Família i acnesfera. La gestió de l'adoslescència en el nou context de la societat del coneixement | Òmnium [Llengua - Cultura - País] | Pensament i acció: Fitxa [Òmnium]

Pensament i acció

• imprimir

Família i acnesfera. La gestió de l'adoslescència en el nou context de la societat del coneixement

• Nacional
• educació

01-02-2010

Autor

Ramon Barlam Aspachs

Publicat a:

Escola Catalana. Entorn digital. Número 462

L’adolescència ha estat, és i serà sempre una etapa de la vida complicada però alhora necessària en el camí cap a la maduresa. Però no sabem si per culpa del canvi climàtic o de qualsevol altre de desconegut, la proliferació d’hormones pròpia d’aquestes edats ha augmentat respecte el que la memòria remota ens recorda. O, si més no, així ens ho sembla.

El món per on es mouen els nostres fills no té res a veure amb el que nosaltres vam viure. Tot i així, continuem entossudits a mesurar-los en funció d’uns paràmetres totalment obsolets. Ja fa anys que hem deixat enrere un model de societat industrial que necessitava un determinat perfil de ciutadà i que avui dia ja no té sentit. Dit d’una altra manera, amb el Comerç sota el braç, qualsevol adolescent no tindria res a pelar en el món laboral. Als anys setanta, la gestió de les empreses era pràcticament la mateixa a tot arreu i era freqüent que un treballador de la banca fes hores extres en una o més empreses a les tardes. Ara això si bé no és impossible, esdevé molt més complicat. De la mateixa manera, quan un pintor passava d’aprenent a oficial, amb el bagatge dels coneixements adquirits a cop de brotxa gairebé no li caldria mai més haver de formar-se. Ara, el life long learning, l’aprenentatge al llarg de tota la vida, afecta totes les professions. És més, segons Shift happens?, un dels vídeos més populars dels que circulen per internet, (1) els canvis en l’àmbit laboral són dels més frenètics. Vet aquí la cada vegada major importància de les destreses o capacitats, per sobre de la memorització de continguts, com la de l’autoaprenentatge o la capacitat de l’aprendre a aprendre. Com també altres relacionades amb la capacitat d’expressar-se, el domini de l’expressió oral, l’autoconeixença i l’autocontrol. Moltes d’elles relacionades amb un tipus d’intel·ligències que van més enllà de l’esbiaixada i incompleta baremació dels encara populars tests de Coeficient Intel·lectual, que pràcticament només tenen en compte les capacitats lingüístiques i matemàtiques. Un exemple: Michael Phelps Pfelf, en pujar el podi per primera vegada a la seva vida, va tenir un record per la seva mestra. Li va dir que mai faria res a la vida. Probablement hauria tret un baix registre al test de Coeficient Intel·lectual. I potser un megacrack de les matemàtiques amb una intel·ligència interpersonal (2) deficitària seria incapaç de liderar una multinacional al pur estil Steve Jobs. (3) I aquest no seria l’únic cas de “fracàs escolar”. ¿Qui no s’ha trobat un ex-alumne pel carrer d’aquells per a qui ningú no donava un duro i després ha triomfat?

Els joves teixeixen les seves relacions entre iguals a través del Messenger i de les xarxes socials, de la mateixa manera que ho fem els adults amb els blogs i darrerament amb el Facebook. Una eina que ells han acabat apropiant-se, però en la qual ni en la forma ni en el fons trobarem cap mena de coincidència. Mentre nosaltres estem capficats en la blogosfera, la catosfera, l’edusfera i altres esferes, ells han bastit el seu propi món virtual, que jo anomeno acnesfera. És territori comanxe, on la intromissió dels adults i especialment dels pares no és benvinguda. La pèrdua de la intimitat és compartida pels iguals, però els pares hi fem nosa. És, en definitiva, el lloc del ciberespai per on circulen les hormones dels nostres adolescents.

Aquesta disfunció entre el model educatiu que a nosaltres ens agradaria, segons l’educació que vam rebre, i la que realment necessita la societat actual, la promovem nosaltres com a pares, els mitjans de comunicació i fins i tot el mateix sistema educatiu, que manté unes estructures més properes al segle xix que no pas al XXI. Però aquest no és el tema de l’article. En podríem posar més, però en tot cas exposarem quatre punts que ens poden orientar a l’hora d’enfocar el tractament de les TIC amb els nostres fills, i que sovint es basen en tòpics que per anar bé hauríem de reconsiderar: 

