Pensament i acció
Hipòtesi referèndum: la identitat catalana davant de les urnes
11-09-2008
Autor
Francis Manzano
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2008 - Número 9. Número 9
La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va presentar el maig passat l’informe Llengua i identitat a Catalunya 2008. Un estudi sobre usos lingüístics, identificació
amb el territori i posicionament polític, que s’ha convertit en l’enquesta que dóna una victòria més clara als partidaris de la independència en cas de convocar-se un referèndum: un 36 % hi votarien a favor enfront del 22 %, que ho farien en contra. Indecisos i abstencionistes completen una fotografia que també revela, per exemple, que una gran majoria vol que les administracions catalanes gestionin tots els impostos o que en 10 anys hi ha 838.000 persones més que saben parlar català.
És una pregunta directa i entenedora. Una pregunta, nova en aquest tipus de sondejos, que demana a l’enquestat primer si aniria a votar o no, i, només si hi anés, en quin sentit votaria. I d’aquesta pregunta tan precisa, el “sí” a la secessió d’Espanya en resultaria guanyador. Mai abans cap altra enquesta no havia donat la victòria als independentistes en un hipotètic referèndum, van assegurar en la presentació de l’estudi els seus responsables per part de la UOC, els professors Miquel Strubell i Isidor Marí. No solament això: la distància entre els “a favor” i els “en contra” seria prou ampla com perquè els resultats fossin acceptats internacionalment, ja que satisfan els criteris mínims exigits per la Unió Europea.
D’una mostra de 1.006 persones, majors de 15 anys, consultades al gener d’aquest 2008, un 59 % diuen que anirien a votar segur: el 36,5 % ho faria a favor de la independència de Catalunya i el 22,1 %, en contra. Un altre 27 % té clar que s’abstindria o no aniria a votar. Els indecisos que no saben encara què farien representen el 12 % dels enquestats. Per tant, el comportament final d’aquests no podria invertir el signe del resultat, tot i que sí que determinaria el marge de la victòria independentista. En el cas que cap d’ells votés, el “sí” guanyaria amb el 62 % contra el 37 %. Si la meitat anessin a votar i ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56 %. I en el pitjor supòsit des del punt de vista sobiranista, si tots els indecisos votessin en contra, l’opció per la independència continuaria sent majoritària: el 52 % enfront del 47 %. Només en aquest darrer escenari, certament poc plausible, es deixaria de complir un dels dos requisits definits per la UE –i aplicats a la consulta de Montenegro– per acceptar els resultats d’un referèndum: que participi més de la meitat del cens i que els votants per l’autodeterminació superin el 55 %.
Els llocs d’origen marquen diferències a l’hora d’escollir opció. Un 44 % dels nascuts als Països Catalans votaria a favor de la independència, igual que ho faria un 20,6 % dels que provenen de la resta de l’Estat espanyol. Entre aquests últims, l’opció majoritària, però, és l’abstenció (36 %), seguida del vot unionista (25%). Els que se senten només catalans o més catalans que espanyols també tenen el “sí” com a opció preferida (74 % i 5 %, respectivament), mentre que els que se senten tant catalans com espanyols estan més dividits: el 37 % s’hi abstindria, el 31 % hi votaria en contra i el 18 % votaria a favor.
Altres enquestes, com, per exemple, la del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), també pregunten amb regularitat sobre la relació de Catalunya amb Espanya, però només en termes de preferència política i no com a intenció de vot. En el baròmetre del maig passat, un 33,4 % dels enquestats eren partidaris que Catalunya fos un estat propi dins d’una Espanya federal. Directament a favor de la independència s’expressaven el 17,6 %, una dada que es manté dins l’arc estable de resultats dels darrers anys. Així doncs, de cara a un hipotètic referèndum, l’enquesta de la UOC és la que aporta resultats menys equívocs, ja que no obliga a especular sobre quants dels “federalistes” votarien “sí” a l’autodeterminació; en tot cas, aconsegueix destriar-los. També és interessant fixar-se en el fet que els votants secessionistes obtindrien una representació superior a la que ha obtingut mai cap partit polític en cap elecció. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que l’informe de la UOC inclou respostes de joves de 15 a 17 anys, que no tenen dret a vot.
Més poder de decisió
Al marge de la pregunta sobre el referèndum, l’enquesta també demana posicionament als enquestats sobre quatre qüestions de caire polític relacionades amb el territori. I en tots quatre casos s’imposa la posició sobiranista, i en concret la resposta més contundent: “totalment a favor”. On rep més suport aquesta opció (58 %) és en la possibilitat que Catalunya sigui responsable dels seus transports, com ara trens, aeroports, autopistes de peatge, etc. S’ha d’afegir a més un 21 % que hi està “més aviat a favor”. Gairebé la meitat dels enquestats (49 %) són totalment partidaris que les Administracions catalanes passin a recaptar i decidir la distribució de tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses catalanes.
