Pensament i acció
Estatut i societat civil
30-03-2006
Autor
El procés d’aprovació del nou Estatut és un afer dels nostres representants polítics però implica també el món civil organitzat, és a dir, això que anomenem la societat civil. Parlar de societat civil catalana es parlar d’una realitat plural i complexa. Des dels sindicats i les patronals, passant pels col.legis professionals o les entitats culturals i esportives de tota mena, i arribant als moviments socials i, dins d’aquests, els confessadament catalanistes, vol dir que estem parlant d’una realitat social diversa amb opcions, en el cas de l’estatut, també diverses. Però és evident que durant aquest llarg procés d’elaboració i aprovació en el Parlament de Catalunya, de negociació posterior a Madrid , de possible aprovació per les Corts Espanyoles i, finalment, de retorn al Parlament i de convocatòria de referèndum, s’hi ha vist i s’hi veurà implicada una àmplia representació de la societat civil.
Consultes, reunions per sectors, expressió pública d’opinions i la manifestació del 18 de febrer són els aspectes més visibles de la implicació que ja hi ha hagut fins el moment. Cal distingir, però, el fet que els polítics i la societat civil tenen funcions no coincidents sinó complementàries. Els polítics intenten aconseguir el màxim d’allò que és possible. La societat civil ha de recordar sempre allò que és necessari segons les aspiracions de la ciutadania. I sempre queden els dubtes sobre si s’han esmerçat tots els esforços per fer possible allò que és necessari.
Una de les limitacions més patents en vistes a poder prendre posicions més o menys fonamentades ha estat la manca de transparència en els resultats de les negociacions que s’estaven duent a terme. No hem tingut prou elements de valoració dels passos que s’estaven donant ni de les seves conseqüències de cara a la ciutadania. No sabem allò que serà fonamental per un autèntic autogovern i allò que quedarà subjecte a la bona voluntat dels governs centrals de torn. No sabem si podrem disposar d’un sistema de finançament just i digne o haurem d’esperar deu o quinze anys a reduir el nostre dèficit fiscal a través d’aplicar una suposada i suplicada generositat per part del govern central. La vaga de metges d’aquests dies no deixa de ser un símptoma que confirma les limitacions financeres de la Generalitat.
La idea de l'Espanya unitària
Tot això ha anat, en general, acompanyat d’una campanya espanyola plena de visceralitat i poc rigor en l’anàlisi del que s’anava aprovant. El debat sobre l’Estatut de Catalunya ens ha pogut deixar alguna cosa relativament clara. La majoria dels espanyols que viuen més enllà de l’Ebre, independentment del seu color polític, tenen assimilada la idea de l’Espanya unitària de sempre. Només ha faltat que un partit es posés a excitar els ànims en aquest aspecte, i que els mitjans de comunicació espanyols majoritaris es posessin al servei d’aquesta cridòria, perquè s’estigui estenent la impressió d’una autèntica hecatombe del sistema polític espanyol. I aquests mateixos sectors, amb tota la naturalitat, afirmen que Espanya és ja el país més descentralitzat del món, ignorant realitats polítiques com Suïssa, Bèlgica, Canadà, Austràlia, Estats Units o, fins i tot, El Regne Unit i Alemanya.
'Una de les limitacions més patents en vistes a poder prendre posicions més o menys fonamentades ha estat la manca de transparència en els resultats de les negociacions que s’estaven duent a terme. No hem tingut prou elements de valoració dels passos que s’estaven donant ni de les seves conseqüències de cara a la ciutadania. No sabem allò que serà fonamental per un autèntic autogovern i allò que quedarà subjecte a la bona voluntat dels governs centrals de torn.'
Una cosa sí que tenen clara. Quan es tracta d’una qüestió d’Estat, s’obliden de les diferències i sumen esforços com un sol home. Ho estem veient aquests dies, si és que es manté el clima de les primeres entrevistes entre el president del Govern. Sr. Zapatero i el cap del primer partit de l’oposició, Sr. Rajoy. Davant de la treva permanent d’ETA, davant de l’anunci d’un possible final de la violència, tots es posen colze a colze per salvaguardar l’Estat. I fan bé. Però, salvant les diferències, ¿tenim els catalans alguna qüestió “d’Estat” que mereixi una actitud similar referida a Catalunya? Alguns havíem pensat que els quatre partits catalans que van aprovar el text del 30 de setembre abordarien la reforma de l’Estatut amb aquesta actitud. Malauradament no sembla que hagi estat així.
Què podem fer?
Amb aquest panorama, què podem fer des de les entitats de la societat civil? En primer lloc, no perdre la calma davant del clima creat a l’Estat Espanyol. Ja estem acostumats a aquests afers. Només cal repassar l’hemeroteca dels anys trenta del segle passat, per veure que la cultura política no ha variat fonamentalment pel que fa al reconeixement de la pluralitat lingüística, cultural i nacional de l’Estat. En segon lloc, hem de continuar reclamant la unitat de les forces polítiques catalanes i que siguin transparents els passos que s’estan donant de tal manera que la ciutadania estigui informada a l’hora de decidir en referendum. No s’hauria d’alimentar, en canvi, l’espectacle lamentable que proporcionen les baralles entre els partits catalans, constantment disposats a contrarestar la millora de la imatge pública de l’adversari en un moment determinat. Caldria ser conseqüents amb el fet que allò que està en joc en aquests moments és una qüestió “d’Estat” a la catalana.
I mentrestant, allò que podem fer des de la societat civil és contribuir a la difusió del text que s’està aprovant, comparant-lo amb els textos anteriors, tant el del 1979 com el del trenta de setembre passat, i facilitar elements de judici per a la seva valoració. Voldríem arribar al convenciment de que aquesta no ha estat una ocasió perduda.
Article de Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, publicata a El Periódico el 30 de març de 2006
Tags:
Comparteix
