Pensament i acció
Gràcies a la immersió lingüística. Models d'escola i models d'educació lingüística.
11-09-2010
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15
Ampliar...En despuntar el segle XXI, el model d’educació lingüística iniciat a Catalunya el 1983 amb la Llei de normalització lingüística ha entrat en una nova fase. L’arribada d’un contingent important d’alumnes que, en conjunt, poden parlar més de 100 llengües, reforça l’encert de la decisió presa als anys vuitanta del segle xx de no separar els alumnes per raó de llengua. Amb aquest article repassem, de la mà d’un expert, el recorregut fet per l’escola catalana en matèria lingüística, i revisem altres models que per raons diferents ens són propers, com el valencià i el basc.
Probablement una de les millors decisions de país va ser la que vam prendre el 1983, amb motiu del debat de la Llei de normalització lingüística. Vam acordar que no separaríem mai l’alumnat per raó de llengua a les escoles catalanes. Era una consigna que manllevàvem d’Alexandre Galí, una figura important per a la pedagogia catalana, respectada i admirada per tothom.
Tanmateix, la Catalunya dels anys vuitanta del segle passat no era la Catalunya que Galí havia conegut els anys trenta. Bona part de la població havia nascut a la resta de l’Estat i era, doncs, castellanoparlant. La temptació de fer escoles per als «catalans» i escoles per als «castellans» era present; o si es vol, deixar que l’escola privada escolaritzés majoritàriament l’alumnat autòcton i l’escola pública s’encarregués dels immigrants (com, de fet, succeïa en l’entorn metropolità). I no és d’estranyar que sorgissin diferents posicions sobre el tractament de la llengua a l’escola. Bàsicament dues: la dels qui adduïen que calia acollir cada infant en la seva llengua i introduir-li l’altra progressivament. I la dels qui sostenien que calia impartir des de bon principi tot l’ensenyament en català. La primera posició hauria comportat constituir grups classe diferenciats en funció de la llengua dels alumnes . S’hauria contravingut així la consigna de Galí...
Sortosament, la clarividència de les persones que eren al capdavant de la política educativa dels diferents grups polítics va fer possible l’acord (de la major part de les forces polítiques democràtiques i catalanistes) en un model d’escola en què «L’alumnat no ha d’ésser separat en centres [...] diferents per raó de la seva llengua habitual», segons que deia la Llei de normalització lingüística.
Ampliar...L’estratègia que va fer possible una sola escola: la immersió
L’escola és una peça clau, per bé que no l’única, per garantir que l’alumnat d’avui, els ciutadans del demà, adquireixin un domini suficient de la llengua pròpia, al costat d’un coneixement necessari de la cultura del país on viu. Per això, des de bon principi, la Generalitat recuperada va tenir una preocupació per les qüestions que afectaven l’ensenyament de la llengua.
Es va definir l’escola de Catalunya com escola catalana en llengua i continguts, la qual cosa equivalia a facilitar que tots els centres escolars poguessin implementar un currículum en la llengua del país i arrelat en la cultura pròpia. Per a això, era tan important que la Generalitat assumís les competències educatives i pogués desplegar un model propi.
Centrant-nos en l’aspecte lingüístic, el repte era com fer possible que, al mateix temps que no se separava l’alumnat en centres o en classes diferents, es permetia que tothom aprengués fins a un nivell suficient la llengua del país. La solució va venir de la mà d’un programa que s’havia posat en marxa al Quebec, en una situació de contacte de llengües similar a la que hi havia a Catalunya: la immersió lingüística.
Aquest programa consistia en un canvi de llengua de la llar a l’escola, amb el consentiment dels pares i sense necessitat que l’infant abandonés la seva llengua d’origen. És a dir, l’alumnat, que té una llengua familiar determinada, és escolaritzat de manera total (<<immersió>>) en una nova llengua diferent de la que utilitza habitualment a casa. És també en la nova llengua que realitza l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. En el moment que l’infant comença a dominar la llengua de l’escola, de manera progressiva, es va introduint en el currículum la seva pròpia llengua, de manera que en acabar l’escolaritat obligatòria, el noi o noia té un domini equivalent en ambdues llengües: la de la llar i la de l’escola .
La implantació de la immersió requereix un notable esforç, no solament per part de l’administració, sinó també del col•lectiu docent, que és, al capdavall, qui ha de dur les mesures previstes a l’aula i fer-ho amb èxit. Val a dir que el conjunt del professorat català, que era qui estava cridat a implementar la immersió, va respondre de manera exemplar. Cal tenir en compte que la gran majoria no havia après català ni en català al llarg de la seva escolaritat . L’aplicació del programa d’immersió és considerat un exemple paradigmàtic d’innovació en l’ensenyament de la llengua, en dinàmica a l’aula, en materials curriculars, en formació del professorat, etc.
