és com la seva segona casa. Allà llegeix, comenta, etc.
- P. M.:També hi ha el fet de treballar al Diari de Barcelona...
- G. C. : Tens raó, és important! Perquè és clar, ell participa dels consells de redacció, que vol dir que està absolutament al dia de què passa i què deixa de passar. Tenia bons amics, també... A Joan Maragall el trobem en diversos llocs. El trobem al Diari de Barcelona, a l’Ateneu, als Quatre Gats, a L’Avenç, al... Vull dir que no és una persona que digui: “Jo escric al Diari de Barcelona i ja està”. Ho toca tot, diguem-ne. Ho dic per això que deies abans del Modernisme. Perquè el Modernisme de L’Avenç és un, però el Modernisme de la revista Joventut és un altre. I Maragall és a tots dos. I tothom el vol. I tothom el reclama. I ell hi col•labora sempre.
- P. M.: I també és clau la figura de Soler i Miquel.
- G. C: Sí, es converteix en el seu mentor. Era una persona extraordinàriament culta... Una persona d’una finor extraordinària, i un crític que va molt per endavant del que faran altres companys. De manera que Maragall es troba en diferents plataformes (revistes, diaris, etc) de les quals ell rep i a les qual aporta. I això és molt enriquidor. Diguem que no fa fàstics a res, i que a cadascun sap donar-li el que vol, però que en cap moment renuncia als seus principis, al que ell considera que ha de ser. Ara: també és conscient que al Diari de Barcelona hi pot fer unes coses, i que a L’Avenç, o a Joventut, en pot fer unes altres.
- P.M.: També es pot dir que Maragall està una mica per sobre del Modernisme, entre cometes. Perquè no es queda amb res...
- G.C: Tens raó. Jo penso que si Maragall hagués viscut més temps... Hauríem vist un autor que sí, que ha passat uns anys que ha coincidit amb el gran “boom” del Modernisme, però que evoluciona. El Maragall de l’any 10 o de l’any 11 és un Maragall que fa un tomb. No és que rectifiqui, però senzillament la feina que havia de fer segons el model i segons les tècniques del Modernisme ja l’ha fet. I el que no vol és tornar a repetir. Per tant, tot el que fa després del 10, de l’11 (la recuperació dels clàssics, les traduccions, molts poemes, molts textos) penso que encaixarien perfectament amb el que després en direm Noucentisme... Però sense la necessitat que pot tenir un Carner o un Eugeni d’Ors de sortir amb aquesta etiqueta. Perquè ell no en té cap necessitat, ja té molta feina feta. Deixa lloc als joves.
- EC: Deia Ricard Salvat que la cultura catalana va començar a canviar el dia que Maragall va decidir aprendre alemany. Aquesta afirmació, segurament exagerada, ve a dir que la influència de la filosofia alemanya, del teatre alemany, de Goethe, etc... havia influït molt sobre el pensament de Maragall. Hi estaríem d’acord?
- G.C: Jo no sé alemany i per tant no puc opinar de manera encertada sobre el seu grau de coneixement d’aquesta llengua. El que sí que és veritat és que ell estudia alemany, i que es compra les obres completes de Goethe en alemany, juntament amb un diccionari alemany-francès / francès-alemany. Però també és cert que Maragall estudia Goethe no a partir de l’alemany sinó a través del francès. Les traduccions que fa Maragall de Goethe les fa majoritàriament a través de traduccions franceses. Tot i que insisteixo, eh? Quan la gent acaba la carrera se’n va a fer la volta al món i ell no: ell es compra les Obres Completes del geni alemany i un diccionari.
- P. M.: Goethe l’acompanyarà sempre. Sempre: des dels anys de la Universitat fins la mort. Sempre hi és. Ara: hem de tenir en compte que a Goethe Maragall se’l va fent seu. I que el va desmitificant.
- G.C.: Sí... És una figura i és una literatura que hi és sempre, en Maragall, però que no sempre hi és de la mateixa manera. I com a introductor de la cultura alemanya, efectivament (sabés més o menys alemany), Maragall va ser important... segur! A més de Goethe, la traducció que va fer de Novalis... és molt important. I va intentar-ho amb Nietzsche... I amb Wagner, fins i tot!
-P.M.: És allò que ell deia que “la llum ve del nord”. Era molt conscient de la importància de la literatura alemanya.
- EC: De dins la boirina del massa pensar / salta una paraula / tota il•luminada / amb un sentit nou: la boira es desfà / Tot el pensament reprèn arrencada. [...]. La poètica de Maragall s’ha anomenat “teoria de la paraula viva”.
- G.C.: Jo no estic d’acord amb el fet que es digui teoria. Perquè ell no en parla mai, en termes de teoria.
- P.M.: De tota manera, em sembla que el que ell arriba a suggerir amb els elogis –el de la paraula i el de la poesia-, tot i que no acaba de ser un sistema de pensament formulat, va molt més enllà del que és la seva pràctica poètica. I que si d’alguna manera es pogués emmarcar dins una tradició de teoria del llenguatge, hauria de ser dins la tradició dels escriptors i pensadors que li donen una importància tan gran... que li atorguen valor ontològic, de relació amb l’ésser. És a dir que va molt lluny!
- EC: Escolta, Espanya, –la veu d’un fill / que et parla en llengua –no castellana [...] On ets, Espanya? – No et veig enlloc / ¿No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / ¡Adéu. Espanya! S’ha dit que Maragall passa del catalanisme iberista a l’independentisme. Hi esteu d’acord?
- P.M.: No. Formulat així, no. Ell oscil•la, però la seva idea és l’iberisme.
- G.C.: Ell estaria d’acord amb el federalisme, amb un estat federal. Això és al que aspira i és el que demana. En cap moment Maragall fa el salt cap a l’independentisme. Tot i que... alerta! Jo diria que per l’època, parlar d’independentisme...
- P.M.: És clar: ell vol la independència de Catalunya, però això a l’època no vol dir el mateix que ara...
- G.C: Sí, ell està per un estat federal, per una “ibèria”, diguem-ne. I hi inclou Portugal. De tota manera, quan ell fa, diguem-ne, tots aquests “crits”, ho fa més en termes culturals –amb tota l’amplitud del terme-, que no pas en termes estrictament polítics.
- P.M.: Exacte. I això lliga amb aquella mena de mania que té, gairebé obsessiva, amb el “género chico” i amb la influència de la baixa cultura castellana que està infiltrada a Catalunya i que per ell és perniciosa. I això és així perquè està veient que s’està formant el catalanisme. Considera que la cultura catalana està en un procés en què no pot estar influïda negativament...
- G.C.: ... Sí. O, en tot cas, que tot això del “género chico” i els toros no ocupi, diguem-ne, més lloc que l’estrictament necessari.
- P.M..: Exacte!
- G.C.: És a dir, que si hi ha de ser que hi sigui, però en tot cas que hi hagi alternatives genuïnes. Vull dir que tampoc no és excloent. Si hi ha de ser que hi sigui, però que hi hagi altres coses, que això no sigui central. Però, per tant, i tornant al que dèiem, penso que ni cronològicament ni històricament Maragall no pot qualificar-se d’independentista. El que passa és que és un dels escriptors més fàcils de manipular en aquest sentit.
Comparteix