Pel que fa a les seleccions esportives catalanes, també són majoria els que volen que juguin partits oficials internacionals: un 39 % i un 13 % “totalment” i “més aviat a favor”, respectivament; destaca també un 35 % que li és indiferent. I respecte a la presència del català a la Unió Europea, també una àmplia majoria (72 %) tria les opcions favorables al fet que en sigui llengua oficial i de treball com ho és el portuguès o el txec. En cap d’aquestes quatre preguntes, les postures de “més aviat en contra” i “totalment en contra” no obtenen, per separat, percentatges superiors al 5 %.
A l’hora de triar una identitat nacional, un 31 % de la població declara sentir-se tant català com espanyol. Els segueixen els que se senten només catalans (23 %) i més catalans que espanyols (19 %). Molt lluny queden els que diuen sentir-se només espanyols (7 %) o més espanyols que catalans (6 %). Aquests resultats vénen força determinats per la procedència. Entre els originaris dels Països Catalans predomina la identificació amb el propi territori, mentre que els nascuts a la resta de l’Estat es decanten majoritàriament per l’opció “tant català com espanyol”.
Justament les identitats i la seva complexitat són l’àmbit d’estudi del nou grup de recerca Identi.cat, creat a la UOC. Ha estat en aquest marc, i amb l’objectiu d’aprofundir des del debat acadèmic i social, que s’ha encarregat l’informe, que de fet pren com a base el qüestionari i el mètode emprats per l’empresa DYM en una enquesta del gener de 1998, centrada, en aquell cas, exclusivament en la realitat sociolingüística de la població catalana.
Una dècada de llengua
Ara, 10 anys després, la comparació entre els resultats d’aquella enquesta i els de l’actual ofereix un ric ventall de dades sobre l’evolució del coneixement i dels usos del català. Per començar, el nombre de persones que saben català ha augmentat al voltant d’un milió. Concretant en algunes competències: el saben parlar 838.000 persones més i escriure’l, gairebé 900.000 més. Això són xifres absolutes i és cert que la població en conjunt també s’ha incrementat molt aquest temps, però també ho és que ha crescut fonamentalment amb immigrants que d’entrada no tenien cap coneixement del català. En termes percentuals, l’increment és més suau, però destaca l’escriptura, que passa del 55 % al 62 %. D’altra banda, Strubell ha assenyalat que aquestes dades no impliquen un retrocés del castellà a Catalunya. La prova és que les notes mitjanes de castellà que es posen els mateixos enquestats en les quatre competències (entendre, parlar, llegir i escriure) són sempre millors que les de català, fins i tot entre el grup més jove, de 15 a 24 anys.
Preguntats per quina va ser la seva primera llengua parlada a la llar, només un 37 % tenien el català. En canvi, el tenen com a llengua d’ús habitual un 43%, i encara es podria afegir un 6% que utilitzen el català i el castellà igual. Aquest contrast té diverses implicacions. Primera, que a Catalunya, unes 366.000 persones que no van tenir el català com a primera llengua a casa l’han adoptat ara com a llengua habitual. De la mateixa manera, 336.000 més l’han adoptat al costat del castellà. Però on i quan es produeix aquest transvasament?
Una àmplia majoria (el 42 % dels que no tenien el català com a primera llengua) reconeix que va començar a parlar-lo socialment –amb amics, a la feina, al carrer– després dels 17 anys. De fet, la mitjana de les respostes és 21 anys. Els motius pels quals comencen a parlar-lo són diversos, però predominen els laborals (18 %), seguits dels amics (12 %) i dels companys d’estudis (11 %). És a dir, el lloc de treball ha contribuït al fet que molta gent “s’iniciï” en el català, i això que les dades d’ús no semblen tan positives: a la feina utilitzen només el català el 27 % dels enquestats, enfront del 31 %, que fan servir només el castellà; i un 38 % utilitzen tant una llengua com l’altra.
L’altre àmbit on es produeix una inversió d’usos és en les relacions pares-fills. Confirmant el que ja han demostrat altres enquestes, l’estudi indica que moltes persones que parlaven castellà amb els pares ara parlen en català amb els seus fills. De fet, en el conjunt de la població, el castellà predomina en totes les relacions (amb pares, germans i parella), excepte amb els fills: un 33 % de pares s’hi dirigeix en castellà, mentre arriben ja al 45 % els que utilitzen el català. Una dada positiva per mirar al futur.
>>> Francis Manzano és periodista.
Tags:
Comparteix
