Pensament i acció
¿És possible formar o educar en actituds lingüístiques?
01-12-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
Cada situació sociolingüística genera una tipologia diferent de prejudicis i actituds: en situacions lingüístiques expansives, en què una llengua ocupa espais superiors als que li són propis, els membres d’aquella comunitat tendeixen a practicar un excés d’autoestima que els fa caure en el xovinisme; mentre que en les situacions de minorització, com la que patim, els prejudicis tendeixen a la menysvaloració i menysteniment de la pròpia llengua –es posa en dubte l’adequació, la bondat i el valor de la llengua i apareixen tota mena de dubtes envers el seu ús.
Centrant-nos en l’aula, ¿és possible de canviar, aquesta realitat?
Quan ens preguntem si és possible formar o educar el professorat i l’alumnat en actituds lingüístiques, no ens preguntem si és possible dissenyar un curs sobre què són les actituds i les ideologies lingüístiques, la seva caracterització i quins són els factors que les motiven, (1) sinó que ens estem preguntant si realment algun tipus de formació o educació pot assolir l’objectiu de canviar en positiu les actituds lingüístiques dels participants.
Els projectes per canviar les actituds i els hàbits lingüístics dels catalans són molts. El voluntariat lingüístic ha proposat les parelles lingüístiques formades per persones adultes –un catalanoparlant es troba amb una persona que no ho és una estona cada setmana–. Aquest és el més conegut i practicat, però només arriba a una part dels nouvinguts que voldrien aprendre la llengua, no sempre és una experiència reeixida i no garanteix la continuïtat de l’experiència positiva en el dia a dia. Tot i que el sol fet de l’existència d’aquest tipus d’experiència ja mostra fins a quin punt la part més conscient i dinàmica de la societat civil cerca amb generositat experiències per regalar als nouvinguts la possibilitat d’esdevenir catalans per la porta d’entrada de la llengua.
També disposem de projectes com els Grups de Conversa d’Òmnium –en què hi participen gent que ja ha format part de parelles lingüístiques–, o el Quedem?, un programa de llengua i lleure organitzat també per Òmnium Cultural i que ofereix activitats perquè totes les persones participants puguin conèixer-se i relacionar-se, alhora que participar en activitats lúdiques i culturals en català. Un espai per a tots aquells que estan aprenent la llengua i volen usar-la al carrer, i també per a tots aquells que la parlen i volen compartir-la, fent del català una llengua de cohesió. Aquest mateix principi dóna vida al programa Xerrem de la Fundació Reeixida per millorar el domini del català parlat a través de converses en grup; i tenim projectes com els Tallers d’Educació per la Llengua (TEL) en què es mostra als participants adults la importància de preservar la diversitat lingüística, i el funcionament dels processos de substitució, així com la necessitat de fer que la llengua pròpia de cada territori hi esdevingui també la llengua comuna, (2) demanant als estudiants que hi participin, bo i aportant reflexions que permetin afavorir la pràctica de la fidelitat lingüística. En l’àmbit de l’ensenyament, als anys vuitanta es van posar en marxa a l’illa d’Eivissa els Clubs de conversa per integrar sociolingüísticament el professorat nouvingut que aleshores no tenia l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Però malgrat els anys transcorreguts d’ençà de la introducció del català a l’ensenyament, val a dir que no s’ha aconseguit organitzar un model educatiu integral que intervingui en la formació de les actituds lingüístiques i els usos dels estudiants de l’educació formal a Primària i Secundària. Només amb la represa del programa d’Immersió es torna a plantejar la importància dels usos lingüístics a l’escola, però es tracta d’un programa limitat a un nombre reduït d’escoles del Principat. Disposem també de l’experiència encara poc generalitzada del padrinatge lingüístic al Principat i a les Illes, consistent en què alumnes que parlen habitualment en català apadrinen lingüísticament nouvinguts de Primària desconeixedors de la llengua pròpia per tal que comparteixin el màxim temps de lleure possible fins que assoleixin un nivell suficient de la llengua del país i l’escola. Així com experiències de parelles lingüístiques de secundària en què l’alumne d’un altre curs ajuda a treballar al company en català per afavorir-ne l’èxit escolar.
La realitat
Però aquestes experiències no es generalitzen i les dades ens continuen mostrant que l’ús del català no avança com caldria entre els joves. Semblaria com si l’única manera efectiva de treballar les actituds lingüístiques a l’escola fos la que ja es produeix en el si de les comunitats lingüístiques normalitzades, amb un estat independent al darrera. En aquests contextos, la força de la pràctica normal fa que tothom actuï com un sol home o una sola dona, sense discursos explícits, usant sempre i arreu la llengua establerta. Podríem trobar-ne excepcions parcials en períodes concrets, com ara l’ús del francès a Algèria durant molts anys després de la independència en determinades situacions de discurs intel·lectual, però fins i tot en aquests casos és ben clar que en la immensa majoria de les ocasions l’única norma d’ús existent i practicada per tothom és usar la llengua pròpia i establerta per l’estat.
Per això mateix, l’ús majoritari del català en comarques com per exemple Osona (on podem trobar nens i adolescents magribins amb vel o sense, parlant i rient tranquil·lament en català amb amics seus autòctons pels carrers de Vic o altres poblacions), no seria pas el resultat de cursos intensius d’actituds lingüístiques, sinó la influència d’un entorn on l’ús del català esdevé normal i necessari, com si ja formessin part d’un estat català. Aquest fet, ens faria qüestionar els intents de voler canviar en positiu les normes d’ús del nostre alumnat a través de la reflexió, el debat a l’aula i d’un discurs explícit, fins que no arribem a viure en un marc estatal de normalitat idiomàtica en català.
