Pensament i acció
¿Igualtat i equiparació legal?
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Els anys 2006 i 2007 van ser dos anys de canvis legislatius en les normes bàsiques dels territoris de llengua catalana dins l’Estat espanyol. És així que es va aprovar la modificació de l’Estatut d’autonomia del País Valencià (Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril), la promulgació d’un nou estatut per a Catalunya (Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol), la reforma de l’Estatut de les Illes Balears (Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer) i, finalment, la reforma de l’Estatut d’Aragó (Llei orgànica 5/2007, de 20 d’abril).
Pel que fa a la Catalunya del Nord, dins la República Francesa, el Consell General dels Pirineus Orientals ha reconegut per primera vegada des de l’annexió a França el 1659 i la prohibició del català el 1700, l’existència i l’ús oficial del català al costat del francès, mitjançant l’aprovació de la Carta en favor del català, aprovada el 10 de desembre de 2007. I la República ha aprovat introduir un article (el 75.1) en què s’afirma: “Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França”. I malauradament, no s’ha fet cap canvi important, ni per descomptat cap avanç, en la legislació sobre la llengua a l’Alguer.
De tota manera, val a dir que els canvis legals introduïts en aquests Estatuts tampoc no han estat un gran avanç, excepte en el cas del Principat de Catalunya, on sí que hi ha hagut progressos importants. Però així i tot, en cap cas no s’ha arribat al que realment necessita la llengua catalana: una vertadera equiparació de les conseqüències del concepte d’oficialitat entre el castellà i el català. Això és, que un mateix concepte legal, la declaració d’oficialitat, tinga necessàriament unes mateixes conseqüències jurídiques per a una llengua que per a l’altra, i, per tant, uns mateixos drets i uns mateixos deures, tant per als ciutadans com també per a les administracions.
Així, si fem l’anàlisi de les millores introduïdes en aquestes lleis i fent una gradació de menys a més, cal dir que la Carta en favor del català i l’article de la Constitució francesa que reconeix les “llengües regionals” són –vista la realitat de negació absoluta de cap llengua que no fos la francesa–, dos importants avanços, però per ara i per desgràcia, només en el terreny simbòlic i de la potencialitat, perquè s’han traduït en pocs fets concrets.
L’Estatut d’Aragó, finalment, no ha inclòs l’oficialitat del català a la Franja i, per tant, l’avanç ha estat nul. Hi havia una certa esperança respecte del reconeixement de la realitat lingüística de la Franja, però a la fi, els pactes polítics dels dos grans partits estatals ho han impedit. Ara, i com es repeteix cíclicament des de ja fa pràcticament 20 anys, el Govern d’Aragó ha anunciat la promulgació d’una llei de llengües. Per les declaracions dels responsables del govern aragonès, però, aquesta llei només preveu reconèixer l’existència del català i la voluntarietat en l’ensenyament i en algun ús públic, però no pas l’oficialitat. És a dir, en el cas que anés endavant –cosa que a hores d’ara és ben dubtosa vista tota la història– tampoc no implicaria cap avanç substancial per al català, perquè continuaria sense tenir l’estatus de llengua oficial.
Seguint la gradació ascendent, cal veure els canvis que s’han introduït en l’Estatut valencià, els quals no han comportat cap millora substancial en l’estatus de la llengua ni per descomptat cap avanç en els drets lingüístics dels catalanoparlants. Les modificacions s’han centrat a reconèixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a “institució normativa de l’idioma valencià” i a establir de manera explícita, conscient i repetitiva les denominacions idioma valencià o llengua valenciana allà on fins ara hi havia un ambigu valencià; al qual hom evitava atribuir els substantius llengua o idioma, en un intent claríssim de voler fixar legalment la separació de valencià respecte de català.