La immersió durant els primers cursos de l’escolaritat (normalment es limita fins a segon curs de Primària), inclòs l’aprenentatge de la lectoescriptura, va fer possible que l’alumnat no catalanoparlant pogués continuar la seva escolaritat utilitzant el català com a llengua vehicular, fer l’aprenentatge del castellà de manera progressiva i acabar l’escolaritat obligatòria amb un nivell equivalent en ambdues llengües, com demostren totes les proves fetes al llarg dels darrers 25 anys.
Remarquem dos factors importants per a l’èxit del programa d’immersió. D’una banda, la implicació i complicitat de les famílies no catalanoparlants que van intuir que la immersió reportaria beneficis per als seus fills i filles, ja que s’assegurava una més gran qualitat (recursos i formació, sobretot) en els centres on es desenvolupava el programa. Però el consentiment de les famílies implicava sobretot una actitud positiva cap a la llengua catalana, la qual cosa va actuar com un "valor afegit intangible" d'alt nivell, ja que comportava també un més gran compromís de les famílies en l’educació global dels fills. I, per últim, però no pas menys important, el seguiment i avaluació constant del programa per part de figures universitàries rellevants, com és ara el doctor Miquel Siguan, el psicolingüista Ignasi Vila i tants altres, que n’anaren constatant i difonent els avenços.
Ampliar...Es pot afirmar, doncs, que gràcies a la immersió va ser possible l’escola catalana arreu, en centres metropolitans i en centres rurals; en centres públics i en centres concertats o privats...
L’escola catalana
A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials --català, castellà--, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.
• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.
• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.
• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.
• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).
• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera --i del castellà, òbviament.
• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).
Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l'Estat espanyol.
Ampliar...Nous reptes en el tombant de segle
En arribar al segle XXI, aquest model ha entrat en una nova fase, sotraguejat per l’arribada d’un contingent important d’alumnat nouvingut provinent d’arreu del planeta. Ara ja no es tracta d’alumnes no catalanoparlants que tenen una altra llengua comuna, el castellà, com els anys vuitanta. Ara es tracta d’infants que, en conjunt, poden representar més de 100 llengües diferents . Davant d’aquesta situació, però, s’ha donat també una resposta original i innovadora: les aules d’acollida, que apliquen bona part de les tècniques apreses en el programa d’immersió. I al mateix temps s’ha renovat aquest programa sobre noves bases i s’han posat en marxa altres iniciatives per implicar les famílies i tota la comunitat a la recerca de la complicitat que asseguri la continuïtat i coherència escola-entorn (els plans educatius d’entorn). El conjunt del programa, conegut com a Pla LIC (Pla per a la llengua i la cohesió social), encara és objecte d’implementació. Tanmateix, ja se’n pot fer una primera avaluació molt positiva, des del moment que ha ajudat a donar resposta als nous reptes plantejats per un increment notable de la immigració a les escoles catalanes.
El Pla LIC ha permès, una vegada més, no separar l’alumnat per raó de llengua, ja que el recurs de l’aula d’acollida en el mateix centre és concebut com un suport conjuntural i temporal, mentre l’alumne no adquireix els mínims indispensables per a la comunicació amb la resta de companys del seu grup natural. Per això, el Pla LIC es reclama ara i adés deutor del Programa d'immersió lingüística i continuador natural del bon fer pedagògic dels mestres i professors que els anys vuitanta, amb l’ajut de l’administració com ara, van protagonitzar una tasca ímproba al servei del país i de la cohesió social.
El cas de les Illes
La situació a les Illes Balears es plantejà de manera similar al Principat –no així al País Valencià, com veurem tot seguit. De fet, la relació entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha estat aquests darrers 30 anys fluida i de franca col•laboració. Materials, formació, assessorament, idees i plantejaments han circulat de les Illes al Principat, i viceversa, en un exemple d’alineament davant de problemes comuns.
