Pensament i acció
Incomuni(cat). El català als mitjans de comunicació
01-10-2009
Autor
Ferran Espada
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Aquest article pretén ser una anàlisi –necessàriament breu–, de l’ús del català als mitjans de comunicació del nostre país. Pel que fa a l’enfocament, abordo la qüestió des d’un punt de vista sociolingüístic. No entraré, doncs, en l’anàlisi filològica del català que s’empra.
El primer que cal fer en afrontar l’anàlisi sobre l’ús del català als mitjans de comunicació al nostre país des del punt de vista sociolingüístic és tenir en compte les diverses vessants que influeixen en la valoració parcial. N’hi ha tres d’importants:
1. El territori. Com en altres àmbits de l’ús de la llengua, la situació és diferent en funció del territori analitzat. És obvi que la presència del català als mitjans de comunicació és molt més elevada al Principat que a les Illes o al País Valencià, però com veurem en l’anàlisi de les xifres, tampoc es comporta igual a Catalunya en funció que analitzem l’àrea metropolitana de Barcelona o la Catalunya Central.
2. Mitjans locals versus generalistes. La segona vessant és que cal analitzar per separat la fructífera presència de mitjans de comunicació locals de tot tipus que es produeixen al Principat i els mitjans generalistes, en els quals l’impacte del castellà és molt major.
3. Diferències entre tipus de mitjans. I en tercer lloc, cal tenir en compte el comportament diferenciat que té cada tipus de mitjà, ja que no és el mateix la revifada que viu la ràdio en català que la davallada en l’àmbit televisiu.
En l’estudi que vaig publicar l’any 2003 al llibre Una radiografia social de la llengua catalana (Cossetània) ja indicava que les xifres a l’engròs ens porten a concloure que l’evolució de la presència del català als mitjans de comunicació en els darrers trenta anys no ens permet fer una valoració global positiva. I crec que, amb matisos, aquesta afirmació continua sent vigent i que en els darrers sis anys la situació ha tendit a empitjorar. I ho ha fet per dos motius, bàsicament: primer, perquè tot i la consolidació de molts projectes comunicatius de caire local, ha augmentat considerablement el nombre de mitjans de comunicació de gran impacte en castellà. I segon, per l’efecte de la pressió de la nova immigració, que encara té un deficient coneixement del català i opta per mitjans en castellà o per mitjans en la seva llengua d’origen.
Com podrem observar per les xifres, la conclusió respecte a les Illes o el País Valencià és de total preeminència del castellà als mitjans de comunicació. Però al Principat existeix una paradoxa que cal tenir molt en compte i en la qual vull centrar-me: si l’anàlisi es fa per quantitat en continguts, és a dir dels mitjans endins, la producció comunicativa és molt elevada en llengua catalana. Si per contra l’anàlisi es fa en funció dels efectes d’aquests continguts, és a dir de l’impacte comunicatiu i per tant de l’audiència a què arriben els continguts, la valoració que cal fer-ne és molt més negativa. Per tant, el català guanya la partida en l’àmbit del comunicador però els grans altaveus de què disposa la comunicació en castellà fa que es perdi en l’àmbit del receptor. La principal causa és que l’oferta de mitjans de gran abast és anorreantment forta en castellà, o bé per mitjans produïts a Catalunya en castellà o per la influència de mitjans espanyols de caire estatal. I crec que cal continuar potenciant els mitjans locals en català i ens hem de sentir orgullosos de la feina feta, però que la feblesa del català en la lluita per les grans audiències és preocupant perquè les audiències dels mitjans de comunicació tenen una influència determinant en l’extensió i consolidació de l’ús social de la llengua. Tenim un espai comunicatiu en català molt viu al Principat, però amb una influència poc substantiva en relació a la massa social global. Amb un especial fracàs en l’àmbit privat, ja que les poques iniciatives de comunicació de masses que han aconseguit un gran abast són públiques, bàsicament els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana, amb alguna honrosa excepció en els darrers anys com RAC1.
La falta d’espai en un article d’aquestes dimensions m’obliga a condensar la meva anàlisi, que es resumeix en el fet que el català ha passat de l’expansió experimentada als anys vuitanta i principis dels noranta a la progressiva pèrdua de mercat en la segona meitat dels noranta i fins avui. Durant els primers anys de democràcia es va viure l’aparició de nombroses publicacions, ràdios i televisions en català, tant des de l’àmbit local com des del més general que competien amb una encara limitada representació de mitjans en castellà. A més, la imatge de modernitat i llibertat que donaven els mitjans en català els feien especialment atractius. Però l’aparició de les televisions privades espanyoles i la ja secular preeminència de la premsa en llengua castellana han capgirat la situació en el mercat d’audiències del país. Per reblar la conclusió posaré alguns exemples en xifres intentant ser clar i no cansar el lector.