- La societat, també l’adulta, viu immersa en un context hipercomunicat. En un poble, l’àmbit de relacions fins fa ben poc no traspassava els límits municipals. El telèfon, en aquest petit espectre, només es feia servir per a emergències. De la mateixa manera, a les grans ciutats, els adolescents es relacionaven majoritàriament amb els companys del seu institut, depenent del grau d’activitat (esports i interessos comuns) que es portés a terme. Actualment, el desenvolupament dels mitjans de transport fa que treballar fora del lloc de residència esdevingui una situació normal, i no pas a l’inrevés. Els nens i els adolescents fan cada vegada més extraescolars i, en percentatge, en porten a terme moltes més a les poblacions veïnes. L’accés fàcil a telèfons mòbils, internet, etc., fan que les nostres relacions socials, i per mimetisme les dels nostres fills, es portin a terme al llarg de tot el dia i durant el cap de setmana. Per tot això, el tipus de relació entre iguals ha augmentat enormement en quantitat, però n’ha baixat en qualitat. És a dir, que els nostres fills es relacionen amb un nombre molt major d’adolescents, probablement a costa d’una major superficialitat. Per a ells, ara i sempre, la importància de l’amistat, de ser acceptat i aquestes coses ha estat sempre molt important. És per això que s’enganxen com paparres a l’ordinador, millor dit al Messenger, al fotolog i més recentment al Facebook. A alguns pares ja els va bé (així no molesten), però és evident que, com totes les coses, cal regular-les perquè, sense arribar-les a prohibir, aquesta dependència no es converteixi en una addicció malaltissa. 

- Els alumnes no escriuen ni llegeixen menys que els de generacions anteriors. I si no, reviseu les hemeroteques i veureu els exemplars de Harry Potter que s’han venut, i que han convertit J. K. Rowling en una de les dones més famoses i riques de la Gran Bretanya. Més que no pas el jugador de futbol més ben pagat. Ni que sigui missatges del Messenger o postsals fotologs, els nostres adolescents llegeixen més que mai. En tot cas la qüestió és què i com llegeixen. Això per no parlar del com escriuen, cosa que mereixeria un capítol a part i que respon a la necessitat d’haver de resoldre una comunicació lletrada sincrònicament (Messenger i SMS). Més o menys com el que feien les taquígrafes que vestien faldilles de tub a l’hemicicle del Congrés dels Diputats. Amb la diferència que ara ho fan amb més gràcia i creativitat. Els problemes en tot cas són uns altres, per exemple que des de les escoles i els instituts no hem sabut treballar prou bé l’exigència que discriminin els registres en funció de cada context. Hem fet tard, de manera que han normalitzat el fet d’escriure malament i això ho apliquen a contextos formals, cosa que provoca l’enuig dels adults (pares i mestres). Sobre el què, dir que actualment tenim accés a moltíssima informació. De gran qualitat i de gran actualitat, però alhora estem envoltats de molta brossa. Una brossa que abans, cal dir, també hi era en quantitats proporcionals. Potser el més important és detenir-nos en el com. Els nostres adolescents llegeixen en diagonal i han après a trencar la linealitat pròpia de les nostres generacions lletrades. Això té les seves lectures negatives, però també en té de bones. La qüestió és que els nostres adolescents estan més habituats a llegir hipertextualment. ¿I això és dolent? Sincerament penso que no. En tot cas cal veure com ho gestionem des d’una perspectiva educativa. De fet, els adults també hem canviat sense adonar-nos-en. I si no, a veure qui s’atreveix a treure la pols a l’Olivetti i fer un escrit sense fer servir les nostrades tiretes de Tipp-Ex, de més de tres fulls. Els qui també sou mestres rasqueu una mica en la vostra memòria remota i recordeu el procés d’elaboració de la Memòria de pràctiques. 

- Els nostres joves estan desmotivats, no s’engresquen per res. James Paul Gee, un dels gurus que aposten pel potencial educatius dels videojocs, destaca que els empresaris del sector són molt conscients que els seus productes, si volen que esdevinguin un èxit de vendes, han de tenir un grau de dificultat important i ser molt difícils de superar. De no ser així, els usuaris el menystenen i no el compraran mai. I és que els nostres joves continuen motivant-se per assolir els reptes que els plantegen. El problema potser és que els reptes que els oferim des de l’escola o des de casa no els motiven prou, o potser s’adonen (a vegades amb raó), que no els serviran per a res. Ara no entraré amb el tema de l’exigència, només dic que no és cert que no els engresqui res. En tot cas, la paradoxa és que els immigrants digitals (4) ens capfiquem a educar uns nadius digitals en uns models que, com hem dit, no existeixen. En comptes de fer una reflexió en profunditat que, per exemple i encara que només sigui per una vegada, faci una revisió d’aquells continguts curriculars que realment no serveixen per a res i els eliminem del currículum. (5)