Contràriament, no s’ha previst, per exemple, cap mesura d’exigència de l’ús del català a les administracions ni als seus funcionaris, com sí que ho tenen recollit bé en els respectius estatuts o bé mitjançant la legislació de desplegament d’aquests (lleis de política o de normalització lingüística o lleis de funció pública) les Illes Balears o Catalunya. En aquest sentit, cal ressaltar que ara el Govern Valencià ha presentat als sindicats un esborrany de llei per a l’ordenació i la gestió de la funció pública valenciana, però l’exigència del coneixement de la llengua per a l’accés a la funció pública –allò que se’n diu el requisit lingüístic– només existeix respecte del castellà. L’esborrany de llei té en aquest apartat la mateixa redacció de la llei actualment en vigor, és a dir, cap obligatorietat de coneixement del català. Simplement, un compromís per a aquelles persones que ja han estat nomenades funcionàries, no ja d’acreditar el coneixement, sinó tan sols de “realització de cursos de perfeccionament”.
Així doncs, a dia d’avui, excepció feta de Navarra, el País Valencià és l’únic territori dins de l’Estat espanyol amb reconeixement de doble oficialitat lingüística en què no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia en les proves de selecció per a accedir a la funció pública. Tant a Catalunya, com a les Illes Balears, i també al País Basc o a Galícia, s’exigeix aquest coneixement lingüístic als seus funcionaris. I tot això tenint en compte que la fixació de l’exigència del coneixement de la llengua pròpia, a les Illes Balears, és de l’època del PP de Gabriel Cañellas (1989), i a Galícia, de la de Manuel Fraga (1992).
Pel que fa a l’Estatut balear, cal ressaltar dues novetats. D’una banda, la incorporació al text del dret dels ciutadans a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada en adreçar-se a l’administració, cosa que si bé no obliga aquesta a actuar per defecte en llengua catalana, almenys obliga a respectar l’elecció lingüística dels catalanoparlants. I de l’altra, un desideràtum més que no una previsió legal: “fomentar el pluralisme lingüístic en els mitjans de comunicació”. De moment, sembla que aquest pluralisme no ha acabat de quallar amb totes les conseqüències necessàries, especialment pel que fa a les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en general, i de TV3, en particular.
On potser sí que s’ha tornat a recuperar la normalitat, i pel que fa a l’ensenyament del català, ha estat amb la paralització per part de l’actual govern del decret de trilingüisme que el juny de 2006 va aprovar el govern conservador del Partit Popular i mitjançant el qual es pretenia reduir l’ensenyament del català del 50 al 33 per cent.
Però, sense dubte, la fita més important de tots els canvis estatutaris, ha estat la redacció de l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya, que estableix que: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”. És a dir, que per primera vegada es reconeix el deure de conèixer el català d’una manera generalitzada i en l’àmbit territorial de tota una comunitat autònoma.
Aquest caràcter d’equiparació de drets i deures del català respecte del castellà és el que ha motivat la impugnació per tots els sectors espanyols més reaccionaris d’aquest article davant el Tribunal Constitucional. El deure estatutari de conèixer el català no és cap “aspecte simbòlic” ni menor. Si usar i adoptar la llengua del país és un dels fets més clars d’arrelament i de cohesió socials i si convenim que, en el nostre cas, l’idioma és el pal de paller de la identitat nacional, la importància d’assegurar-ne la normalitat, començant pel pla jurídic, és un aspecte cabdal.
Aquest mandat, doncs, sí que és –seria– un canvi substancial en l’estatus del català, i per això, a diferència del que ha passat en els estatuts d’Aragó, les Illes i el País Valencià, sí que hi hagut un recurs d’inconstitucionalitat. Aquesta és la lliçó que hem d’aprendre els catalanoparlants. Mentre el català és una llengua de segona, amb menys drets per als seus usuaris, ningú no hi troba cap problema legal. Ara bé, quan s’intenta assolir l’estatus de normalitat i es reclamen les mateixes conseqüències jurídiques per a un mateix concepte legal, el de l’oficialitat, es disparen tots els ressorts. Esperem, però, que el Tribunal Constitucional actue amb equitat i confirme la legalitat d’aquest precepte. I confiem també que aquest serà l’exemple a seguir per als altres territoris de parla catalana. Si no és així, caldrà plantejar-se altres vies de relació amb un Estat que es diu democràtic i de dret, però per al qual un mateix concepte jurídic, com l’oficialitat, vol dir coses diferents segons la llengua dels seus ciutadans i que no permet la igualtat ni l’equiparació de drets entre els parlants d’una o d’altra llengua oficial.
Alfons Esteve és advocat i tècnic lingüístic
Tags:
Comparteix