Televisió
És segurament el mitjà amb més influència sobre l’ús social del català. En la darrera enquesta d’usos lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya presentada el passat 29 de juny i referent al 2008, es pot comprovar la preeminència del castellà. Dels set àmbits territorials del principat analitzats, només a les comarques pirinenques i a la Catalunya central la mitjana d’hores de televisió consumides en català supera les de castellà. En la resta és a l’inrevés. Amb especial diferència a les zones més poblades, i per tant amb més impacte poblacional, com el Camp de Tarragona, amb un consum del 38,6 % en català pel 59 % en castellà, o a l’àrea metropolitana de Barcelona, que és del 39 i el 59,5 %, respectivament. On es veu encara més clarament la problemàtica és en el rànquing de canals de televisió en funció de l’audiència. Segons el baròmetre de la comunicació i la cultura de la Fundacc (aquesta és una de les últimes grans consecucions per crear un espai de comunicació català), TV3 té el lideratge al Principat amb una audiència del 19,5 %. Per tant, podríem estar contents. Però, a continuació, venen Telecinco (17,6%), Antena 3 (16,8%), La 1 (12,7%), Cuatro (9%) i La Sexta (6%). Cinc televisions espanyoles amb continguts íntegrament en castellà amb alguna minúscula excepció de desconnexió territorial que en el cas de TVE s’ha anat retallant. Per tant, el 19,5 % d’audiència de TV3 en català, més el 3,1% del K3/33, lluita contra el 62% de les televisions espanyoles. La resta de l’audiència queda microrepartida entre el 2,4 % de 8TV i l’1,1 del 3/24. I les més de 20 televisions locals analitzades estan totes en una audiència global igual o menor al 0,1 %. Les xifres canten. Al País Valencià, tota l’audiència correspon a televisions espanyoles, a excepció de Canal 9 que, amb el 18 %, ocupa la tercera posició (TV3 té un 0,4 % i amb la repressió del govern del PP acabarà sent inexistent), i a les Illes encara és pitjor perquè les televisions espanyoles ocupen les cinc primeres posicions i IB3 només obté un 5,2 % d’audiència i TV3 un 3,4 %.
Premsa diària
La situació és pitjor que a la televisió. Segons el baròmetre de la Fundacc la premsa diària gratuïta o de pagament en castellà suma al Principat 2.267.000 lectors, mentre en català no passa de 730.000, dels quals la meitat, 379.000 lectors, corresponen a l’edició d’El Periódico en català. El primer diari fet exclusivament en català és El Punt, en 11è lloc amb 137.000 lectors i després ve l’Avui amb 114.000. La resta es reparteix entre el conjunt de diaris territorials. Caldrà veure, a més, com afecta a aquestes xifres la greu crisi del sector i la reconversió que es produirà amb elements de concentració de mitjans. Si al Principat la desproporció és de 3 a 1 a favor del castellà, a les Illes la proporció és de 18 a 1 amb 455.000 lectors de premsa diària en castellà per 25.000 en català i al País Valencià no existeix cap mitjà diari en català amb un mínim de lectors significatius.
Ràdio
L’àmbit radiofònic aporta la nota positiva de la comunicació en català dels últims anys. La magnífica expansió de RAC1, amb un creixement exponencial, ha suposat un colideratge amb Catalunya Ràdio que conjuntament dobla en audiència la principal emissora de difusió en castellà a Catalunya que és la Cadena SER, tot i que a més també té desconnexions en català. El fet que la resta d’emissores en castellà (d’altra banda moltes tenen alguna programació en català) com Onda Cero, Cope, Radio Nacional o Punto Radio tinguin uns nivells d’audiència baixos, conjuntament amb la vitalitat de la ràdio de proximitat liderada per COM Ràdio i la immensa xarxa d’emissores locals que emeten en català, fa que la ràdio sigui en aquests moments el sector més sa de la comunicació en català. Això sí, al Principat. Al País Valencià les grans emissores espanyoles copen el 90% de l’audiència i Ràdio 9 i Catalunya Ràdio són minoritàries. I el mateix passa a les Illes.
D’altra banda, la xarxa d’Internet i les noves formes de comunicació són un repte i una oportunitat. El català s’ha posicionat d’una forma molt meritòria en el món d’Internet, però també caldrà veure si la metamorfosi de les formes de comunicació tradicionals, com el procés que viuen els diaris, acaba per afeblir o ampliar el conjunt del sistema comunicatiu en català.
La conclusió final és que queda clar que amb l’impuls públic mitjançant els mitjans municipals o de la Corporació Catalana no n’hi ha prou. Perquè el mercat està intervingut a nivell espanyol. L’Estat permet la creació de televisions privades sense cap presència del català ni l’obligatorietat de cap tipus de desconnexió. Per tant, el poder polític de què disposa actualment la Generalitat és absolutament insuficient per intervenir i capgirar la situació. La clau està en el sector privat, però es priva el català de poder construir el seu mercat mitjançant la intervenció política de ruptura entre els diferents territoris dels Països Catalans.
Vull finalitzar recuperant la ponència presentada pels professors Miquel de Moragas i Jordi Berrio en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat entre Barcelona i Perpinyà el 1989. Les cinc propostes que plantegen els ponents sobre el català i els mitjans de comunicació comença en primer lloc per “convèncer (ja llavors) la iniciativa privada de la indústria cultural i de la informació que els productes culturals i informatius en català poden ser rendibles”. Insten a impulsar estudis de màrqueting que avalin la rendibilitat. En segon lloc, insten a la “mobilització popular de rebuig als mitjans que es resisteixen a l’ús del català i a la protesta contra una possible (ara ja real) legislació de televisió privada que oblidi la defensa de la llengua catalana”. De Moragas i Berrio aposten també per “promoure un mercat de la indústria cultural i informativa en l’àmbit dels Països Catalans” i per “articular una política de coordinació i promoció interactiva entre els diversos mitjans de comunicació en català”.
Aquestes eren les propostes per al 1989 i ho continuen sent ara. El català als mitjans de comunicació ha progressat, però no adequadament. Alguna reflexió ens ha de comportar que, vint anys després, les mateixes receptes per fomentar el català als mitjans encara siguin vigents.
Ferran Espada i Alfonso és el director d'El Punt a Barcelona
Tags:
Comparteix