Alumnes separats per raó de llengua
El cas del País Valencià
Des de bon principi, les autoritats educatives del País Valencià es movien entre dues aigües: d’una banda, la pressió per part de mestres, famílies i organitzacions civils en favor de la normalització lingüística (del valencià o del català, tant se val el nom!); i de l’altra, la resistència de nuclis importants contraris a la valencianització de l’educació. L’excusa que una part del territori (un 10%) ha estat sempre castellanoparlant va servir perfectament per dissenyar un model que s’ha revelat ineficaç de cara a fer avançar el domini de la llengua autòctona per part de la majoria de la població. L’escassa decisió (i convicció) dels primers governs socialistes va fer que s’establís un model en què es distingeixen els següents tipus de centres i de programes a l’hora de tractar la llengua a l’escola:
a) Model monolingüe, amb el castellà com a llengua vehicular o d’aprenentatge i el català com a assignatura setmanal. Es dóna a la zona castellanoparlant del País.
b) Model bilingüe, amb diferents programes opcionals:
• Programa d'ensenyament en valencià (PEV), popularment conegut com <<línies en valencià>>, adreçat a la població catalanoparlant. Es tracta d’un programa de <<manteniment de la llengua de la llar>>, tal com es coneix internacionalment aquest tipus d’actuacions.
• Programa d'immersió lingüística (PIL), que, semblantment a l’anterior, també és conegut com a <<línies en valencià>>. Tanmateix, en aquest cas, la població destinatària seria l’alumnat de zones amb predomini de població castellanoparlant. Com en el cas del Principat, es tracta d’un programa de <<canvi de llengua de la llar a l'escola>>.
• Programa d’incorporació progressiva (PIP), en què s’inicia en llengua castellana i el català hi va guanyant progressivament més pes horari.
• Posteriorment, a partir de 1998, es va posar en marxa el Programa d'educació bilingüe enriquit, en què s’introdueix una tercera llengua (generalment, anglès) des dels primers cursos de l’escolarització.
Un balanç d’aquest model de tractament de la llengua a l’escola no pot pas ser positiu, ja que no ha permès avançar en el domini de la llengua ni en la seva normalització. Els dos programes pròpiament valencianitzadors (el PEV i el PIL) no han arribat mai més enllà del 30% de la població. Contínuament es troben sotmesos a dificultats i obstacles posats... per la mateixa administració. Si aguanten és en bona part gràcies al professorat i a la societat civil, especialment gràcies a l’actuació exemplar del grup Escola Valenciana , que mobilitza cada any milers de persones en defensa de les línies en valencià, sempre amenaçades per una administració poc menys que hostil cap a la normalització de la llengua pròpia.
El més perillós, però, és la progressiva fragmentació social que es va produint: mentre que les línies en valencià es concentren a l’escola pública i al nord del País (Castelló); el model en castellà (totalment o gairebé) es dóna sobretot en centres concertats i privats, i especialment al sud (Alacant). Aquesta perspectiva no augura res de positiu per a la llengua ni per a la cohesió social.
Els models d’escola basca
Al País Basc la relació entre les llengües presents, èuscar i castellà o francès, és força diferent de la que hi ha entre català i castellà. D’una banda, la distància en termes de sistema lingüístic és molt més gran; de l’altra, la situació històrica del basc és de pura supervivència des de fa unes quantes desenes d’anys.
Sota la dictadura franquista, van proliferar iniciatives radicals per part de la població civil per escolaritzar els infants bascoparlants en centres quasi clandestins, que reberen el nom popular d’ikastoles [9] . Deixant de banda les ikastoles d’abans de la guerra civil espanyola i alguna iniciativa individual a la immediata postguerra, el nou moviment d’ikastoles renasqué a finals dels cinquanta i, sobretot, durant els anys seixanta i setanta. Un text legal del governador de Guipúscoa constata el 1968 que hi havia <<numerosos niños inscritos en centros no autorizados>> i <<varios miles de niños que asisten a centros que escapan de todo control>>. Es calcula que l’any 1974 hi havia uns 25.000 alumnes escolaritzats en unes 130 ikastoles als diferents territoris d’Euskal Herria.
Hem d’entendre les ikastoles com una genuïna manifestació de voluntat popular per mantenir i preservar el patrimoni lingüístic. Probablement com en pocs països del món s’ha donat. El programa que s’hi desenvolupava partia de l’ensenyament íntegrament en basc, així com de continguts propis de la cultura basca.
Amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció de les competències educatives per part del govern basc, es va establir un model singular que permetia, inicialment, avançar sense tensions en un procés pacífic quant al tractament de la llengua a l’escola. Deixant de banda les ikastoles, que van conservar la seva especificitat, la resta de centres educatius bascos (i el mateix val per als navarresos) es van adscriure a un dels tres models següents:
• Model A: S’hi fa tot en castellà, exceptuant l’assignatura d’èuscar. Aquest model ha experimentat una notable davallada, de manera que avui només representa un 3,9% del total de l’alumnat d’educació infantil; un 19,7% del de primària; i un 16,8% del de secundària obligatòria, segons dades del mateix govern basc.