- Els videojocs els aïllen i els fan perdre el temps. Continuant amb aquest tema, als nostres joves els encanta compartir els jocs i jugar en equip. De fet, la majoria ofereixen aquesta possibilitat. Se suposa que almenys fins a una edat força avançada, els pares poden influir en l’elecció dels jocs que regalen als fills. Perquè una de les coses que ens hauríem de replantejar és que si a l’escola o entre els pares ens recomanem primer contes i més endavant llibres..., ¿per què no fem el mateix amb els videojocs? Tots ens hem estirat al costat del llit amb els nostres fills a explicar-los contes a cau d’orella. ¿Quants pares s’han assegut al costat dels fills per a jugar a la Wii o a la Play Station? En aquest sentit us recomano que llegiu James Paul Gee o el mateix Prensky quan parlen del poder educatiu d’un determinat tipus de videojocs. Ja fa alguns anys, i animat per la lectura d’alguns materials seus, vaig provar de portar un videojoc a l’aula. En aquell cas fou Zoo Tycoon, (6) però aquest mateix curs vaig anar més enllà i vaig estar treballant amb el 3D World Farmer, (7) per recomanació de Carme Matas i Imma Vilatersana en el marc del projecte Espurn@.(8) Els resultats van ser molt bons i els podeu llegir en un post que vaig publicar al meu blog Arran de Pupitre. (9)

Una vegada posades sobre la taula aquestes qüestions, ens podem preguntar què podem fer des de casa per tal de gestionar el millor possible l’adolescència dels nostres fills, sobretot en la seva relació amb les TIC. D’entrada, dir que la situació és relativament nova i no trobarem cap manual que ens faciliti solucions definitives. Fer de pares ha estat sempre una tasca complicada que tothom intenta resoldre de la millor manera. Però intentarem donar algunes pistes. En segon lloc, treballar el fet que hi ha vida més enllà del Messenger i del Facebook. Descobrint-los les possibilitats de la fotografia digital, ensenyant-los primer a tirar bones fotos i després a retocar-les artísticament i compartint-les en els espais específics, com per exemple Flickr. (10) O, si tenen aficions musicals, ensenyant-los l’ampli univers del tractament de so, composició electrònica, etcètera.

Des de les associacions de pares podem promoure cursos d’acompanyament educatiu en TIC, com el que vam organitzar des de l’AMPA de l’IES Pius Font i Quer en el qual s’ensenyaven eines de treball cooperatiu, creació de tires cronològiques virtuals, eines georeferenciaals, etc., però en què també es donaven consells per gestionar de la millor manera l’ús que els nostres adolescents fan de les TIC. Això, a banda d’una mica de teràpia de grup.

En tercer i darrer lloc, cal saber posar límits a l’ús dels ordinadors per tal que no caiguem en la trampa de l’ordinador-mainadera. Els nostres adolescents no donen guerra quan estan davant de l’ordinador teixint les seves relacions socials. Però com qualsevol altra afició que absorbeix, cal saber regular-la i posar-hi els límits adients. En aquest mateix sentit hauríem d’intentar, sempre que sigui possible, que l’ordinador mai entri a les habitacions. Als centres educatius cada vegada ens trobem més nois i noies que presenten símptomes de cansament extrem, d’haver passat moltes hores davant de l’ordinador, robant-les del necessari descans que tant necessiten. Lògicament, el rendiment escolar se’n ressent, essent-ne una única conseqüència, però no l’única.

Reservar un espai de treball, preferiblement compartit, obliga a compartir-lo i a deixar la pantalla a la vista. És propi de la condició adolescent saltar-se les normes i entrar a llocs prohibits. Probablement ho faran en algun moment o altre, però amb aquest reguitzell de mesures farem que la visió que tinguin de l’ordinador vagi una mica més enllà de l’eina que ens possibilita connectar-nos amb els amics. 

Els canvis culturals associats a l’era digital, o de la societat del coneixement, especialment el ritme de treball i de vida que portem, fa que les relacions familiars, i més concretament entre pares i fills, també se n’hagin ressentit. El diàleg amb els nostres fills, tenint en compte la distància que ens imposa el respecte a la seva intimitat, continuarà sent ara i sempre la millor manera d’acompanyar l’adolescència dels nostres fills fins a l’edat adulta. Certament, exercir de pares en aquest nou context esdevé una tasca més complexa, però no per això hem de desentendre’ns de molts aspectes, com ara el de l’ús que fan els adolescents de les TIC, que són determinants en aquesta etapa tan important de la seva vida.

Ser capaços de trobar espais per poder parlar amb els nostres fills i, molt important, saber que en un moment de necessitat seran capaços de venir-nos a buscar per demanar-nos ajuda, són probablement dos dels millors indicadors per saber que estem en el bon camí en el sempre difícil paper de fer de pares. En els temes que hem tractat en aquest article, però també en tots els altres.

Tags:

família, societat del coneixement, adoslescència