Pensament i acció
Entrevista amb Sol Picó
15-12-2009
Autor
Àlex Gutiérrez (fotografies: Jordi Mota)
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2009. Número 13
Ampliar...«El sistema fa difícil que una companyia de dansa tiri endavant sense suport públic»
El llac de les mosques, el penúltim espectacle de la coreògrafa valenciana Sol Picó, ha rebut l’ajut del Departament de Cultura. Aquest «minisuport», com diu ella, no amaga que la molta gent que viu de la dansa al nostre país, malviu. L’esperança: el públic cada cop s’acosta més i coneix millor el treball dels creadors.
–L’interès per la dansa ha crescut significativament aquests darrers anys. A què ho atribueixes?
–Bé, imagine que és una miqueta de tot. Com que el món evoluciona i cada vegada tenim més accés a veure-ho tot, el públic té més possibilitats d’accedir a la dansa. I encara que siga a través d’Internet, pots conèixer alguna cosa i aleshores anar a veure espectacles ja informat. Després, jo crec que, de part dels creadors, també d’alguna manera tots hem evolucionat i tenim encara més present que el treball es presenta davant del públic. En aquest país hem passat directament del tutú al contemporani i no hi ha hagut una bona progressió, però el públic ha anat perdent cada cop més la por cap a la dansa. La gent s’ha espantat una mica en veure que no anàvem amb tutú i que de sobte ens tiràvem per terra fent coses molt rares. Crec, però, que a poc a poc la gent va informant-se, va sabent-ne més, des del creador fins al públic, fins i tot et diria que des de les institucions, que ens han donat més oportunitats. Mai és suficient, però ens han donat més oportunitats.
–L’impuls que ha rebut el Mercat de les Flors també ha ajudat a situar la dansa a la ciutat. Creus que està fent un bon camí, aquest equipament?
–Sí que l’està fent. Totes les noves disponibilitats de col•locar la dansa d’una manera potent sempre són bones. El que passa és que no hem d’oblidar, tot i la importància del Mercat de les Flors, que els altres teatres han de seguir mantenint la programació de dansa. Si se centralitza tot en un lloc a mi em pareix perillós. Ha de mantenir el Teatre Nacional de Catalunya el poc o molt que puga fer de dansa, ho ha de fer el Lliure, ho han de fer la resta de teatres… Vull dir, és una cosa que ha d’ocórrer, que hi haja un lloc que siga com el temple, però que continuen passant coses arreu.
–I més enllà dels espais, diguem-ne tradicionals, caldria fer l’esforç perquè la dansa sortís dels recintes, per tal que pogués captar nous públics? Em refereixo a tenir una presència més notable en espais públics, al carrer...
–Home, no és fàcil, perquè la dansa és una cosa molt especial i necessita un lloc o un espai i unes condicions mínimes. Però és cert que cada vegada hi ha més espectacles de dansa que es fan al carrer, siga al festival de Tàrrega o la part del Grec d’espectacles en espais públics. Són moments on la gent s’acosta d’una manera més espontània al que passa per allà. I al MACBA estan programant espectacles al mes de juliol, i sempre és benvingut que la dansa puga accedir a aquests llocs, però hi ha d’haver també peces adients. Tampoc és bo traure la dansa de dins d’un teatre i fer-la enmig del carrer. Val la pena transformar-la i val la pena, fins i tot, crear coses que siguen fetes per al carrer. Jo, amb la companyia, ja fa anys que fem teatre de carrer i crec que ha estat molt positiu, perquè ha fet que de sobte el públic que ens ha conegut al carrer, després ha accedit a la sala.
Ampliar...–A Catalunya tenim algunes companyies que s’han especialitzat fins i tot en dansa per a infants. Et sembla una aposta interessant?
–Meravellosa. És el nostre públic potencial, o siga, que com més estiguen informats i els agrade i vinguen a veure dansa de petitets, doncs millor ens anirà després.
–Com valores la teva experiència com a assessora de dansa del Teatre Nacional de Catalunya?
–Va ser boníssim estar al costat d’aquells savis. A les reunions se sentien coses molt interessants. Va ser un treball molt enriquidor... El que passa és que va ser un coitus interruptus, perquè la feina es va acabar d’una manera molt brusca i una mica rara, i jo crec que s’haguera pogut enllestir una feina que no es va acabar.
