Pensament i acció
Immersió lingüística a la Catalunya del Nord (o com fer de la necessitat, virtut)
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Diuen que a grans problemes, grans solucions. Una màxima per l’estil degué inspirar, ara fa més de vint anys, els fundadors de La Bressola, una institució que actualment compta amb vuit centres i més de cinc-cents alumnes. Tant és així, que la situació ha esdevingut gairebé paradoxal. I és que el territori on (juntament amb l’Alguer), pitjor salut té el català, és justament l’únic de tot el domini lingüístic on es practica una veritable immersió en aquesta llengua. I no és només La Bressola que així ho demostra, sinó encara un altre projecte, l’escola Arrels.
Asseguren que no ho podien fer d’altra forma, en un context com el seu. I és que, efectivament, a la Catalunya del Nord el procés de substitució lingüística es troba en un estadi molt avançat. De fet, i especialment en nuclis urbans com Perpinyà, és fàcil que el visitant novell se’n torni a casa amb la impressió que la ciutat descoberta és tan genuïnament francesa com Marsella, París o Dijon. És cert que, molt possiblement, aquesta idea s’anirà matisant en posteriors visites. El turista es fixarà, per exemple, que a l’indicador d’entrada a la ciutat per l’A-17 no hi diu Perpignan sinó Perpinyà. O que al bell mig d’aquesta urbs hi ha la Llibreria Catalana i, una mica més enllà, una editorial, de nom Trabucaire, que edita llibres en la llengua d’Espriu. També veurà el visitant que els noms de molts carrers estan escrits en català, i si surt de la capital i es deixa caure per qualsevol poblet dels afores, fins i tot podrà creuar-se amb gent que el parla. I és que sí, encara n’hi ha, de català, a la Catalunya del Nord. Però no ens enganyem. Perquè tan cert com això ho és que, en la major part d’aquestes terres, els vestigis de llengua pròpia són tan escassos que sovint passen desapercebuts. Definitivament, l’idioma omnipresent avui al Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya és el francès.
L’opció habitual de la majoria de ciutadans és acceptar sense més problema l’estat actual de la qüestió lingüística. Una qüestió que, també a moltes persones, i sovint de forma inconscient, els sembla fruit d’una mena d’evolució natural. O que, si més no, consideren de poca rellevància. No és el cas, però, del director general de La Bressola, Joan Pere LeBihan. Per a ell, la situació actual del català a la Catalunya del Nord (igual que la de la resta de llengües diferents del francès que hi ha en aquest Estat), pot ser qualsevol cosa menys resultat de cap procés natural. Recorda LeBihan que “quan Lluís XIV va annexionar les comarques del nord, va declarar que «l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa»”. I afegeix: “Aquesta declaració va inspirar la política de l’Estat francès de cara a la nostra llengua fins avui dia, és a dir, durant més de tres segles”. La rebel·lió davant una repressió lingüística “llarga, pacient, sistemàtica i ininterrompuda”, juntament amb l’emprenedoria innata de l’activista incansable, han dut aquest home a erigir-se en artífex i pilar fonamental del projecte de La Bressola. “La justificació profunda de l’ensenyament en català –diu LeBihan–, és que aquesta, encara que actualment sigui poc utilitzada, és la llengua de la identitat de la Catalunya del Nord”.
La vertebració del projecte
Tot va començar l’any 1976. Igual que avui, ja aleshores la situació de la llengua pròpia al territori era dramàtica. Tant, que la grandíssima majoria dels infants no només no sabien català, sinó que molts d’ells ni tan sols l’havien sentit parlar mai. Explica LeBihan que, conscients que “la catalana no és una de les grans llengües internacionals i que, per tant, si els alumnes han d’aprendre idiomes pensant en la seva utilitat professional o econòmica optaran per l’anglès, el rus o l’espanyol”, els fundadors de La Bressola van arribar a la conclusió que, per reeixir en la transmissió d’aquesta llengua, no se la podia tractar com si fos estrangera. No era qüestió, doncs, d’ensenyar l’idioma, sinó de recuperar-lo com a “llengua d’ús social i de relació entre les persones i famílies que componen un poble”. En el cas de l’escola, per tant, com a llengua de comunicació entre els alumnes.
