Pensament i acció
L'activisme lingüísitc avui: entre la necessitat, la suplència i l'eficàcia
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
A dia d’avui, entre els parlants mínimament conscienciats perquè l’ecologisme lingüístic sigui autèntica norma per al benestar del planeta i dels seus habitants, hi ha un relaxament i un excés de cofoisme que es tradueix a delegar en les polítiques lingüístiques institucionals i oficials tot el que significa la lluita per qualsevol llengua amb problemes i, evidentment, també per la llengua catalana. Els més activistes podrien afirmar que, de fet, aital afirmació és vàlida per a aquells que en realitat són “poc conscients” i “poc lluitadors” en pro del català. Tanmateix, l’afirmació també és vàlida per als més activistes.
En realitat, els activistes creuen, igual que els que no ho són, i malgrat la seva aportació particular en favor de la llengua, que el/s govern/s ho han de fer tot. Frase temerària i alhora falsa, perquè les responsabilitats en la defensa i normalització d’una llengua són múltiples i compartides: els governs, perquè promoguin i legislin favorablement i amb sentit comú; els individus, els parlants, perquè tenen l’obligació moral d’actuar dia a dia amb la màxima coherència possible per a aportar el seu gra de sorra en un bon ús de la llengua des del carrer, la feina, l’escola, la família, l’empresa, etc.; i finalment, el poble, ens col·lectiu, que ha de vetllar perquè la llengua se salvi, es normalitzi, redreci mals viaranys i, al cap i a la fi, assoleixi el benestar desitjat i es perpetuï en el temps. De fet, el poble és més responsable de salvar la llengua que no pas el poder polític, que també té moltes responsabilitats. Prova d’això han estat els més de dos segles i mig en què la llengua catalana, orfe d’institucions que la protegissin, s’ha anat transmetent de pares a fills generació rere generació gràcies a la fermesa del poble català.
A casa nostra, i em refereixo a tot l’àmbit lingüístic de parla catalana, l’activisme lingüístic té força tradició, i neix, sobretot, per suplir una feina que o bé no feien les institucions (perquè no hi eren), o bé perquè amb la política lingüística dirigida des dels governs no n’hi havia prou. A Catalunya, per exemple, des de principis del segle XX ja tenim entitats representatives com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1898-1939) o Palestra (1930-1939). Segurament una de les entitats que ha ajudat més en el redreçament de la llengua durant el segon terç del segle XX ha estat Òmnium Cultural. Òmnium, nascuda el 1961, en ple franquisme, ajudà a formar centenars de quadres i professors a través de la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC) els quals, aptes per a ensenyar el català, foren dels primers a posar en marxa la immersió lingüística arreu de Catalunya. Gràcies a ells, altres promocions i generacions de mestres han pogut continuar ensenyant la llengua a milers d’alumnes catalanoparlants i castellanoparlants que –recordem-ho!– sense la immersió lingüística no sabrien escriure en català. Potser caldria que ara Òmnium es replantegés quin és el paper que li pertoca dins del camp de l’activisme lingüístic, havent proliferat altres entitats que només treballen per a aquest objectiu.
La Crida a la Solidaritat per a la defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes (1981-1993) ha estat una entitat molt rellevant en la lluita per la llengua catalana: allò era activisme pur, de carrer. Autodissolta el 1993, apareix la Plataforma per la Llengua, segurament l’entitat avui de referència en temes de llengua tant a Catalunya com al País Valencià. La Plataforma, avalada per la seva seriositat i pels seus èxits, es mou entre l’idealisme i el pragmatisme, mentre aconsegueix canvis impensables ara fa uns anys: des del catàleg d’IKEA en català fins a aconseguir que la major Warner, molt reticent a doblar films en la nostra llengua, accepti el doblatge de grans títols com Harry Potter, entre d’altres. I afegim-hi, també, l’extraordinària feina que fa en el món de la immigració. La nòmina de les organitzacions existents a dia d’avui a Catalunya seria molt llarga, però n’afegeixo dues més, no tant per la influència que han tingut en la societat, sinó per la importància del seu discurs renovador. Es tracta d’Organització pel Multilingüisme (que defensa un Estat espanyol plurilingüe) i Veu Pròpia (els nous catalanoparlants a favor de la llengua catalana).
