Pensament i acció
Gentil i la mort de la literatura oral
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Em penso que deuria ser al llarg del segle XIX, i van tenir-hi força a veure la Renaixença, la nova civilitat, el replegament de la població cap a les urbs, la definició del mètode científic, i tot de factors més. La literatura oral feia nosa als sectors més poderosos de la societat catalana, i van tenir la sort de poder-la substituir. En un joc de moltes peces, l’escola en va esdevenir element nuclear: allunyada de l’experiència infantil, negadora de les vivències més pregones, es va posar al servei d’una modernitat construïda ideològicament, basada en una veritat científica i en la defensa dels valors més reaccionaris. Sota la seva façana alliberadora, va ajudar a destruir les coses que van ser presentades com a antigues, com a superades. És la metàfora de Gentil.
La literatura oral no es pot destriar de la cultura oral: no és solament un conjunt gairebé il·limitat d’històries, de relats estructurats amb tècniques precises, de cançons, d’aforismes, de textos fixats en una memòria indeleble. Canvia sempre, en la mesura que la societat a la que pertany es mou. S’esborra amb més o menys rotunditat quan aquella societat es transfigura. Abans, és un dels instruments per transmetre coneixements, valors i experiències lligades a una manera de viure que té com a epicentre l’àmbit familiar i com a garantia l’entorn. Igual que la llengua, és a redós de la casa que viu i s’alimenta. És al seu recer que té sentit. Per això transmet, sobretot, seny, seguretat i discerniment de les pròpies pertinences; i ho fa d’una manera eficaç i sentida: perquè ha superat el gresol, el garbell i el porgador de moltes generacions que l’han anat configurant. Aquest és el seu poder, i per això ha persistit. Fins que la nostra societat ha deixat de creure-hi. I això ha estat, també, una cosa volguda, quelcom d’imposat. Si reculo fins al segle XIX –es pot retrocedir molt més- és perquè va ser en aquest segle quan va esdevenir alhora disciplina acadèmica i peça de museu conservada en el formol dels folkloristes, que van escanyar allò que nord enllà anomenaven «l’esperit del poble».
Nord enllà, es basteix i s’extén el missatge d’un ordre nou, el nostre sistema actual, que necessita dues premisses essencials: posseir cada vegada més coses; i reduir cada vegada més l’àmbit familiar. La família i l’entorn més immediat ens separen del mercat. Marxar de casa i treballar per a altri –un doble fracàs, fins aleshores- serà el nou model per poder subsistir, i la integració dels infants deixarà de ser un fet de casa i de l’entorn per esdevenir cada vegada més un fet extern, amb un entorn artificiós, diferent de l’immediat. Quedar-se a casa serà senyal d’incultura, tot allò lligat a la casa ho serà; mentre que en l’allunyament s’hi veuran nous avantatges: el mestre pot donar als infants una instrucció que la família no és capaç de donar (la família és ignorant), i l’escola representa la superació de tots els atavismes i l’oportunitat de treballar per a altri en una posició de menor explotació. Per als més conservadors, l’esforç individual que porta a l’èxit econòmic i a l’elevació social; per als més revolucionaris, la superació de la ignorància com a mesura d’alliberament social. Totes les vies passen per l’escola.