• Model B: Una part de les matèries s’hi fa en castellà i una altra part, en èuscar. Tot i que no ha baixat tant com el model A, també es troba en descens: 22% d’educació infantil; 23% d’educació primària; i 28,38% de secundària obligatòria.
• Model D [12] : Totes les assignatures s’hi imparteixen en èuscar, excepte la de llengua castellana. Seria, per tant, un model similar a les ikastoles. Avui representen el 73,4% de la matrícula d’educació infantil; un 57,3% de la de primària; i un 54% d’educació secundària obligatòria.
La situació no seria tan optimista en la formació professional (13,3% d’ensenyament en euskera) ni a la universitat pública (21% d’alumnes segueixen alguna matèria en èuscar). A la selectivitat, un 57% s’examina en euskera i un 43, en castellà.
Aquestes dades poden variar per territoris i per tipologia de centres (públics, concertats...). Igualment, hi hauria diferències notables entre Euskadi i Navarra. Al País Basc francès, malgrat la no oficialitat de l’èuscar, es calcula que un 30% de l’alumnat de primària estudia en euskera .
Les ikastoles, en el context de la democràcia, han continuat funcionant al seu aire i amb un acord especial amb el govern, com a escoles concertades des del punt de vista legal. Tot i que serien assimilables als centres del model D, la seva especificitat ha estat respectada per l’administració, de manera que es considera una xarxa d’escoles a part de la resta.
Des del punt de vista de domini de la llengua, hom debat si els nivells de suficiència en acabar l’escolaritat obligatòria són els que caldrien. Sembla que hi ha un 30% d’alumnes del model D (i, presumiblement, molts més en els altres dos models) que no assoleixen un domini suficient d’èuscar. Aquesta va ser una de les raons per la qual el govern basc, entre el 2007 i el 2009, va proposar una reforma dels models d’escola basca segons el tractament de la llengua. A més d’introduir una tercera llengua de manera primerenca, aquesta reforma proposava substituir els tres models de centres per un únic model amb un Nou Marc d’Aprenentatge i Ensenyament de les Llengües a Euskadi. Es pretenia superar la divisió entre els tres tipus de centres i instaurar un model més fluid en què es fixés el mínim de domini de la llengua pròpia per als alumnes. Tanmateix, la proposta no va passar de ser objecte de debat entre els diferents grups polítics del govern i de l’oposició. De fet, l’evolució dels models d’escola basca s’ha vist condicionada per factors polítics, ja que el canvi de signe ideològic al capdavant del govern basc al mes de maig de 2009 va aturar la reforma anunciada per l’anterior govern des de 2007 i ha deixat, de moment, les coses com estaven.
A tall de conclusió
La llengua és un element cabdal en el procés educatiu. El tractament que en fa l’escola no és només com a matèria d’aprenentatge en si mateix. La llengua és el vehicle pel qual es realitza l’aprenentatge de gairebé totes les matèries: la majoria d’àrees curriculars, bona part dels continguts es vehiculen per mitjà del llenguatge. Per això, la relació entre llengua i aprenentatge és un punt cabdal en la pedagogia i de la psicologia de l’educació. Avui sabem que aprenem a pensar i a parlar gràcies al fet de viure en una comunitat parlant, que sense la mediació del sistema de signes lingüístics un infant no podria realitzar la major part dels aprenentatges que realitza. Per això, parlar del tractament que l’escola fa de la llengua --com a matèria, però sobretot com a vehicle per a l’aprenentatge, <<en quina llengua s'ensenya>> -- és un element clau per a qualsevol model d’escola i d’educació. Però també ho és de cara a construir una comunitat social en què els seus membres tinguin un instrument comú per entendre’s, un sistema de signes compartit, portador d’una cultura comuna gràcies justament a la llengua que la vehicula.
Quan debatem de models d’escola i llengua, en el fons estem debatent models de societat. Una societat cohesionada comparteix, en primer lloc, un llenguatge comú que permet als seus membres construir plegats un projecte de futur, a partir d’un diàleg intercultural, si aquella societat està formada, com la catalana, per persones autòctones i persones vingudes d’arreu del món. L’instrument que pot fer possible aquest diàleg és, sens dubte, la llengua comuna.
-----------------------------------
[9] El terme és un neologisme format a partir del verb basc ikasi, “aprendre, estudiar” per analogia amb eskola. I se sol entendre com un centre educatiu que ensenya en basc, amb una organització especial.
[12] Recordem que en èuscar no existeix la lletra C, substituïda per
Tags:
Comparteix
