Pensament i acció
Fer de mestre
01-12-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
A l’hora d’escriure sobre quines han de ser les qualitats del bon mestre, se’m plantegen sobretot dubtes. Després de tant anys de magisteri, l’escepticisme toca. I més en una qüestió tan cabdal: el paper que ha tingut i que ha de tenir en l’educació dels infants i els joves, tan estudiat, per altra banda, per filòsofs i pensadors des de l’antiguitat.
Tampoc no he volgut anar a les fonts, n’hi ha que en són experts, i no és aquest el meu cas. He volgut partir de la meva experiència que per força inclou la memòria històrica i, és clar, la personal. En tot cas les qualitats que en destacaré són totes prou difícils de descriure, diguem-ne científicament, ja que són per definició de caràcter general, i tenen per això mateix més a veure amb el sentit comú que no pas amb dades comprovables. Espero no caure en gaires tòpics.
En primer lloc destacaria el voler fer de mestre. Allò que abans se’n deia vocació. Una condició que es pot anar construint al llarg de la vida. Però que s’hauria de fer prou aviat. És el que esperaríem de les pràctiques, tant a primària com a secundària (dels nous plans d’estudi), que servissin per prendre la decisió abans de posar-hi. Entendria la vocació, doncs, com un projecte vital, si voleu professional, d’aquell que intueix que sentirà el goig d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes, de projectar amb ells, de descobrir amb ells. D’aquell que estima el que fa, una actitud que hauria de ser comuna a totes les professions, i prou optimisme (cosa que demana nodriment constant) davant de la vida. I és que la feina de mestre com totes les feines pot acabar sent rutinària. I encara que les rutines siguin necessàries per als alumnes, i per a la nostra supervivència professional, quan se’n sobrepassen els límits maten l’emoció necessària que demana tot aprenentatge.
Calen, doncs, per fer de mestre, unes certes condicions, una certa actitud davant de la vida, un cert caràcter i , és clar, unes conductes apreses, un protocols, etcètera: una bona formació. ¿Però que vol dir tenir caràcter? Tot i que el caràcter és difícil de definir, sabem de seguida qui no en té o assenyalar qui en té. Sembla que el caràcter es conforma sobretot en l’àmbit familiar i que s’hi va contribuint al llarg de la vida, quan hi anem afegint experiències afectives, ètiques i intel·lectuals per conformar un model de persona creativa, tant per encertar-la com per equivocar-se, una persona que no vol viure de la certesa dels altres. Però si bé el caràcter ens pot blindar davant de les adversitats, no tinc la certesa que tenint caràcter n’hi hagi prou per exercir el magisteri. Avui la majoria de problemes amb què ens trobem a l’escola cal resoldre’ls col·lectivament. Perquè únicament amb l’esforç individual, o amb voluntarisme, no n’hi ha prou. És impossible abordar la docència sense una formació en el treball d’ equip. El diàleg i la cooperació, més en situacions canviants, són imprescindibles per qualsevol projecte educatiu. Una bona direcció de centre, bones tutories, bons equips docents; cooperació amb l’alumnat, amb les famílies, amb el barri, etcètera. Com més diversitat hi hagi, més cooperació es necessita. I per això calen també prou recursos. No es pot deixar al mestre sol davant dels conflictes.
I com que fem de mestres en un territori concret, sentiment de pertinença, que en el nostre cas comporta un decidit compromís amb la llengua, tenint en compte la situació catalana, amb moltíssimes llengües, i on el castellà és cada cop més la llengua comuna de la societat, (i que cada cop més arracona el català), especialment a les ciutats grans i mitjanes on viu la majoria de la població. I malgrat tot, encara a l’escola, amb tot i la diversitat de situacions, continua sent on s’usa més; fora de l’escola el contacte amb la llengua catalana de bona part del nostre alumnat sovint queda reduïda al no-res. En tot cas, en la situació actual amb molts alumnes nouvinguts, el mestre hauria de conèixer les estratègies, els recursos i els mitjans (audiovisuals, Tic, nous materials, etc.) més apropiats per ajudar a usar la llengua a l’aula, i hauria de prendre consciència que l’ús del català és tan o més important a fora com a dins de l’aula; l’actitud lingüística del professorat és essencial.
Destacaria també, una altra qualitat, la de ser bon comunicador, que comporta una certa empatia. Una altra condició ben difícil de definir. En tot cas el que es digui ha de tenir sentit: cal comunicar experiències de coneixement, amb el llenguatge de l’afecte i del respecte. Respecte pel que són els alumnes, i per la seva procedència, respecte i confiança en les seves capacitats, siguin les que siguin; el que no vol dir fer paternalisme.
El Premi Nobel d’economia Miron Scholes preveia, molt abans del daltabaix econòmic, un futur ple d’esdeveniments caòtics (que pel que hem anat veient han estat prou útils als responsables de la crisi). Deia que aquests esdeveniments exigirien molta flexibilitat, i una necessitat sempre creixent d’invertir en educació per garantir el progrés de la societat. Cosa que no s’està produint. Precisament a casa nostra, són molts els centres que han vist retallades les plantilles de professors a l’inici del curs. S’entendria la flexibilitat com la capacitat d’adaptació a feines cada cop més canviants i més diverses, el que demanaria, especialment en el cas de la nostra professió, una formació inicial i continuada, que ensenyés a pensar, i a dialogar, a fer i a fer fer en contextos específics, i a saber, és clar. Un aprenentatge, doncs, que no s’acabaria mai. Els coneixements ens donen poder, i ens ajuden a lluitar contra la inseguretat, però la flexibilitat ens ajudaria a planificar la nostra conducta, a dirigir els nostres itineraris professionals i vitals. Només així podrem actuar davant dels canvis, només així podrem actuar, amb prou intel·ligència, davant les situacions difícils que es produeixen a l’escola com a reflex de la societat.
De tota manera quan els canvis són excessius entorpeixen extraordinàriament l’organització de la vida escolar i de les nostres vides (un exemple: a començament de curs un 43 % de mestres eren nous als centres). Res d’això ajuda el manteniment de l’autoritat, de què es parla constantment. I de fet abans el mestre, tant si en tenia com si no en tenia, no calia que se la guanyés, l’autoritat. O no com ara, el sistema ja li atorgava. Avui, però, en les modernes democràcies, cada cop es fa més difícil. Al capdavall, ¿quins són els càstigs per no seguir les normes? Poden aquests càstigs, per sort mínims, fer canviar comportaments inadequats, fins i tot incívics i extrems? Pel que veiem no gaire. I la prova és que les presons, també a les democràcies, cada cop són més plenes. I cal afegir que la pèrdua d’autoritat pot conduir a la depressió fins i tot dels millors mestres.
I és que fer de mestre mai no ha estat fàcil. Avui, però, en segons quines circumstàncies, pot arribar a ser una professió ben àrdua. I també apassionant quan s’hi reïx, quan es vencen les dificultats, amb el recursos que calguin, quan es reconeix i es respecta la nostra tasca de servidors públics (no necessàriament d’herois!), i no només amb bones paraules. I quan assumim amb responsabilitat aquest compromís de servei, procurant que allò que ensenyem, i que aprenen els alumnes, els serveixi i ens serveixi, en el seu i en el nostre desenvolupament intel·lectual, moral i emocional.
Tags:
Comparteix