És així com es va crear un sofisticat projecte basat en un veritable i total sistema d’immersió lingüística. Ho explica molt bé Núria Fillatreau, coordinadora de primer cicle de l’escola Sant Galdric de Perpinyà: “Un dels pilars bàsics de les nostres escoles –assegura–, és la verticalitat. L’apliquem en tots els àmbits, començant per la llengua. Per aquest motiu, doncs, el nostre sistema de creació d’escoles és progressiu”. Tal com diu Fillatreau, això vol dir que, quan s’inaugura una escola, no es comença amb tots els cursos, sinó amb un grup reduït d’infants del primer curs de primer cicle (2 anys). Durant tot aquell curs, per tant, l’escola funciona amb una única classe, a qui els mestres ensenyen no només a parlar en català, sinó també a integrar-lo de forma natural. Així, els infants assumeixen que la catalana és l’única llengua vàlida en l’àmbit escolar, i això no només vol dir a l’aula, sinó també al pati, al menjador o quan es va d’excursió.
Serà un cop superat aquest primer any, que l’escola començarà a créixer. Així, el curs següent (el segon per als ja iniciats), entrarà a primer un altre grup d’infants. Aquesta vegada, però, la feina dels mestres pel que fa a la qüestió lingüística ja no resultarà tan dura. “Com que els més grans ja la tenen incorporada, ara ja no som només els mestres els portadors de llengua, sinó també els mateixos companys”, diu Núria Fillatreau. I no qualsevol mena de companys, per cert, perquè estem parlant d’“els grans”. D’acord amb Joan Pere LeBihan, “si en la primera etapa de l’escola s’ha aconseguit l’aprenentatge i l’ús de la llengua al pati, el repte següent es presenta al moment de començar el segon curs, amb l’entrada de nous alumnes”. I la clau, explica, serà responsabilitzar els veterans de l’acolliment i la integració lingüística dels acabats d’arribar. “Per tal de facilitar la tasca que es dóna als del curs fundacional, es matricularan nins i nines més petits. Així els més grans disposaran d’una autoritat natural i els més menuts tindran tendència a imitar els antics i estaran més motivats per aprendre la llengua”, diu el director general de La Bressola.
Un projecte en expansió
Actualment, La Bressola consta de vuit escoles, set de les quals d’infantil i primària i una de secundària. La majoria de centres es concentren a la comarca del Rosselló (Sant Galdric, El Vernet, El Soler, El col·legi El Soler –secundària–, Nyils i Sant Esteve del Monestir). Pel que fa a la resta de comarques, compten amb una Bressola el municipi de Càldegues, a l’Alta Cerdanya, i el de Prada, al Conflent. La primera escolà que es creà, l’any 1976, fou la de Sant Galdric, a Perpinyà. Durant les dues primeres dècades, el creixement de La Bressola va ser lent, de forma que, passats gairebé vint anys del naixement de Sant Galdric, l’entitat només havia pogut obrir dos centres més. Hi havia, doncs, tres escoles Bressola i en total comptaven amb uns dos-cents alumnes.
El moment clau en la història d’aquest projecte arriba el 1995. Aquell any, el director general, Joan Pere LeBihan, negocia amb lEestat francès i aconsegueix firmar un acord que, malgrat les deficiències, suposarà un gran avenç per a l’entitat. I és que, a partir d’aleshores, el català passa a ser acceptat com a llengua vehicular i La Bressola es converteix en una escola concertada.
Com passa amb tota negociació, però, els dirigents de l’entitat hagueren de renunciar a certes aspiracions que l’altra part no estava disposada a concedir de cap manera. Per això, quan un parla amb Joan Pere LeBihan i es refereix a La Bressola com el que és de facto –és a dir, una escola privada concertada–, ell de seguida replica. “La Bressola neix amb vocació de ser una escola pública catalana –diu el director general–. Ara bé: com que en el marc de l’Estat francès, fins a dia d’avui això és impossible que s’accepti, el que faig l’any 1995 és ser pràctic i negociar el que puc”.
De fet, si la negociació es pot dur a terme és gràcies al fet que, en aquell moment, el govern de París té al capdavant del Ministeri de Cultura un personatge prou obert i sensible a la diversitat cultural. Es tracta de François Bayrou, un home que, com a mínim en privat i malgrat les diferències polítiques, LeBihan qualifica de “gran persona”. El cas, doncs, és que abans de perdre una oportunitat qui sap si irrepetible, el director general de l’entitat accepta de firmar l’acord pel qual La Bressola passa a ser una escola concertada laica. Un matís important, aquest de la laïcitat, perquè, segons recalca LeBihan, “a França, parlar de privada concertada és equivalent a dir catòlica, i en el nostre cas no és així”.