–No se li ha donat continuïtat, de fet.
–De moment crec que no se li n’ha donat gaire, de continuïtat. Bé, ho entenc, perquè els bucs tan grans són difícils de portar endavant. De fet, no voldria estar en la pell del director ni per res del món (riures). Però és una pena, no? Quan veus que hi ha tants mitjans i tantes possibilitats i, per contra, tota la part aquesta més burocràtica, administrativa, política, o no sé què… que no deixa que les coses puguen fluir d’una altra manera. En resum, l’experiència va ser boníssima i sobretot enriquidora, perquè vaig entrar en un món que jo no coneixia.
–El projecte T6 Dansa del Teatre Nacional de Catalunya et va permetre estar en contacte amb creadors joves. Com veus la generació que tens just per sota teu. Els veus amb empenta i les idees clares?
–Sí. Com sempre, hi ha de tot. Hi ha gent que té les idees més clares i d’altres que van molt perduts fent coses molt rares, però crec que en general la gent està més col·locada, més centrada i van més al gra. Quan tens ganes de fer alguna cosa i ho tens clar, te’n surts. També pot ser que siga ara un moment en què, com que també hi ha tant de tot i tanta opció, fins i tot et pots sentir una mica perdut. A vegades he sentit converses que diuen: no sé per on tirar, si allò ho he de fer… Però aquesta professió et requereix tanta disciplina i tant de rigor que, o ho tens molt clar, o en breu temps se’t veu que ja no vas enlloc.
–Et situa, no?
–Exacte, la situació et situa a tu, valgue la redundància.
–Tenim unes bones línies de formació?
–De formació estem escassos. Jo crec que hi hauria d’haver més potencial de formació en aquest país pel que fa a dansa. Sempre hem d’anar-nos-en fora...
–Sobretot, quan veus que en el currículum de qualsevol ballarí o ballarina sempre hi ha una estada fora, com a mínim.
–Sempre te n’has d’anar fora per acabar la teua formació, i això està bé encara que aquí n’hi haguera. També és bo veure gent que ve d’altres llocs, com Bèlgica, Holanda, França, però, malauradament, n’arriben molt pocs aquí per a formar-se, perquè allí hi ha molta formació. D'anglesos, per exemple, no en vénen, perquè allà hi ha molt de tot.
–Esmentes Bèlgica, que és un dels països més potents en el món de la dansa, tot i que té una demografia més aviat modesta [pels volts dels 10.400.000 habitants]: per què no ens hi podem emmirallar? És una qüestió de tradició, de formació...?
–La tradició és molt important. Si mai no hi ha hagut una direcció clara en l’àmbit polític de crear un caldo de cultiu molt potent pel que fa a la dansa, doncs clar, ara de sobte no es pot crear això de la nit al dia. És una cosa en què s’insisteix molt, perquè passe que sempre hi ha unes actituds més positives que altres, depenent de la persona a qui toca en aquell moment la gestió del tema cultural. I veus que sí, que hi ha interès, però que no es pot comparar amb d’altres llocs. I crec que estem a anys llum de països que ho han fet des de sempre, on per a ells la cultura ha estat important i la dansa no ha estat una cosa ni més pobre ni més rica; ha estat igual que el teatre i, fins i tot, diria que amb un potencial més fort, perquè veus allí centres de formació brutals, te n’adones com surten els joves, com cada poblet té un petit centre coreogràfic on la gent pot fer coses i tenen diners i reben ajuts. I aquí quan la gent jove es planteja muntar alguna cosa diu: Mare de Déu Senyor! Si he de lluitar sola amb l’administració i entre que he de tenir un fill, he de constituir una empresa, però no venc res... és una cosa molt complicada.
–I per acabar la nostra ‘repassada institucional’, no sé si has tingut temps de valorar les activitats del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts...
–Sé molt poc del tema.
Ampliar...–Però, a priori, la idea que, teòricament, siguin els mateixos creadors els que distribueixen una certa part de l’ajuda pública, et sembla correcte?
–Bé, anem a veure què passa. De moment són com noves iniciatives que sempre trobes que poden estar molt bé, perquè com a mínim són gent del sector que sap un poc què hi passa. Millor això que no pas una persona que està en un despatx i està més preocupada pels números que per altres coses... Jo li done tota la meua fe i tota l’energia positiva perquè això tire endavant.