Consciència activa i conducta
Tanmateix, com que la construcció d’aquest marc encara no és un fet, caldrà continuar trobant receptes parcials però motivadores que si més no reforcin la creació d’una consciència lingüística normalitzadora sobretot entre el professorat. Tot i saber que la consciència no implica ús (o conducta) sí que hi ajuda o si més no pot ser un pas decisiu per afavorir canvis parcials i progressius en la conducta idiomàtica d’algunes persones en determinats contextos. Cal treballar la conducta perquè en una llengua minoritzada el procés d’ensenyament-aprenentatge ensopega amb dificultats en cadascun dels tres factors bàsics: (1) el de l’adquisició del codi lingüístic (2) el de l’existència (o absència) d’àmbits d’ús on usar-lo i (3) les actituds favorables a l’aprenentatge de la llengua. Cal assenyalar la importància de la motivació, la percepció de l’ús i l’exercici de l’ús lingüístic. (3) I si els joves perceben que els adults practiquen la norma de convergència cap a la llengua dominant explicar-los que ells han de fer una cosa diferent del que fa una majoria esdevé complicat: pot assolir-se la consciència de la situació sense que es produeixi un canvi d’hàbit.
Però no volem negar que ensenyar en català i treballar els hàbits lingüístics pot ajudar a millorar les actituds, ja que d’entrada es facilitarà l’aprenentatge de la llengua i en conseqüència es millorarà la competència lingüística. Aleshores es produirà una retroalimentació de tot el circuit, ja que com que s’és més competent és millora el procés d’aprenentatge i les actituds són més positives. D’altra banda, l’augment de la consciència lingüística millora l’observació de l’entorn i l’autoobservació necessària, aguditza la recerca de recursos positius per mantenir l’ús de la llengua –per a un parlant inconscient qualsevol ombra de dubte és un castellanoparlant, mentre que el conscient detecta més catalanoparlants–, la consciència activa alimenta l’autoestima, disminueix el malestar a l’hora de mantenir-nos en català, prepara als joves per encarar situacions en què gairebé tot els conduiria a no usar la llengua minoritzada; i en definitiva empeny la creació de contextos o situacions d’ús normalitzadors. I si més no, pressiona per fer possible un marc estatal i polític propi que capgiri les actituds sense necessitat de cursos d’actituds. Mentre continuem immersos en la situació de subordinació i de pseudo-prestigi del català, els educadors s’hauran de plantejar la necessitat d’ensenyar als joves com mantenir l’ús de la llengua del país, preparant-los per aquelles situacions amb què s’aniran trobant d’abandonament del català. A les escoles de magisteri els tallers i cursos per aprendre a mantenir la llengua del país haurien de formar part del currículum central i els llicenciats que han d’impartir classes a Secundària també haurien d’assistir a aquests cursos. Fins avui no és pas així i ens continuem estranyant que els adolescents no parlin sempre en català.
Havent arribat a la conclusió que en l’actual marc polític estatal només podem fer avenços sociolingüístics parcials i limitats, una altra qüestió que se’ns planteja és si hi serem a temps de capgirar significativament la conducta idiomàtica de la nostra gent abans que arribem a una situació de substitució irreversible. La segona enquesta d’usos lingüístics a Catalunya presentada el juny de 2009, constata una nova reculada en l’ús del català: un 45,9 % dels enquestats utilitza el castellà com a llengua habitual, mentre que un 35,6 % utilitza el català, 10 punts per sota de les dades del 2003. Aquesta davallada es manifesta, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona on un 53,8 % s’expressa habitualment en castellà, en contrast amb el 27,8 %, que normalment ho fa en català. I tanmateix, a Catalunya el procés de transmissió lingüística intergeneracional del català no s’ha trencat: l’ús del català amb el fill més gran (41 %) és més alt que amb el pare (32,3 %) o la mare (32,6 %) i més encara que amb els avis materns o paterns. ¿I si mirem d’usar la nova eina de la LEC que estrenem i que proposa la “integració lingüística” per a fer un salt qualitatiu en la impulsió dels canvis d’actituds sense deixar-ho tot a mans de les bones intencions dels projectes lingüístics de centre? Hi serem a temps si ens ho plantegem com un repte educatiu urgent.
NOTES
[1]Bernat Joan. “Acció cívica per fomentar actituds lingüístiques positives”, Revista Catalana de Pedagogia, 6, març 2009, Barcelona. Lluís V. Aracil, “Educació i sociolingüística”, a Treballs de sociolingüística catalana, 2, València: 3 i 4, , 1979. Bernat Joan, Treballar actituds lingüístiques Eivissa: Editorial Mediterrània, 2002. Jordi Solé i Camardons, Per una educació sociolingüística, Escola Catalana, abril, 2003.
[2] Vila, David. “Les llengües i la seva pervivència en el temps”, a Escola Catalana, juliol 2009, i DD.AA., De la consciència a la conducta. Edicions 7dquatre, 2009.
[3] DD.AA. Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001.
Jordi Solé i Camardons és assessor LIC, professor i escriptor
Tags:
sociolingüística, actituds lingüístiques, mestre, docència
Comparteix