Si l’acord de l’any 1995 va suposar la renúncia de La Bressola a tenir caràcter públic, al mateix temps va implicar que l’entitat fes un gran salt endavant. Concretament, es va establir un conveni pel qual, si al cap de cinc anys el projecte continuava vigent, l’Estat passaria a fer-se càrrec del sou de la majoria de personal docent. La materialització d’aquest acord va tenir beneficis immediats per a La Bressola. I és que, si bé els diners de l’Estat no arribarien fins a l’any 2000, durant aquest temps la Generalitat de Catalunya va incrementar de forma significativa la seva contribució al projecte. “Fins llavors l’ajut del Govern del Principat havia estat gairebé simbòlic, però en aquell moment, en gran part com a conseqüència del conveni que vam aconseguir amb l’Estat, l’increment del suport econòmic va ser considerable”, diu LeBihan. “És clar, arribar a la Generalitat amb un conveni en què l’Estat francès garanteix que en cinc anys assumirà bona part dels sous dels mestres dóna molta credibilitat al projecte”, reflexiona el director general. En aquest sentit, per cert, LeBihan vol deixar clara una dada: i és que el suport a La Bressola a què es comprometé en el seu moment el president Pujol, s’ha mantingut posteriorment i fins la data, primer amb el govern de Pasqual Maragall i actualment amb el de José Montilla.
Un model atractiu
Tot plegat permet que, en pocs anys, La Bressola experimenti un creixement important, que quedarà reflectit en l’obertura de cinc nous centres i un increment de més de tres-cents alumnes. Sobre aquesta qüestió, és de destacar la reflexió que fa Joan Pere LeBihan quant a la demanda. I és que, afirma, “La Bressola rebutja cada any força sol·licituds de matrícula per manca d’espai i de recursos”. I això, afegeix, “a banda dels qui de segur que també s’hi inscriurien si hi hagués una Bressola a la seva població”. L’explicació d’aquesta circumstància és que, més enllà de la qüestió lingüística, la institució atrau moltes famílies gràcies al seu sistema d’ensenyament. Es tracta del model que s’aplica per a l’aprenentatge de la llengua, però traslladat a tots els àmbits. Ells l’anomenen “verticalitat cooperativa”, i consisteix a potenciar el sentit de responsabilitat dels alumnes mitjançant les “classes verticals”. Això vol dir que, a cada aula, hi ha alumnes de més d’un nivell (2, 3 i 4 anys al primer cicle, 5, 6 i 7 anys al segon, i 8, 9 i 10 –o 11-, al tercer), de tal manera que els infants sempre han de tenir cura d’un alumne més jove.
Però, a més d’aquest sistema de verticalitat cooperativa, el model d’ensenyament de La Bressola es diferencia de l’escola francesa tradicional (coneguda pel seu alt grau de rigidesa i jerarquització), en molts altres aspectes. Existeix, per exemple, una voluntat explícita d’afavorir la creativitat dels infants, de manera que a La Bressola donen molta importància a matèries com les arts plàstiques o la música. A més, potencien de forma especial el contacte amb l’exterior, per la qual cosa organitzen les anomenades “classes verdes” (colònies a granges-escola), nombroses excursions a la natura, intercanvis lingüístics i intercanvis internacionals amb programes europeus, etc. I és que, per a moltes famílies de la Catalunya del Nord, el fet que a La Bressola l’ensenyament sigui en català és sovint secundari. La coordinadora de primer cicle de Sant Galdric, Núria Fillatreau, ho explica així: “Avui són poques les famílies catalanoparlants, aquí, de manera que el percentatge de pares que s’acosten a La Bressola i decideixen portar-hi els seus fills per la qüestió lingüística és baix. El motiu principal pel qual la gent s’apropa a nosaltres és el model d’ensenyament, no pas la llengua. A això s’hi enganxen després”.