Nord enllà. París, 8 de juny de 1884. Jacint Verdaguer clama des de dalt del turó de Montmartre, on es basteix la basílica del Sacré Cœur. La derrota a la guerra contra Prússia, la fi del Segon Imperi, els mesos de la Comuna i l’inici de la Tercera República semblen el triomf d’un laïcisme en què l’Església ha perdut influència i possessions, i ja no decideix el destí dels pobles. La gent de la gran ciutat és més lliure d’arrecerar-se en indrets que no són sota la trona, i l’existència de Déu és negada. I justament aleshores, aquella tarda del dia de la Trinitat, dels fonaments del temple novell surt una processó de Filles de Maria amb un prec que ressona a les oïdes del poeta de Folgueroles (Dieu de clemence, / Dieu protecteur, / sauvez, sauvez la France / au nom du Sacré Cœur), que acusa:
«Jo em figurava veure l’Església de França captiva i encadenada en les catacombes, aixecant sos ulls a l’escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l’ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sense un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i l’escàndol dels petits, aquests àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s’emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures» . (1)
Mals temps per a l’Església que, tanmateix, el poeta somia victoriosa: «Un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mai sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el Panteó i l’església dels Invàlids; més que el superb edifici de l’Òpera i que l’Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monòlit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis; i al bell cim la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i els afores, les cases, els boscos, els camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d’un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable».
La tradició contra la modernitat? L’Església contra l’Estat? La reacció enfront de la democràcia, la història, la tecnologia, la racionalitat? No ens equivoquem: si retrec aquí les paraules de Verdaguer no és solament perquè representen el sentir d’un dels sectors socials més poderosos del moment. El mateix Verdaguer, en un Canigó meravellós aparegut un any i mig després del seu viatge parisenc, ens proposa els eixos ideològics per a la construcció de la Catalunya ideal. I si la religió n’és un dels fonamentals, la seva conquesta rau no solament en la superioritat damunt d’altres religions. La metàfora de Gentil és la d’un fracàs que es fonamenta en una actuació massa semblant a la dels herois de la literatura oral: la recerca d’una flor meravellosa, la introducció en un món feètic, el procés de seducció del protagonista, la nit de Sant Joan, la substitució de la personalitat cavalleresca, el somni, la presó d’amor, el viatge en barca, la volada per l’espai, la davallada a l’infern, etc. . (2) Una actuació que –en la victòria dels nostres- li val el càstig més sever, la mort a mans del comte Guifré per allò que és una traïció. La literatura oral, doncs, comdemnada: no solament com a retrògrada, antiga, immòbil, sinó com a oposició delirant a la construcció de la Pàtria. I això, per part d’un escriptor que, d’alguna manera, va dedicar la vida, i amb molt d’èxit, a construir una mena de poesia popular alternativa.
Els esforços de l’Església, en la construcció de la societat moderna, es van adreçar sobretot a «aquests àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s’emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures»: el somni era (és) el monopoli d’un sistema escolar en l’edificació del qual també estaven d’acord els altres sectors poderosos, incloses les autoritats liberals. La creació de tota mena d’Instituts religiosos dedicats a l’ensenyament i de tots els internats que n’hem conegut, en són l’exemple més pregon. Al costat d’això, la invasió de l’àmbit familiar a base de lectures devotes i campanyes del sant rosari no va trobar una forma d’estructuració tan eficaç. L’escola havia de superar la ignorància familiar, els atavismes traïdors, i esdevenir l’oportunitat de marxar de casa i treballar per a altri, objectius de la família actual. En això estaven d’acord tots. I per a això es va bastir la gran contradicció: l’instrument que havia de consolidar una mentalitat on calia posseir cada vegada més coses i reduir cada vegada més l’àmbit familiar, es presentava alhora com a servadora dels valors més tradicionals (la religió) i dels més moderns (els nous coneixements).
En aquest context, la literatura oral havia de deixar de ser popular i esdevenir alhora disciplina acadèmica i peça de museu conservada en el formol dels folkloristes. La metàfora de Gentil, mort pels pares de la Pàtria i, això sí, enterrat amb tota solemnitat.
NOTES
1. Apuntacions d'un viatge al centre i nord d'Europa, publicat en el volum Excursions i Viatges (1887).
2. Vegeu l'article de Joaquim Molas al volum 7 de la Història de la Literatura Catalana (Ariel, 1986, pàgs. 270-279)
Jacint Creus és filòleg, doctor en Antropologia Cultural i professor de la Universitat de Barcelona
Tags:
Comparteix
