Joan Solà planta cara | Òmnium [Llengua - Cultura - País] | Pensament i acció: Fitxa [Òmnium]

Pensament i acció

• imprimir

Joan Solà planta cara

• Nacional
• cultura

01-09-2009

Publicat a:

Revista Òmnium . Tardor 2009 - Número 12. Número 12

Ampliar...

Plantem cara és l’últim llibre del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà. Us oferim a continuació un tast d’alguns dels articles que s’hi recullen, majoritàriament publicats a la secció “Parlem-ne” del diari Avui. Amb ells, Solà demostra l’erudició, la ironia, la rotunditat, la complicitat amb el lector i la facilitat en la transmissió de coneixements que el caracteritzen.

 

Plantem Cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra. Barcelona. La Magrana, 2009.

 

 

¿Cap on va Catalunya?

 Acceptant que ens trobem en uns moments de neguit col·lectiu, la frase Estamos en España, repetida per tothom, seria una bona resposta a la pregunta ¿Què ens ha passat? Arrosseguem des de fa segles una crisi d’Estat, de pàtria i de llengua que no tenen les tres entitats polítiques amb les quals convivim. Aquella frase “resol” (suprimeix, nega) qualsevol vel·leïtat de diferència.

---------------

És urgent que tant els polítics com la societat definim sincerament

on som, on volem arribar i com hi arribaríem. Són nefastes les mitges

veritats o les mitges mentides. Catalunya té una capacitat suficient de reacció política, econòmica i cultural. En l’aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s’hi adhereixin.

[Article publicat el 10-V-2008]

 

Jaume Fuster

Una de les realitats més esperançadores dels darrers anys en la cultura
catalana ha sigut l’esplèndida floració d’escriptors joves en tots els
indrets del domini lingüístic. Especialment significativa ha sigut la
producció novel•lística, fins al punt que hem de dir, amb una barreja
d’il•lusió i de recança, que se’ns fa impossible de seguir-la ni de lluny.
Entre aquests escriptors Jaume Fuster va ocupar ben aviat un lloc d’honor
guanyat amb una imaginació enlluernadora, una possessió enveja-
ble de la llengua autèntica i una constància sense la qual ningú no pot
arribar enlloc. Em plau avui de retre-li homenatge.

[Article publicat el 26-II-1998]

Dues comunitats

Estic profundament convençut que Catalunya no aixecarà el cap fins que la part més sana de tots nosaltres no planti cara a l’enganyifa col•lectiva, fins que no diguem clarament, amb paraules i amb obres, què volem ser i com volem ser-ho. Sembla que ja Ortega y Gasset afirmava que Catalunya i Espanya no es posaran mai d’acord i que l’única cosa que hi podem fer és anar sobrevivint, anar passant, i qui dia passa... Magra “solució”, que hem de rebutjar de ple.

[Article publicat el 19-X-2006]

 

Tolerància

Em vaig quedar garratibat. ¿Tolerant?! Vet aquí una paraula que s’ha degradat en la nostra societat. Si jo m’ajunto a una colla de Gràcia que van a celebrar Sant Medir i no sé massa com m’he de comportar amb els cavalls, les carrosses, els caramels i l’acampada, ells em poden acceptar o tolerar a mi, però mai jo a ells.

>
Ho dic perquè entre nosaltres corren associacions pro tolerància i pro bilingüisme que probablement fan d’aquestes paraules o conceptes un ús inadequat, deformat. Ja sabem que no és gaire clar que ningú sigui amo d’un territori; però, en igualtat de circumstàncies, si a Barcelona o a Tàrrega o a Elx o a Eivissa hi ha un castellanoparlant i un catalanoparlant, o un alemany i un catalanoparlant, qui podria plantejar-se d’utilitzar un terme tan desagradable com el de tolerar és, si de cas, el catalanoparlant. Mai al revés. Si ho plantegem al revés és per raons extralingüístiques: perquè nosaltres els catalanoparlants ens hem acostumat a viure en aquest Estat fent-nos perdonar la llengua i fins qualsevol altre dret.

[Article publicat el 12-III-1998]

 

 

Escriure bé

Avui tots els pedagogs es queixen que els alumnes no saben escriure.
Com que jo ja tinc uns quants anys de vol, puc dir que ahir es queixaven
del mateix, i cal suposar que abans-d’ahir feien la mateixa lamentació
i que, per tant, demà sentirem una complanta idèntica. Potser
algun dia en parlarem, d’aquest fenomen. I tot podria ser que
arribéssim a l’obvietat que és com tots els fenòmens, culturals, religiosos,
econòmics o morals: que sempre trobem que ahir tot anava
més bé i que avui sí que hem tocat fons en el pendís de la degeneració.
O, dit d’una altra manera: sempre ens amoïna el que és actual, el
que ens afecta ara i aquí i a nosaltres, i la resta ens rellisca. L’obvietat
absoluta.

[Article publicat el 17-VI-1999]

 

¿Fins quan, fins a on?

¿Qui és, l’intolerant?: ¿el qui es nega a acceptar la llei del vencedor de la guerra o els partits polítics que es baraten vergonyosament l’una per l’altra dues coses igualment irrenunciables?: els uns renuncien als papers robats a punta de pistola perquè els altres els donin suport contra la Fundació Franco. I anem alerta, que també podria ser que al final es fregués les mans de tot això el partit que més ha contribuït darrerament a enfrontar les nostres comunitats i que més ha fet i fa per esborrar-nos del mapa: sota la pressió de la gent, aneu a saber si no poden fer un cert gir i després ens el refregaran pels nassos i se’l cobraran amb vots espanyolistes. Aquests dies s’ha dit repetidament que els catalans estem extremament fatigats, fastiguejats i desorientats de la situació. Avui jo salvaria de la vergonya col•lectiva la Comissió per la Dignitat i la Plataforma per la Llengua, que han treballat infatigablement per pal•liar la situació. I tant de bo la candidatura de Jordi Porta a l’Òmnium Cultural arribi a bon port i que aquesta poderosa entitat contribueixi a aixecar el nostre esperit, la nostra consciència col•lectiva. Hem arribat tan avall que és imprescindible de reaccionar des de tots els àmbits possibles.

[Article publicat el 24-X-2002]

 

Si el voleu continuar
llegint, busqueu-lo
a la vostra llibreria
o biblioteca.

Tags:

Plantem cara, Joan Solà