Pensament i acció
Finançament: objectius mínims
30-06-2009
Autor
Elisenda Paluzié
La negociació del finançament que s’ha anat perllongant aquest darrer any, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, ha permès visualitzar algunes de les mancances que el grup Economistes pel NO ja va advertir en la campanya del referèndum. Així, el nou Estatut va representar la renúncia a un veritable canvi de model amb bilateralitat efectiva, i el manteniment de Catalunya en el règim comú, multilateral, on totes les comunitats autònomes acaben acordant amb el Ministeri d’Economia un model en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que es plasma en la LOFCA.
Ara bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si es complissin permetrien millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. En el model de finançament actual, les variables que rectifiquen la població i els fons addicionals i regles de modulació que intervenen en el càlcul de necessitats fan que Catalunya acabi rebent per sota del seu pes en termes de població.[Més:]
Per altra banda, el principi de l’anivellament parcial (article 206.3 EAC) exigeix que l’anivellament no sigui total sinó que només s’apliqui per garantir que totes les comunitats autònomes puguin prestar adequadament els serveis socials essencials de l’Estat del Benestar, i per tant que una part dels serveis, els no essencials, no estigui sotmesa a l’anivellament, i Catalunya pugui finançar-los amb uns recursos superiors.
Finalment, tot això hauria de permetre que es garantís l’ordinalitat (article 206.5). Aquest principi implica que el lloc que ocupa Catalunya en el rànquing de recursos per capita (abans de l’anivellament) sigui el mateix que el que ocupi en el rànquing de recursos per capita que s’obtenen del finançament autonòmic (després de l’anivellament). Així, l’any 2006 Catalunya va ser la tercera en recaptació per capita de tributs del sistema de finançament, mentre que en recursos obtinguts ocupava l’onzè lloc. Cantàbria ocupava aquell any el tercer lloc i disposava d’un finançament més de 16 punts per sobre de la mitjana. Igualar-nos amb Cantàbria significaria millorar el finançament del 2006 en 3.603 milions d’euros. Xifra molt similar a la que va donar la Cambra com a millora mínima exigible del nou finançament (entre 3.500 i 3.800 milions d’euros del 2006). L’any 2009 aquesta xifra superaria els 4.000 milions d’euros. Situar-nos 5 punts per sobre de la mitjana com demana en aquests moments el Govern de la Generalitat, no garanteix que es compleixi l’ordinalitat.
En aquests moments, sembla que el que l’Estat accepta és que Catalunya no quedi per sota de la mitjana espanyola en recursos per capita (el 2006 estava una mica més de 5 punts per sota de la mitjana). Però per a Catalunya assolir la mitjana estatal de finançament hauria representat només una millora de 906 milions d’euros el 2006.
En definitiva, el resultat final del finançament caldrà avaluar-lo a partir del compliment dels criteris que establia l’Estatut i sense oblidar que l’objectiu principal de la reforma estatutària era reduir el dèficit fiscal de Catalunya, que avui ja se situa per sobre dels 20.000 milions d’euros, i representa un 10% del PIB de Catalunya.
Tags:
Comparteix
