Pensament i acció
HOMENOT. Moisès Broggi
13-12-2011
Autor
Text: Carles Brasó i Broggi / Il·lustració: Martí Abril
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2011. Número 19
Ampliar...Moisès Broggi (Barcelona, 1908) fou un prestigiós cirurgià i actualment és escriptor i humanista. Ha viscut més d’un segle de canvis i transformacions radicals en el nostre país i la seva trajectòria ha estat premiada en diverses ocasions. L’experiència que acumula és un rar i preciós tresor. Ara, amb la lucidesa de qui ha passat per molts tràngols, en Moisès ens ofereix la seva opinió sobre els problemes del present. Aquesta visió i el seu compromís cívic han de servir d’exemple per a les futures generacions.
Buscàvem tresors sota les pedres. Amb l’amic i cunyat Pere Quintana s’havien comprat un detector de metalls a mitges. Llavors, jo tenia sis o set anys i passava una part de les vacances d’estiu amb els avis a Avinyonet de Puigventós. En Moisès i en Pere van decidir que jo seria l’encarregat de cavar i buscar quan xiulés l’aparell. No cal dir que els tresors que jo imaginava no van aparèixer mai, i tot el que vaig desenterrar fou una clau perduda que vaig guardar durant un temps.
Mentre passejàvem, els dos amics xerraven i jo els escoltava. De seguida vaig copsar la vàlua de les històries que sorgien pel camí. En Moisès contava com en els primers viatges al Port de la Selva va conèixer la història de Luard el Mariner. Era un pescador molt peculiar —tal com el definí l’homenot Josep Maria de Sagarra— aficionat a l’alcohol i la soledat. En el poble es deia que en Luard havia vist una sirena. De nit, tot collint la xarxa a alta mar se li va aparèixer de l’aigua una dona amb ulls grossos que el mirava fixament. Espantat, va tirar la xarxa i la sirena es va submergir. En Moisès suposava que es podria tractar d’una foca monge, espècie en perill d’extinció que aleshores abundava al Cap de Creus. En aquell moment, el que més em va impressionar va ser la història en si. Ara, en canvi, valoro l’art de la conversa, aquesta capacitat que té en Moisès, i molta gent gran, d’explicar bones històries.
De l’art de la cirurgia no crec que pugui dir res que no sigui ja conegut. Només afegiré que conservo, com molta gent a Catalunya, una cicatriu perfectament suturada, en el meu cas d’apendicitis. Com que me la va cosir l’avi, la llueixo amb orgull. En una altra ocasió em va ensenyar com calia rentar-se les mans. Un dia, després de jugar a l’aire lliure, amb el sol ponent-se a les Alberes, jo creia que no calia rentar-se les mans per anar a sopar. En Moisès em va explicar per què me les havia de rentar i, de passada, em va fer una classe pràctica de com un bon cirurgià es renta les mans: amb precisió i paciència. Sense presses. Així és com es fan les coses importants.
Després, jo vaig anar creixent i a en Moisès se li rebaixava el cos, però no el cap. Moltes vegades li han preguntat quin és el seu secret per arribar a la centena de la manera que ell ho ha fet. I en Moisès ha donat diverses respostes, però segurament cap d’elles definitiva. Jo m’atreveixo a dir que una de les qualitats que més admiro d’ell és la capacitat d’interessar-se per tot. La meva família acostuma a dir que en Moisès no diu mai que no. Qualsevol cosa, per més intranscendent que sembli, desperta la seva curiositat i no vol deixar mai de participar en totes les activitats possibles. Perquè el meu avi és un animal social, no pot evitar relacionar-se amb altra gent, escoltar les opinions més diverses, entrar en els cercles socials més insospitats... En definitiva, moure’s, veure món.
I és clar, això li ve de lluny: de les seves vivències durant els anys vint, la Guerra Civil, el franquisme, la transició, la democràcia i un llarg etcètera. Li ve d’haver viscut en primera persona tot allò que els de la meva generació hem après als llibres de text. D’aquestes experiències passades em quedo amb una lliçó final: l’avi, i mestre, Moisès ens diu que el més important no són tant les idees com les persones que t’envolten. Aquests i altres són els tresors que he anat trobant mentre passejo amb en Moisès Broggi, l’homenot.
>>>Carles Brasó i Broggi és nét de Moisès Broggi i autor del llibre de converses amb el seu avi Sobre el camí de la vida (Ediciones B).
Comparteix