–Un dels altres instruments que podrien contribuir a popularitzar la dansa serien el mitjans de comunicació. Creus que teniu una presència adequada als mitjans?
–Això també és difícil d’avaluar. Sempre podria haver-n’hi una miqueta més, no? Es podria parlar més de dansa, podrien aparèixer més trossets d’espectacles o més programes...
–Se’n parla bé, almenys, amb coneixement de causa?
–Sí, jo trobe que en general sí. Sempre hi ha qui... (riures) però en general sí.
–Et molesta el discurs liberal segons el qual el teatre és una activitat massa subvencionada i amb una intervenció pública excessiva?
–A mi m’encantaria que fóra tot privat i que muntara jo la meua empreseta, i igual que la munte de sabates me la munte de dansa i puga anar tirant. De fet, amb l’ajut, tinc aquesta sensació, que he muntat una empreseta de sabates i que estic intentant traure-les al mercat com puc. Però, desgraciadament, el sistema fa difícil que una companyia de dansa tiri endavant sense suport públic. Tindre un minisuport, com a mínim. Està vivint molta gent d’això, bé, més aviat malvivint, i són gent que ja té cinquanta anys i que encara no té un sou i no l’ha tingut en la seua vida; ningú m’ha posat una pistola al cap per a ser ballarina i per a tirar endavant aquest projecte, però bé, vivim a trancas y barrancas... Que tampoc es pense la gent que estem supersubvencionats, ni molt menys.
–Tampoc no costa gaire de veure motivacions polítiques en aquest discurs.
–Jo no ho sé per què ho fan, però també està bé que sempre hi haja algú que clave una miqueta de polèmica, això està bé. Perquè sí que ha passat, a vegades, que hi ha hagut gent que ha estat vivint del cuento... Ha passat tota la vida i passarà. Però és clar, a mi em diuen això i em fa com mal de pensar com les passem a vegades aquí. De sobte jo m’he de posar a fer classe, l’altre es posa a no sé què fer amb d’altres companyies, perquè si no, no tiren endavant. I això que tu estàs portant un producte complicat, d’una part, però molt representatiu per una altra. Perquè tu te’n vas fora i estàs donant marca del teu país, de la teua essència i del teu rotllo. Estàs movent-te i una mica d’ajut és primordial perquè, com a mínim, tires endavant i la cosa puga funcionar. Però, tant de bo estiguera muntat d’una altra manera i poguérem prescindir d’això...
–Quins són els teus plans immediats?
–Ara estic molt concentrada en la darrera estrena al Teatre Nacional de Catalunya. Es tracta de la versió de Sergi Belbel d’una obra d’Irène Némirovsky, El ball, amb Anna Lizaran i Cesca Piñón [a la Sala Tallers del TNC fins al 3 de gener de 2010]. Estrene això i tinc també tots els bolos per Catalunya al voltant d’El llac de les mosques, que encara n’hi ha. I de moment amb aqueixes dues coses vaig... absolutament col•lapsada (riures)!
Ampliar...–I a llarg termini? T’imagines on seràs d’aquí a cinc o deu anys?
–El que vull, com a mínim, és que els productes encara surten al mercat i surten bé, que els estem mostrant i que encara tenim la il·lusió de fer-los i de crear-los. Jo em veig aquí, creant i fent espectacles, intentant vendre’ls, treballant per a una altra gent si fa falta. No et diré una edat, però jo em veig aquí fins que no puga estar a l’escenari. Ja em dirà ell prou, però de moment vaig amb tota la marxa del món.
>>> Àlex Gutiérrez és periodista i president de la Fundació Escacc.