Pel que fa als altres territoris de parla catalana, trobem Acció Cultural al País Valencià, Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua, la Federació d’Entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes a Catalunya del Nord, Associació Cultural Matarranya, el Centre de Cultura Catalana del Principat d’Andorra i el Centre de Recursos Pedagògics “Maria Montessori” de l’Alguer. A més, és clar, de la bona feina que fan les delegacions d’Òmnium Cultural de la Catalunya del Nord i de l’Alguer.
¿Té sentit l’activisme lingüístic, avui? Sí, el té avui i el tindrà sempre. En un món global en què encara es potencia, només, les llengües fortes, les grans, les més globalment comunicatives, l’activisme lingüístic és del tot necessari. Ara i sempre. Ho és i ho serà per completar i, en alguns casos, suplir, la tasca que no poden fer o no fan prou bé els governs i les polítiques lingüístiques que apliquen. El català no és una llengua global, evident, però tampoc és una llengua petita: és una llengua mitjana i encara minoritzada oficialment. Però, alerta! L’activisme lingüístic té un perill: l’excessiva politització o ideologització de la llengua que es defensa. Una llengua té moltes connotacions: socials, nacionals, afectives, comunicatives, identitàries, econòmiques, etc. De fet, tota defensa d’una llengua és una defensa implícita d’una identitat, i de veure el món d’una determinada manera; però que tal defensa s’ideologitzi massa pot ser contraproduent.
En els darrers temps s’ha posat de moda un fals “sociolingüisme” –molt polititzat, per cert– en què es reclama els drets i la llibertat de l’individu per sobre dels presumptes drets d’un col·lectiu. Són els mateixos que col·lectivament defensen l’espanyol “como lengua común”. Seguint el discurs encara vàlid del filòsof Emmanuel Mounier, tot individu, per realitzar-se, necessita la comunitat, l’ens col·lectiu, així que un individu no pot ser “individualista” a l’hora d’integrar-se en una societat. Alhora, Xavier Rubert de Ventós ha desgranat molt bé un discurs que justifica la necessitat d’un col·lectiu de defensar la seva llengua quan precisament ha estat perseguit per raons lingüístiques, ètniques, etcètera.
El que cal, doncs, per encarar bé el futur és trobar noves fórmules i més afectives que arribin als poc o gens conscienciats. Vivim un món i unes societats complexes, amb identitats múltiples i amb persones políglotes, bilingües, bidialectals, trilingües, etc. Cal apostar per una defensa ecològica de les llengües, de la riquesa de la diversitat lingüística. Com diu el gran mestre Albert Bastardas ,“totes aquelles funcions que poden fer les llengües locals no les han de fer les llengües globals”. A més de l’ecologisme lingüístic, s’ha de treballar la llengua des del punt de vista de l’avantatge que té per als nouvinguts com a eina d’inclusió social; i des del punt de vista de mercat o empresarial, cal defensar els drets lingüístics del consumidor. No cal barrejar-hi ideologia, ni treure cap bandera, un error que cometen algunes entitats de defensa de la llengua. És a dir, la llengua com a bé social per un col·lectiu i alhora com a bé individual (per exemple, per a un consumidor). L’activisme lingüístic no reeixirà si no és intel·ligent, sòlid amb les teories i eficaç en la pràctica i, sobretot, comprensiu amb el col·lectiu i els individus que defensa, essent coneixedor del món i la societat que l’envolta.
Jordi Manent és llicenciat en Filologia Catalana i membre de la Plataforma per la Llengua
Tags:
Comparteix
