Pensament i acció
Física especulativa (o imaginària)
01-02-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Física. Número 456
Alguns professors, com Jordi José i Manuel Moreno, de l’Escola Universitària Politècnica de Vilanova i la Geltrú, ens proposen estudiar la física a partir de la lectura d’obres de ciència-ficció. Consideren que aquests llibres són una eina docent que permet als alumnes gaudir d’una manera més suggestiva i alternativa la física; de fet, als Estats Units, ja cap al 1959, va començar a usar-se aquesta literatura especulativa en l’estudi de moltes matèries.
En l’àmbit de la Física, es poden utilitzar les especulacions literàries o cinematogràfiques per veure fins a quin punt són possibles si les contrastem amb els coneixements que tenim de la física en l’actualitat. Per exemple, ¿són possibles els gegants com Gulliver o el goril·la de King Kong? Si partim de les lleis d’escala, que diuen que, a mesura que els cossos es fan grossos, l’estructura s’enfonsa pel seu propi pes, tots els gegants de la ficció serien impossibles tal i com ens els mostra l’imaginari literari o cinematogràfic; fins i tot les formigues gegants del cinema que ens terroritzaven fa anys serien impossibles, atès que una formiga gegant no podria ni aixecar les seves pròpies potes. Per fer possibles els monstres de la ficció, seguint les lleis de la física d’avui, no podríem fer fotocòpies ampliades d’estructures petites. Però, això sí, en planetes amb gravetat més petita que la Terra, sí que hi podria haver éssers més grans que els de la nostra Terra. El nou context físic ho faria possible.
Segons les lleis de la física, L’increïble home minvant (1957) i els altres nans imaginats es trobarien amb el problema que serien supermusculats, i els músculs serien tan forts que trencarien el propi cos. El motiu és que, si la massa és constant, com que el volum decreix, la densitat creix. Els nans tindrien, doncs, la densitat del ferro, i per als éssers humans microscòpics imaginats en moltes obres les molècules de l’aire esdevindrien de la mida de pilotes grosses.
Si passem al camp de la comunicació, ens trobaríem amb què Gulliver (o qualsevol dels gegants que parlen en la ficció), no podria comunicar-se amb els petits lil·liputencs (12 vegades més petits que el protagonista), ja que, com més gros és l’animal, més greu és la seva veu. La freqüència resultant, doncs, cauria fora de l’interval d’audició humana. I el mateix passaria amb els gegants del regne de Brobdingnag, ja que un text que diem en situacions normals en 6 segons, dit per aquells gegants caldrien dotze minuts per escoltar-lo. No entendríem res.
Ciència o ficció...? Literatura
Però les impossibilitats físiques amb què juga aquesta literatura són el que dóna l’encís a les narracions més especulatives, i per tant, seria un error sotmetre la imaginació literària a la dictadura d’una ciència despietada, ja que no hauríem pogut imaginar ni persones invisibles, ni viatges al centre de la Terra, ni clàssics com Frankenstein, ni doctors Jekylls, ni homoides artificials com els de Frederic Pujulà, ni contactes extraterrestres alliçonadors, ni mecanoscrits del segon origen, ni retorns al sol com el de JM Francès, ni móns feliços com el de Huxley, ni films preciosos com Gattaca, ni mutants transhumans, ni màquines del temps o cronomòbils, ni xais elèctrics, ni planetes de sordomuts, ni valls de sordocecs, ni planetes de simis, ni criogènies imaginatives, ni paradoxes temporals, ni guerres de móns, ni poètiques cròniques marcianes... Milers d’obres i centenars de referents literaris que ens han fet gaudir i que ens han ajudat a repensar-nos i a entendre’ns desapareixerien del nostre món de cada dia.
Només podem demanar a la literatura especulativa un pacte de plausibilitat entre escriptor i lector que permeti a aquest gaudir de la imaginació de l’altre partint d’uns paràmetres mínims de credibilitat aparent, que no trobem, per exemple, en les obres de màgia i bruixeria. Amb el benentès que tant les obres de ficció especulativa més pròximes al calaix de sastre que és la mal anomenada “ciència-ficció”, com les obres del Fantàstic basades en l’acceptació del món màgic, és justifiquen per la seva qualitat i per funcionar dins els universos literaris respectius. Ningú podrà qüestionar-les en nom de cap pretesa coherència tecnocientífica, formen part de ple dret d’un àmbit diferent de la realitat diària, són invents humans de l’univers preciós de la literatura. No precisen de cap carnet de versemblança científica. De la mateixa manera que des de cap pressupòsit psicològic hom no podria impugnar la versemblança “psicològica” de la protagonista de Mirall trencat o d’Aloma o de qualsevol altre personatge literari que ha fet gaudir els humans. A la ciència el que és propi de la ciència i a la literatura el que és literatura. I a gaudir... i a créixer com a persones.
OBRES RECOMANADES PER JORDI SOLÉ I CAMARDONS:
Narracions:
- Pierre Boulle, El planeta dels simis. Barcelona, La Magrana, 2001.