************************
EL PERFIL
És menuda i, sota la jaqueta de pell, no se li endevina el cos rabiosament enèrgic amb què l’hem vista ballar. Però després, mentre li facin les fotografies, en tindrà prou d’obrir els braços per marcar un silenci poderós: hi ha equilibri i mesura, però també força i potència. Sol Picó (Alcoi, 1967) és Premi Nacional de Dansa i una de les ballarines en actiu més potents del nostre panorama, amb companyia pròpia des del 1994. Espectacles com La dona manca, Bésame el cáctus o la recent El llac de les mosques demostren la seva capacitat de reinventar gèneres i estils, fruit d’un mestissatge abrandat i relligat amb un humor peculiar, marca de la casa. Poder encaixar l’entrevista ha estat una tasca heroica, perquè la seva agenda rebenta d’assajos, «bolos» i feines: li falten hores al dia. Finalment ens trobem a la Piconera, el nom que rep el seu local d’assaig, situat a una petita nau del Poble Sec. Li fem l’entrevista quan acaba de sortir de la seva sessió de ioga. Està relaxada i té un somriure sempre a punt, mentre parla. Fins i tot, quan es queixa d’alguna cosa, ho fa de bon humor.
****************************
EL TERCER GRAU
1. Detectes alguna diferència significativa pel que fa el suport a la dansa per part del Govern, entre de Convergència i ara l’etapa amb el tripartit?
– (Riures.) Aquesta pregunta és molt difícil! No ho sé, la veritat és que jo ho trobo tot lent, igual de lent.
2. Quina seria per a tu ara la prioritat si en comptes d’assessorar el TNC haguessis d’assessorar el conseller de Cultura?
– Mira, jo em passe el dia sencer pencant, creant, o ara treballant per a una altra persona, Sergi Belbel, amb la meva companyia. Tinc molt poques hores al dia. Amb això vull dir-te que estic molt poc involucrada amb tots els temes polítics. En sé molt poc. Sé el que passa pel que corre pel meu cos i el que corre per la meua companyia. I també perquè me’n vaig demà allà, i després estic a Eslovènia i ahir vaig estar a Castelló i demà passat… Vull dir, això és el que jo puc contar, puc parlar des de la meua experiència professional diària. És important perquè a vegades igual dius coses i resulta que estan fent un pla per a això, però el que passa és que a mi no m’ha arribat. Dit això, el que a nosaltres ara mateix ens faria falta, a part de la formació, és que els circuits siguen més rics: que s’animen tots els ajuntaments catalans, bé, i de tota Espanya. Que s’animen a programar dansa, perquè vas als llocs i hi ha públic. Jo actuo a llocs on està ple, hi ha gent que ve a veure dansa, val? Per altra banda, hi ha una cosa important que és la visibilitat que tenim nosaltres a Europa i la visibilitat que tenim nosaltres al sector internacional, que està, però no tenim la força que tenen les altres companyies. Jo crec que, a aquestes altures, la nostra companyia podria ser molt més visible exteriorment si tinguera diguem-ne més suport per part del país.
3. Sortir fora és a vegades difícil des d’un país petit.
– El problema que tenim també és que a Espanya el que es ven és la dansa espanyola, el flamenc. I aleshores pareix que només passe això. Tota l’altra part contemporània i moderna, que també existeix, que està vibrant i que és potent, es queda com en segon pla. És molt més fàcil vendre el flamenc, que és conegut pel món sencer: pots ser un patata, entre cometes, i vendre coses.
4. Hi hauria alguns trets que identifiquessin la dansa contemporània del país de manera que se’n pogués crear una marca?
Tot i que cada creador fa el seu viatge individual, detecto algunes constants, com ara la hibridació amb el teatre i el vídeo, la barreja extrema de gèneres... Tu mateixa n’ets un exemple clar i el teu darrer espectacle, El llac de les mosques, és un exemple de fusió.
– Jo crec que no, que cadascú fa el que vol. Sí que trobe companyies molt personals: un Rara Avis i el seu treball en butoh... O pots veure La Intrusa i constates que el Damián i la Virginia també tenen un treball molt passional i visceral, amb un tipus de moviment molt potent. O veus els Erre que Erre, que tenen un tipus de treball molt concret...
5. Hem parlat molt del Principat, però com a alcoiana suposo que et puc demanar també com veus la situació al País Valencià.
– Home, allà... Si aquí ens queixem, allà... (somriu). Com no visc allí tampoc puc opinar obertament. El poc que puc veure o el molt que veig des d’aquí dalt és que la cosa està molt fluixa. De fet, jo crec que hi ha d’haver molt més interès cultural, i ciutats com Alcoi tinc la sensació que esta començant a adormir-se culturalment. Llavors, ha d’haver-hi un suport... L’altre dia llegia a la premsa que la gent jove se’n va, perquè no hi ha manera que passe res.
Tags:
Comparteix
