Pensament i acció
Joc i descoberta
01-02-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Física. Número 456
L’associació «infants» i «joc» és un fet natural. De petits, tots hem jugat perquè era gratificant. Ens agradava, i a més ens donava l’oportunitat de relacionar-nos amb els nostres iguals o amb el més grans; de fet, era una ocasió per a la sociabilització. Però, segurament, no érem conscients que també podia ser una oportunitat per a l’aprenentatge...
Recordem, per exemple, les moltes vegades que hem baixat per un tobogan. Tot jugant, experimentàvem la sensació de la velocitat i , si no érem massa porucs, ens agradava lliscar per tobogans ben alts i amb molta pendent. Segurament ens havíem adonat que segons com anàvem vestits o com estava el tobogan lliscàvem amb més o menys facilitat. De tant pujar i baixar pel tobogan a voltes notàvem un cert escalfament i alguns, fins i tot, s’enrampaven. Cadascuna d’aquestes experiències ens portava a una descoberta i podia esdevenir una ocasió per a l’aprenentatge, si un adult ens ajudava a ser-ne conscient.
L’experiència del Clik ens ha anat confirmant dia a dia, des de ja fa uns quants any, el potencial del joc, com també ens ho confirmen altres experiències més recents com el Flash o els tallers per a Infantil i primers cursos de Primària.
Al fil de les paraules de F. Fabbioni sobre la conveniència de desenvolupar una «pedagogia del joc», voldríem explicar com treballem en l’espai del Clik per a què els infants de 3 a 6 anys descobreixin mentre juguen, o, si volem ser més fidels a les paraules de Fabbioni, com es poden posar les condicions per aprendre a tenir idees.
Abans d’entrar a la sala
Quan l’educador/a es presenta al grup, d’alguna manera copsa les expectatives que tenen els infants, si coneixen l’espai, si saben què hi han vingut a fer... i els anuncia que jugaran d’una manera especial: fent servir els ulls perquè hauran d’observar, fent servir les mans perquè hauran de tocar i experimentar, fent servir el cap perquè hauran de pensar en tot allò que passa mentre juguen i experimenten. Des d’un primer moment, i abans d’entrar, se’ls prepara per a actuar i reflexionar.
Aquestes actituds, però, podrien no ser suficients si l’espai no estigués dissenyat per afavorir la descoberta. Els mòduls, pensats perquè els menuts hi puguin interaccionar sense grans instruccions o rètols, reprodueixen fenòmens físics que es donen a la natura i possibiliten que l’infant aprengui ell sol, però també que aprengui dels altres i amb els altres.
I fase. Acordem les regles del joc i plantegem reptes
Quan els nens i nenes entren a la sala, es troben amb «joguines» de gran format que criden la seva atenció, que els conviden a jugar (d’aquí la cura en el disseny, el color...). Mentre fan un petit recorregut per l’espai, queden impactats; les seves cares en donen bona paga. Tot i que tenen ganes de jugar, hem de saber aprofitar aquest impacte i fascinació inicial per tal d’acordar, per dir-ho d’alguna manera, «les regles del joc».
El paper de l’educador és molt important en aquest moment. S’inicia un diàleg on, a partir d’allò que crida l’atenció als infants, s’ha d’anar integrant, de manera àgil i clara, normes de funcionament i reptes que els duguin a la descoberta. L’educador dóna consignes per a l’observació, per a la interacció, i planteja alguna pregunta oberta que porti a fer hipòtesis inicials que podran comprovar tot jugant. En posarem alguns exemples:
* Si els ha cridat l’atenció el túnel del vent, l’educador, sense dir el nom del mòdul per tal de no anticipar el que allí passa, podria dir:
Quan us atanseu a aquell túnel de vidre veureu una petjada. ¿Què podríem fer sempre que ens trobem una petjada en alguna joguina? ... Molt bé, hi posarem el peu i aleshores es posarà en funcionament.
¿Què hi ha ara dins el túnel? ... Cert: globus i cintes. Quan hi entreu, fixeu-vos en tot el que passa allà dins.
* Si els ha cridat l’atenció el mòdul de les bombolles, es pot dir:
¿Heu fet alguna vegada una bombolla? ¿Com les feu? ¿Us agradaria fer-ne de molt grosses? ¿Seríeu capaços de portar una bombolla a la mà sense que es peti? ¿Què hi tenen, a dins, les bombolles? Segons el que responguin, es pot dir: ¿N’esteu segurs? Ho comprovarem, d’acord? D’aquesta forma, l’educador els convida a l’acció i a l’observació, a la vegada que els demana que facin una hipòtesi inicial: Mireu, allí trobareu unes pales de formes diferents: una rodona, una altra en forma de núvol.... ¿Com sortiran, les bombolles, si agafo una pala quadrada? ... D’acord, després en parlarem.
* Si és l’hipopòtam el que els ha cridat l’atenció, l’educador els explica que pesa 100 quilos, més que el que pesa el seu pare o com 3-4 companys junts.
¿El podries aixecar tu sol? ¿Què hi ha, junt amb l’hipopòtam? Doncs proveu amb la barra a veure si el podeu aixecar...
I així es podria fer amb altres mòduls: el de la piscina amb els vaixells, els dels miralls...
És important que, en aquest moment, l’educador no valori les hipòtesis, però que les retingui i recordi qui les ha fet per tal de recuperar-les en el moment de la cloenda.
Tampoc no ha d’anticipar allò que els infants podran descobrir per ells mateixos. Les preguntes que es fan han de convidar a l’acció, plantejar reptes i estimular la cerca de respostes. En definitiva, haurien de fer conscients a nens i nenes de les possibilitats del joc.
