Pensament i acció
Júlia i les dones treballadores d'Alcoi
01-08-2009
Autors
Àngel Beneito Llores i Francesc-X. Blay Meseguer
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Júlia és una novel·la d’Isabel-Clara Simó publicada el 1983, que conta un fet real en les seues línies bàsiques: una noia alcoiana, filla de pares obrers, que acaba casant-se amb l’amo de la fàbrica on treballa. No és un fet freqüent, però reflecteix una societat en plena transformació, i mostra la situació que es va donar a Alcoi entre la segona meitat del segle XIX (justament quan el procés d’industrialització fou força dur i colpidor per a la classe treballadora, amb el rerefons d’una vaga revolucionària coneguda com “el Petrolio”) i les primeries del segle XX.
Efectivament. Per aquestes dates la ciutat ja era un destacat centre manufacturer, tèxtil i paperer, que va veure com el procés de mecanització i de concentració de la producció comportava grans transformacions de caire econòmic, polític i social, que dividien els ciutadans en dos grups clarament diferenciats: una massa proletària i una burgesia benestant.
La necessitat de mà d’obra abundant i barata va propiciar un continu transvasament de població des dels nuclis rurals cap al fabril. La ciutat va créixer, però no estava preparada per a rebre tanta gent. Mancaven habitatges i les famílies vivien amuntegada entre quatre parets, a la vegada que les cases no tenien retrets ni aigua corrent. Un exemple d’aquesta situació, a Júlia, ens el mostra la veïna de la protagonista, l’Encarnación, que treballa en el paper i que té tres filles: aquestes quatre dones no tenien altre remei que viure amuntegades en un habitacle força menut en condicions infrahumanes.
Però, si les condicions alimentàries, higièniques i d'habitatge eren deplorables, les de treball encara ho eren més, ja que assolien un nivell d'explotació totalment denigrant, especialment per a dones i xiquets: jornades laborals esgotadores, que oscil·laven entre 12 i 16 hores diàries, sense vacances ni seguretat social, amb uns salaris d’almoina o de mera subsistència i exposats a continus accidents laborals.
Com és evident, tot i que algun empresari es comportava de forma paternalista –és el cas de Josep Romeu, el futur home de Júlia, el qual deia que “un amo ha de ser com un pare per als obrers”–, el desemparament social i assistencial que patien molts treballadors era absolut, sense cap subsidi d'atur, ni assegurances per malaltia, per accident o per maternitat: circumstàncies, unes i altres, que abocaven molts d’ells a l'alcoholisme, a la caritat pública, a la mendicitat, a la presó, a la delinqüència, a la prostitució o, el que era pitjor, a emmalaltir i perdre prompte la salut o la vida.
A l’Alcoi de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX les condicions de treball eren totalment degradant, en especial per a les dones i xiquets. Al llarg del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, centenars de dones alcoianes coratjoses van treballar en eixes condicions: unes envoltant cigarrets per a una fàbrica de tabacs; altres de teixidores, de canilleres o de repassadores als múltiples tallers de confecció; i altres enfeinades a les fàbriques de paper, com les “bambuneres” (les dones que treballaven en la fàbrica que feia el paper de fumar marca Bambú), contant i emmagatzemant raimes de paper o fent llibrets de fumar. Gràcies al necessari suplement econòmic que elles aportaven, el matrimoni podia fer front al lloguer de l’habitatge i posar a la taula una dieta més variada i nutritiva, pagar la iguala del metge, treure endavant a la prole o fer front a una malaltia inesperada, a una vaga o a l’empresonament de l’espòs.
En aquest context cal situar l’acceptació de Júlia a l’oferta de casament que li fa el seu amo Josep Romeu, rebutjant la promesa de noces del seu nuvi Rafelet . (1) No és per tant aquesta Júlia el millor exemple de dona treballadora alcoiana, en haver pujat d’estatus gràcies a un casament. Ho és la Júlia treballadora, quan treballa fent jornades esgotadores portant les màquines, sense parar de “pegar-li al pedal, a les mans, a la corredora, a la llançadora”, com diu la novel·la. Aquí Júlia és un símbol: representa totes les dones que, des d’aleshores, han “anat a la fàbrica” per tal de millorar l’escarida economia familiar.
La tradició alcoiana del treball femení a les fàbriques és, doncs, molt antiga i persistent, i es va fer més important durant la guerra civil en estar molts dels joves en el front i no en les fàbriques. La majoria d’elles, a més de fer la preceptiva jornada laboral, havien de “portar casa”, és a dir comprar menjar, cuinar, criar els fills, rentar la roba, netejar, cosir, escurar, escombrar... i un llarg etcètera, sense mussitar la mínima objecció, supeditades, en la majoria dels casos, a la voluntat del cap de casa o a la de l’espòs.
Proposta de treball per als alumnes
a) Sobre el treball de les dones:
1. Que pregunten a casa (mares i àvies) pel treball de la dona, ara i adés.
2. Que reconstrueixen la jornada laboral d’una mestressa de casa d’abans i d’ara (àvies i mares, bàsicament) i que les comparen. El treball conjunt podria consistir en descriure i desenvolupar una jornada “laboral” de qualsevol dona del poble, tant a casa com al treball.
3. Que analitzen si els seus pares ajuden en la casa i si el jornal de les mares aprofita per a millorar l’economia familiar.
b) Sobre les condicions de vida i d’habitatge: A partir del següent text de la novel·la sobre el personatge de l’Encarnació esmentat,
“El pis, que no era ni la meitat del primer, havia d’encabir quatre dones. Quatre parelles d’espardenyes suades en una sola cambra i en un sol llit, quatre dones, amb el cos fet d’olors de pasta de paper”.
1. Que facen fer una petita investigació sobre les condicions de vida de la classe treballadora del seu poble, abans i ara;
2. Que facen una petita investigació sobre l’evolució de l’habitatge al seu poble des del segle XIX (mida i tipus, nombre de residents, dormitoris i tipus de llit, cuina, menjador, excusat....).
c) Sobre l’alimentació: A partir del següent text sobre com vivien Júlia i la seua mare:
“A la taula, que ja no tenia potes de tant refregades, l’esmorzar de la mare. El mirà amb fàstic: una ceba partida, amb quatre grans de sal i un ragim de vinagre, i una arengada que empudeguia la cuina. Un rosegó de pa. I mig got de vi, d’aquell aspre”.
1. Que reconstrueixen la dieta de les famílies, riques i pobres, d’abans i d’ara del seu municipi;
2. Que facen un debat sobre si és la més adient des del punt de vista dietètic.
NOTA: El professor orientarà les activitats en la línia que considere més interessant per als seus alumnes. Aquest tipus d’activitat es pot fer a qualsevol nivell educatiu, tot i que el recomanem sobretot per al segon cicle d’ESO.
NOTA
1. La mateixa Isabel Clara-Simó confessa en el pròleg de les noves edicions el següent: “M’han dit que Júlia, el personatge, és el paradigma de la dona forta; però no m’han dit que també és una joveneta freda i ambiciosa”.
Àngel Beneito Lloris i Francesc-X. Blay Meseguer són professors de secundària d’Alcoi
Tags:
dona; Júlia; Isabel-Clara Simó
Comparteix