L’escola Arrels
No és possible acabar un text sobre l’ensenyament en català a la Catalunya del Nord sense fer, com a mínim, una breu referència a l’escola Arrels. I és que, tot i tenir un abast més limitat (parlem en aquest cas d’un únic centre), es tracta d’un projecte important i ben consolidat. Amb seu a Perpinyà i més de vint-i-vuit anys de trajectòria, fou fundada el 1981 per l’Associació Arrels –responsable, també, d’una emissora de ràdio que du aquest mateix nom i que emet per a tota la Catalunya del Nord només en la llengua pròpia.
Dirigida per Pere Manzanares i per Laura Manaut, l’escola Arrels va començar essent un centre privat amb classes de primària exclusivament en català i només per a nenes. Si bé diverses coses han canviat des d’aquells inicis, cap d’elles es refereix a la qüestió lingüística (la llengua de l’ensenyament continua sent únicament la pròpia). El que sí ha variat respecte el 1981 és, en canvi: l’oferta (ara a més d’educació primària també hi ha preescolar), el caràcter de l’alumnat (avui ja mixt), i –segurament el més important-, la titularitat del centre (actualment és una escola pública). En referència a aquest darrer canvi, ens hem de remuntar a un any curiosament coincident amb un dels més rellevants també per a La Bressola: el 1995. I és que, aleshores, Arrels s’integra en el sistema d’ensenyament públic francès. Una integració que només pot fer, com serà el cas, adoptant el model jurídic d’“escola experimental”.
Les escoles bilingües
Si no era possible, afirmàvem, d’acabar un text sobre la immersió lingüística a la Catalunya Nord sense parlar d’Arrels, tampoc ens sembla adequat de posar fi a aquest reportatge sense fer una mínima al·lusió a les escoles bilingües. Perquè, malgrat que aquí ja no parlem d’immersió, el projecte no deixa de ser digne d’esment: actualment, afecta més de 2.000 alumnes nord catalans.
Tot i que ja hi havia hagut alguna experiència prèvia, és el 2001-2002 el curs clau en l’avenç de l’ensenyament de les llengües anomenades “regionals” de l’estat francès. Concretament en el cas del català, i tal com assenyala el professor Alà Baylac-Ferrer 1] , aquell any s’obre la porta a la possibilitat que tots els alumnes de l’escola pública de la Catalunya Nord (un total de 60.000, aproximadament), puguin realitzar una part dels seus estudis en la llengua pròpia del territori on viuen. En aquesta línia es pronuncia també Florència Caillis-Bonet, professora d’escola bilingüe i mestra formadora a l’IUFM de Perpinyà, que assegura que, en el cas del seu centre, va ser a partir de 2003 quan van començar “a utilitzar les dues llengües dins totes les activitats i assignatures de l’escola de manera natural i habitual”. I és que, segons Caillis-Bonet, a partir d’aleshores “els aprenentatges es construeixen entorn de les dues llengües”. Això sí: amb la condició que “cap assignatura ni cap domini d’activitat, tret de la llengua regional” es faci “únicament en llengua regional”.
Si hem començat assenyalant que, avui, l’ensenyament bilingüe afecta uns 2.000 infants nord catalans i, segons acabem de veure, teòricament en podria afectar 60.000 (la totalitat dels alumnes de l’ensenyament obligatori públic a la Catalunya del Nord), resulta evident que, també aquí, el camí per córrer és llarg.
En aquest sentit, torna a ser ben pertinent, ens sembla, recollir la reflexió que feia el professor Alà Baylac-Ferrer l’any 2002 i que encara avui és plenament vigent. Deia Baylac-Ferrer 2]: “La clau del desenvolupament de l’ensenyament en català està en la revolució que consisteix a crear places de mestres capacitats per a ensenyar en català gràcies a la formació i al concurs de “professor de les escoles de i en llengua regional” [...] Amb ensenyants bilingües competents, es redueixen força les circumstàncies que podien impedir fer classes de català i obrir classes bilingües.”
I afegia: “Ben segur, la previsió que la reculada del coneixement i de la transmissió del català a Catalunya del Nord s’inverteixi i que tornem a tenir un creixement positiu pel nombre d’habitants que saben i sobretot parlen català és a llarg termini, però l’adquisició de la llengua gràcies a l’escola és una realitat i un instrument eficaç per substituir la transmissió familiar gairebé interrompuda”.
Tags:
Comparteix