II fase. Exploració i lliure descoberta
El moment del joc, de l’acció, de les emocions, de les sensacions. Els infants es converteixen en actors: exploren, experimenten, observen, descobreixen...
El ritme és accelerat, quasi frenètic al principi, corren d’una joguina a l’altra com si els faltés temps, però poc a poc es va desaccelerant. S’entretenen en allò que els crida l’atenció, fan i refan una mateixa cosa diverses vegades.
A diferència del que passa en altres espais com poden ser els tallers on els infants experimenten conjuntament guiats per un educador, a la sala del Clik cadascú explora lliurement segons els seus interessos i al seu ritme. No cal que ho experimentin absolutament tot.
Juguen amb aigua, amb vent, amb sabó i exploren un món de sensacions. Interaccionant amb els mòduls confirmen les seves hipòtesis o s’adonen que no obtenen el resultat previst. Manifesten interès, sorpresa, decepció...: No surten quadrades- diuen a propòsit de les bombolles-. Totes surten rodones.
Algunes vegades quan troben la resposta a un repte ho comuniquen als altres companys o als mestres amb entusiasme: Ho he aconseguit. He aixecat l’hipopòtam jo sola.
Comparteixen l’emoció de la descoberta. Uns ho expliquen als altres, i aquests, que en un principi actuen per imitació, sovint aporten elements nous. Es passa de la descoberta individual a la col·lectiva.
En aquesta fase l’educador actua com a animador, mediador. Pregunta als infants mentre juguen, els estimula a provar i, si és el cas, recondueix algunes de la seves percepcions.
III fase. Verbalització
Nens i nenes han descobert individualment i en grup. És hora de posar-ho en comú, de posar nom a la descoberta verbalitzant-ho
Es fa una rotllana procurant que totes les joguines quedin a la vista. L’educador anima a compartir experiències, ajuda al grup a contrastar hipòtesis i a buscar acord en el que s’ha dit.
Alguns encara poden afirmar que les bombolles sortien quadrades. Si es dóna el cas, es pot mostrar sorpresa i convidar a que ho demostrin. S’adonen aleshores que totes surten rodones. Sempre les bombolles són rodones!
Quan preguntem què hi ha dins les bombolles moltes vegades diuen aigua, sabó. Els preguntem si s’han mullat quan han esclatat i diuen que no. ¿Com ho fem per a fer bombolles?. Bufant, responen. Relacionen aleshores que dins de les bombolles hi ha aire. ¿Però heu fet les bombolles grans bufant?, preguntem . ¿D’on ha sortit l’aire, doncs? ¿Com ho heu fet per a fer bombolles? Sovint representen el gest amb la mà perquè no saben com expressar-ho amb paraules. Afegim: És com si «cacéssim l’aire», fent un paral·lelisme amb un caçapapallones.
S’adonen que quan tenien les mans molles de sabó podien aguantar bombolles sense que esclatessin. Alguns han observat també les tonalitats de les bombolles, i si se’ls ajuda poden fer analogies amb el que passa quan plou i la llum es descompon en els colors de l’arc de Sant Martí.
En parlar del túnel del vent és freqüent constatar que no tenen interioritzada la diferència entre vent i aire. Sovint diuen que al túnel hi havia aire. Es fa un treball per a què s’adonin que sempre hi ha aire, fins i tot quan els globus i les cintes estaven quiets. ¿Què ha passat quan heu premut la petjada? Diuen que els globus es movien i han notat «l’aire» a la cara. Quan preguntem d’on sortia aquest «aire», ho relacionen amb el moviment del ventilador. Aleshores fem nosaltres de ventiladors i movem les mans a prop de la cara. ¿Què notem? . Se’ls ajuda a concloure que quan l’aire es mou s’anomena vent.
Alguns s’adonen que el vent movia els globus, els seus cabells, les seves bates, però que ells no volaven. Ho poden argumentar de formes ben curioses: «perquè portem sabates per estar a terra»; però sovint relacionen que és perquè pesen molt i el vent no tenia prou força .
El mòdul de la piscina ajuda a completar el treball de la força del vent. Han mogut vaixells amb unes mànegues de les quals hi sortia aire a pressió i aigua. Els nens s’imaginen el doll d’on surt l’aire com un raig d’aigua i s’adonen de la força que pot tenir.
Han experimentat també amb la flotabilitat dels vaixells i amb les propietats de l’aigua.
L’educador té un paper clau en aquesta fase. Ha d’anar tibant d’allò que van dient els menuts per tal de dotar-ho de contingut, sense introduir aspectes que quedin al marge de la seva comprensió.
Els infants, tot jugant, experimenten amb molts conceptes físics que no saben encara enunciar: transferència energètica de l’aigua, flotabilitat, tensió superficial, força del vent..., però que poden relacionar amb experiències prèvies. Han experimentat amb miralls, amb màquines que els han permès aixecar una cosa que pesa molt sense fer molt esforç. En aquestes edats l’important no és que sàpiguen la relació entre força, esforç, treball, l’important és que han descobert que com més llarga és la barra ( encara que no sàpiguen que es tracta del braç d’una palanca) més fàcil és aixecar l’hipopòtam. Han descobert vivencialment que hi ha màquines amb les que resulta ben fàcil fer un treball, que la seva imatge es pot deformar si es miren en un mirall que no sigui pla, que es pot multiplicar segons com es posin els miralls...Però l’important és que han anat preparant la seva ment per al raonament científic i, que el joc els ha ofert un munt d’estímuls fonamentals per a treballar a l’aula.
M. Esther Arderiu és coordinadora del Servei Educatiu de CosmoCaixa
Tags:
Comparteix