- Pere Calders, Entre la ratlla i el desig. Antologia de textos. UAB, 1995.
- DD.AA, Temps al temps. Antologia de contes de ciència-ficció, Barcelona, La Magrana, 1990.
- DD.AA, Futurs imperfectes. Barcelona, Edicions 62, 1997.
- DD.AA, Antologia de narrativa fantàstica catalana. Barcelona: Laertes, 1998.
- Raimon Esplugafreda, Viatge a l’interior d’un gra d’arena. Barcelona: Laia, 1988.
- Josep M. Francès, Retorn al sol. Edicions de la Universitat de Lleida, 1998.
- Aldous Huxley, Un món feliç. Barcelona, Columna, 1995.
- Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor. Barcelona: Proa, 1997.
- Richard Matheson, El increíble hombre menguante. Barcelona: Bruguera.
- Manuel de Pedrolo, Trajecte final. Barcelona: Barcanova, 1975.
- Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. Barcelona:Edicions 62, 1974.
- Edgar A. Poe, Contes 1. Barcelona: Columna, 2002.
- Francesc Puigpelat, La màquina de les ànimes. Barcelona: Destino, 2001.
- Frederic Pujulà i Vallès, Homes artificials. Edicions Pleniluni, 1986.
- Antoni Ribera, El dia dels mutants. Barcelona: Barcanova, 1992.
- Mary W. Shelley, Frankenstein. Barcanova.
- Jordi Solé i Camardons, La síndrome dels estranys sons. València: edicions 3i4, 2003.
- O. Stapledon, Hacedor de estrellas. Barcelona: Minotauro, 1988.
- O. Stapledon, Juan Raro. Barcelona, Minotauro, 2003.
- Robert L. Stevenson, El cas misteriós del Dr.Jekyll i Mr.Hyde. Barcelona, Quaderns Crema, 1996.
- Bram Stocker, Dràcula. Barcelona, Laertes.
- Jonathan Swit, Viatges de Gulliver. Barcelona, MOLC, 1981.
- J. Varley, La persistencia de la visión. Barcelona, Martínez Roca, 1984.
- Pere Verdaguer. El cronomòbil. Barcelona, Edicions 62, 1966.
- Jules Verne, L’home invisible. Laertes, 1990.
- H. G. Wells, L’home invisible. Barcelona: La Magrana, 1980.
- H. G. Wells, La contrada dels orbs. Quaderns literaris, 1935.
- H. G. Wells, La màquina del temps. Barcelona: Empúries, 1985.
Assaigs i propostes didàctiques :
- DD.AA. Narracions i pedagogia. Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Pedagogia, 2008.
- DD.AA. I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana. Quaderns Divulgatius 11, AELC, 1999.
- DD.AA. La novel·la fantàstica i de ciència-ficció a l’escola. Palma, Editorial Moll, 1994.
- Montserrat Galícia, “La ciència-ficció com a eina per a l’ensenyament”. Perspectiva Escolar, 202, febrer 1996.
- I. García, I. i P. Berruezo, Laboratorio infernal. Videoguía de mad doctors. València, Midons ed., 1997.
- J. José, i M. Moreno, Física i ciència-ficció. Edicions UPC, 1994.
- Joan-Lluís Lluís, Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans. Barcelona, La Magrana RBA, 2006.
- Víctor Martínez-Gil, Els altres móns de la literatura catalana. Una antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Club del Llibre/Galàxia Gutenberg, 2004.
- H. Mc.Ewan, i K. Egan (comps.), La narrativa en la enseñanza, el aprendizaje y la investigación. Amorrotu, ed. 1998.
- Antoni Munné-Jordà, “Una finestra davant el futur”. Cavall Fort, 905/906, abril 2000.
- Sebastià Roig, Els malsons dels nostres avis. El terror i el fantàstic a Catalunya. Barcelona, Duxelm, 2006.
- Jordi Solé i Camardons, Les paraules del futur. Llengües i comunicació en la ciència-ficció. València, Ed. 3i4.
Articles a Escola Catalana:
- Monogràfic dedicat a la ciència-ficció. Núm. 360, Maig 1999.
- “Llegim el futur. Didàctica de la literatura de ciència-ficció”, per J. Solé i Camardons. Núm. 326, Gener 1996.
- “Els clàssics juvenils de la literatura de ciència-ficció”, per J. Solé i Camardons. Núm. 334, Novembre 1996.
- “Crononàutica (o el viatge en el temps)”, per J. Solé i Camardons. Núm. 362, Juliol 1999.
- “50 llibres de ciència-ficció que tot professor (de literatura o no) hauria pogut llegir”, per J. Solé i Camardons. Núm. 382, setembre 2001.
- “Jules Verne i l’aventura del viatge extraordinari”, per J. Solé i Camardons. Núm. 423, Octubre 2005.
Jordi Solé i Camardons és sociolingüista
Tags:
Comparteix
